Els Plens d'ahir... (Per Seeet)

Del què va passar i què i com es van aprovar els diferents punts en trobareu explicació tant en El PUNT com en el Diari de Girona aquí sota, jo per si de cas  us comento les curiositats.

Primer Ple:

Assistència immillorable mentre es continuï fent a la Sala de Plens, (tampoc cal quedar en el Sant Jordi... per ara): ple fins a la bandera i amb gent de'n peu, (aquesta vegada un servidor va poder seure tot i que pels pèls).

Per part dels regidors també totes les cadires ocupades si be ahir van estrenar noves ubicacions: 

Els regidors del MILLOR han passat de l'esquerra a la dreta, (òpticament, políticament encara esta la cosa per descobrir...), eren les cadires on l'any passat s'asseien els regidors socialistes. Crec que s'han canviat de costat per una qüestió de plànol televisiu doncs és veritat que tot i semblar simètrica la taula sembla que els assentats a la dreta tenen millor plànol... 

El regidors del PSC pel contrari han fet el camí a la inversa i ara es troben a l'esquerra, (sempre mirant des del públic), i a continuació de la darrera regidora de CiU per aquest costat que és n'Idoia. Remarcar que ara ja no són quatre sinó tres en el grup doncs en Josep Cortés els ha plegat, però no per anar-se'n a casa sinó per passar al grup mixt, (no sé perquè ni diuen mixt si és ell sol). D'aquesta pèrdua de regidors en Valls en va fer un acudit i va dir que amb el trasllat de costat el PSC havia perdut un llençol, parafrasejant aquella dita de que a cada vogada es perd un llençol... 

Els dos regidors PPeros tenen les mateixes cadires que ja tenien els seus predecessors ideològics, no els neandertals, sinó els de la darrera legislatura Ontañçon i Pasarell.

El regidor no adscrit provinent del PSC, el llençol perdut, ocupa la cadira encara calenta d'en Quim Teixidor. Dir del sr. Cortés que segurament amb el temps millorarà però per lo vist ahir semblava un vi de mala anyada, pràcticament no va obrir boca, de tot va dir que sí menys en la primera votació que com que era novell no sabia si dir sí, sí quiero o d'acord i al final va dir "a favor". Segurament molta gent n'esperava un perquè del abandonar el partit pel que s'havia presentat però ens vam quedar amb les ganes. Tinc entès que avui farà unes declaracions al respecte.

L'equip de Govern tenia una distribució central amb en Valls i en Martínez escortant en Romà.N'Orobitg (ERC),  també al Govern, ocupava la mateixa cadira que la legislatura passada formant un discontinu en el ban blau.   

En Toni Garcia (ICV) també va ocupar la mateixa cadira que ja tenia assignada tots aquests anys.

Les intervencions en aquest primer Ple no van començar fins el punt 5è de l'ordre del dia. Era el punt on es parlava dels sous que s'assignaven però no en va pas quasi ser aquest el motiu de les discussions sinó que els grups, (ICV i MILLOR principalment), van aprofitar l'avinentesa de veure el Pisuerga per parlar de quasi tot menys, (poc), dels sous.

Quasi tota la munició anava dirigida al regidor Valls si be en Marc Fuertes també va dedicar bona part de la seva intervenció al sr. Orobitg pel fet d'haver entrat a l'equip de Govern preguntant-li si les tres condicions de llibertat de vot que havia subscrit en el pacte per entrar al Govern, (Passeig, Casc Antic i mocions), eren les úniques llibertats de les que gaudiria durant la legislatura.

En Joan Bernat del PSC va voler centrar el tema en els sous que era de lo que realment tractava el punt i va dir que s'haurien pogut fixar unes quanties més baixes donat els temps que corren, (ICV i MILLOR i PP també en van fer esment); aquí l'anècdota també va venir de la banda del regidor Valls que li va contestar a en Bernat que  si volia rebaixar-se ell el sou era molt lliure de fer-ho...

El regidor Martínez del PPC va tornar a parlar de concòrdia, consens  i de predisposició a ajudar a tirar Lloret endavant.

En quant al regidor d'ERC Jordi Orobitg, ahir no tenia aquell punx amb el que va acabar la temporada passada; segurament ahir el temari tampoc s'ho portava o potser la rentrée de legislatura, o que encara se sent en pre-temporada i no coneix els companys de vestuari...; sigui com sigui ahir estava apagadot i esperem que no sigui degut, encara que nomes sigui pel be de la bona dialèctica en els plens, perquè el cinturó que ha adquirit l'estreny.

Del segon PLE.

Aquí amb el canvi de guàrdia també se'n van perdre uns quants de llençols, tot i que a partir de les 10h va arribar saba nova, alguns botiguers que després de tancar volien saber que passaria am el Passeig.

Tot hi això la part del públic feia paxoca doncs potser hi havia dues cadires buides però no tres.

Aquí el tema estrella era el Passeig. No us en explicaré pas les intervencions, però si el tarannà de l'equip de Govern davant la primera possibilitat amb molt de temps de saber-se perdedor abans de començar en una votació. Els hi va venir molt de nou, tant que fins i tot després del resultat (14 contra 7, doncs n'Orobitg també va votar-hi a favor), a favor de que es tornés el Passeig al doble sentit, després d'aquesta contundent derrota l'alcalde sr. Codina encara va dir les darreres paraules en el sentit de que es reunirà amb tots els grups, els ensenyarà tota la documentació que va provocar la decisió del sentit únic i a veure si encara els pot convèncer...

Des de la platea la impressió que me'n vaig endur de les intervencions del l'equip de Govern era que encara no tenen assumit que estan en clara minoria, sobretot del regidor Valls, menys de n'Ignasi que semblava compungit, i molt menys de l'alcalde, doncs en Romà crec que sí ho té clar que no ho tindrà gens fàcil...  

Al final el Passeig es tornarà al doble sentit però no ara sinó passat...; passat el què... qui lo sa.

Seeet.

El Punt.

Diari de Girona

CARS 2

En els darrers dies no he fet més que llegir crítiques negatives cap a l’última pel·lícula de Disney/Pixar Cars2 que trobo realment fora de lloc.

“La peor película de Pixar hasta el momento no lo es por falta de méritos técnicos, por supuesto, sino por la ausencia de vida de un proyecto que parece más pensado como instrumento de marketing que como verdadera obra artística. McQueen es uno de los personajes favoritos de los más pequeños, y los beneficios de su merchandising asociado son más que millonarios.”(La Butaca)

“Confiemos que Cars 2 sea solo un paréntesis para que Lasseter y su equipo tomen aire que refrígere sus cacúmenes y vuelvan pronto a sus desafios habituales. Una notable cinta de animación, pero no un paso adelante en la evolución de Pixar.” (La Vanguardia).

