QUEEN - WE WILL ROCK YOU / WE ARE THE CHAMPIONS

Llançament: 7 d’octubre de 1977

Posició a les llistes: EUA: #4 | Regne Unit: #2

“We Are the Champions” és un himne de rock mundialment reconegut de Queen, escrit per Freddie Mercury i inclòs a l’àlbum de 1977 “News of the World”. Llançat com a doble cara A juntament amb “We Will Rock You”, escrita per Brian May, la cançó va assolir el número 2 al Regne Unit, el número 4 als EUA i va entrar al top 10 en diversos països. Totes dues cançons es van convertir en essencials als concerts de Queen, sovint interpretades seguides i reproduïdes juntes a la ràdio.

Brian May va concebre “We Will Rock You” com una cançó en la què el públic pogués participar activament. Inspirat en un concert on els aficionats van corejar “You’ll Never Walk Alone” del Liverpool Football Club, va pensar en què podrien fer junts en un espai ple de gent. Això el va portar a la senzilla però potent estructura rítmica de la cançó, basada en cops, aplaudiments i veu. La peça es va convertir en un fenomen global, estretament associat als esdeveniments esportius, on el seu ritme s’utilitza per animar els seguidors i intimidar els rivals.

La versió de “We Will Rock You” inclosa a l’àlbum s’obre amb el seu icònic ritme de stomp-stomp-clap, fent-la un veritable himne. Els efectes de trepitjades es van aconseguir amb sobreegravacions dels mateixos membres de la banda sobre una tarima de bateria als Wessex Studios, amb efectes de retard per simular una multitud. A part del solo de guitarra de May en els últims 30 segons, la cançó s’interpreta acappella.

El 1996, Linda Ronstadt va oferir una versió inesperada de “We Will Rock You”, transformant-la en una cançó de bressol al seu àlbum infantil “Dedicated to the One I Love”. En lloc dels típics copets i aplaudiments, hi va afegir el so de la seva filla xuclant un xumet i un batec de cor gravat. La inspiració li va venir mentre bressolava el seu fill petit.

Als Jocs Olímpics de Londres 2012, Brian May i Roger Taylor van interpretar “We Will Rock You” amb Jessie J durant la cerimònia de clausura. El 2019, Queen + Adam Lambert van obrir la gala dels Oscars amb “We Will Rock You” i “We Are the Champions”, celebrant l’èxit del biopic “Bohemian Rhapsody”, que va ser nominat a cinc premis, incloent-hi Millor Pel·lícula.

“We Are the Champions” va ser escrita per Freddie Mercury, pensant en el públic com a part essencial de la cançó. Segons Brian May, la peça és unificadora i positiva, mentre que Mercury va revelar que el futbol el va inspirar a fer una cançó de participació massiva, però amb un toc teatral més elaborat. La lletra reflecteix el triomf després de la lluita, amb frases com “no bed of roses”, que expressen els obstacles superats per arribar a la victòria. Amb els anys, la cançó s’ha convertit en un himne global per celebrar triomfs, sobretot en esdeveniments esportius.

El videoclip es va filmar el 6 d’octubre de 1977 al New London Theatre, amb membres del fan club de Queen fent de públic. Dirigit per Derek Burbridge, mostra Freddie Mercury amb el seu icònic vestit d’Arlequí en blanc i negre, mentre el públic agita mocadors de Queen, recreant l’energia dels seguidors del futbol anglès. Hi ha una versió alternativa que comença en blanc i negre i passa a color quan entren les guitarres i la bateria. Aquesta versió es va emetre al programa Top of the Pops 2.

Al Freddie Mercury Tribute Concert de 1992, “We Are the Champions” va tancar l’esdeveniment, amb Liza Minnelli com a veu principal i tots els artistes convidats unint-se al final. El 2001, Brian May i Roger Taylor van gravar una nova versió amb Robbie Williams. Durant la pandèmia del coronavirus el 2020, Queen + Adam Lambert van llançar una versió titulada “You Are the Champions”, dedicada als treballadors sanitaris de primera línia. Tots els beneficis es van destinar al COVID-19 Solidarity Response Fund de l’OMS.

