Codina: "Això marca un punt d'inflexió en la política turística de Lloret"

L'Ajuntament i la Patronal de l'oci nocturn condemnen els aldarulls que s'han produït aquesta matinada a Lloret de Mar. L'alcalde, Romà Codina, amb el suport de la resta de formacions municipals, ha convocat aquest migdia una roda de premsa per anunciar que els fets que s'estan produint aquest estiu han marcat un punt d'inflexió en la política turística de la destinació i, per això, en els propers mesos emprendran mesures estrictes per acabar amb el perfil de visitants que vénen a la vila a provocar incidents com els d'ahir o els de dilluns.  Els fets d’aquesta matinada han començat quan s’ha tallat el subministrament elèctric a la discoteca Colossos, abans que comencés l'actuació d'un Dj. Els responsables de l'estambliment han intentat desallotjar el local, però donada la complicació, ha intervingut la policia i l'ambient s’ha anat escalfant. Finalment, la nit ha acabat amb vint detinguts. L'alcalde ha dit que “l'Ajuntament no està en contra del sector de l'oci nocturn, present a tota la destinació”, perquè “és un producte amb un pes molt important”,  però creu que “no es pot permetre el model que segueix una part de l’empresariat”. Un model que Codina ha definit com a “insostenible” i “incompatible amb el model de ciutat turística pel qual aposten la majoria de la població i l’Ajuntament”. En aquest sentit, el Consistori vol endurir els reglaments i les ordenances municipals per promoure un paquet de mesures que afecten diferents administracions i activitats econòmiques, no només l'oci nocturn. Codina assegura que buscaran la manera de fer efectives aquestes mesures, “reclamant a les administracions amb competències que també actuïn amb rigor i contundència i que posin tots els mitjans necessaris perquè així sigui”. Tot i que l'alcalde no ha avançat a quines mesures es refereix, ha remarcat que això no és una declaració d'intencions, sinó que marca un punt d'inflexió en la política turística de Lloret de Mar. I ha insistit en què, tant l'equip de govern com la resta de formacions, estan “indignats”, diuen que “ja n'hi ha prou” i que no permetran que torni a passar. El sector de l'oci nocturn condemna els fets  També ha mostrat la seva indignació la Patronal de l'oci nocturn davant dels aldarulls d'aquesta matinada. El secretari general de la Patronal de l'oci nocturn, Joaquim Boadas, ha anunciat que el sector denuncia qualsevol tipus de violència i, per això, es desvincula dels aldarulls produïts ahir i es presentarà com a acusació particular. “No pot justificar cap acció violenta el fet que s’interrompi l’activitat o que no s’arribi a celebrar sigui pel motiu que sigui”, ha insistit Boadas. El secretari general del sector demana que no es criminalitzi el sector de l'oci nocturn per fets com aquests. I remarca que, pel que fa als usuaris, el 99% es comporta de manera cívica. Perquè l'1% restant no provoqui aldarulls, creu que la solució passa per conscienciar-los, per l'acció policial i per la implantació de mobiliari urbà indestructible. La Patronal considera que és l'Ajuntament qui s'hauria de fer càrrec de la despesa que suposaria instal·lar aquest tipus de mobiliari urbà. Boadas ha dit, també, que si s'aprova la llei per reduir l'horari de les discoteques, els establiments faran un tancament Patronal, ja que això suposaria una greu crisi pel sector. La Patronal lamenta que s'intenti ofegar el sector de la nit, quan el que s'hauria de fer és potenciar-lo. Nova Ràdio Lloret

DIMECRES 10: UNA ALTRA NIT DE FOLLON A LLORET

Encara no ens hem refet de la indignació pels successos de fa pocs dies que ja hi tornem a ser, una altra nit amb merder a Lloret, i aquesta vegada n’he vist alguna cosa, no tot, deu me’n guardi!

Pel que he captat, (i tot això ho poso en quarantena perquè m’ho han explicat i jo no he vist res, però es el que es comenta) sembla que tot ha començat en una discoteca de la riera on actuava un DJ molt famós. Diuen que els aldarulls s’han iniciat allà i s’han estès al carrer.

Ara, el que jo he vist. Estava treballant, i uns clients han dit que no marxaven perquè hi havia molt de merder al carrer, eren els últims que quedaven a la sala. (3’40h.) Com ja no hi havia ningú i faltava poc per plegar, he posat el pilot automàtic amb la música i he anat a mirar que passava. Al sortir he vist molta gent al carrer. He intentat baixar fins a la riera i he vist els locals del voltant tancats (Texas, Rockefeller’s, Beach) i molta, molta gent al carrer. Al arribar a la riera l’he trobada plena de mossos que bloquejaven el pas i podia sentir de tant en tant els trets de les pilotes de goma. M’he acostat a un mosso i li he preguntat que havia de fer per anar a casa perquè havia de creuar la riera i, paraules textuals: “ si viu a l’altre costat desviïs tot el que pugui però no passi per aquí”. Tampoc deixaven passar. Veig vidres trencats al terra. He tornat a la feina, he recollit les coses i m’he esperat allà una hora més o menys. A les 4’55h. he marxat cap a casa i el carrer seguia ple de gent. Se sentien sirenes i algun tret més. He fet cas al policia i he anat per la Avinguda Vila de Blanes. Els mossos tenien bloquejada la entrada a Just Marlès com es veu a la foto, i circulaven pocs cotxes a aquella hora i molts taxis. A la terminal hi havia mossos que impedien el pas caminant en direcció a la riera i desviaven a tothom cap als carrers del voltant. A la terminal n’he comptat fins a sis de mossos, encara que a la foto no es veuen tots. Tampoc era qüestió d’anar allà davant a fer la foto. S’ha sentit un altre tret. Cap a casa que aquí no se m’hi ha perdut res més. Haig de dir que a la part menys conflictiva del merder (que és la que jo he vist), el dispositiu policial ha estat impecable i no he vist cap mosso maltractant ningú. Fotent algun crit a algun capcigrany que volia passar tant si com no, si, però repartir llenya no he vist pas que ho facin. Mentre escric això sento una altra  sirena. De tot això, dedueixo que avui el merder ha sigut pitjor que el de l’altra nit. En sentirem a parlar, sens dubte, i evidentment demà tornarem a ser capçalera de noticies i diaris. Quina puta merda!  