Estic totalment en desacord amb aquestes critiques. És veritat que no hi ha una historia entranyable o un guió sorprenent com a les darreres pel·lícules de Pixar, que s’havien posat un llistó molt alt i difícil de millorar, però, ens oblidem a quin públic va dirigida aquesta pel·lícula? Llam McQueen és un ídol per als nens, i estic segur que a ells els encantarà la peli. Dirigir gran part del refús a la cinta al màrqueting em sembla absolutament fora de lloc perquè, algú dubte què tots els productes Disney/Pixar estan destinats a treure diners als pares? És el seu negoci, i nosaltres veient les seves pel·lícules, comprant els seus productes o anant als seus parcs els proporcionen els diners necessaris per fer més pel·lícules. És veritat que aquesta és potser la pel·lícula més infantil de Pixar fins al moment, però, teòricament les pelis d’animació són per als nens, i ahir els veia sortir ben encantats del cinema.

La primera escena a l’oceà és frenètica i espectacular, i d’aquí arranquem cap a una trama de thriller d’espionatge amb Mate de protagonista involuntari, que portarà als protagonistes a viatjar per diferents països del món, gràcies a la proposta d’un nou empresari de carburants ecològics de fer un campionat per saber quin és el cotxe més ràpid del planeta. Entre els contrincants de McQueen trobem al petulant Francesco Bernoulli, personatge que te tots els sarcàstics tòpics del caràcter italià, i també destaquen els cameos de Fernando Alonso en veu i imatge, i de Louis Hamilton. Altres personatges no protagonistes destacats son la motoritzada Reina d’Anglaterra i la visió fugaç del Papamòbil, com un més dels nombrosos petits detalls que enriqueixen la producció. Els escenaris per on es mouen els personatges són una altra de les grans virtuts de la pel·lícula. La recreació de ciutats com Tokyo, Paris o Londres és excel·lent, cuidada fins al mínim detall. I a més de les ciutats, Lasseter també és extremadament meticulós amb el tarannà i els trets característics de cada cultura, descoberts per Mate, igual que qualsevol turista sorprès per la diferent manera de fer de les persones que l’envolten en un lloc que li és desconegut.

No vull entrar a valorar detalls del guió perquè no ho considero necessari, cadascú que decideixi el que vulgui al respecte. Crec que és una bona pel·lícula d’animació (no la millor, però tampoc el desastre que ens volen fer creure certs crítics), amb el toc d’intriga justet per crear un clima d’incertesa, alguns detalls còmics molt aconseguits (el vàter japonès), i sobretot amb unes excel·lents escenes d’acció protagonitzades per Finn McMissile, l’alter ego de James Bond, que es converteix en el personatge més carismàtic i el gran descobriment de la peli; ara faltarà veure si te continuïtat a la franquícia si decideixen fer-ne una tercera part.  

Per últim, estic molt emprenyat amb el fet que als Cinemes Lauren de Blanes no passessin el curt “Vacances Hawaianes” que acompanya a Cars 2 als cinemes d’arreu, tal com s’anuncia als crèdits finals de la pel·lícula. Per què? Ens en donaran una explicació? Segur que no.        

ACHTUNG BAND - 8e CLON FESTIVAL - 8 JULIOL 2011 - ROCA D’EN MAIG

La vuitena  edició del Clon Festival va obrir portes ahir amb l’actuació d’Achtung Band, la banda de Rubí que homenatja U2, i que amb un repertori molt encertat va donar una digníssima benvinguda al Festival d’enguany.

El començament elèctric amb Elevation, Beautiful day i Magnificent (magnífica) ja ens marca la referència del que veurem. Una banda ben assentada musicalment , amb ajudes de so gravat, necessari i agraït en benefici del espectacle, i una posta en escena amb protagonisme exclusiu, com no podia ser d’una altra manera, del seu cantant molt ben posat dintre del seu paper de Bono. Mysterious ways i una inspirada New year’s day marquen el camí cap a les sorpreses, on trobem el retrobament amb una peça totalment inesperada per mi com Until the end of the world del DISC, en majúscules, dels irlandesos que és Achtung Baby, i el record al primer Lp de la banda Boy personalitzat en la potent I will follow (gran treball de bateria). Després dels riscos venen els himnes per posar-se ja al públic definitivament del seu costat, com son I still haven’t found, Sunday bloody Sunday o One. També record a Harlem i gaudeixo molt d’una versió totalment estripada de Discotheque. Entre les interpretacions fluixes del repertori hi posaria un Vertigo un tant atropellat i unes Sunday Bloody Sunday i Pride massa al ralentí degut a la idea de la banda de tocar-les al ritme que utilitza U2 en els seus concerts actuals, cosa que els obliga a tocar-les en uns tons més baixos per adaptar-s’hi, respectable, però què considero els hi fa perdre la força del to original. Em sobra Get on your boots, no és que la facin malament, sinó que no m’agrada gens aquesta cançó. La cirereta final ve amb un With or without you amb el públic entregat (evidentment), i quan sembla que acaba fa la mutació cap a una apocalíptica Where the streets have no name que posa una brillant, aparentment, cloenda a un concert notable. Veig a en Pep molt animat, bona senyal, el tribut als seus U2 ha funcionat bé XD.  

Ràpidament els bisos amb el record a Batman en Hold me, kiss me, kill me que es podien haver estalviat, i entrar un City of bliding lights per exemple, i ara sí, fi de festa genial amb Ultraviolet. Baby baby baby light my way, cap a casa que son les dotze, no fos cas que els veïns tinguessin alguna cosa a dir!

Per acabar, ens congratulem de la tornada del Clon a la Roca d’en Maig, lloc del que no s’hauria d’haver mogut, perquè ens retorna a l’essència del Festival que és gaudir de la música vora del mar, aprofitar el magnífic entorn del emplaçament que és ideal per aquest tipus d’actes, i demostrar que la platja de Lloret es pot promocionar de formes alternatives als banys de sol i aigua. Feia molt de goig veure la platja plena de gent escoltant música i com molts d’ells eren pares amb els fills que podien córrer per allà. Això si, a mitjanit tot tancat i endreçadet, però contents. Felicitats Jorge, però la propera vegada més puntualitat que si hem de plegar a les dotze ens quedem sense més bisos XD!   

HAIRCUT ONE HUNDRED - PELICAN WEST (1982)

L’estiu ha arribat, i amb ell el moment d’escoltar música fresca que ens reconforti en els moments calorosos. Quan arriben aquestes dates tinc per costum rescatar aquest disc que m’ha acompanyat durant tots els estius des del ja llunyà 1982 en què es va publicar, i passin els anys que passin sempre estarà amb mi, perquè continua conservant aquella frescor que em va encomanar el primer cop que el vaig escoltar i que encara avui em te captivat. "Pelican West" ha passat a ser l'únic LP publicat per la banda amb la formació original al complert. Fent una mica d’historia direm que l’àlbum va ser publicat al març de 1982 i va arribar al número 2 a Anglaterra. El singles, Favourite Shirts (Boy meets girl), Love plus one i Fantastic day van ser número 4, 3 i 9 respectivament entre octubre de 1981 i abril de 1982. La marxa de Nick Heyward per fer carrera en solitari va fer que un dels grups que presagiava un futur més prometedor, comences i acabes el seu periple en un marge de tres anys. Heyward va editar un interessant “North of a miracle” al 1984, però els Haircuts sense ell, van acabar la seva trajectòria després del fracàs del seu segon LP “Paint and paint”.