El 2011, un estudi científic va declarar “We Are the Champions” com la cançó més enganxosa de la història del pop, basant-se en una combinació de neurociència, matemàtiques i psicologia cognitiva que determina la fórmula perfecta per a un himne inoblidable.

QUEEN - WE WILL ROCK YOU / WE ARE THE CHAMPIONS

Released: October 7, 1977

Charts:  US: #4  UK: #2 

“We Are the Champions” is a globally recognized rock anthem by Queen, written by Freddie Mercury and released from the band’s 1977 album “News of the World”. Paired as a double A-side single with “We Will Rock You”, written by Brian May, the song reached #2 in the UK, #4 in the US, and the top 10 in several other countries. Both tracks became iconic staples of Queen’s concerts, often performed back-to-back and customarily played together on radio broadcasts.

Brian May conceived “We Will Rock You” as a way to create a song that audiences could actively participate in. Inspired by a gig where the crowd chanted Liverpool Football Club’s anthem, “You’ll Never Walk Alone,” May thought about what fans could do collectively in a crowded space. He realized they could clap, stomp, and sing, leading to the simple yet powerful rhythm of the song. The track became a global phenomenon and is now synonymous with sporting events, where its rhythm is used to rally fans and intimidate opposing teams. 

The version of “We Will Rock You” featured as the opening track on the album is iconic for its stomp-stomp-clap-pause beat and powerful chorus, making it a true anthem. The stomping effects were created by the band overdubbing their own stomps and claps on a Wessex drum riser, with delay effects added to mimic a large crowd. Aside from Brian May’s guitar solo in the final 30 seconds, the song is performed in an a cappella style.

Linda Ronstadt reimagined “We Will Rock You” as a gentle lullaby for her 1996 children’s album, “Dedicated To The One I Love”. This version replaces the iconic stomp-clap beat with the sound of her daughter sucking on a pacifier and a sample of a heartbeat. Ronstadt was inspired to create this unique rendition while rocking her infant son to sleep.

At the 2012 London Olympics Closing Ceremony, Queen members Roger Taylor and Brian May performed “We Will Rock You” alongside British pop star Jessie J. In 2019, Queen, with Adam Lambert on lead vocals, opened the Oscars by performing “We Will Rock You” followed by “We Are The Champions.” This was in celebration of the Queen biopic “Bohemian Rhapsody”, which was nominated for five awards, including Best Picture.

“We Are the Champions” was written by Freddie Mercury with audience participation in mind, with “we” symbolizing everyone singing it together. Brian May described the song as unifying and positive. Mercury revealed that he was inspired by football and wanted a participation song that fans could embrace, but with more theatrical flair than a simple chant. The song’s lyrics reflect triumph through struggle, with lines like “no bed of roses,” highlighting the challenges behind victory. Over time, the song has become a global anthem for celebrating victories, particularly at sporting events.

The video for “We Are the Champions” was filmed on October 6, 1977, at the New London Theatre with Queen fan club members serving as the audience. Directed by Derek Burbridge, the video features Freddie Mercury performing in his iconic black-and-white Harlequin outfit. The crowd enthusiastically waves Queen scarves, mimicking the energy of English football fans. An alternate version, starting in monochrome before transitioning to color when the drums and guitars kick in, was broadcast on Top of the Pops 2, showcasing alternate footage from the same shoot.

At the 1992 Freddie Mercury Tribute Concert, “We Are the Champions” closed the event, with Liza Minnelli leading the vocals as all performers joined in. In 2001, Queen members Brian May and Roger Taylor teamed up with Robbie Williams to record a new version of “We Are the Champions”. During the 2020 coronavirus pandemic, May, Taylor, and Adam Lambert released an inspiring version titled “You Are the Champions” to honor frontline workers, with all proceeds benefiting the COVID-19 Solidarity Response Fund for The World Health Organization. 

