CAGADA MONUMENTAL DE FERRARI A ABU DABI

Sebastian Vetel és el nou campió del món de Formula 1. L’alemany ha fet molts de mèrits per assolir aquest títol, i la meva intenció no és treure-n’hi cap per aquest fet. Però és evident que al Gran Premi d’Abu Dabi, Ferrari li ha servit en safata aquest guardó amb una cagada estratègica de les que fan època. Tota, tota, tota la estratègia de la cursa ha estat pensada amb els peus. És inconcebible que uns tècnics que guanyen tants diners a l’any facin aquestes errades de principiants. Vagi dit per endavant que mai m’he considerat admirador de Ferrari, i molt menys de Fernando Alonso, més aviat al contrari, però el que va succeir ahir a Abu Dabi, com a admirador de les curses de Formula 1 mereix que en faci la meva lectura, que seria la següent:

Primera i bàsica: Quan Bridgestone es decideix per els compostos super tous i els tous per a la cursa deu voler dir alguna cosa. Jo entenc que els pneumàtics no es degraden tan de pressa com en altres circuits. Tots els equips han entrenat tot el cap de setmana, temps suficient per saber com responen els pneumàtics, per tant, aquesta decisió de Bridgestone per mi és primordial. Renault i McLaren, per dir-ne dues, ho van fer perfecte, com es va demostrar en el cas de Button que va aguantar quaranta voltes amb les super toves, i amb Petrov que ho va fer quasi tota la cursa amb les toves. Ferrari va decidir marcar Weber quan Alonso estava quart i la va cagar perquè podia haver aguantat perfectament moltes més voltes amb el primer joc de rodes.

Segona: Quan es produeix l’entrada del safety car tan aviat, la lectura no és gaire difícil de fer. Mira quins pilots han entrat a fer el canvi de pneumàtics, mira com queda la graella en aquell moment, espera un parell de voltes a veure com es reordenen, i llavors decideix si actues o no. Tots aquests dies he sentit a dir que en aquest circuit és molt difícil fer avançaments. Doncs, Com poden passar per alt que pilots con Petrov, i sobretot Rosberg hagin fet el canvi i no els tinguin en comte? Alonso no va poder amb el rus, però si l’hagués passat, Rosberg era un os encara més dur de rosegar. Segona errada de pes.

Tercera: Has fet reglatges al teu cotxe per aguantar i no per ser ràpid, doncs si ho saps, per què tens tanta obsessió per marcar de prop Weber si després no podràs avançar els cotxes que se t’han posat pel mig com es va poder veure en el cas de Petrov?

Quarta i per mi l’errada més gran: Menysprear Vetel. L’alemany és primer, Alonso després d’una mala sortida és quart, per tant està al límit del marge que se li permet si Sebastian guanya la cursa. Saps, com s’ha dit, que és difícil avançar. Doncs per què t’obsessiones amb Weber i permets que l’alemany se t’escapi? Aquesta va ser la errada principal al meu entendre, equivocar-te de rival.

Els tiffosi ja demanen el cap de Chris Dyer, que sembla que va ser qui va decidir la estratègia a seguir a la cursa, però per mi, com he explicat, es van produir errades durant tot el cap de setmana, per tant, que s’ho facin mirar!

D’altra banda, els Red Bull han sigut els millors durant tot l’any, i crec que són els justos campions de tot.

El estilo del Fútbol Club Barcelona, en las dos últimas temporadas: Un acto de belleza

UNA APROXIMACIÓN DESDE LA ESTÉTICA A UNA FORMA DE ENTENDER EL FÚTBOL

per: HANS ULRICH GUMBRECHT

El Barça desveló la falsedad imperante según la cual juego bonito y juego efectivo eran incompatibles y había que sacrificar la belleza a la efectividad | El equipo del Barça, disfrazado de selección española, ya no jugó el fútbol más bonito: ¿qué vendrá después?

Sucedió de verdad y fue un acontecimiento a finales de mayo del año pasado, durante la final de la Liga de Campeones que disputaron contra el Manchester United. Como recordarán, el FC Barcelona estaba ya casi eliminado de la semifinal cuando un gol de última hora y unas grotescas decisiones del árbitro noruego arrebataron la victoria al Chelsea, que había merecido ganar. Durante los primeros minutos de la final de Roma, el que dominó fue el equipo inglés. De haber marcado Cristiano Ronaldo el gol que podía y tenía que haber marcado, quizá el partido habría acabado de otra manera.

