UMBERTO TOZZI / LAURA BRANIGAN - GLORIA

Publicació: Tozzi 1979, Branigan Juny de 1982

L’estiu de 1979, la veu potent i melòdica d’Umberto Tozzi omplia les ràdios italianes amb una sola paraula que ho deia tot: “Gloria”. Amb una combinació de pop italo-romàntic, arranjaments vibrants i una melodia parcialment inspirada en la Missa Solemnis de Beethoven, Tozzi no només va llançar un èxit nacional: va encendre un fenomen internacional.

Umberto Tozzi, ja reconegut com a compositor en l’escena musical italiana, va escriure “Gloria” amb Giancarlo Bigazzi, el seu col·laborador habitual. La cançó era, en essència, un himne apassionat dedicat a una dona inabastable, etèria, gairebé mística. Amb versos vibrants i tornades que semblaven cridar al cel, la peça va escalar fins al capdamunt de les llistes a Suïssa, Espanya, Àustria i Alemanya Occidental. Però “Gloria” encara no havia dit la seva última paraula. Li quedava una transformació per viure.

La història va fer un gir inesperat l’any 1982, quan Laura Branigan, una jove cantant novaiorquesa en ascens, va descobrir la versió italiana. Doug Morris, director d’Atlantic Records, hi va veure potencial i va proposar-ne una adaptació en anglès. El productor Jack White, juntament amb Greg Mathieson (que també havia participat en la versió original de Tozzi), es van encarregar de construir un nou concepte. El resultat: una reinvenció total.

Lluny de ser una simple traducció, la versió anglesa —escrita per Trevor Veitch amb la col·laboració de Branigan— presentava una narrativa completament diferent. Ja no era una oda romàntica. Ara “Gloria” era una dona desbordada, atrapada en una vida d’excessos, “anant més de pressa del que pot”. Una heroïna tràgica del pop modern, empesa al límit pel seu turment emocional.

Amb una veu poderosa, gairebé operística, Branigan va convertir “Gloria” en un crit urgent i ple d’energia. La producció era més elèctrica, tensa, carregada de sintetitzadors i percussió, com si acompanyés la protagonista corrent sense fre per una autopista de Nova York.

La cançó es va convertir en un èxit massiu, arribant al número 2 del Billboard Hot 100 durant l’estiu del 1982, i mantenint-se 36 setmanes a la llista. Només la va superar la popularitat aclaparadora de “Eye of the Tiger” de Survivor, una altra cançó sobre lluita i superació.

Branigan va confessar en diverses entrevistes que, al principi, fins i tot van intentar canviar el títol per Mario, per fer-lo més masculí i romàntic. Però no va funcionar. “Gloria ja tenia força per si sola”, va dir. I amb raó: es va convertir en la seva cançó insígnia, el punt culminant de cada concert. “La gent simplement embogeix”, comentava amb un somriure.

Anys després, Umberto Tozzi va gravar una nova versió de “Gloria” utilitzant la lletra en anglès de Branigan, reconeixent que la seva creació havia travessat fronteres i havia adquirit una nova ànima a l’altra banda de l’Atlàntic.

“Gloria” és una joia rara en la història del pop: una cançó amb dues vides, totes dues igualment memorables. La versió italiana de Tozzi és pura passió mediterrània. La versió anglesa de Branigan és adrenalina emocional en estat pur. Juntes formen una dualitat perfecta, un pont musical entre continents, èpoques i sensibilitats.

UMBERTO TOZZI / LAURA BRANIGAN - GLORIA

Released: Tozzi 1979, Branigan June 1982

In the summer of 1979, the powerful and melodic voice of Umberto Tozzi filled Italian airwaves with a single word that said it all: “Gloria”. With a mix of romantic Italo-pop, vibrant arrangements, and a melody partially inspired by Beethoven’s “Missa Solemnis”, Tozzi didn’t just release a national hit—he sparked an international phenomenon.

Umberto Tozzi, already a prominent songwriter in the Italian music scene, wrote “Gloria” alongside his frequent collaborator Giancarlo Bigazzi. At its core, the song was a passionate anthem dedicated to an unattainable, ethereal, almost mystical woman. With soaring verses and choruses that seemed to cry out to the heavens, the song shot to the top of the charts in Switzerland, Spain, Austria, and West Germany.

