THE DAVE BRUBECK QUARTET - TAKE FIVE

Publicació: 21 de setembre de 1959

Llistes: EUA: #25 · Regne Unit: #6

L’any daurat de 1959, enmig de l’optimisme del període de postguerra i la inquietud creixent dels músics de jazz decidits a trencar motlles, va emergir una cançó peculiar—ni en 4/4, ni en 3/4, sinó en 5/4. Aquella peça era “Take Five”, una anomalia musical composada per Paul Desmond, arranjada per Dave Brubeck i portada a la glòria pel Dave Brubeck Quartet. Amb el temps, es convertiria en el single de jazz més venut de la història, seria inclosa al Grammy Hall of Fame i esdevindria l’himne inesperat del jazz modern.

Però el naixement de la peça va ser de tot menys convencional. La idea va començar a gestar-se durant la gira de Brubeck del 1958 per Euràsia, organitzada pel Departament d’Estat dels EUA. Aquesta missió de diplomàcia musical va inspirar el pianista a explorar compassos poc habituals en el jazz occidental. En tornar a casa, va concebre un àlbum sencer —“Time Out”— basat en messures inusuals. Per a la tercera pista, el bateria Joe Morello, conegut per la seva precisió i creativitat, va suggerir provar una peça en compàs de cinc temps (5/4).

Desmond, el saxofonista alt relaxat però líric del quartet, va acceptar el repte a contracor. Va esbossar dues frases melòdiques, línies blaves i flotants sobre el ritme pausat de Morello. Però no sabia com transformar-les en una cançó completa. “No puc escriure una peça en 5/4”, li va confessar a Brubeck, a punt d’abandonar. Però Brubeck, sempre visionari, va veure-hi potencial. Va donar forma a les idees de Desmond dins l’estructura clàssica A-A-B-A, i junts li van donar forma, sabor i ànima.

El títol, “Take Five”, té un doble significat: fa referència tant al compàs de cinc temps com a l’argot del jazz per indicar una pausa breu. La peça està en mi bemoll menor, basada en l’escala de blues, i es construeix sobre un vamp de piano contagiós, els plats nítids de Morello i, és clar, el saxo elegant i flotant de Desmond—una combinació d’elegància i swing.

Llançada com a single el 1959, “Take Five” va passar desapercebuda al principi, però el 1961 ja era un fenomen—una peça de jazz convertida en èxit pop. Va entrar a les llistes, es va escampar i es va mantenir amb el temps. Durant les dècades següents, va aparèixer en pel·lícules com “Mighty Aphrodite”, “Pleasantville” i “Constantine”, i fins i tot es va convertir en referència per a audòfils, pel seu so natural i la separació impecable entre instruments.

L’àlbum “Time Out” de Brubeck, que inicialment havia generat escepticisme entre els executius de la discogràfica per contenir només peces originals i messures excèntriques, va trencar les regles de la indústria. “S’equivocaven”, diria Brubeck més tard. El públic no només l’escoltava—hi ballava, fins i tot en 5/4. L’èxit de “Take Five” va validar la gosadia de l’àlbum i va demostrar que el jazz podia innovar sense perdre l’accessibilitat.

THE DAVE BRUBECK QUARTET - TAKE FIVE

Released: September 21, 1959

Charts:  US: #25   UK: #6 

In the golden year of 1959, amidst the post-war optimism and the growing restlessness of jazz musicians eager to push boundaries, a peculiar song emerged—not in 4/4, not in 3/4, but in 5/4 time. That track was “Take Five”, a musical anomaly composed by Paul Desmond, arranged by Dave Brubeck, and carried to greatness by the Dave Brubeck Quartet. It would go on to become the best-selling jazz single of all time, a Grammy Hall of Fame inductee, and the unlikely anthem of modern jazz.

But the track’s birth was anything but conventional. The idea took root during Brubeck’s 1958 U.S. State Department tour across Eurasia, a musical diplomacy mission that inspired the pianist to explore time signatures rarely heard in Western jazz. He returned home with an idea to craft an entire album “Time Out” built on unusual meters. For the third track, drummer Joe Morello—known for his precision and creativity—suggested trying a piece in quintuple time (5/4).

Desmond, Brubeck’s laid-back yet lyrical alto saxophonist, rose to the challenge—reluctantly. He scribbled down two melodic fragments, floating bluesy lines over Morello’s loping drum rhythm. But he felt stuck, unsure how to shape it into a full tune. “I can’t write a song in 5/4,” Desmond told Brubeck, nearly abandoning the effort. But Brubeck, ever the architect, saw promise. He stitched Desmond’s ideas into a classic A-A-B-A structure, and together they gave it form, flavor—and soul.

Then came the title: a double entendre. “Take Five” referred both to the five-beat measure and the common jazz slang for a short break. The track is in E-flat minor, built on the blues scale, and driven by an infectious piano vamp, Morello’s crisp ride cymbal, and, of course, Desmond’s cool, floating saxophone—equal parts elegance and swing.

Released as a single in 1959, “Take Five” was initially a sleeper, but by 1961, it had caught fire—a jazz song becoming a pop sensation. It charted, it spread, it endured. In the decades that followed, it found new life in films like “Mighty Aphrodite”, “Pleasantville”, and “Constantine”, and even became an audiophile’s reference track—praised for its natural-sounding cymbals and instrument spacing.

Brubeck’s “Time Out” album, which record executives had doubted due to its all-original content and eccentric meters, defied industry rules. “They were wrong,” Brubeck later said in an interview. Audiences didn’t just listen—they danced to it, even in 5/4. The success of “Take Five” validated the album’s daring concept and showed that jazz could innovate without losing accessibility.