In 2011, researchers declared “We Are the Champions” the catchiest song in pop music history, attributing its sing-along appeal to a unique blend of neuroscience, math, and cognitive psychology that creates the perfect formula for a memorable anthem.

EDDY GRANT - ELECTRIC AVENUE

Llançament: 18 d’abril de 1983

Posició a les llistes: EUA: #2 | Regne Unit: #2

“Electric Avenue” és una cançó del músic guyanès-britànic Eddy Grant, llançada al seu àlbum de 1982 “Killer on the Rampage”. Escrita i produïda pel mateix Grant, es va convertir en un dels grans èxits de 1983, impulsada en gran part pel seu videoclip, filmat a Barbados. El single va arribar al número 2 al Regne Unit el gener de 1983 i, al juliol, va escalar fins al número 2 del Billboard Hot 100 als EUA.

Als primers anys de MTV, la cadena va ser criticada per la seva falta de diversitat racial, ja que poques vegades programava artistes negres. Però després de l’èxit de “Billie Jean” de Michael Jackson, MTV va començar a diversificar-se, i cançons com “Electric Avenue” es van incloure en la seva rotació. L’exposició a MTV va ser clau per a l’èxit de la cançó als Estats Units.

El títol “Electric Avenue” fa referència a un carrer de Brixton (Londres), que va ser el primer mercat il·luminat amb electricitat. Brixton, conegut per la seva important població caribenya, va ser escenari dels disturbis de 1981, causats per la desocupació, el racisme i la pobresa. Grant, que havia estat vinculat al Black Theatre de Brixton, es va veure molt afectat per aquests fets i la va escriure com una crítica a la desigualtat racial i social. La lletra reflecteix la frustració d’un home pobre que observa un món ple de riquesa i oportunitats que ell mai no podrà assolir.

“Electric Avenue” es va gravar amb una instrumentació mínima—només sintetitzador, bateria i guitarra—, tots interpretats pel mateix Grant. El seu so característic es va aconseguir mitjançant un procés de postproducció que incloïa un efecte de reverberació no lineal que imitava el so d’una motocicleta. L’enginyer de so Frank Aggarat va dubtar sobre l’ús d’aquest efecte, però Grant estava convençut que tindria impacte. Un altre element destacat de la producció va ser l’ús d’un efecte de retard a la caixa de la bateria, que, tot i no ser perfectament executat, va acabar donant personalitat i força a la cançó.

El setembre de 2020, Eddy Grant va demandar Donald Trump per l’ús no autoritzat de la cançó en un vídeo de campanya publicat a Twitter. El vídeo es va visualitzar més de 13 milions de vegades, però es va eliminar després que Grant presentés una denúncia per infracció de drets d’autor. Trump va intentar desestimar la demanda al·legant ús legítim i immunitat presidencial, però el tribunal va rebutjar aquests arguments.

El 13 de setembre de 2024, la justícia va fallar a favor de Grant, declarant que l’anunci no es considerava ús legítim i que Trump era responsable de danys i costes legals. A partir d’aquell moment, el cas es va centrar a determinar la quantitat que Grant rebria. Finalment, el 20 de novembre de 2024, ambdues parts van arribar a un acord extrajudicial, i la demanda es va retirar. Els termes de l’acord no es van fer públics.

EDDY GRANT - ELECTRIC AVENUE

Released: April 18, 1983

Charts:  US: #2    UK: #2 

“Electric Avenue” is a song by Guyanese-British musician Eddy Grant, released on his 1982 album “Killer on the Rampage”. Written and produced by Grant, it became one of the biggest hits of 1983, largely due to its music video, which was filmed in Barbados. The song first reached #2 in the UK in January 1983 before climbing to #2 on the US Billboard Hot 100 in July.

In the early years of MTV, the network faced criticism for not featuring black artists, but after the success of Michael Jackson’s Billie Jean, MTV expanded its diversity, adding songs like Electric Avenue to its rotation. The video’s exposure on MTV played a crucial role in the song’s success in the US.