Tornant a “Pelican West”, aquest va ser un dels primers discs gravats integrament en Digital a Gran Bretanya. La implantació del Digital va fer que les gravacions milloressin ostensiblement i el so guanyés en puresa, sense pèrdua de senyal i sense el molest so de fons que es podia escoltar a vegades en les gravacions analògiques. A “Pelican West” la màgia radica en la sàvia barreja de ritmes funk i pop amb aires caribenys i estiuencs, i amb el so Digital és especialment notòria la millora en la gravació ja què és molta la quantitat de percussió i instruments de vent utilitzats, que amb aquesta tècnica retenen tota la qualitat i sonen clars i nítids conservant tot el frescor buscat.

Maxisingle de "Love plus one" en versió de 5,40 minuts no editada al seu moment al nostre país. A la cara B hi tenim una versió amb rap inclòs de "Marine Boy" també inèdita aquí aleshores.  

En aquest enllaç hi ha la possibilitat d'escoltar el disc sencer clicant sobre el nom de cada cançó en el llistat de baix, i de veure a dalt els tres videos de les cançons que es van editar en single.



Cançons

1. “Favourite Shirts (Boy Meets Girl)” – 3:05
2. “Love Plus One” – 3:33
3. “Lemon Firebrigade” – 3:54
4. “Marine Boy” – 3:28
5. “Milk Film” – 2:56
6. “Kingsize (You’re My Little Steam Whistle)” – 4:23
7. “Fantastic Day” – 3:13
8. “Baked Bean” – 4:02
9. “Snow Girl” – 2:56
10. “Love’s Got Me in Triangles” – 3:36
11. “Surprise Me Again” – 3:17
12. “Calling Captain Autumn” – 4:02

Musics

• Nick Heyward – vocal, guitarra.
• Les Nemes –  baix.
• Graham Jones – guitarra
• Patrick David Hunt – bateria
• Phil Smith –  saxo
• Marc Fox – Percussió, vocal
• Blair Cunningham –  bateria

EL BARÇA HA DE FITXAR CESC FÀBREGAS?

Fa  tan sols un any aquesta pregunta seria gairebé un insult. La gran majoria de seguidors culers volíem desesperadament el fitxatge del jugadors d’Arenys. Un any més tard, i degut en gran part a l’eclosió de Thiago, els partidaris i els detractors del fitxatge s’han pràcticament igualat.

El fitxatge és convenient analitzar-lo des de dues vessants molt diferenciades però molt importants, com son la futbolística i la social.

Per mi, futbolísticament no hi ha cap discussió, Cesc és el millor migcampista que pot fitxar el Barça sense cap mena de dubte.  Per què?

-          Perquè, deixant apart Xavi i Iniesta és el millor jugador que hi ha a l’actualitat a la seva posició.

-          Perquè juntament amb Xavi, Iniesta, Busquets, Mascherano, Thiago i el suplent de luxe Keita, formaran el millor mig del camp que possiblement ha tingut el Barça a la seva historia. No hi veig cap incompatibilitat amb cap d’ells, al contrari, al jugar-se temporades tan carregades de partits és important tenir recanvis de garanties a totes les posicions en previsió de lesions, sancions i qualsevol inconvenient que pugi alterar la marxa de l’equip. A més, s’ha demostrat que Busquets i sobretot Mascherano poden jugar amb garantia a la defensa si és necessari, per tant no caldrà fer fitxatges en la línia defensiva aquesta temporada,  i a més Iniesta pot jugar de fals extrem, per tant hi haurà oportunitats per tots per tenir minuts de joc.

-          Perquè amb la seva joventut (24 anys) ens assegura un recanvi generacional de garantia per Xavi a llarg termini.

-          Perquè si tothom diu que ell és aquest recanvi natural de Xavi, la millor manera d’agafar el relleu, és estant unes temporades al seu costat aprenent directament del de Terrassa les seves funcions a l’equip.         

Socialment la lectura ja és més complicada. La divisió d’opinió creada aquest any en vers la seva figura em crea uns dubtes difícils de resoldre. M’explico. S’ha qüestionat molt el fet què marxes del Barça als 16 anys, s’ha criticat molt el fet que si volia tornar renovés el seu contracte amb l’Arsenal, i s’està discutint molt el preu del traspàs. I em pregunto: Perquè tothom volia que tornés l’any passat, si aquests fets ja es donaven un any enrere? Els meus dubtes no venen per aquí, Jo no el critico perquè marxés al seu moment perquè estic segur que el pas per l’Arsenal li ha fet molt bé com a futbolista (com penso que li farà a Bojan ara haver de marxar unes temporades), però si li critico molt haver renovat el seu contracte amb l’Arsenal quan sabia que volia tornar al Barça. En qüestió de diners no m’hi poso perquè pagaran el que voldran i res tindrem nosaltres a dir. Els meus dubtes venen, o millor dit, les meves pors venen perquè em temo que amb Cesc retornarà a la graderia del Camp Nou, un personatge que feia unes temporades que estava absolutament desterrat, que és el soci o aficionat imbècil que te el mal costum de xiular els jugadors de casa, i els condicionants esmentats fan que els torracollons es pugin despertar. Recordo que de petit anava a l’estadi i la gent xiulava Rexach, i jo no podia entendre-ho de cap manera. Desprès van ser Carrasco, Zubizarreta o Bakero, que jo recordi, els destinataris de les escridassades del simpatitzant idiota. I ara, amb Cesc, tinc la absoluta seguretat (però espero i desitjo equivocar-me) de què aquest aficionat imbècil tornarà a fer-se sentir. Espero que l’equip vagi bé i segueixi guanyant perquè sinó, no vull pensar que passarà el dia que Cesc faci una pífia i Thiago estigui a la banqueta.          

LLORETENC AGREDIT I APALLISSAT LA NIT DE SANT JOAN

En Joan, membre d’una coneguda família de restauradors lloretencs va rebre una brutal pallissa la nit de Sant Joan prop de la Plaça d’Espanya. Circulen dues versions del que va passar. La primera diu que en Joan va veure un grup d’homes que estaven pixant a la façana del local de la seva família, i quan va encarar-se amb ells per mostrar la seva reprovació per l’acte, el van agafar entre tots i el van estomacar de valent. En aquesta versió es desconeix la nacionalitat dels agressors i xifra el nombre en quatre persones (animals diria jo). L’altra versió que expliquen diu que en Joan va rebre un cop amb un got per part d’un noi que passava prop seu, s’hi va encarar i en un moment de la disputa va relliscar i va caure a terra, cosa que van aprofitar els companys del estranger (es diu que eren anglesos) per cosir-lo a puntades de peu, ocasionant-li ferides molt greus a la cara. No se quina versió és la veritable o si n’hi ha alguna altra, de moment no he pogut contrastar els fets perquè no he parlat amb ningú de la família, per tant poso en quarantena el que fa referència a aquestes dues versions que m'han explicat i que son les que avui corrien per Lloret. Veurem que se'n diu oficialment. En el moment en què m’explicaven tot això, en Joan era al Hospital de la Vall d’Ebron de Barcelona sent atès de les ferides i esperant una intervenció quirúrgica.