Soc conscient de què no faig cap favor a la nostra Vila publicant això, però s’ha d’acabar, ja n’hi ha prou! N’estem fins als collons!!, així de clar. Ho sento, però que els qui han de posar-hi  remei que li posin. No es pot aguantar més aquesta situació. Se que és molt complicat, però, Romà, en nom de molts lloretencs et demano solucions. I també demano a la oposició que en aquest cas vagin de la mà del govern i els ajudin, pel bé de tots.

     

MALDITO BARCELONA (Crònica del Diari Argenti El Gráfico)

Hemos aprendido a admirarlo, a esperar sus partidos casi más que los de nuestros propios clubes. Vivimos elogiándolo, hablando de sus jugadores, de su escuela, de su fútbol, de su filosofía. El Barcelona nos invade en la cotidianeidad, se nos mete en nuestra vida diaria con la misma pasmosa parsimonia con la que demuele al Man Utd en la final de una Champions League o le mete cinco al Real Madrid de Mourinho en una visita guiada por el Camp Nou. Ni nos damos cuenta, pero de repente tenemos a Xavi en nuestro living y a Iniesta picando al vacío en nuestro patio. Ese equipo vive con nosotros. Se retroalimenta a partir de nuestro interés por él.

En facebook debemos elegir que el Barcelona “nos gusta” sólo porque no podemos elegir que nos encanta, que nos enamora, que nos hace suspirar de una manera estrepitosa. Es el amor por el fútbol, hoy simplificado en un amor por el Barça. Porque una cosa y la otra son lo mismo.

En la edición de este mes de El Gráfico, reflejamos las virtudes de este Barça, su dominio aún inacabado de una liga y un continente, su legado para el fútbol mundial en todos los estratos posibles. Es uno de los mejores equipos de todos los tiempos, porque a veces es difícil ser terminante y afirmar lo que en realidad no admite discusión: que es el mejor de siempre.

Festejamos cuando nos enteramos que La Masía había abierto una sucursal en Argentina. Llévense a nuestros talentos, transfórmenlos en fotocopias de Messi, por favor. Nosotros ya no sabemos cómo hacerlo. Ni en Argentina, donde los juveniles dan pena, pero tampoco en México, Brasil o Venezuela. Jugamos a otra cosa.

En México, la camiseta azulgrana se vende más que la del Atlante; quizás también en Argentina más que la de San Lorenzo o en Italia más que la del Genoa y el Bologna juntos. No nos hacen falta los números de ventas. Las vemos por la calle, con total naturalidad. Las vemos en las playas, donde ya les hacen frente a las del fútbol local, con un crecimiento sostenido que se repite en Mar del Plata, en Dakar o en Phuket. Y cuando no son las blaugranas, están las otras, esa paleta monocromática que incluye anaranjadas, amarillas flúo, gris o verde agua. Son todas del Barça. Un equipo al que lo único que le queda por conseguir es la independencia de Catalunya. El resto, lo ha hecho todo.

¿Pero saben qué? Quizás haya llegado seriamente la hora de empezar a odiar al Barcelona. Sí, acaso sea una propuesta demasiado arriesgada; si se quiere, incluso tirana, pero no se me ocurre nada mejor que hacer con este equipo que se transformó en un castigo para todos. Con la lógica excepción de sus propios hinchas, cabe preguntarnos: ¿No estábamos todos mejor hasta antes de sufrir el efecto Barcelona?

Porque también está el Lado B, lo que nos hace sufrir a nosotros, los consumidores de su fútbol, y a sus propios actores. Indirectamente, el Barcelona carga de forma negativa todo lo que toca. Messi no es en Argentina el extraterrestre de más de un gol por partido. Ni de enganche ni de wing, tampoco de centrodelantero. Le falta el resto de su equipo para serlo. Y entonces, se desespera. Y sus hinchas se desesperan con él, por él. No sé qué pensarán los aficionados del Barcelona. Quizás hasta sufran ellos también, a la distancia, por las incontigencias de su niño mimado.

Pero el efecto Barça no termina con el mejor del mundo, al contrario, empieza con él. O acaso nos olvidamos de lo que han criticado a España en el Mundial, por no haber sido el Barcelona. La derrota contra Suiza en el primer partido, el posible desastre ante Paraguay, la sucesión de cerrados 1-0 y su falta de cambio de ritmo hicieron sufrir a Xavi, Iniesta y compañía. Ellos no tenían a Messi. Y España no podía ser como el Barcelona. Sólo el título mundial pudo cubrir los gastos ocasionados en el trayecto. Trayecto como el que cubre Dani Alves en todos los partidos del Barcelona: ¿es un wing? ¿es un lateral? ¿Es un avión? No, es un brasileño que cuando se pone la de verdeamarelha, también se desespera. La pelota no le llega igual. Las coberturas de sus compañeros no son las mismas. Tampoco el pressing alto o las devoluciones al vacío. Y entonces, lo vemos ante Venezuela y el twitter explota con mensajes tipo: ¿Pero es este el mismo Dani Alves que juega en el Barcelona? Y la respuesta, como de costumbre, es que no, que esa es una copia borroneada de Alves.