But Gloria hadn’t yet said its final word. A transformation still awaited. The story took a dramatic turn in 1982 when Laura Branigan, a rising singer from New York, came across the Italian version. Doug Morris, head of Atlantic Records, saw its potential and suggested an English-language adaptation. Producer Jack White, along with Greg Mathieson (who had also worked on Tozzi’s original), set about crafting a new concept. The result: a complete reinvention.

Far from translating the original lyrics, the English version—written by Trevor Veitch with input from Branigan—told a completely different story. No longer a love ode, “Gloria” was now a woman on the edge, overwhelmed by a life of excess, “running faster than she can.” A tragic heroine of modern pop, emotionally spiraling toward collapse.

With her powerful, almost operatic voice, Branigan turned “Gloria” into a raw, urgent anthem. The production was more electric and intense, filled with shimmering synthesizers and driving percussion, as if echoing the protagonist’s breakneck dash down a New York freeway.

The song became a massive hit, peaking at No. 2 on the Billboard Hot 100 in the summer of 1982, and staying on the chart for 36 weeks. It was held back only by the overwhelming popularity of Survivor’s “Eye of the Tiger”, another anthem about fight and determination.

Branigan revealed in interviews that they had initially considered changing the title to Mario, to make it more masculine and romantic. But it didn’t work. “Gloria had power on its own,” she said. And rightly so—it became her signature song, the highlight of every concert. “People just go crazy,” she would say with a smile.

Years later, Umberto Tozzi recorded a new version of “Gloria” using Branigan’s English lyrics, acknowledging that his creation had crossed borders and gained a new soul across the Atlantic.

“Gloria” is a rare gem in pop history: a song with two lives, both equally unforgettable. Tozzi’s Italian version is pure Mediterranean passion. Branigan’s English rendition is emotional adrenaline in its purest form. Together, they create a perfect duality—a musical bridge between continents, eras, and sensibilities.

JEAN-MICHEL JARRE - OXYGÈNE (Part IV)

Publicada: Gener de 1977

Llistes d’èxits: Regne Unit: núm. 4

París, 1976. En la petita cuina d’un modest apartament, un jove compositor francès no només preparava cafè i croissants. Entre cables, sintetitzadors i cintes de bobina, Jean-Michel Jarre estava creant una peça revolucionària que canviaria per sempre la història de la música electrònica: “Oxygène (Part IV)”.

La història no comença en un estudi professional, sinó en un laboratori sonor casolà. Jarre havia estat experimentant amb instruments electrònics des de finals dels anys 60, abandonant els estudis musicals convencionals per explorar l’univers emergent dels sintetitzadors. Mentre el punk i la disco dominaven les llistes i les discogràfiques demanaven veus comercials i lletres enganxoses, ell anava en direcció contrària: sense veus, sense estructura pop, sense concessions.

D’aquest entorn improbable va néixer “Oxygène”, el seu tercer àlbum d’estudi, completament instrumental. Una proposta tan arriscada que totes les grans discogràfiques la van rebutjar. “Què és això?”, deien. “No hi ha cantant? No hi ha lletra? I a sobre és francès?” Fins i tot la seva mare va qüestionar el títol: “Per què l’has anomenat Oxygène? És un gas!”

Però la peça que ho canviaria tot, “Oxygène (Part IV)”, destacava clarament. Era una fusió hipnòtica de melodia i atmosfera, com la banda sonora d’un futur encara per arribar. Comença amb un bufet d’aire —un soroll blanc generat amb el seu estimat EMS VCS 3, el primer sintetitzador europeu que havia comprat a Londres el 1967. Jarre no creava música com un científic, sinó com un artista: “No em veig com un científic”, diria després. “Sóc més aviat un pintor, com Jackson Pollock, barrejant sons com si fossin colors i llum.”

Per construir el ritme, va utilitzar una caixa de ritmes Korg Mini-Pops 7, enganxant diversos botons preestablerts amb cinta adhesiva per fer sonar simultàniament els patrons de “rock” i “slow rock”. Les textures es van enriquir amb filtres subtils i efectes de retard analògic utilitzant una gravadora Revox. Els sons de corda, a mig camí entre el terrenal i l’extraterrestre, es van crear processant l’Eminent 310 Unique i el VCS 3 a través d’un Small Stone phaser, un pedal de guitarra que donava calidesa humana al so sintètic.