The title “Electric Avenue” refers to a street in Brixton, South London, which was the first market street to be lit by electricity. Brixton, known for its large Caribbean immigrant population, was the site of the 1981 Brixton riot, sparked by tensions over unemployment, racism, and poverty. Eddy Grant, who had been involved in the Black Theatre of Brixton, was deeply affected by these events. In response, he wrote this song as a commentary on racial and social inequality. “Electric Avenue” tells the story of a poor man observing a world of wealth and success that remains out of his reach. 

Electric Avenue was crafted with minimal instrumentation—just basic synth, a drum kit, and a guitar—all played by Eddy Grant himself. The song’s distinctive sound was shaped through processing, including a unique effect that mimicked a motorbike, created using non-linear reverb. Grant’s studio engineer, Frank Aggarat, initially questioned the boldness of this effect, but Grant was convinced it would make an impact. A key production element was a delay effect on the snare drums, which wasn’t always perfectly executed but ultimately added to the song’s distinctiveness. 

In September 2020, Eddy Grant sued President Donald Trump for the unauthorized use of the song in a campaign video posted on Twitter. The video, viewed over 13 million times, was removed after Grant filed a copyright complaint. Trump attempted to dismiss the lawsuit, citing fair use and presidential immunity, but the court rejected these arguments.

On September 13, 2024, the court ruled in Grant’s favor, stating that the campaign ad did not qualify as fair use and that Trump was liable for damages and legal fees. The case then focused on determining the amount Grant would receive. On November 20, 2024, both parties reached a settlement, and the lawsuit was discontinued, though the terms of the settlement were not disclosed.

THE POLICE - BRING ON THE NIGHT / REGGATTA DE BLANC

Llançament: 5 d’octubre de 1979

Àlbum: Reggatta de Blanc

“Bring on the Night” és una cançó escrita pel baixista i vocalista Sting, que ocupa la quarta posició al segon àlbum d’estudi de The Police, “Reggatta de Blanc”. Considerada pel bateria Stewart Copeland com una de les millors pistes de l’àlbum, va ser llançada com a senzill als Estats Units, França i Alemanya, aconseguint classificar-se només a França, on va arribar al número 6.

La cançó expressa el desig del narrador d’escapar i transformar-se, simbolitzat pel consol de la nit. La lletra reflecteix l’anhel de deixar enrere la monotonia del dia i les càrregues del passat, abraçant la nit com una metàfora de nous inicis. Temes com la incertesa i la frustració es transmeten a través d’imatges vives, com el “signe d’interrogació” que simbolitza la imprevisibilitat de la vida i la “ceguesa”, que representa els obstacles per aconseguir claredat. La repetició de la tornada subratlla la desesperació per un canvi, mentre que el solo de guitarra intensifica l’emoció. La peça reflexa el desig universal de llibertat, renovació i l’oportunitat de créixer.

Sting va incorporar a “Bring on the Night” lletres d’una cançó anterior seva, “Carrion Prince (O Ye of Little Hope)”, incloent-hi la frase “when the evening spreads itself against the sky”, que pren inspiració del poema de T.S. Eliot The Love Song of J. Alfred Prufrock. Sting, reflexionant sobre la seva influència, va parafrasejar l’afirmació d’Eliot que els poetes madurs transformen creativament allò que prenen prestat, creant una obra nova i cohesionada.

Posteriorment, Sting va reinventar “Bring on the Night” amb la seva banda de jazz-fusió durant la gira de “The Dream of the Blue Turtles”, donant també aquest nom a un àlbum en directe.

“Reggatta de Blanc,” la peça que dóna títol al segon àlbum de The Police és una composició instrumental nascuda de les improvisacions en directe que la banda feia durant les interpretacions de “Can’t Stand Losing You”. Com que el grup tenia un repertori limitat en aquell moment, allargaven les cançons amb sessions de jam. Aquestes improvisacions es van convertir en una peça pròpia quan van gravar el segon àlbum.