El modelo del Barcelona admite la destrucción de sus piezas cuando no están sometidas a su escudo galáctico (¿se permite usar ese término en un texto que no sea sobre el Real Madrid?), pero también contempla la sanación automática al regresar a casa. O cuántas veces pensamos en que el Messi que les devolvíamos, devastado por las críticas y actuaciones indolentes de las Eliminatorias o el Mundial, sería como una especie de virus informático en el sistema operativo del mejor equipo del mundo. Lo hemos pensado nosotros, lo han pensado en la selección española, en la brasileña o en la camerunesa (Eto’o no pateando aquel penal con Camerún ante Egipto, por ejemplo). “Uy, ahora después de esto, el Barcelona no será igual”. Y sin embargo no, allí siguen, dando cátedra como si nada hubiera pasado, con la moral alta, la cabeza levantada y la pelota pegada al pie.

Guardiola aún no ha decidido irse porque sabe que si cruza esa puerta, comenzará su declive. Podrá ganar títulos en 7 ligas distintas, pero siempre, siempre, le endilgarán cuánto le falta para que su Milan, o su Bayern Munich, o su Manchester United o su Dynamo de Kiev jueguen como aquel Barcelona. Como este Barcelona, que ahora también exporta su know-how. Y ahí va la Roma, decidida entonces a que el técnico del Barcelona B, Luis Enrique, se transforme en el Guardiola de la Serie A. Fichemos a Luis Enrique, entonces. Traigamos, también, a Bojan Krkic. Repliquemos el modelo Barça. Fracasemos estrepitosamente. No lo lograrán. Nadie lo hará.

Y así podríamos seguir, con todos y cada uno de sus integrantes, por separado, convertidos en jugadores mortales, sin los superpoderes que confluyen sólo en un punto del universo, con una camiseta azulgrana y con Guardiola en el banco. Los planetas se alinean sólo en el Camp Nou. El resto es un gran agujero negro que se consume a sí mismo. El Barcelona es el Big Bang. Ni siquiera logramos entenderlo cuando ya cambió de forma y apunta a otra dirección. Estamos a años luz de él y sin embargo nos sentimos tan cerca.

Ahora nos enteramos que mientras todo el mundo intenta imitarlo, sin el menor grado de éxito, Guardiola ya piensa en reformular su módulo y seguir innovando. Sueña con aplicar un 3-4-3 sin perder fidelidad ni resultados. Hoy Pep se sienta a la misma mesa que Steve Jobs. El decide y el mundo corre detrás, para tratar de copiarlo, sin poder hacerlo. Si todo sale bien, a la orquesta catalana se sumará Cesc, quien aprendió la partitura cuando aún no estaba escrita la ópera. Quizás en la próxima temporada, Mascherano nos sorprenda jugando de centrodelantero. O Messi se transforme en el líbero. Y entonces los haremos jugar de lo mismo de este lado del mundo. Y no será lo mismo. Y volveremos a hablar de lo que hacen allá y lo que no hacen acá.

Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.

Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.

Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.

El Watergate del Periodismo (La Vanguardia 18/07/2011)

El Watergate británico no tiene como protagonista a un presidente o a un partido, sino a tres de las grandes instituciones del país: los políticos, la policía y la prensa. Sobre todo, la prensa. Porque así como los ciudadanos desconfiaban ya de la honestidad y eficacia de sus líderes y de sus fuerzas del orden, ahora han perdido casi por completo la fe en los periódicos: cuatro de cada cinco ciudadanos dicen que ya no se fían de lo que les cuenten.

El primer ministro David Cameron ha quedado muy tocado por el gravísimo error de juicio de contratar como jefe de comunicaciones de Downing Street a Andy Coulson, un hombre de Murdoch que había sido director del News of the World cuando empezó el escándalo de las escuchas; Scotland Yard ha quedado tocado porque muchos de sus agentes cobraban dinero a cambio de facilitar información a los periodistas, incluidas cuestiones de seguridad nacional como los movimientos de la reina; pero sobre todo la prensa ha quedado tocada, y además en el peor momento posible, cuando la circulación y la publicidad han caído notablemente, los jóvenes se pasan a medios electrónicos y la mayoría de las cabeceras registra pérdidas. Un auténtico desastre.

El volcán ha estallado ahora, pero todo empezó a fraguarse hace mucho tiempo, de hecho con la aparición de los primeros teléfonos móviles. "Eran analógicos –cuenta un veterano periodista que, como casi todo el mundo en este roñoso caso, prefiere mantenerse anónimo porque Murdoch sigue siendo un hombre poderoso–, y no había más que comprar un escáner por ochenta euros y sentarse en un banco delante del palacio de Buckingham para escuchar las conversaciones de la reina, del duque de Edimburgo, de Carlos y Diana, de Carlos y Camila... Para los tabloides fue como el descubrimiento de la rueda o de la electricidad, los elevó a una nueva dimensión".

Para entender el escándalo hay que situarse en una sociedad que sigue siendo enormemente clasista, donde ni el establishment político de Londres ni la aristocracia rural entienden en absoluto las aspiraciones de lo que llaman todavía con un cierto desprecio las lower classes, las clases bajas. Quienes sí las entienden perfectamente son los tabloides, que tienen en ellas su principal audiencia con un menú de chismorreo picante, chicas en topless y escándalos financieros y sexuales de políticos, deportistas y famosos, de gente que tiene más dinero que ellos, pero también se hunde en el fango.