L’enginyer francès Michel Geiss va ajudar a donar forma a la melodia principal amb un ARP 2600, creant un resultat eteri però sòlid, científic però poètic — un paisatge sonor de vents sintètics i arpegis bombollejants que semblaven bategar amb vida pròpia.

El 1977, “Oxygène (Part IV)” va ser llançat com a single. Tot i ser radicalment diferent, es va convertir en un èxit internacional, arribant al núm. 4 de la llista britànica i entrant al Top 10 a diversos països europeus. Per a molts, va ser la primera vegada que escoltaven música electrònica pura fora del context de la ciència-ficció.

La inspiració visual venia d’un quadre surrealista que Jarre havia comprat, on la Terra s’esquinça per revelar un crani — una obra de Michel Granger que esdevindria portada de l’àlbum i símbol central. Jarre va explicar: “Fa trenta anys, no gaires pensaven en el planeta. Jo sí, però des d’una visió poètica i surrealista, no política.”

Amb l’èxit d’”Oxygène”, Jarre no només va aconseguir un èxit, sinó que va obrir una nova era. El sintetitzador, fins aleshores un instrument de nínxol, es va convertir en protagonista capaç de transmetre ànima i emoció. La seva obra ajudaria a definir els sons de la música ambient, electrònica i fins i tot pop durant dècades.

Amb àlbums posteriors com “Équinoxe” i “Les Chants Magnétiques”, Jarre consolidaria la seva trajectòria i protagonitzaria alguns dels concerts més espectaculars de la història, com el de Moscou de 1997, davant de 3,5 milions de persones, o la seva actuació pionera a la Xina el 1981, sent el primer artista occidental a actuar-hi oficialment.

Però, malgrat l’esplendor dels estadis i els èxits globals, Jarre sempre ha atribuït el seu gran avenç a aquella petita cuina a París. “Fer música és com cuinar”, va dir una vegada. “Calen els ingredients adequats i la temperatura justa. “Oxygène” es va cuinar a casa meva.”

JEAN-MICHEL JARRE - OXYGÈNE (Part IV)

Released: January 1977

Charts:  UK: #4 

Paris, 1976. In the cramped kitchen of a modest apartment, a young French composer was mixing more than coffee and croissants. Amid wires, synthesizers, and reels of tape, Jean-Michel Jarre was crafting what would become a revolutionary piece of electronic music history: “Oxygène (Part IV)”.

The story begins not in a professional studio, but in a homemade laboratory of sound. Jarre had been experimenting with electronic instruments since the late 1960s, abandoning traditional musical studies to explore the emerging world of synthesizers. At a time when punk and disco ruled the charts and record labels demanded catchy lyrics and marketable singers, Jarre was going in the opposite direction: no vocals, no conventional song structure, and no compromises.

From this unlikely setting came “Oxygène”, his third studio album, composed entirely of instrumentals. It was a bold proposition—so bold, in fact, that every major record label rejected it. “What is it?” they asked. “No singer? No lyrics? And it’s French?” Even his own mother questioned the name: “Why call it Oxygène—a gas?”

The track that would change everything, “Oxygène (Part IV),” emerged as a standout—a pulsing, shimmering blend of melody and mood that felt like the soundtrack to a future not yet arrived. It begins with a breath—a wind-like white noise generated by Jarre’s beloved EMS VCS 3, the first European synthesizer he had acquired in London in 1967. This was not music born in a sterile lab, but sound sculpted like oil on canvas “I don’t see myself as a scientist,” Jarre would later say. “I’m more like a painter—like Jackson Pollock—mixing sound like color and light.”

To build the rhythm, he used a Korg Mini-Pops 7 drum machine, holding down multiple preset buttons with tape to play “rock” and “slow rock” patterns simultaneously. The textures were further enriched with subtle filtering effects and the warmth of analog tape delay, created with a Revox recorder. The string-like tones, otherworldly yet organic, were crafted by running the Eminent 310 Unique and VCS 3 through a Small Stone phaser, a guitar effects pedal that transformed sterile circuits into something strangely human.

