DAVID ROSE - THE STRIPPER

Publicada: Maig de 1962

Llistes d’èxits: EUA: núm. 1 (durant 1 setmana)

Tot va començar com una broma. Una improvisació. Una “peça divertida sense títol”. Era 1958, i el compositor i arranjador David Rose tenia deu minuts sobrants en una sessió de gravació. D’aquell espai de temps en va sortir una peça instrumental entremaliada, amb molta actitud jazzística i plena de lliscaments de trombó — una picada d’ullet burlesca al striptease i a l’espectacle de varietats. Ningú no hi va donar importància. Rose la va arxivar, sense nom i sense publicar, com una curiositat d’estudi més.

Més tard, Rose va ser encarregat de regravar la balada “Ebb Tide” per donar suport a la pel·lícula “Sweet Bird of Youth”. El segell discogràfic necessitava una cara B. Remenant els arxius, algú va topar amb aquella peça atrevida. Finalment, li van posar nom: “The Stripper”. I quan es va publicar el disc, ningú no esperava que la cara B seduís el món. Però ho va fer. El 1962, “The Stripper” va arribar al núm. 1 de la llista Billboard Hot 100, entrant al corrent principal amb una marxa de metall i picardia, plena d’ironia i confiança. La seva llegenda es va forjar no amb lletra, sinó amb actitud — era una música que somreia amb una cella aixecada.

El que va venir després va ser una conquesta cultural. Es va convertir en la banda sonora universal del despullament — utilitzada en pel·lícules (The Full Monty, Slap Shot, Wallace & Gromit), a la televisió (Morecambe & Wise, Monty Python, Match Game), en anuncis i fins i tot en actuacions en directe de Mötley Crüe. El seu ritme burleta convertia qualsevol escena en un striptease còmic, encara que ningú no es tragués la roba.

El DJ de Los Angeles Robert Q. Lewis va ajudar a encendre la febre — segons diuen, la va punxar durant 45 minuts seguits, i després la posava cada cop que algú li demanava una cançó qualsevol. Aquesta absurditat només va contribuir a consolidar “The Stripper” com el tema més inesperadament exitós del moment.

David Rose va seguir sent un home de bandes sonores, no de singles. Amb més de 1.000 crèdits en programes de televisió (The Red Skelton Show, Bonanza, Little House on the Prairie, Highway to Heaven), era un mestre de la narració musical. Però quan va actuar al Royal Albert Hall i un fan entremaliat li va cridar “The Stripper!”, Rose hi va accedir i la va tocar — per després demanar disculpes a la direcció, com si ell mateix s’hagués despullat davant el públic.

David Rose va morir el 1990, als 80 anys, havent composat més partitures serioses i majestuoses que la majoria de compositors somiarien. Però irònicament, el seu himne accidental del burlesc és el que ha perdurat.

DAVID ROSE - THE STRIPPER

Released: May 1962

Charts:  US: #1 (1 week)

It started as a joke. A throwaway. A “funny piece of music with no title.” In 1958, composer and arranger David Rose had ten minutes left in a recording session. Out came a cheeky little instrumental, heavy on jazz swagger and full of saucy trombone slides—a burlesque wink to striptease and showbiz. Nobody thought much of it. Rose shelved it, unnamed and unreleased, just another studio oddity.

Rose was asked to re-record the lush ballad “Ebb Tide” to support the film “Sweet Bird of Youth”. The record company needed a B-side. Digging into the vaults, someone stumbled on that sassy, slinky tune. It finally got a name: “The Stripper.” And when the record was pressed, no one expected that the B-side would seduce the world. And yet it did. In 1962, “The Stripper” climbed its way to #1 on the Billboard Hot 100, burlesquing past the mainstream with a brass-led strut that oozed irony and confidence. Its legacy was sealed not with lyrics, but with attitude—this was music that grinned with one eyebrow raised.

What followed was a cultural takeover. It became the universal soundtrack of undressing—used in films (The Full Monty, Slap Shot, Wallace & Gromit), TV (Morecambe & Wise, Monty Python, Match Game), commercials (Noxzema shaving cream), and even live performances by Mötley Crüe. The song’s wink-nudge rhythm turned any scene into a comic striptease, even if no clothes were coming off.

Los Angeles DJ Robert Q. Lewis helped spark the craze—reportedly playing it for 45 minutes straight, then cheekily spinning it anytime someone requested any song. That absurdity only helped increase his reputation as the most unexpected chart topper of his time.

David Rose remained a man of scores, not singles. With credits on over 1,000 television programs (The Red Skelton Show, Bonanza, Little House on the Prairie, Highway to Heaven), he was a master of musical storytelling. But when he played the Royal Albert Hall and a cheeky fan shouted for “The Stripper,” Rose gave in and performed it—then apologized to management, as if he’d just flashed the audience himself.

Rose died in 1990 at age 80, having composed more serious, sweeping scores than most will ever know. But ironically, his accidental anthem of burlesque is what endured.