En Francia, los políticos hacen la pelota a los intelectuales, y en Estados Unidos, al dinero. Pero en Gran Bretaña tanto conservadores como laboristas se han sentido obligados a cortejar a la prensa sensacionalista, porque actúa como un vaso comunicante entre el poder y los millones de votantes de las clases trabajadoras a los que no entienden en absoluto, y a los que sólo se sienten capaces de llegar a través de los tabloides, prometiendo dureza contra los delincuentes o restricciones a la inmigración.

Desde que compró primero el News of the World, en 1969, y más tarde The Sun, Murdoch canalizó esa necesidad de los políticos británicos y ofreció a sus cabeceras más cutres como intermediarios entre Downing Street y las masas de votantes más pobres, menos cultos y educados, los protagonistas de las películas de Ken Loach y Mike Leigh, la antítesis del prototipo aristocrático inglés de Retorno a Brideshead.

Impulsó a Margaret Thatcher a cambio de que le ayudara en la guerra contra los sindicatos de la prensa, a Blair a cambio de que se resistiera a la adopción del euro y le hiciera un hueco en el mercado televisivo a expensas de la BBC, y a Cameron a cambio de que diera luz verde a la adquisición del canal BSkyB, que tiene los derechos del fútbol, lo cual le habría proporcionado un virtual monopolio del sector sin tener en cuenta los intereses de los consumidores.

Murdoch tenía a Cameron totalmente en el bolsillo. No sólo le persuadió de que contratase a Coulson como su jefe de comunicaciones, sino que el premier fue invitado de honor en su yate, a sus fiestas de Navidad y a la boda de Rebekah Brooks (la consejera delegada de News Internacional que dimitió el viernes y fue detenida ayer), comportándose como un cortesano más en torno a un rey Sol de la política del Reino Unido que ni siquiera era británico.

Con la aparición de los móviles, los periodistas de los tabloides encontraron una nueva y poderosísima arma para enterarse de los trapos sucios de los famosos y –en especial el News of the World– la utilizaron sin ningún tipo de escrúpulos y con el consentimiento tácito del poder contra Hugh Grant, Jude Law, Sienna Miller, Wayne Rooney... También contra políticos, que no se atrevían a levantar la voz porque sabían que había dossiers sobre ellos con indiscreciones de todo tipo que era mejor que permanecieran ocultas.

"Trabajar en un tabloide –explica un redactor ya jubilado– es como trabajar en la CIA o el KGB, los directores y los subdirectores tienen teléfonos codificados porque saben que están pinchados por la competencia para enterarse de qué exclusivas van a dar al día siguiente, y robárselas, el nivel de paranoia es indescriptible".

Que los tabloides sobornasen a policías, hicieran chantaje a políticos y violaran impunemente la privacidad de los ciudadanos se consideraba normal, era parte del orden establecido. ¿Por qué, entonces, ha estallado ahora el escándalo? En parte, a que Murdoch había acumulado muchos enemigos. Pero sobre todo se trata de una victoria del periodismo de investigación por parte de The Guardian, que ha desafiado el intento de Scotland Yard y Downing Street de echar tierra sobre el tema de las escuchas y ha conseguido poco a poco fuentes aquí y allá.

No ha habido una única garganta profunda, pero sí un goteo constante de noticias que ha acabado socavando los cimientos. Poco a poco, a lo largo de los últimos años, The Guardian ha ido sacando historias sobre el pago de compensaciones a víctimas de las escuchas, hasta que finalmente dio con la mina de oro que hizo que todo se derrumbara como un castillo de naipes: el pinchazo del teléfono de Milly Dowler, la niña que fue secuestrada y asesinada en el 2002. El hecho de que los mensajes de su buzón de voz fueran borrados por un detective privado que trabajaba para el News of the World, y que su familia concibiera así falsas esperanzas de que estuviera viva, asqueó a la opinión pública y cambió de la noche a la mañana las reglas del juego.

El problema es que en este momento la gente no hace distinciones, y toda la profesión periodística ha quedado contaminada. La prensa de calidad ha destapado el Watergate británico, pero el protagonista de este Watergate es la propia prensa.

PLENS DE L'AJUNTAMENT: VALLS - FUERTES (ROUND 1)

Abans de res voldria dir que no tinc la intenció de fer de cronista de tots i cadascun dels Plens que es facin a l’Ajuntament  de Lloret a la present legislatura, però tant l’anterior (el de presa de possessió) com aquest, per ser el primer en el que teníem l’esperat trobament entre en Valls i en Fuertes, sí que mereixen que en digui algunes paraules. A partir d’aquí em dedicaré a fer comentaris puntuals si hi ha algun fet destacat i poc més. A ben segur que els edils m’ho agrairan.    

     

Ahir vam tenir dos Plens a l’Ajuntament de Lloret, el primer a les 20,00 hores on s’havia de fer pública la distribució del cartipàs municipal, i un segon a les 22,00 hores on havia tres punts, el més important dels quals, votar la moció dels partits de la oposició per retornar el Passeig al doble sentit de circulació.

El de les vuit va anar molt tranquil fins arribar al cinquè punt, el de les retribucions als membres de la corporació, moment en el quan les intervencions d’en Toni Garcia i d’en Marc Fuertes van despertar la fera i va començar l’inevitable enfrontament. Ambdós van mostrar la seva repulsa al fet què en Josep Valls sigui el portaveu de CiU entre d’altres coses mes gruixudes, amb atacs personals al convergent (prepotència, no te autoritat moral ètica, interessos personals...) i Valls va contraatacar amb la seva contundència habitual. Algunes perles:   

     

Fuertes va atacar primer Orobitg dient-li que en el pacte amb CiU només li falta ser l’Alcalde.

Valls a Bernat: Vostè ha passat d’allà aquí i en aquesta bugada ha perdut un llençol. (referint-se al canvi de lloc en el Plenari i a la pèrdua d’un regidor pel camí).