Pero entonces Eto'o –quien, como Cristiano Ronaldo con el Manchester, jugó ese día su última final con el Barça– anotó el primer tanto en una jugada irresistible y, a partir de ese momento, el Barça empezó a moverse con más belleza y seguridad a cada minuto que pasaba. Y acabó jugando como no había jugado ningún otro equipo en la historia del fútbol; sus jugadores estaban en estado de gracia (in the zone, como decimos en inglés), era como si no pudieran fallar, como si el hecho de realizar cada vez el movimiento adecuado convirtiera su hazaña y su victoria en naturales, en inevitables y, como digo, en una belleza perfecta. El segundo gol de esa noche, un cabezazo de Messi, que parecía sencillamente imposible en un jugador de su estatura, dejó bien claro que semejante perfección rayaba en algo nuevo, en algo que no sólo no habíamos visto nunca antes, sino que era el principio de un estilo nuevo que ni siquiera habíamos sido capaces de imaginar.

¿Qué era, en realidad, lo novedoso de la forma en que el Barça jugó esa noche para convertir su victoria en la Liga de Campeones en semejante acontecimiento? Para encontrar una respuesta que no sea sólo hiperbólica y, por lo tanto, superficial, tenemos que remontarnos a las dos últimas décadas de la historia del fútbol. Los años setenta y ochenta fueron una época de dominio de jugadores individuales por encima del equipo: pensemos en la etapa final de la carrera de Pelé, en Johan Cruyff, en Franz Beckenbauer y, por encima de todos, en Diego Maradona. A diferencia de sus actuales sucesores, ellos disponían de espacio y tiempo suficientes para cruzar el centro del campo con la pelota y decidir a quién enviaban sus pases geniales y a menudo letales. Sin que sea una casualidad, en esa época se inventó la posición de líbero; es decir, el papel de un jugador capaz, gracias a sus habilidades técnicas, de mantenerse libre de marcaje y utilizar esa libertad a favor del éxito de su equipo. Durante la Copa del Mundo de Italia de 1990, Maradona, sólo en parte debido a su edad, ya no logró imponerse de ese modo. El jugador del torneo fue Lothar Matthäus, un centrocampista con la suficiente competencia técnica para sacar provecho de su extraordinaria forma física, su velocidad y su enorme fortaleza.

Visto en retrospectiva, podemos identificar la transición desde Maradona hasta Matthäus como un punto de inflexión decisivo. Unos pocos años después, todos los futbolistas de nivel internacional tuvieron que convertirse en consumados atletas (todavía recuerdo a una antigua estrella de una importante liga comentando, con absoluta decepción, que el juego se había convertido en "atletismo con una pelota de fútbol"). La consecuencia general de esa evolución fue que, de forma progresiva, el jugador tuvo cada vez menos tiempo para detenerse y pasar la pelota. Buscar a un delantero desmarcado, como ocurría con el líbero, resultó ya imposible, y pronto apareció el estilo de un solo toque (one touch style), con Zinedine Zidane como primer auténtico maestro: bajo un nivel cuantitativamente nuevo de presión física por parte de los oponentes, los equipos tenían que mantener la posesión del balón pasándolo tan deprisa como fuera posible de un jugador a otro hasta que la menor debilidad defensiva contraria proporcionara la oportunidad de un largo pase vertical hasta la zona de penalti, una internada y, en el mejor de los casos, un gol.

Hoy en día, ningún jugador puede permitirse ocupar únicamente una posición y su correspondiente zona en el terreno de juego. En los años noventa empezó a convertirse en la regla general y en una necesidad lo inaugurado a principios de los setenta por el Inter de Milán con algunos defensas excepcionales capaces de llegar al área contraria y lo que, unos pocos años más tarde y de forma más compleja, la selección neerlandesa empezó a lograr en su búsqueda del fútbol total. Sin embargo, el fútbol de un toque tuvo claramente, en sus etapas iniciales, un impacto negativo sobre la belleza del juego. Muy pocos jugadores –Ronaldinho durante sus años en el Barcelona fue quizá el más destacado– poseían la habilidad suficiente para manejar el balón bajo esas nuevas circunstancias. Casi siempre parecía perderse el equilibrio entre las habilidades técnicas y la fortaleza atlética, de modo que el azar se imponía sobre las acciones en el terreno de juego.

Durante la temporada 2008- 2009, el FC Barcelona se convirtió en el primer equipo con el suficiente número de jugadores cuya técnica igualaba claramente su fortaleza física para superar el azar y la decadencia estética del fútbol de un toque. La final de Roma de la Liga de Campeones fue un acontecimiento en la historia del fútbol porque nunca antes habíamos visto a un equipo que no abandonaba en ningún momento su precisión técnica, a pesar del aumento de la presión física de los contrarios; un equipo capaz de jugar siempre pasando el balón, incluso en su área pequeña; un equipo que suscitaba colectivamente efectos de sorpresa sin cesar en lugar de confiar en un genio individual o, en el mejor de los casos, en unos pocos genios individuales. Con ello, ese equipo histórico demostró la falsedad de la opinión imperante según la cual el juego bonito y el juego efectivo eran objetivos incompatibles y que, por lo tanto, había que sacrificar de forma inevitable la belleza a la efectividad. Ese fue el inesperado logro final de un nuevo estilo futbolístico que había empezado a aparecer después de 1990.