INFILTRATS (Imma Merino - El Punt 18 Juny 2011) i punt de vista personal sobre això.

"Circula un vídeo penjat al Youtube en què es veu un grup d'homes i dones que conformen clarament un món a part dins de la recent manifestació de protesta davant del Parlament de Catalunya. No sé si volien passar per “indignats” o alguna cosa semblant, però el seu físic (quins catxes!), la vestimenta (la disfressa ningú se l'empassa, són uns “indignats” molt mudats) i sobretot l'actitud (es percep que, un cop han estat identificats com a “aliens”, no saben què fer) fan evident que pertanyen a un altre món. De fet, diguem-ho clarament, es nota que són policies infiltrats, de manera que no poden estranyar els crits enregistrats al vídeo: “Secreta, idiota, creus que no es nota?” I tant que és nota. Moltíssim. Les imatges mostren que el càmera els filma amb la intenció de fer visibles aquells que els manifestants han identificat com a instigadors d'una violència que havia donat peu a les càrregues policials. Un comentari inscrit a les imatges els assenyala com els “manifestants” violents, els quals, agrupant-se en el seu aïllament, semblen a l'espera d'alguna cosa que, de fet, arriba: un grup de policies els protegeix i se'ls emporta amb ells. És cert que cap imatge mostra l'acció violenta que uns manifestants els atribueix, però la mateixa presència dels “infiltrats” crea tensió. Aquells que defensen l'ús de la força per protegir les institucions democràtiques argumentaran, suposo, que la “infiltració policial” és una de les estratègies per controlar els individus que poden alterar la seguretat. Que curiós, però, que sempre que hi ha “infiltrats” es crea violència. I ja que s'ha repetit tant la paraula aquests dos últims dies, diré que això també és “indignant”... És ben possible que alguns “indignats” participin de la temptació de la violència que la majoria del moviment rebutja, però hi ha una pregunta a fer-se: a qui beneficia (i a qui perjudica) la violència a l'entorn del Parlament? No està servint per desprestigiar el moviment 15-M? El desprestigi es propaga com la pesta bubònica."

Si encara no l'han censurat es pot veure aquí el video. 

Per: Agustí Viader

Aquests temes són molt peluts de tractar perquè es pot ferir la susceptibilitat tant dels detractors com dels que estan d'acord amb aquestes pràctiques. Personalment crec que és jugar brut fer servir aquestes tècniques d'actuació policial perquè l'únic que busquen és posar a la majoria de la gent no implicada en contra dels qui suposadament fan els aldarulls, i donar una resposta fàcil als qui governen per justificar les càrregues policials. Fàcil és saber si els ha donat resultat aquesta tàctica perquè només s'ha de parlar amb la gent i veure el que en pensaven fa quinze dies dels indignats i el que en pensen ara. Oi que ha canviat la valoració? Si a sobre hi afegeixes les declaracions del President de la Generalitat comparant els incidents de la Ciutadella amb la Kale Barroka, l'estima cap els indignats cau en picat. Excel·lent treball dels serveis propagandístics del Govern que ara podran tenir un xic més de ma ample per acabar amb el moviment dels indignats.

Només voldria afegir un apunt final; quan veieu a la tele que ha hagut aldarulls a les manifestacions independentistes, a les celebracions de Canaletes, a Plaça Catalunya o a qualsevol acte que resulti incòmode pels qui manen, no feu una valoració precipitada del que us ensenyen perquè no sempre s'ajusta a la realitat. És veritat que moltes vegades grups radicals, totalment aliens al que es celebra, aprofiten aquests actes per fer de les seves, però del que també podeu estar segurs és de què els infiltrats també hi son, i si convé actuen. Ara, res a dir quan ho fan per trobar culpables i actuar amb rapidesa per evitar mals majors quan les coses es compliquen, però quan els infiltrats són els instigadors dels aldarulls per ordre dels superiors, llavors la cosa canvia i molt.                  

JA TENIM ALCALDE!

Avui a quarts d’una del matí s’ha confirmat el que es preveia: Romà Codina serà l’Alcalde de Lloret els propers quatre anys. Les votacions han anat de la següent manera: CiU, 7 vots (els dels seus regidors); PSC, 7 vots (els 6 del Millor + 1 d’ICV); PP, 2 vots (els dels seus regidors); Esquerra 1 vot (el seu), i 4 vots en blanc (els 4 del PSC). Després d’aquest empat, s’ha investit Alcalde al candidat de la llista més votada a les eleccions que era la de CiU, per tant Romà Codina ha estat proclamat nou Alcalde de Lloret. Com a curiositat dir que Toni García ha estat el President de la mesa com a regidor de més edat, i Anna Pasqual la vocal per ser la més jove. Tots els nous regidors han jurat o promès el càrrec, i sols Orobitg ha evitat fer la promesa de fidelitat al Rei.

Durant el Ple d’investidura s’ha vist que, de moment, hi ha intenció per part de tothom de tirar això endavant sense guerres ni mals rotllos, però hi ha hagut detalls que confirmen que tots estaven intentant guardar les formes encara que en el fons pensessin una altra cosa. Fem un repàs breu a les intervencions de tots els caps dels grups amb representació:

Orobitg ha estat força clar i respectuós amb tots, obrint la porta a tothom qui vulgui dirigir-se a ell. A recalcat que no deixava a ningú de costat i ha senyalat que fora bo que hi hagués un canvi en les formes de fer de tots plegats. En Toni García ha retret a Bernat que no aprofités l’oportunitat que li donava per ser Alcalde per portar a terme el canvi que demanava en la seva campanya electoral. L’Enric Martínez ha dit que farien una oposició estricte per buscar el bé per Lloret. En Joan Bernat ha estat, per mi, el que ha tingut la intervenció més encartada de tots. Ha explicat el perquè de les raons que l’han portat a votar en blanc, exposant-les clarament i ha dit que ha rebut moltes ofertes en els darrers dies però que a ell, amb quatre regidors, no li corresponia la responsabilitat de fer d’Alcalde perquè eren la tercera força al consistori. També ha intentat buscar la complicitat dels treballadors de l’Ajuntament agraint-los la seva feina (cop baix per Fuertes). Després li ha tocat el torn a Marc Fuertes que ha dit que estava obert a parlar amb tothom, però ha demanat al nou Alcalde que, ja que no volia treure a ningú de la seva llista, acceptés la dimissió de dos dels seus regidors per fer un govern fort. Primera escridassada del públic cap a ell. Més tard ha atacat Bernat, dient-li que ha deixat passar la única ocasió que tindrà a la seva vida de ser l’Alcalde de Lloret. Segona “bronca” per Fuertes. Finalment en Romà (molt nerviós, és evident que no cada dia et fan Alcalde), ha fet un discurs políticament correcte, agraint en primer lloc a Xavier Crespo tot el que ha donat, i sense atacar ningú de les altres forces polítiques (tampoc s’esperava que passes avui).

