UMBERTO TOZZI / LAURA BRANIGAN - GLORIA

Publicació: Tozzi 1979, Branigan Juny de 1982

L’estiu de 1979, la veu potent i melòdica d’Umberto Tozzi omplia les ràdios italianes amb una sola paraula que ho deia tot: “Gloria”. Amb una combinació de pop italo-romàntic, arranjaments vibrants i una melodia parcialment inspirada en la Missa Solemnis de Beethoven, Tozzi no només va llançar un èxit nacional: va encendre un fenomen internacional.

Umberto Tozzi, ja reconegut com a compositor en l’escena musical italiana, va escriure “Gloria” amb Giancarlo Bigazzi, el seu col·laborador habitual. La cançó era, en essència, un himne apassionat dedicat a una dona inabastable, etèria, gairebé mística. Amb versos vibrants i tornades que semblaven cridar al cel, la peça va escalar fins al capdamunt de les llistes a Suïssa, Espanya, Àustria i Alemanya Occidental. Però “Gloria” encara no havia dit la seva última paraula. Li quedava una transformació per viure.

La història va fer un gir inesperat l’any 1982, quan Laura Branigan, una jove cantant novaiorquesa en ascens, va descobrir la versió italiana. Doug Morris, director d’Atlantic Records, hi va veure potencial i va proposar-ne una adaptació en anglès. El productor Jack White, juntament amb Greg Mathieson (que també havia participat en la versió original de Tozzi), es van encarregar de construir un nou concepte. El resultat: una reinvenció total.

Lluny de ser una simple traducció, la versió anglesa —escrita per Trevor Veitch amb la col·laboració de Branigan— presentava una narrativa completament diferent. Ja no era una oda romàntica. Ara “Gloria” era una dona desbordada, atrapada en una vida d’excessos, “anant més de pressa del que pot”. Una heroïna tràgica del pop modern, empesa al límit pel seu turment emocional.

Amb una veu poderosa, gairebé operística, Branigan va convertir “Gloria” en un crit urgent i ple d’energia. La producció era més elèctrica, tensa, carregada de sintetitzadors i percussió, com si acompanyés la protagonista corrent sense fre per una autopista de Nova York.

La cançó es va convertir en un èxit massiu, arribant al número 2 del Billboard Hot 100 durant l’estiu del 1982, i mantenint-se 36 setmanes a la llista. Només la va superar la popularitat aclaparadora de “Eye of the Tiger” de Survivor, una altra cançó sobre lluita i superació.

Branigan va confessar en diverses entrevistes que, al principi, fins i tot van intentar canviar el títol per Mario, per fer-lo més masculí i romàntic. Però no va funcionar. “Gloria ja tenia força per si sola”, va dir. I amb raó: es va convertir en la seva cançó insígnia, el punt culminant de cada concert. “La gent simplement embogeix”, comentava amb un somriure.

Anys després, Umberto Tozzi va gravar una nova versió de “Gloria” utilitzant la lletra en anglès de Branigan, reconeixent que la seva creació havia travessat fronteres i havia adquirit una nova ànima a l’altra banda de l’Atlàntic.

“Gloria” és una joia rara en la història del pop: una cançó amb dues vides, totes dues igualment memorables. La versió italiana de Tozzi és pura passió mediterrània. La versió anglesa de Branigan és adrenalina emocional en estat pur. Juntes formen una dualitat perfecta, un pont musical entre continents, èpoques i sensibilitats.

UMBERTO TOZZI / LAURA BRANIGAN - GLORIA

Released: Tozzi 1979, Branigan June 1982

In the summer of 1979, the powerful and melodic voice of Umberto Tozzi filled Italian airwaves with a single word that said it all: “Gloria”. With a mix of romantic Italo-pop, vibrant arrangements, and a melody partially inspired by Beethoven’s “Missa Solemnis”, Tozzi didn’t just release a national hit—he sparked an international phenomenon.

Umberto Tozzi, already a prominent songwriter in the Italian music scene, wrote “Gloria” alongside his frequent collaborator Giancarlo Bigazzi. At its core, the song was a passionate anthem dedicated to an unattainable, ethereal, almost mystical woman. With soaring verses and choruses that seemed to cry out to the heavens, the song shot to the top of the charts in Switzerland, Spain, Austria, and West Germany.

But Gloria hadn’t yet said its final word. A transformation still awaited. The story took a dramatic turn in 1982 when Laura Branigan, a rising singer from New York, came across the Italian version. Doug Morris, head of Atlantic Records, saw its potential and suggested an English-language adaptation. Producer Jack White, along with Greg Mathieson (who had also worked on Tozzi’s original), set about crafting a new concept. The result: a complete reinvention.

Far from translating the original lyrics, the English version—written by Trevor Veitch with input from Branigan—told a completely different story. No longer a love ode, “Gloria” was now a woman on the edge, overwhelmed by a life of excess, “running faster than she can.” A tragic heroine of modern pop, emotionally spiraling toward collapse.

With her powerful, almost operatic voice, Branigan turned “Gloria” into a raw, urgent anthem. The production was more electric and intense, filled with shimmering synthesizers and driving percussion, as if echoing the protagonist’s breakneck dash down a New York freeway.

The song became a massive hit, peaking at No. 2 on the Billboard Hot 100 in the summer of 1982, and staying on the chart for 36 weeks. It was held back only by the overwhelming popularity of Survivor’s “Eye of the Tiger”, another anthem about fight and determination.

Branigan revealed in interviews that they had initially considered changing the title to Mario, to make it more masculine and romantic. But it didn’t work. “Gloria had power on its own,” she said. And rightly so—it became her signature song, the highlight of every concert. “People just go crazy,” she would say with a smile.

Years later, Umberto Tozzi recorded a new version of “Gloria” using Branigan’s English lyrics, acknowledging that his creation had crossed borders and gained a new soul across the Atlantic.

“Gloria” is a rare gem in pop history: a song with two lives, both equally unforgettable. Tozzi’s Italian version is pure Mediterranean passion. Branigan’s English rendition is emotional adrenaline in its purest form. Together, they create a perfect duality—a musical bridge between continents, eras, and sensibilities.