Fuertes: Aquí no es barallen 21 persones, només es baralla el senyor Valls quan surt en aquest Plenari.

García: Vostè és un actor formidable, no he vist mai faltar a la veritat amb tanta naturalitat, és el nou Fermí Reixach de Lloret.

Valls: En Fermí Reixach anava a la seva llista, que vol que vingui a la seva llista?

Fuertes: Mantenir a Valls com a portaveu del govern és una burla als ciutadans de Lloret.

Fuertes: Vostè es guarda el segon cartutx perquè jo no tindré l’oportunitat de respondre a la quantitat de mentides que vostè ara tindrà la llibertat de poder expressar.   

Valls al Senyor Millor (com anomena Fuertes): A mi el que m’indigna  son les mentides i les cabronades que ha escrit sobre mi.   

Podríem seguir però millor deixar-ho aquí tal com va demanar el Sr. Alcalde.

Pel que fa al segon tema candent de la nit, la moció sobre el Passeig, va anar segons el previst, sense cap sorpresa, ni tan sol és pot qualificar de sorpresa la votació d’Orobig, ja què en el seu pacte amb CiU ja deixava clar que volia llibertat de vot sobre aquest assumpte, i era evident que la seva votació seria la que va ser. Ignasi Riera (en nom de CiU es clar)es va quedar sol defensant l’estat actual del Passeig i en va fer una llarga explicació. Va tenir un moment molt lúcid quan se li va dir que aquest era el tema que més rebuig havia tingut mai entre la població, i ell va recordar que la marina de Fenals havia tingut tan o més rebuig que la situació actual del Passeig. La votació va ser de 14 a 7 en favor de la moció, era la primera vegada en molt temps que l’equip de govern perdia una moció, i sembla que el Passeig tornarà a la doble circulació en un termini encara per determinar.

Un altre punt d’interès estava ubicat en Josep Cortés i s’esperava una possible explicació de la seva fugida de les files socialistes però aquesta no va arribar (ha arribat avui a Ple passat), i la seva intervenció en el plenari va ser gairebé inèdita, ni tan sol va replicar Bernat quan aquest va qüestionar la seva ètica. Veurem com li van les coses en el futur immediat, i esperem més implicació per la seva part.

Vaig veure un Romà Codina més segur que en el Ple d’investidura i molt cordial. Força molest per com havien anat les coses sobretot en el primer Ple, però molt ben posat en el seu nou paper de cap dels lloretencs, tot i que haurà de donar molta poció màgica als seus companys per aguantar les envestides que vindran en el futur (a en Valls no cal que ja va caure a la marmita quan era petit).   

Per acabar senyalar que no va faltar el record cap a la benemérita, i també vam saber que el senyor Ramón planeja les seves vacances consultant Google Earth, queda dit ;-). Si és que en els fons son com nens!

Els Plens d'ahir... (Per Seeet)

Del què va passar i què i com es van aprovar els diferents punts en trobareu explicació tant en El PUNT com en el Diari de Girona aquí sota, jo per si de cas  us comento les curiositats.

Primer Ple:

Assistència immillorable mentre es continuï fent a la Sala de Plens, (tampoc cal quedar en el Sant Jordi... per ara): ple fins a la bandera i amb gent de'n peu, (aquesta vegada un servidor va poder seure tot i que pels pèls).

Per part dels regidors també totes les cadires ocupades si be ahir van estrenar noves ubicacions: 

Els regidors del MILLOR han passat de l'esquerra a la dreta, (òpticament, políticament encara esta la cosa per descobrir...), eren les cadires on l'any passat s'asseien els regidors socialistes. Crec que s'han canviat de costat per una qüestió de plànol televisiu doncs és veritat que tot i semblar simètrica la taula sembla que els assentats a la dreta tenen millor plànol... 

El regidors del PSC pel contrari han fet el camí a la inversa i ara es troben a l'esquerra, (sempre mirant des del públic), i a continuació de la darrera regidora de CiU per aquest costat que és n'Idoia. Remarcar que ara ja no són quatre sinó tres en el grup doncs en Josep Cortés els ha plegat, però no per anar-se'n a casa sinó per passar al grup mixt, (no sé perquè ni diuen mixt si és ell sol). D'aquesta pèrdua de regidors en Valls en va fer un acudit i va dir que amb el trasllat de costat el PSC havia perdut un llençol, parafrasejant aquella dita de que a cada vogada es perd un llençol... 

Els dos regidors PPeros tenen les mateixes cadires que ja tenien els seus predecessors ideològics, no els neandertals, sinó els de la darrera legislatura Ontañçon i Pasarell.

El regidor no adscrit provinent del PSC, el llençol perdut, ocupa la cadira encara calenta d'en Quim Teixidor. Dir del sr. Cortés que segurament amb el temps millorarà però per lo vist ahir semblava un vi de mala anyada, pràcticament no va obrir boca, de tot va dir que sí menys en la primera votació que com que era novell no sabia si dir sí, sí quiero o d'acord i al final va dir "a favor". Segurament molta gent n'esperava un perquè del abandonar el partit pel que s'havia presentat però ens vam quedar amb les ganes. Tinc entès que avui farà unes declaracions al respecte.

L'equip de Govern tenia una distribució central amb en Valls i en Martínez escortant en Romà.N'Orobitg (ERC),  també al Govern, ocupava la mateixa cadira que la legislatura passada formant un discontinu en el ban blau.   

En Toni Garcia (ICV) també va ocupar la mateixa cadira que ja tenia assignada tots aquests anys.

Les intervencions en aquest primer Ple no van començar fins el punt 5è de l'ordre del dia. Era el punt on es parlava dels sous que s'assignaven però no en va pas quasi ser aquest el motiu de les discussions sinó que els grups, (ICV i MILLOR principalment), van aprofitar l'avinentesa de veure el Pisuerga per parlar de quasi tot menys, (poc), dels sous.