Un parell de curiositats més: 1) Tots els regidors han aplaudit les intervencions dels regidors d’altres forces però els de CiU no han aplaudit el representant del Millor. 2) La retransmissió televisiva a fet plano general de tots els regidors començant curiosament on havia l’últim de CiU (Arseni Frigola) i acabant en Jordi Orobitg, deixant fora els del PP i els del Millor. No és per buscar polèmica però són detalls que s’han vist.

En definitiva, ja tenim nou Ajuntament i veurem com aniran les coses en el futur immediat. De moment el primer dia del nou curs consistorial,ha deixat poc suquet tret a tota l’expectativa que havia, però petits detalls indiquen que hi haurà marro, encara que avui tots hagin estat molt correctes i molt cordials. A més dels afrontaments directes entre Valls i Fuertes, s’haurà d’estar atent a les intervencions de Bernat que, tinc la sensació, que no està tan verd com molts ens el volien vendre. Benvinguts, passeu, passeu, que la festa acaba de començar...


PD: Estic convençut de què si el deixen fer, en Romà serà un bon Alcalde per Lloret. És un lloretenc de cap a peus com molts de nosaltres, i sense el lligam incòmode de la majoria absoluta (no, no m'he begut l'enteniment) podrà demostrar que també així es pot treballar molt bé per Lloret. Ànims!  

PER QUÈ HA GUANYAT EL MILLOR?

Ara que han passat uns dies, hem paït, o no, els resultats de les eleccions a Lloret, i falta poc per saber qui serà el nostre alcalde en els propers quatre anys, és el moment oportú de fer valoracions i buscar explicacions al per què d'aquesta irrupció tan espectacular del Millor al nostre consistori, que a hores d’ara els dona possibilitats d’optar a governar i fins i tot a l’alcaldia.

Analitzant els resultats trobem que tot i ser la força més votada, CiU és la gran derrotada d’aquestes eleccions. La patacada ha estat històrica, i serà de les que es recordaran; i es recordarà més per la contundència amb que el Millor li ha pres el protagonisme que no pas per la pèrdua de regidors que han patit, (de 11 han passat a 7). El PSC ha estat en consonància amb els resultats del partit a Catalunya, però amb el tret diferencial que a Lloret poden ser decisius, i es més que evident que ho seran. El PP, tot i mantenir els mateixos regidors, no ha aprofitat l’alça del partit a tot el territori, per tant podríem dir que ha desaprofitat una ocasió única per augmentar la seva presència al consistori. ICV ha consolidat el seu regidor i fins i tot ha estat apunt d’aconseguir-ne un segon, el que hauria estat un èxit rotund per en Toni García. A Esquerra, encara que no ho estan, podrien estar orgullosos del seu resultat, ja que vist el desastre que han suposat aquests comicis a tota Catalunya, mantenir el regidor, estar molt a prop del segon, i augmentar en nombre de vots, crec que és un resultat molt bo per a una formació que es troba en una greu crisi a nivell nacional, que no local. Sobta la desaparició del Grill en la representació a l’Ajuntament, però és evident que el paper de formació independent li ha pres el Millor, i els quatre darrers anys a la oposició, i el fet de no ser ja la novetat que els va fer guanyar tants vots a les anteriors eleccions han passat factura. Ciutadans i Solidaritat han estat més aviat testimonials i la seva participació en els comicis ha tret vots a altres formacions que ben segur han trobat a faltar per augmentar representació. I ens queda el Millor, l’indiscutible guanyador, agradi o no agradi, de les eleccions.

Per què ha guanyat el Millor? Intentaré buscar algunes respostes a la pregunta que es fan milers de lloretencs.

I.- Perquè de no tenir representació a ser la segona força de la vila és un pas que no recordo hagi fet ningú abans, passant de poc més de 300 vots fa quatre anys a gairebé 2400 aquesta vegada. S'ha comentat que molts els han votat per fer la gracieta o per una "pataleta", però un augment tan significatiu dels seus registres no crec que sigui degut a aquests factors. Alguna cosa s'haurà fet malament des del govern per aquest creixement tan important del màxim oponent, no?
II.- Perquè han sabut jugar les seves cartes de manera intel•ligent desgastant tant com han pogut al seu rival que no era altre que CiU i alguns dels seus regidors. Una altra cosa és la manera com les han jugat, agradarà o no agradarà el seu estil, però el que és molt clar és que la estratègia els ha donat els resultats esperats.
III.- Perquè fa més d'un any que fan campanya amb els butlletins incendiaris que han anat publicant periòdicament, i que han ofuscat a uns (CiU), i han anat canviant la manera de veure les coses a d'altres (els votants). No entraré a valorar el contingut d'aquests butlletins perquè d'això ja se’n encarregaran els jutges, però aquestes publicacions han servit per fer des de fora la oposició al govern que la gent no veia a dintre. Durant el final del actual mandat han estat la veritable oposició a la majoria absoluta de CiU.
IV.- Parlant de la majoria absoluta; perquè han sabut aprofitar com ningú altre la gestió impopular d'aquesta majoria per part de CiU, atacant amb duresa tots els punts amb els quals la gent estava més descontenta. Faig un incís aquí per dir que la mala gestió de la majoria absoluta és més una errada (greu errada) de CiU que no pas un encert del Millor.

Un cop exposades algunes possibles respostes, també es digne d'estudi la manera com han fet la campanya, ja què no ha tingut res a veure amb la forma de fer de la resta de grups. Analitzem-ho:

I.- No han fet cap acte polític durant la campanya, només una presentació dels candidats a la Plaça de l' església el primer dia. Han basat la seva estratègia en el màrqueting prescindint totalment del contacte directe amb la gent. Això no sé si és positiu, però és clar que sense mitings ni actes públics han aconseguit fer arribar el seu missatge al votant.

II.- Han basat la seva estratègia en fer unes pancartes impactants, (de bon o mal gust segons com es miri) que anaven dirigides, unes a fer mal al seu màxim oponent, i altres a dir el que la gent volia escoltar en els temps de crisi que estem patint. Situades estratègicament, les més contundents les han posat prop de llocs on podien obtenir més ressò per ferir CiU.

III.- Han dividit la seva campanya de màrqueting en dos maneres de fer molt evidents. La primera setmana han omplert els voltants de la vila amb grans pancartes penjants amb missatges clars i directes en llocs estratègics. I la segona setmana han fet el cop definitiu amb una invasió de plafons amb slogans, atacant en ocasions cruelment a CiU (Valls, Riera), i prometent projectes populistes i molts d'ells inviables (xec bebè, I.B.I.), però de missatge fàcil per captar vots de descontents, indecisos i dels qui tenen problemes per arribar a fi de mes. A diferència de la primera setmana, aquests plafons no s’han quedat a llocs estratègics, sinó que han estat repartits en gran quantitat per tota la població.