French engineer Michel Geiss helped shape the signature lead melody using an ARP 2600. The final result was ethereal yet grounded, scientific yet poetic—a soundscape of bubbling arpeggios and synthetic winds that somehow felt like a heartbeat.

In 1977, “Oxygène (Part IV)” was released as a single. Despite its unconventional nature, it became an international success, climbing to #4 on the UK Singles Chart, Jarre’s only Top 10 hit there, and entering the Top 10 in several European countries. It was, for many, the first time they heard purely electronic music outside the realm of science fiction.

Jarre’s original vision had been inspired by a painting he purchased—a surreal image of the Earth peeling away to reveal a skull. Created by Michel Granger, the artwork served as the album’s cover and symbolic heart. Jarre later explained: “Thirty years ago, not many were thinking about the planet. But I always was—more in a poetic, surreal way than political.”

With the success of “Oxygène”, Jarre didn’t just launch a hit—he ushered in a new era. The synthesizer, long confined to the fringes, was now a lead instrument, capable of soul and depth. His work helped define the soundscape of ambient, electronic, and even pop music for decades to come.

Over the years, Jarre would release follow-ups like “Équinoxe” and “Les Chants Magnétiques”, enjoy further chart success, and go on to stage some of the most spectacular concerts in music history, including his record-breaking 1997 show in Moscow, where he played to 3.5 million people. He was also the first Western artist to perform in China in 1981, further establishing his reputation as a cultural ambassador of electronic music.

And yet, despite the grandeur of stadiums and global acclaim, Jarre always traced his breakthrough back to that humble kitchen in Paris. “Making music is like cooking,” he once said. “You need the right ingredients, and the right temperature. “Oxygène” was cooked in my kitchen.”

BILL CONTI - GONNA FLY NOW (THEME FROM ROCKY)

Publicada: Febrer de 1977

Llistes d’èxits: EUA: núm. 1 (1 setmana) · Regne Unit: núm. 52

Abans que soni la campana, abans que es llanci el primer cop de puny, abans que en Rocky Balboa esdevingui campió dins el ring, guanya una cosa molt més poderosa: la creença en ell mateix. I aquesta creença no arriba amb paraules ni cops, sinó amb música: “Gonna Fly Now”. Composada per Bill Conti, amb lletra de Carol Connors i Ayn Robbins, aquesta peça no és només un tema principal—és un crit de batalla de persistència.

El moment més icònic és gravat a la memòria col·lectiva del cinema: en Rocky, suat i amb dessuadora grisa, corre pels carrers de Filadèlfia. Colpeja peces de vedella en un congelador, fa flexions amb un sol braç, practica cops d’ombra sota vies de tren… i sempre, sempre puja—fins al capdamunt dels 72 graons del Museu d’Art de Filadèlfia. Amb “Gonna Fly Now” a tot volum, aixeca els braços en senyal de victòria. Encara no ha guanyat el combat. Però ja està preparat.

Tant “Rocky” com la seva banda sonora van néixer contra tot pronòstic. Sylvester Stallone era un actor desconegut quan va escriure el guió, i va insistir a protagonitzar la pel·lícula malgrat no tenir renom. L’estudi va acceptar de mala gana. El film es va rodar amb un pressupost de menys d’un milió de dòlars… però va recaptar més de 200 milions i va guanyar l’Oscar a Millor Pel·lícula.

També Bill Conti, aleshores poc conegut a Hollywood, va rebre només 25.000 dòlars per compondre tota la música—una xifra modesta fins i tot en aquell temps. D’aquell pressupost, havia de pagar músics, llogar l’estudi i produir les gravacions finals. Va enregistrar tota la banda sonora en una sola sessió de tres hores, incloent-hi el que esdevindria “Gonna Fly Now”.

Inicialment, el director John G. Avildsen només volia 90 segons de música per muntar una seqüència. Però l’escena va créixer. Va demanar 30 segons més, i després més encara… fins que va arribar als 2:45 minuts. La música i la imatge es van anar modelant mútuament. Ja no era només una banda sonora: era l’ànima de la pel·lícula.