“Reggatta de Blanc”, juntament amb “Deathwish”, són les dues úniques cançons de The Police acreditades als tres membres de la banda, ja que la majoria de les peces són obra exclusiva de Sting. Amb una combinació de vocalitzacions i paraules disperses de Sting, la peça captura l’essència del so reggae-rock de la banda. La seva rítmica contagiosa i l’arranjament dinàmic van fer que “Reggatta de Blanc” guanyés el Premi Grammy a la Millor Interpretació Instrumental de Rock l’any 1980.

Els tres primers àlbums de The Police—“Outlandos d’Amour”, “Reggatta de Blanc” i “Zenyatta Mondatta”—van ser titulats pel mànager de la banda, Miles Copeland, utilitzant paraules inventades. Entre ells, “Reggatta de Blanc” és únic per ser l’únic títol compartit amb una cançó. En el llenguatge inventat per Copeland, la frase es tradueix com a “Reggae Blanc,” un homenatge a l’estil reggae influït per la banda. Aquesta estratègia de denominació va canviar amb els quart i cinquè àlbums, “Ghost in the Machine” i “Synchronicity”, els títols dels quals van ser escollits per Sting.

THE POLICE - BRING ON THE NIGHT / REGGATTA DE BLANC

Released: October 5, 1979

Album: Reggatta de Blanc

“Bring on the Night” is a song written by bassist and vocalist Sting. It is the fourth track on their second studio album, “Reggatta de Blanc”. The song is considered by drummer Stewart Copeland to be one of their finest album tracks. Although released as a single in the United States, France, and Germany, the song only charted in France, where it reached #6. 

“Bring on the Night” captures the narrator’s longing for escape and transformation, symbolized by the solace of nighttime. The lyrics reflect a yearning to leave behind the monotony of daylight and the burdens of the past, embracing the evening as a metaphor for new beginnings. Themes of uncertainty and frustration are conveyed through vivid imagery, such as a “question mark” symbolizing life’s unpredictability and “blindness” representing obstacles to clarity. The repetition of the chorus emphasizes desperation for change, while the guitar solo deepens the emotional intensity. The song portrays the universal human desire for freedom, renewal, and the chance to grow.

Sting incorporated lyrics from his earlier song “Carrion Prince (O Ye of Little Hope)” into “Bring on the Night,” borrowing the line “when the evening spreads itself against the sky” from T.S. Eliot’s poem The Love Song of J. Alfred Prufrock. Reflecting on his inspiration, Sting paraphrased Eliot’s assertion that mature poets creatively transform what they borrow, crafting something distinct and cohesive.

Sting later reimagined “Bring On The Night” with his jazz fusion band for “The Dream of the Blue Turtles” tour even naming a live album after it. 

“Reggatta de Blanc,” the title track of The Police’s 1979 album, is an instrumental composition born from the band’s early live improvisations during performances of “Can’t Stand Losing You.” At the time, The Police had a limited repertoire, so they would extend the song with a jam session. This improvisation evolved into a standalone track when they recorded their second album. “Reggatta de Blanc,” along with “Deathwish,” is one of only two songs credited to all three members of The Police. Most of the band’s songs are credited solely to Sting.

Featuring a mix of vocalizations and sparse words by Sting, the song captures the essence of the band’s reggae-inspired rock sound. Its infectious rhythm and dynamic arrangement earned “Reggatta de Blanc” the Grammy Award for Best Rock Instrumental Performance in 1980.

The first three albums by The Police—“Outlandos d’Amour”, “Reggatta de Blanc”, and “Zenyatta Mondatta”—were named by the band’s manager, Miles Copeland, using invented words. Of these, “Reggatta de Blanc” is unique as the only title shared with a song. In Copeland’s fabricated language, the phrase translates to “White Reggae,” a nod to the band’s reggae-influenced style. The naming approach shifted with their fourth and fifth albums, “Ghost in the Machine” and “Synchronicity”, whose titles were chosen by Sting.