Una altra cosa que seria interessant és saber el perfil del votant del Millor, però això no podrem saber-ho perquè hi ha una tendència clara a amagar el vot dirigit a aquesta formació. Ningú els ha votat però han obtingut més de 2000 vots. Algú ho pot entendre? Es parla també de pràctiques poc ètiques per aconseguir vots, però com això no es pot provar millor deixar-ho com a llegenda urbana. Vull que quedi clar que jo no els he votat, no m’agrada l’estil de Fuertes, però n’admiro la forma intel•ligent de dirigir la seva campanya.

Resumint i fent un símil fàcil i evident, el Millor ha utilitzat la tàctica Mourinho per atacar al rival, es a dir, atac i desgast del oponent sense respir buscant la complicitat de forces externes per arribar al seu objectiu. La diferència és que el Millor n'ha tret el fruit que esperava i el portuguès de moment no. Pobre Mou, crea escola i els seus alumnes el superen.

Per acabar, senyalar que dissabte hi ha una decisió molt complicada de prendre per totes les forces polítiques que han aconseguit representació al consistori. A hores d’ara ningú vol pactar amb el Millor perquè tothom es troba incòmode només pensant amb una possible aliança amb ells, però; s’atreviran la resta de partits a deixar de costat a la segona força de Lloret ignorant el que tants votants han decidit? I en cas de pactar; donarà la talla el Millor per governar? I en cas de girar-se la truita i governar; podran aguantar la dura oposició que els esperarà amb CiU buscant revenja? Jo he intentat buscar possibles respostes a uns resultats inesperats, però depenent del que surti de la votació d’investidura de dissabte, moltes més preguntes quedaran esperant resposta. Quins quatre anys més apassionants ens esperen!

Sin noticias de Islandia

El pueblo islandés ha sabido dar una lección a toda Europa, plantándole cara al sistema y dando una lección de democracia al resto del mundo.
Si alguien cree que no hay censura en la actualidad, que me diga si así como se ha sabido todo lo que pasa en Egipto, porque los periódicos no han dicho nada de nada sobre lo que pasa en Islandia:
En Islandia, el pueblo ha hecho dimitir a un gobierno al completo, se nacionalizaron los principales bancos, se decidió no pagar la deuda que estos han creado con Gran Bretaña y Holanda a causa de su mala política financiera y se acaba de crear una asamblea popular para reescribir su constitución.
Y todo ello de forma pacífica. Toda una revolución contra el poder que nos ha conducido hasta la crisis actual.
He aquí, porqué no se han dado a conocer hechos durante dos años :
¿Qué pasaría si el resto de ciudadanos europeos tomaran ejemplo?
Esta es, brevemente, la historia de los hechos:
2008. Se nacionaliza el principal banco del país. La moneda se desploma, la Bolsa suspende su actividad. El país está en bancarrota.
2009. Las protestas ciudadanas frente al parlamento logran que se convoquen elecciones anticipadas y provocan la dimisión del Primer Ministro, y de todo su gobierno en bloque. Continúa la pésima situación económica del país.
Mediante una ley se propone la devolución de la deuda a GB y Holanda mediante el pago de 3.500 millones de euros, suma que pagarán todos las familias islandesas mensualmente durante los próximos 15 años al 5,5% de interés…
2010. La gente se vuelve a echar a la calle y solicita someter la ley a referéndum.
En enero de 2010 el Presidente, se niega a ratificarla y anuncia que habrá consulta popular.
En marzo se celebra el referéndum y el NO al pago de la deuda arrasa con un 93% de los votos.
A todo esto, el gobierno ha iniciado una investigación para dirimir jurídicamente las responsabilidades de la crisis. Comienzan las detenciones de varios banqueros y altos ejecutivos. La Interpol dicta una orden, y todos los banqueros implicados, abandonan el país.
En este contexto de crisis, se elige una asamblea para redactar una nueva constitución que recoja las lecciones aprendidas de la crisis y que sustituya a la actual, una copia de la constitución danesa.
Para ello, se recurre directamente al pueblo soberano. Se eligen 25 ciudadanos sin filiación política de los 522 que se han presentado a las candidaturas, para lo cual sólo era necesario ser mayor de edad y tener el apoyo de 30 personas.
La asamblea constitucional comenzará su trabajo en febrero de 2011 y presentará un proyecto de carta magna a partir de las recomendaciones consensuadas en distintas asambleas que se celebrarán por todo el país.
Deberá ser aprobada por el actual Parlamento y por el que se constituya tras las próximas elecciones legislativas.
Esta es la breve historia de la Revolución Islandesa: dimisión de todo un gobierno en bloque, nacionalización de la banca, referéndum para que el pueblo decida sobre las decisiones económicas trascendentales, encarcelación de responsables de la crisis y reescritura de la constitución por los ciudadanos.
¿Se nos ha hablado de esto en los medios de comunicación europeos?
¿Se ha comentado en las tertulias políticas radiofónicas?
¿Se han visto imágenes de los hechos por la TV? Claro que no.
El pueblo islandés ha sabido dar una lección a toda Europa, plantándole cara al sistema y dando una lección de democracia al resto del mundo.

LA GUERRA DE FLORENTINO

Amb l'arribada d'Adebayor com a davanter centre del Madrid per substituir l'absència del lesionat Higuaín, José Mourinho ha derrotat Valdano i ha guanyat una batalla al president del Madrid.

XAVIER BOSCH

Per entendre el que pot passar a la Casa Blanca en els propers mesos, cal mirar enrere i recordar qui és i quin peu calça el senyor Florentino Pérez Rodríguez, que va néixer el dia de març del 1947 que el Sabadell guanyava per 3 a 1 el Madrid a la Creu Alta. Abduït pel màrqueting aplicat al futbol, obsessionat pel Barça i amb tics de nou ric, el president del Reial Madrid busca, a la desesperada, el camí més immediat cap a l'èxit. Un enginyer de camins, canals i ports com ell no havia calculat, però, que posar-se en mans de Mourinho és haver d'embrutar la seva imatge i la del Reial Madrid. Florentino Pérez, no obstant, no està disposat a perdre cap guerra. Ni en el futbol, ni en els negocis.

1. Un triomfador

Florentino Pérez va començar a la política i sempre s'hi ha mogut bé. El 1979 es va estrenar com a regidor d'UCD a l'Ajuntament de Madrid. Poc temps després, Adolfo Suárez el nomenava director general d'Infraestuctures de Transport, un càrrec que li va fer adonar-se de les possibilitats que li oferia el mapa d'Espanya. La següent experiència política, en canvi, va significar una taca a la seva carrera. Com a secretari general del Partit Reformista Democràtic que liderava Miquel Roca i Junyent, va aconseguir el rècord de no obtenir ni un sol escó al Congrés dels Diputats. A partir d'aquest revés, però, es va anar llaurant el seu camí com a empresari, sempre amunt, sempre en silenci. Cada cop amb més poder, amb més prestigi i amb més diners.

