JEAN-MICHEL JARRE - OXYGÈNE (Part IV)

Publicada: Gener de 1977

Llistes d’èxits: Regne Unit: núm. 4

París, 1976. En la petita cuina d’un modest apartament, un jove compositor francès no només preparava cafè i croissants. Entre cables, sintetitzadors i cintes de bobina, Jean-Michel Jarre estava creant una peça revolucionària que canviaria per sempre la història de la música electrònica: “Oxygène (Part IV)”.

La història no comença en un estudi professional, sinó en un laboratori sonor casolà. Jarre havia estat experimentant amb instruments electrònics des de finals dels anys 60, abandonant els estudis musicals convencionals per explorar l’univers emergent dels sintetitzadors. Mentre el punk i la disco dominaven les llistes i les discogràfiques demanaven veus comercials i lletres enganxoses, ell anava en direcció contrària: sense veus, sense estructura pop, sense concessions.

D’aquest entorn improbable va néixer “Oxygène”, el seu tercer àlbum d’estudi, completament instrumental. Una proposta tan arriscada que totes les grans discogràfiques la van rebutjar. “Què és això?”, deien. “No hi ha cantant? No hi ha lletra? I a sobre és francès?” Fins i tot la seva mare va qüestionar el títol: “Per què l’has anomenat Oxygène? És un gas!”

Però la peça que ho canviaria tot, “Oxygène (Part IV)”, destacava clarament. Era una fusió hipnòtica de melodia i atmosfera, com la banda sonora d’un futur encara per arribar. Comença amb un bufet d’aire —un soroll blanc generat amb el seu estimat EMS VCS 3, el primer sintetitzador europeu que havia comprat a Londres el 1967. Jarre no creava música com un científic, sinó com un artista: “No em veig com un científic”, diria després. “Sóc més aviat un pintor, com Jackson Pollock, barrejant sons com si fossin colors i llum.”

Per construir el ritme, va utilitzar una caixa de ritmes Korg Mini-Pops 7, enganxant diversos botons preestablerts amb cinta adhesiva per fer sonar simultàniament els patrons de “rock” i “slow rock”. Les textures es van enriquir amb filtres subtils i efectes de retard analògic utilitzant una gravadora Revox. Els sons de corda, a mig camí entre el terrenal i l’extraterrestre, es van crear processant l’Eminent 310 Unique i el VCS 3 a través d’un Small Stone phaser, un pedal de guitarra que donava calidesa humana al so sintètic.

L’enginyer francès Michel Geiss va ajudar a donar forma a la melodia principal amb un ARP 2600, creant un resultat eteri però sòlid, científic però poètic — un paisatge sonor de vents sintètics i arpegis bombollejants que semblaven bategar amb vida pròpia.

El 1977, “Oxygène (Part IV)” va ser llançat com a single. Tot i ser radicalment diferent, es va convertir en un èxit internacional, arribant al núm. 4 de la llista britànica i entrant al Top 10 a diversos països europeus. Per a molts, va ser la primera vegada que escoltaven música electrònica pura fora del context de la ciència-ficció.

La inspiració visual venia d’un quadre surrealista que Jarre havia comprat, on la Terra s’esquinça per revelar un crani — una obra de Michel Granger que esdevindria portada de l’àlbum i símbol central. Jarre va explicar: “Fa trenta anys, no gaires pensaven en el planeta. Jo sí, però des d’una visió poètica i surrealista, no política.”

Amb l’èxit d’”Oxygène”, Jarre no només va aconseguir un èxit, sinó que va obrir una nova era. El sintetitzador, fins aleshores un instrument de nínxol, es va convertir en protagonista capaç de transmetre ànima i emoció. La seva obra ajudaria a definir els sons de la música ambient, electrònica i fins i tot pop durant dècades.

Amb àlbums posteriors com “Équinoxe” i “Les Chants Magnétiques”, Jarre consolidaria la seva trajectòria i protagonitzaria alguns dels concerts més espectaculars de la història, com el de Moscou de 1997, davant de 3,5 milions de persones, o la seva actuació pionera a la Xina el 1981, sent el primer artista occidental a actuar-hi oficialment.