Tot i que la música instrumental porta el pes principal, la lletra—breu però potent—li donen nom i impuls emocional. “Trying hard now… getting strong now… gonna fly now” (Esforçant-me ara... fent-me fort ara... ara volaré). Només 30 paraules en total, interpretades per DeEtta West i Nelson Pigford, però que impacten com cops directes al cor. Afegir-les va ser idea d’Avildsen. Conti, al principi, volia que fos només instrumental, però les veus humanes hi van sumar una dimensió emocional clau.

Quan “Rocky” es va estrenar el desembre de 1976, va tocar una fibra profunda en el públic nord-americà. Vuit mesos després, el 2 de juliol de 1977, “Gonna Fly Now” va arribar al núm. 1 del Billboard Hot 100, un èxit insòlit per a una música de pel·lícula. Va superar el disco, el rock i el pop, demostrant que un tema cinematogràfic podia esdevenir un fenomen cultural. 

Però no es va quedar només en les llistes. Es va convertir en un himne recurrent en esdeveniments esportius, especialment a Filadèlfia. “Gonna Fly Now” va passar de ser una banda sonora a esdevenir una identitat—per a un personatge, per a una ciutat, i per a tota una generació. Ens recorda que la grandesa no neix de la fama ni de les grans victòries, sinó de la suor, la resiliència i la repetició constant.

BILL CONTI - GONNA FLY NOW (THEME FROM ROCKY)

Released: February 1977

Charts:  US: #1 (1 week) UK: #52 

Before the bell ever rings, before a single punch is thrown, before Rocky Balboa becomes a champion in the ring, he wins something more powerful: belief. And that belief arrives not in dialogue or fists, but in music—“Gonna Fly Now.” Composed by Bill Conti, with lyrics by Carol Connors and Ayn Robbins, the anthem of “Rocky” isn’t just a theme song. It’s a battle cry of persistence.

Its most iconic moment is seared into cinematic memory: a sweat-drenched Rocky, in a gray hoodie, pounds pavement through the streets of Philadelphia. He punches sides of beef in a freezer, does one-armed push-ups, shadow-boxes under train tracks, and climbs—always climbs—until he reaches the top of the 72 stone steps of the Philadelphia Museum of Art. With “Gonna Fly Now” rising behind him, he lifts his arms in victory. He hasn’t won the fight yet. But he’s ready.

Both “Rocky” and its theme song were born out of improbable odds. Sylvester Stallone was a struggling actor when he wrote the script, insisting he star in it despite his lack of name recognition. The studio reluctantly agreed. The film was made on a shoestring budget of under $1 million—but ultimately grossed over $200 million and won Best Picture at the Academy Awards.

Composer Bill Conti, similarly unproven in Hollywood, was offered $25,000 to score the film—a modest fee even then. From that budget, he had to pay musicians, studio costs, and produce the final recordings. He managed to record the film’s score in a single three-hour session, including what would become “Gonna Fly Now.”

Originally, director John G. Avildsen only wanted 90 seconds of music to edit a montage. But the scene grew. Avildsen kept asking for more—another 30 seconds, then another—and the sequence evolved into a full 2:45, as the visuals shaped the music, and vice versa. It became clear that this wasn’t just a soundtrack—it was the soul of the scene.

While the instrumental does most of the lifting, the lyrics—sparse though they are—give the piece its title and motivational thrust. “Trying hard now… getting strong now… gonna fly now.” Just 30 words in total, delivered by DeEtta West and Nelson Pigford, but they land like uppercuts to the psyche. Their inclusion was Avildsen’s idea. Conti initially thought a purely instrumental theme would suffice, but the lyrics added a human voice—a literal one—to the raw emotion of the moment.

When “Rocky” hit theaters in December 1976, the film struck a national nerve. Eight months later, on July 2, 1977, “Gonna Fly Now” soared to #1 on the Billboard Hot 100, a rare feat for a film score. It overtook disco, rock, and pop hits, proving that a movie theme could become a cultural phenomenon. It didn’t stop at the top of the charts. The song became a fixture at sporting events, especially in Philadelphia. 

“Gonna Fly Now” became more than a soundtrack. It became an identity—for a character, a city, and a generation. It reminds us that greatness isn’t born in bright lights or grand victories, but in sweat, resilience, and relentless repetition.