Avui per avui, com a president de la potent constructora ACS (Actividades de Construcción y Servicios) res no l'atura. Si vol ser l'amo d'un gegant alemany com Hotchief, ho compra, si es proposa controlar Iberdrola, ningú no dubta que ho aconseguirà. En el futbol, ha mirat d'aplicar la mateixa fórmula que li ha funcionat en els negocis sense acabar d'acceptar ni d'entendre, després de tants anys, que una pilota al pal pot variar, i molt, els comptes d'explotació. Florentino Pérez, que l'any 95 havia perdut per poc marge unes eleccions contra Ramón Mendoza, finalment va aconseguir el seu somni de ser president del Reial Madrid. Era el 17 de juliol del 2000. Aquelles eleccions les va guanyar, contra pronòstic i amb l'esquer d'arrabassar-li Luis Figo al Barça, a un Lorenzo Sanz a qui no li va servir haver guanyat les primeres dues Copes d'Europa en color del madridisme.

2. Els galàctics

Amb el revulsiu Figo a l'equip (i amb la depressió col·lectiva que va significar per al barcelonisme), Pérez tenia un pla. En una enquesta havia preguntat quins eren els tres jugadors que farien més il·lusió a l'afició. Eren Ronaldo, de l'Inter, Zidane, de la Juventus i Beckham, del United. Cada any en va fitxar un. Això sí, amb el seu sistema de nou ric: pagant el gust i les ganes i forçant que els jugadors quedessin malament amb els seus clubs d'origen. Tenia el que volia i el mètode emprat li importava poc. Així va construir un Madrid de "galàctics", una paraula que, quan les coses van anar de mal borràs, va tenir un efecte bumerang de conseqüències devastadores.

Però mentre l'afició s'embadalia amb les seves estrelles, la llotja es convertia, a cada partit, en un nucli de negocis i centre d'influència de primer nivell. A Espanya manava el PP. A la Comunitat i a l'Ajuntament de Madrid, també. José Maria Aznar, un assidu la llotja, es trobava molt còmode al costat del seu amic Florentino. En aquell centre de poder, abans i després dels partits, s'hi remenaven les cireres de la política i de l'economia. Ben remenades.

Aquells dies, a la ràdio, cada nit el periodista José María García assenyalava Aznar i Florentino i denunciava que el pelotazo del Reial Madrid era "l'escàndol més gran de tota la democràcia espanyola". Per aquelles afirmacions sobre la requalificació i la venda dels terrenys de la ciutat esportiva, el president del Madrid va aconseguir, amb la complicitat de César Alierta, el que semblava impossible: silenciar el que era el periodista més influent a les Espanyes i a qui mai ningú no havia pogut posar el morrió.

Esportivament, en sis anys Florentino va aixecar dues Lligues i una Champions. El que per a qualsevol club seria una fita, per al Madrid és gairebé misèria. Víctima del màrqueting, Florentino va cometre tres errors que encara paga ara, ell i el Madrid. Va fer fora Del Bosque, va permetre que li dimitís Camacho i va traspassar Makelele. El centrecampista francès donava la força, l'estabilitat i l'equilibri al mig del camp perquè es lluïssin els galàctics. Amb ell, el Madrid ho va guanyar tot. Sense ell, Florentino no va guanyar res més. Per 17 milions de lliures esterlines, va vendre el seu pulmó al Chelsea, va esquinçar un equip guanyador i va començar a generar uns dubtes que encara duren. L'argument de Pérez va ser que "Makelele no venia samarretes".

A tot això, se succeïen els canvis a les banquetes. Els jugadors estaven encantats amb Vicente del Bosque, tot bonhomia i autogestió. Quan Florentino el va acomiadar tot i haver guanyat la Lliga 2002-03, es va produir "la nit de les cares llargues", la rebel·lió dels jugadors que, igual que l'afició, mai no van entendre aquell cessament.

El recanvi encara va ser més sorprenent. Va fitxar el portuguès Carlos Queiroz. En el seu currículum hi tenia parlar idiomes i ser el segon entrenador de Sir Alex Ferguson al Manchester United. Els arguments eren que Queiroz tenia "un llibret més tecnificat i menys antiquat" que el de Del Bosque, que havia aconseguit guanyar tres títols en un sol any. Amb Queiroz, esclar, res de res abans d'empaquetar-lo en avió de nou cap a Old Trafford. El relleu va ser un José Antonio Camacho que en una altra ocasió ja havia dimitit com a entrenador del Madrid abans i tot de debutar. Home d'una sola peça, amb caràcter, principis i més madridista que ningú, va topar de nou amb el president Florentino a la tercera jornada. Ronaldo li va demanar permís a Camacho per no entrenar-se un dilluns perquè havia d'anar a París per al rodatge d'un espot. Camacho l'hi va prohibir, però, igualment, el brasiler no va presentar-se a l'entrenament. Quan el de Cieza, amb el seu rampell, li va telefonar i li va preguntar on s'havia ficat, Ronaldo li va dir que era a París perquè tenia el vistiplau personal del president. Camacho, l'endemà mateix, i després d'una conversa en què Florentino va maldar per explicar-li que és més important el màrqueting que el futbol, va plegar sense voler cobrar cap indemnització del Madrid. A partir d'aleshores, la nau va anar a la deriva. Ni García Remón, ni Luxemburgo ni un sobrevalorat López Caro no van trobar el rumb.Van ser els anys en què Ronaldinho, Rikjaard i Laporta van convertir el futbol en títols i alegria. El 27 de febrer del 2006 Florentino, després de l'enèsim ridícul blanc, tornant de Vigo en avió, dimiteix. Se'n va amb mal regust. Un triomfador com ell, anomenat "ésser superior", considerava que no es mereixia aquella sortida injusta. Amb el futbol ja havia patit prou durant sis anys, la seva dona, Pitina, estava malalta, el sector immobiliari començava a fer tentines i va decidir que el Madrid era una etapa tancada.

3. El retorn

Florentino Pérez no comptava, però, que a la presidència del Madrid hi arribaria un home com l'advocat Ramón Calderón. Un exdirectiu seu que, encara no se sap si per valentia o inconsciència, va començar a furgar en el passat. Li buscava les pessigolles a Florentino i, poc acostumat a deixar que mirin d'empastifar-lo, s'hi va tornar. Tot i aconseguir guanyar dues Lligues consecutives davant d'un Barça instal·lat en el núvol de l'autocomplaença des de la final de París, Calderón va patir un assetjament mediàtic tan constant com merescut. El foc l'atiava un Florentino que sempre ha sabut tocar bé aquesta tecla. Amb efectivitat, però amb la discreció amb què ho saben fer els poderosos. La venjança va ser persistent fins a forçar a la dimissió de Calderón quan ja no li quedaven ni cent grams de prestigi. Quan Florentino es presenta a la reelecció, la seva victòria estava tan cantada que ningú no va gosar enfrontar-s'hi. El madridisme l'aclamava i ell, cofoi pel seu paper de salvador, s'hi va tornar a embolicar amb la il·lusió renovada.