Quasi tota la munició anava dirigida al regidor Valls si be en Marc Fuertes també va dedicar bona part de la seva intervenció al sr. Orobitg pel fet d'haver entrat a l'equip de Govern preguntant-li si les tres condicions de llibertat de vot que havia subscrit en el pacte per entrar al Govern, (Passeig, Casc Antic i mocions), eren les úniques llibertats de les que gaudiria durant la legislatura.

En Joan Bernat del PSC va voler centrar el tema en els sous que era de lo que realment tractava el punt i va dir que s'haurien pogut fixar unes quanties més baixes donat els temps que corren, (ICV i MILLOR i PP també en van fer esment); aquí l'anècdota també va venir de la banda del regidor Valls que li va contestar a en Bernat que  si volia rebaixar-se ell el sou era molt lliure de fer-ho...

El regidor Martínez del PPC va tornar a parlar de concòrdia, consens  i de predisposició a ajudar a tirar Lloret endavant.

En quant al regidor d'ERC Jordi Orobitg, ahir no tenia aquell punx amb el que va acabar la temporada passada; segurament ahir el temari tampoc s'ho portava o potser la rentrée de legislatura, o que encara se sent en pre-temporada i no coneix els companys de vestuari...; sigui com sigui ahir estava apagadot i esperem que no sigui degut, encara que nomes sigui pel be de la bona dialèctica en els plens, perquè el cinturó que ha adquirit l'estreny.

Del segon PLE.

Aquí amb el canvi de guàrdia també se'n van perdre uns quants de llençols, tot i que a partir de les 10h va arribar saba nova, alguns botiguers que després de tancar volien saber que passaria am el Passeig.

Tot hi això la part del públic feia paxoca doncs potser hi havia dues cadires buides però no tres.

Aquí el tema estrella era el Passeig. No us en explicaré pas les intervencions, però si el tarannà de l'equip de Govern davant la primera possibilitat amb molt de temps de saber-se perdedor abans de començar en una votació. Els hi va venir molt de nou, tant que fins i tot després del resultat (14 contra 7, doncs n'Orobitg també va votar-hi a favor), a favor de que es tornés el Passeig al doble sentit, després d'aquesta contundent derrota l'alcalde sr. Codina encara va dir les darreres paraules en el sentit de que es reunirà amb tots els grups, els ensenyarà tota la documentació que va provocar la decisió del sentit únic i a veure si encara els pot convèncer...

Des de la platea la impressió que me'n vaig endur de les intervencions del l'equip de Govern era que encara no tenen assumit que estan en clara minoria, sobretot del regidor Valls, menys de n'Ignasi que semblava compungit, i molt menys de l'alcalde, doncs en Romà crec que sí ho té clar que no ho tindrà gens fàcil...  

Al final el Passeig es tornarà al doble sentit però no ara sinó passat...; passat el què... qui lo sa.

Seeet.

El Punt.

Diari de Girona

CARS 2

En els darrers dies no he fet més que llegir crítiques negatives cap a l’última pel·lícula de Disney/Pixar Cars2 que trobo realment fora de lloc.

“La peor película de Pixar hasta el momento no lo es por falta de méritos técnicos, por supuesto, sino por la ausencia de vida de un proyecto que parece más pensado como instrumento de marketing que como verdadera obra artística. McQueen es uno de los personajes favoritos de los más pequeños, y los beneficios de su merchandising asociado son más que millonarios.”(La Butaca)

“Confiemos que Cars 2 sea solo un paréntesis para que Lasseter y su equipo tomen aire que refrígere sus cacúmenes y vuelvan pronto a sus desafios habituales. Una notable cinta de animación, pero no un paso adelante en la evolución de Pixar.” (La Vanguardia).

Estic totalment en desacord amb aquestes critiques. És veritat que no hi ha una historia entranyable o un guió sorprenent com a les darreres pel·lícules de Pixar, que s’havien posat un llistó molt alt i difícil de millorar, però, ens oblidem a quin públic va dirigida aquesta pel·lícula? Llam McQueen és un ídol per als nens, i estic segur que a ells els encantarà la peli. Dirigir gran part del refús a la cinta al màrqueting em sembla absolutament fora de lloc perquè, algú dubte què tots els productes Disney/Pixar estan destinats a treure diners als pares? És el seu negoci, i nosaltres veient les seves pel·lícules, comprant els seus productes o anant als seus parcs els proporcionen els diners necessaris per fer més pel·lícules. És veritat que aquesta és potser la pel·lícula més infantil de Pixar fins al moment, però, teòricament les pelis d’animació són per als nens, i ahir els veia sortir ben encantats del cinema.

La primera escena a l’oceà és frenètica i espectacular, i d’aquí arranquem cap a una trama de thriller d’espionatge amb Mate de protagonista involuntari, que portarà als protagonistes a viatjar per diferents països del món, gràcies a la proposta d’un nou empresari de carburants ecològics de fer un campionat per saber quin és el cotxe més ràpid del planeta. Entre els contrincants de McQueen trobem al petulant Francesco Bernoulli, personatge que te tots els sarcàstics tòpics del caràcter italià, i també destaquen els cameos de Fernando Alonso en veu i imatge, i de Louis Hamilton. Altres personatges no protagonistes destacats son la motoritzada Reina d’Anglaterra i la visió fugaç del Papamòbil, com un més dels nombrosos petits detalls que enriqueixen la producció. Els escenaris per on es mouen els personatges són una altra de les grans virtuts de la pel·lícula. La recreació de ciutats com Tokyo, Paris o Londres és excel·lent, cuidada fins al mínim detall. I a més de les ciutats, Lasseter també és extremadament meticulós amb el tarannà i els trets característics de cada cultura, descoberts per Mate, igual que qualsevol turista sorprès per la diferent manera de fer de les persones que l’envolten en un lloc que li és desconegut.