Però, malgrat l’esplendor dels estadis i els èxits globals, Jarre sempre ha atribuït el seu gran avenç a aquella petita cuina a París. “Fer música és com cuinar”, va dir una vegada. “Calen els ingredients adequats i la temperatura justa. “Oxygène” es va cuinar a casa meva.”

JEAN-MICHEL JARRE - OXYGÈNE (Part IV)

Released: January 1977

Charts:  UK: #4 

Paris, 1976. In the cramped kitchen of a modest apartment, a young French composer was mixing more than coffee and croissants. Amid wires, synthesizers, and reels of tape, Jean-Michel Jarre was crafting what would become a revolutionary piece of electronic music history: “Oxygène (Part IV)”.

The story begins not in a professional studio, but in a homemade laboratory of sound. Jarre had been experimenting with electronic instruments since the late 1960s, abandoning traditional musical studies to explore the emerging world of synthesizers. At a time when punk and disco ruled the charts and record labels demanded catchy lyrics and marketable singers, Jarre was going in the opposite direction: no vocals, no conventional song structure, and no compromises.

From this unlikely setting came “Oxygène”, his third studio album, composed entirely of instrumentals. It was a bold proposition—so bold, in fact, that every major record label rejected it. “What is it?” they asked. “No singer? No lyrics? And it’s French?” Even his own mother questioned the name: “Why call it Oxygène—a gas?”

The track that would change everything, “Oxygène (Part IV),” emerged as a standout—a pulsing, shimmering blend of melody and mood that felt like the soundtrack to a future not yet arrived. It begins with a breath—a wind-like white noise generated by Jarre’s beloved EMS VCS 3, the first European synthesizer he had acquired in London in 1967. This was not music born in a sterile lab, but sound sculpted like oil on canvas “I don’t see myself as a scientist,” Jarre would later say. “I’m more like a painter—like Jackson Pollock—mixing sound like color and light.”

To build the rhythm, he used a Korg Mini-Pops 7 drum machine, holding down multiple preset buttons with tape to play “rock” and “slow rock” patterns simultaneously. The textures were further enriched with subtle filtering effects and the warmth of analog tape delay, created with a Revox recorder. The string-like tones, otherworldly yet organic, were crafted by running the Eminent 310 Unique and VCS 3 through a Small Stone phaser, a guitar effects pedal that transformed sterile circuits into something strangely human.

French engineer Michel Geiss helped shape the signature lead melody using an ARP 2600. The final result was ethereal yet grounded, scientific yet poetic—a soundscape of bubbling arpeggios and synthetic winds that somehow felt like a heartbeat.

In 1977, “Oxygène (Part IV)” was released as a single. Despite its unconventional nature, it became an international success, climbing to #4 on the UK Singles Chart, Jarre’s only Top 10 hit there, and entering the Top 10 in several European countries. It was, for many, the first time they heard purely electronic music outside the realm of science fiction.

Jarre’s original vision had been inspired by a painting he purchased—a surreal image of the Earth peeling away to reveal a skull. Created by Michel Granger, the artwork served as the album’s cover and symbolic heart. Jarre later explained: “Thirty years ago, not many were thinking about the planet. But I always was—more in a poetic, surreal way than political.”

With the success of “Oxygène”, Jarre didn’t just launch a hit—he ushered in a new era. The synthesizer, long confined to the fringes, was now a lead instrument, capable of soul and depth. His work helped define the soundscape of ambient, electronic, and even pop music for decades to come.

Over the years, Jarre would release follow-ups like “Équinoxe” and “Les Chants Magnétiques”, enjoy further chart success, and go on to stage some of the most spectacular concerts in music history, including his record-breaking 1997 show in Moscow, where he played to 3.5 million people. He was also the first Western artist to perform in China in 1981, further establishing his reputation as a cultural ambassador of electronic music.

And yet, despite the grandeur of stadiums and global acclaim, Jarre always traced his breakthrough back to that humble kitchen in Paris. “Making music is like cooking,” he once said. “You need the right ingredients, and the right temperature. “Oxygène” was cooked in my kitchen.”