Entre la seva marxa de la Casa Blanca per la porta del darrere i el seu retorn amb la catifa vermella havien passat tres anys, quatre presidents i, el que és pitjor pel Reial Madrid, el Barça s'havia refet i havia construït el millor equip de tots els temps. Guardiola aconseguia la triple corona que sempre havia somniat Florentino i, a més a més, exhibia un espectacle futbolístic que no s'ha vist al Bernabéu des del temps de Di Stéfano. El Barça, encara ara, té el reconeixement mundial mentre el Madrid topa, cada any, amb la mateixa soca als vuitens de final de la Champions.

Florentino decideix que aquell Madrid perdedor s'ha acabat. El que vol, ho compra. Ho torna a fer amb els futbolistes més cars de la història (Cristiano Ronaldo, Kaká…) i ho fa també, gest insòlit, amb els entrenadors. Pel seu retorn a llotja de Chamartín, però, no sap convèncer Arsène Wenger, unmister tan elegant com el seu futbol, i s'ha de conformar amb un succedani. Un entrenador que també té els cabells blancs, que també és alt, que també és un senyor i que també té bon gust per l'estètica esportiva. És Manuel Pellegrini, que tenia contracte en vigor amb el Vila-real. Tant se val. Es paga el traspàs i llestos. A l'entrenador xilè, però, no li serveix de res tenir un projecte futbolístic amb cara i ulls ni aconseguir el rècord de punts del Madrid a la història de la Lliga. El que compta és que queda segon (per darrere del Barça), que és eliminat de la Copa per l' alcorconazo (4-0) i que, per variar, el Madrid torna a caure a vuitens de final de la Lliga de Campions. Tants milions, tantes estrelles, i tampoc no li ha servit de res. El Madrid continua en blanc i Florentino, aleshores, busca l'èxit immediat, l'assegurança de títols, i decideix fitxar el millor entrenador. Un José Mourinho que, amb dues canyes, ha convertit el Porto en campió d'Europa, que ha dut el Chelsea a guanyar dues lligues després de cinquanta anys i que ha tornat l'Inter on sempre havia d'haver estat, però des d'Helenio Herrera ningú no en trobava la fórmula. Fa l'efecte, però, que per Florentino el gran mèrit del portuguès és, sobretot, que ha sabut trobar l'antídot per derrotar el Barça i l'ha eliminat de la Champions. Convençut que és l'home miracle, novament li importa un rave que Mourinho estigui lligat per l'Inter. El vol de totes totes, paga el traspàs més car per un entrenador i se l'emporta cap al Bernabéu.

4.'The special one'

Els projectes personals de Florentino i Mourinho troben un punt d'intersecció en el Madrid. El president vol guanyar la décima i l'entrenador vol guanyar tres Champions amb tres clubs diferents. Florentino necessita trencar l'hegemonia del Barça i Mourinho va boig per posar, al seu palmarès, que ha guanyat les tres lligues de més prestigi: l'anglesa, la italiana i l'espanyola. Sigui pel bé del Madrid, sigui per vanitat, per egoisme, els objectius col·lectius i personals són coincidents.

The special one , un personatge superb que analitza el futbol com pocs, s'adona que la plantilla que hereta té tres mancances greus.

Mourinho s'adona que li falta un central i Florentino li concedeix Carvalho, el seu caprici . Mou s'adona que quan no hi ha Xabi Alonso el Madrid és un pessebre sense la Verge Maria i demana un migcampista potent com Khedira. I l'entrenador, en el seu diagnòstic, veu que Benzema és un jugador angoixat, superat per la pressió i que difícilment li servirà com a davanter centre. Aquí, però, Florentino es planta i considera que amb Higuaín, Benzema i l'hemorràgia rematadora de Cristiano l'equip ja ha de tenir prou gol i que no es gasta ni un euro més per dur-li un altre davanter centre. És la primera topada de la temporada entre president i entrenador. Mourinho, molt abans de saber que Higuaín es perdrà part de la temporada per culpa d'una hèrnia discal, ja avisa que li falta una peça clau per fer la competència al Barça. Després, amb la lesió de l'argentí, la tibantor s'agreuja. Mourinho reivindica les seves antigues raons mentre el rapsode Valdano, que recita els versos que li escriu un president que no es vol desgastar, va tirant llenya el foc. Primer es barallen per si s'ha d'operar o no el jugador i el temps que perden discutint sobre la conveniència de la intervenció. Després s'esgarrapen públicament per si Benzema ha d'estar o no a la banqueta. Mourinho, que sap pressionar la seva directiva tant o més que als àrbitres i als rivals, se'n surt. En té prou amb amenaçar que deixarà el club i amb dir que ell no despatxa amb Valdano com a director esportiu per guanyar una batalla que venia de lluny. Automàticament l'afició es posa al costat de l'entrenador, penja desenes de pancartes al Bernabéu en el partit contra el Mallorca i Florentino claudica. Tem que l'afició es divideixi i, veient que l'equip està ben posicionat per intentar guanyar els tres títols, porta a Mourinho un bon davanter centre -Adebayor- perquè no tingui excusa. Ni per marxar, ni per no guanyar. A més a més, li concedeix al portuguès no haver de tractar amb Valdano, i que el rapsode no pugui passejar-se per Valdebebas ni viatjar amb l'equip. Mourinho guanya per 3 a 0 un Valdano que no tindrà la dignitat mínima de dimitir. Finalment el portuguès ha fet empassar a Valdano les paraules que havia escrit quan era comentarista. Allò de "Mourinho és un carisma amb potes que no sap el que representa" i aquella altra perla: "Té gana de glòria endarrerida per no haver estat mai un futbolista de nivell".

Vençuda la batalla amb Valdano, a Mourinho li queda entendre's amb un Pérez que l'ha convertit en l'entrenador més ric del món però que l'ha disgustat no deixant-lo anar a fer de seleccionador de Portugal per a dos partits. Aquest greuge, Mourinho també el té ben anotat. Mentrestant, Florentino, que el dia de la presentació va dir que "l'estil de Mourinho segur que encaixarà al Madrid", està bocabadat per la facilitat amb què el seu club fa enemics per culpa del tarannà del tècnic i la seva habilitat per ofendre tothom. Des d'entrenadors rivals (Preciado, Manzano…) a aficions de mig Espanya passant pel col·lectiu arbitral a qui el Madrid, durant tants anys, ha sabut tractar amb mà esquerra.

A cada camp on Florentino Pérez va de visitant ha de patir com la gent de la vora de la llotja se li gira i l'insulta. Sap que la seva imatge, i la del Madrid, s'està malmetent per culpa de les provocacions del seu entrenador llenguerut. Ves per on, José Mourinho havia de ser la solució a tots els seus mals i s'està convertint en l'assot d'un desprestigi que Florentino Pérez no es vol ni es pot permetre. Així les coses, el president només aguantarà tot aquest xàfec a canvi de títols. Altrament, haurà d'acomiadar Mourinho i ningú no haurà guanyat aquesta guerra. L'haurà perdut el Madrid. L'únic vencedor, i per molts anys, haurà estat el Barça.