No vull entrar a valorar detalls del guió perquè no ho considero necessari, cadascú que decideixi el que vulgui al respecte. Crec que és una bona pel·lícula d’animació (no la millor, però tampoc el desastre que ens volen fer creure certs crítics), amb el toc d’intriga justet per crear un clima d’incertesa, alguns detalls còmics molt aconseguits (el vàter japonès), i sobretot amb unes excel·lents escenes d’acció protagonitzades per Finn McMissile, l’alter ego de James Bond, que es converteix en el personatge més carismàtic i el gran descobriment de la peli; ara faltarà veure si te continuïtat a la franquícia si decideixen fer-ne una tercera part.  

Per últim, estic molt emprenyat amb el fet que als Cinemes Lauren de Blanes no passessin el curt “Vacances Hawaianes” que acompanya a Cars 2 als cinemes d’arreu, tal com s’anuncia als crèdits finals de la pel·lícula. Per què? Ens en donaran una explicació? Segur que no.        

ACHTUNG BAND - 8e CLON FESTIVAL - 8 JULIOL 2011 - ROCA D’EN MAIG

La vuitena  edició del Clon Festival va obrir portes ahir amb l’actuació d’Achtung Band, la banda de Rubí que homenatja U2, i que amb un repertori molt encertat va donar una digníssima benvinguda al Festival d’enguany.

El començament elèctric amb Elevation, Beautiful day i Magnificent (magnífica) ja ens marca la referència del que veurem. Una banda ben assentada musicalment , amb ajudes de so gravat, necessari i agraït en benefici del espectacle, i una posta en escena amb protagonisme exclusiu, com no podia ser d’una altra manera, del seu cantant molt ben posat dintre del seu paper de Bono. Mysterious ways i una inspirada New year’s day marquen el camí cap a les sorpreses, on trobem el retrobament amb una peça totalment inesperada per mi com Until the end of the world del DISC, en majúscules, dels irlandesos que és Achtung Baby, i el record al primer Lp de la banda Boy personalitzat en la potent I will follow (gran treball de bateria). Després dels riscos venen els himnes per posar-se ja al públic definitivament del seu costat, com son I still haven’t found, Sunday bloody Sunday o One. També record a Harlem i gaudeixo molt d’una versió totalment estripada de Discotheque. Entre les interpretacions fluixes del repertori hi posaria un Vertigo un tant atropellat i unes Sunday Bloody Sunday i Pride massa al ralentí degut a la idea de la banda de tocar-les al ritme que utilitza U2 en els seus concerts actuals, cosa que els obliga a tocar-les en uns tons més baixos per adaptar-s’hi, respectable, però què considero els hi fa perdre la força del to original. Em sobra Get on your boots, no és que la facin malament, sinó que no m’agrada gens aquesta cançó. La cirereta final ve amb un With or without you amb el públic entregat (evidentment), i quan sembla que acaba fa la mutació cap a una apocalíptica Where the streets have no name que posa una brillant, aparentment, cloenda a un concert notable. Veig a en Pep molt animat, bona senyal, el tribut als seus U2 ha funcionat bé XD.  

Ràpidament els bisos amb el record a Batman en Hold me, kiss me, kill me que es podien haver estalviat, i entrar un City of bliding lights per exemple, i ara sí, fi de festa genial amb Ultraviolet. Baby baby baby light my way, cap a casa que son les dotze, no fos cas que els veïns tinguessin alguna cosa a dir!

Per acabar, ens congratulem de la tornada del Clon a la Roca d’en Maig, lloc del que no s’hauria d’haver mogut, perquè ens retorna a l’essència del Festival que és gaudir de la música vora del mar, aprofitar el magnífic entorn del emplaçament que és ideal per aquest tipus d’actes, i demostrar que la platja de Lloret es pot promocionar de formes alternatives als banys de sol i aigua. Feia molt de goig veure la platja plena de gent escoltant música i com molts d’ells eren pares amb els fills que podien córrer per allà. Això si, a mitjanit tot tancat i endreçadet, però contents. Felicitats Jorge, però la propera vegada més puntualitat que si hem de plegar a les dotze ens quedem sense més bisos XD!   

HAIRCUT ONE HUNDRED - PELICAN WEST (1982)

L’estiu ha arribat, i amb ell el moment d’escoltar música fresca que ens reconforti en els moments calorosos. Quan arriben aquestes dates tinc per costum rescatar aquest disc que m’ha acompanyat durant tots els estius des del ja llunyà 1982 en què es va publicar, i passin els anys que passin sempre estarà amb mi, perquè continua conservant aquella frescor que em va encomanar el primer cop que el vaig escoltar i que encara avui em te captivat. "Pelican West" ha passat a ser l'únic LP publicat per la banda amb la formació original al complert. Fent una mica d’historia direm que l’àlbum va ser publicat al març de 1982 i va arribar al número 2 a Anglaterra. El singles, Favourite Shirts (Boy meets girl), Love plus one i Fantastic day van ser número 4, 3 i 9 respectivament entre octubre de 1981 i abril de 1982. La marxa de Nick Heyward per fer carrera en solitari va fer que un dels grups que presagiava un futur més prometedor, comences i acabes el seu periple en un marge de tres anys. Heyward va editar un interessant “North of a miracle” al 1984, però els Haircuts sense ell, van acabar la seva trajectòria després del fracàs del seu segon LP “Paint and paint”.



Tornant a “Pelican West”, aquest va ser un dels primers discs gravats integrament en Digital a Gran Bretanya. La implantació del Digital va fer que les gravacions milloressin ostensiblement i el so guanyés en puresa, sense pèrdua de senyal i sense el molest so de fons que es podia escoltar a vegades en les gravacions analògiques. A “Pelican West” la màgia radica en la sàvia barreja de ritmes funk i pop amb aires caribenys i estiuencs, i amb el so Digital és especialment notòria la millora en la gravació ja què és molta la quantitat de percussió i instruments de vent utilitzats, que amb aquesta tècnica retenen tota la qualitat i sonen clars i nítids conservant tot el frescor buscat.

Maxisingle de "Love plus one" en versió de 5,40 minuts no editada al seu moment al nostre país. A la cara B hi tenim una versió amb rap inclòs de "Marine Boy" també inèdita aquí aleshores.  

En aquest enllaç hi ha la possibilitat d'escoltar el disc sencer clicant sobre el nom de cada cançó en el llistat de baix, i de veure a dalt els tres videos de les cançons que es van editar en single.



Cançons

1. “Favourite Shirts (Boy Meets Girl)” – 3:05
2. “Love Plus One” – 3:33
3. “Lemon Firebrigade” – 3:54
4. “Marine Boy” – 3:28
5. “Milk Film” – 2:56
6. “Kingsize (You’re My Little Steam Whistle)” – 4:23
7. “Fantastic Day” – 3:13
8. “Baked Bean” – 4:02
9. “Snow Girl” – 2:56
10. “Love’s Got Me in Triangles” – 3:36
11. “Surprise Me Again” – 3:17
12. “Calling Captain Autumn” – 4:02

Musics

• Nick Heyward – vocal, guitarra.
• Les Nemes –  baix.
• Graham Jones – guitarra
• Patrick David Hunt – bateria
• Phil Smith –  saxo
• Marc Fox – Percussió, vocal
• Blair Cunningham –  bateria

EL BARÇA HA DE FITXAR CESC FÀBREGAS?

Fa  tan sols un any aquesta pregunta seria gairebé un insult. La gran majoria de seguidors culers volíem desesperadament el fitxatge del jugadors d’Arenys. Un any més tard, i degut en gran part a l’eclosió de Thiago, els partidaris i els detractors del fitxatge s’han pràcticament igualat.

El fitxatge és convenient analitzar-lo des de dues vessants molt diferenciades però molt importants, com son la futbolística i la social.

Per mi, futbolísticament no hi ha cap discussió, Cesc és el millor migcampista que pot fitxar el Barça sense cap mena de dubte.  Per què?

-          Perquè, deixant apart Xavi i Iniesta és el millor jugador que hi ha a l’actualitat a la seva posició.

-          Perquè juntament amb Xavi, Iniesta, Busquets, Mascherano, Thiago i el suplent de luxe Keita, formaran el millor mig del camp que possiblement ha tingut el Barça a la seva historia. No hi veig cap incompatibilitat amb cap d’ells, al contrari, al jugar-se temporades tan carregades de partits és important tenir recanvis de garanties a totes les posicions en previsió de lesions, sancions i qualsevol inconvenient que pugi alterar la marxa de l’equip. A més, s’ha demostrat que Busquets i sobretot Mascherano poden jugar amb garantia a la defensa si és necessari, per tant no caldrà fer fitxatges en la línia defensiva aquesta temporada,  i a més Iniesta pot jugar de fals extrem, per tant hi haurà oportunitats per tots per tenir minuts de joc.

-          Perquè amb la seva joventut (24 anys) ens assegura un recanvi generacional de garantia per Xavi a llarg termini.

-          Perquè si tothom diu que ell és aquest recanvi natural de Xavi, la millor manera d’agafar el relleu, és estant unes temporades al seu costat aprenent directament del de Terrassa les seves funcions a l’equip.         

Socialment la lectura ja és més complicada. La divisió d’opinió creada aquest any en vers la seva figura em crea uns dubtes difícils de resoldre. M’explico. S’ha qüestionat molt el fet què marxes del Barça als 16 anys, s’ha criticat molt el fet que si volia tornar renovés el seu contracte amb l’Arsenal, i s’està discutint molt el preu del traspàs. I em pregunto: Perquè tothom volia que tornés l’any passat, si aquests fets ja es donaven un any enrere? Els meus dubtes no venen per aquí, Jo no el critico perquè marxés al seu moment perquè estic segur que el pas per l’Arsenal li ha fet molt bé com a futbolista (com penso que li farà a Bojan ara haver de marxar unes temporades), però si li critico molt haver renovat el seu contracte amb l’Arsenal quan sabia que volia tornar al Barça. En qüestió de diners no m’hi poso perquè pagaran el que voldran i res tindrem nosaltres a dir. Els meus dubtes venen, o millor dit, les meves pors venen perquè em temo que amb Cesc retornarà a la graderia del Camp Nou, un personatge que feia unes temporades que estava absolutament desterrat, que és el soci o aficionat imbècil que te el mal costum de xiular els jugadors de casa, i els condicionants esmentats fan que els torracollons es pugin despertar. Recordo que de petit anava a l’estadi i la gent xiulava Rexach, i jo no podia entendre-ho de cap manera. Desprès van ser Carrasco, Zubizarreta o Bakero, que jo recordi, els destinataris de les escridassades del simpatitzant idiota. I ara, amb Cesc, tinc la absoluta seguretat (però espero i desitjo equivocar-me) de què aquest aficionat imbècil tornarà a fer-se sentir. Espero que l’equip vagi bé i segueixi guanyant perquè sinó, no vull pensar que passarà el dia que Cesc faci una pífia i Thiago estigui a la banqueta.