El giro radical y la resonancia internacional de este nuevo estilo nos ayudó a entender (o nos ayudó a reconocer), casi inmediatamente, que lo que atrae a centenares de miles de espectadores a los estadios y a centenares de millones de espectadores a las retransmisiones televisivas de los deportes colectivos no es sólo –y ni siquiera de modo predominante– el deseo de ver ganar al equipo con el que se identifican. Lo que los atrae, por encima de todo, sin ser conscientes de ello (¿y por qué deberían o querrían ser conscientes de ello?) es un modo de experiencia estética en el pleno sentido del concepto filosófico. Lo que los aficionados quieren ver son jugadas bonitas, coproducidas y personificadas por un puñado de jugadores; jugadas bonitas que son siempre impredecibles porque deben lograrse contra la resistencia del equipo contrario; jugadas bonitas que empiezan a desaparecer en el mismo instante en que aparecen. Y tanto mejor si esas jugadas producen muchos goles y dan la victoria al equipo con el que nos identificamos. Creo que, desde un punto de vista estético –que es sobre todo el punto de vista del espectador–, tiene sentido dar la vuelta a la clásica creencia según la cual una jugada bonita es un medio para conseguir el fin de marcar un gol. Por el contrario, disfrutamos más viendo fútbol (y otros deportes colectivos) cuando el propósito de marcar tantos se convierte, lo más a menudo posible, en un medio y en una obligación que producirá jugadas bonitas.

Eso es lo que representó el FC Barcelona de la temporada 2008- 2009 y lo que representará durante mucho tiempo en tanto que acontecimiento decisivo en la historia del fútbol. Lo cual no nos obliga a pensar que el proyecto de Joan Laporta, de Pep Guardiola o de sus jugadores fue jugar de forma tan hermosa. Su propósito estratégico era, simple y necesariamente, encontrar una solución al problema de cómo superar la falta de control y el consiguiente azar del fútbol de un solo toque con el fin de ganar el máximo de partidos posibles. Sin embargo, ser efectivo en un plano exclusivamente pragmático se convirtió al final en un medio para la producción de placer estético. Al mismo tiempo, resulta imposible no establecer una relación entre el hecho de que el Barça fue el primer equipo en encontrar y dominar una solución a este problema y su récord en la temporada 2008-2009 al ganar los seis títulos nacionales e internacionales a los que puede optar un club de fútbol en una única temporada. Y los ganó todos con mucha facilidad, puesto que ningún otro equipo ni ningún otro entrenador había ideado todavía un modo de neutralizar su estilo bellamente eficaz, que estaba cuajando entonces de forma tan rápida y sorprendente.

En la euforia de esos gloriosos recuerdos de hace poco más de un año, quizá valga la pena recordar de nuevo que en el 2009 el Barça estuvo a un paso de quedar eliminado por el Chelsea. No eran verdaderamente invencibles, o puede que sólo se convirtieran en verdaderamente invencibles, durante un breve lapso, después de su final de la Liga de Campeones. Desde un punto de vista estético, el FC Barcelona de la temporada 2009-2010 no resultó menos impresionante que su inmediato predecesor, pero en la temporada anterior a la Copa del Mundo de Sudáfrica no logró ganar la Liga de Campeones. Y, si bien el Barça jugó a todas luces mejor en la semifinal del 2010 –que perdió contra el Inter de Milán– de lo que jugó en la semifinal del 2009 –que ganó contra el Chelsea–, hubo algo significativo en esa derrota.

Y es que se produjo contra un club cuyo entrenador, José Mourinho, había concebido una estrategia específica contra el innovador estilo del Barcelona. Esa estrategia aprovechaba ante todo la idea de que el principio del Barça de congelar la pelota en secuencias inhabitualmente largas de juego al primer toque hasta la aparición de una oportunidad de gol, era muy vulnerable a la interrupción por medio de unos pocos ataques inesperados, rápidos y exclusivamente verticales, sin ningún pase lateral. En segundo lugar, reducía las oportunidades de marcar de las que dependía el equipo de Guardiola mediante una concentración en una defensa muy profunda e incondicional (incondicional significa que, salvo en contadísimas ocasiones y en ese caso muchas veces letales, la defensa del Inter ni siquiera se preocupó de iniciar contraataques). Desde el punto de vista del Barcelona –y desde el punto de vista de la estética del fútbol–, la derrota resultó muy frustrante por la rapidez histórica con la que puso de manifiesto las limitaciones de ese hermoso estilo de juego. Contra el Inter, el nuevo estilo empezó de pronto a parecer semejante al balonmano, con esas largas y a menudo aburridas secuencias de pases en las que el atacante busca un hueco en una defensa que ni siquiera intenta interferir en la posesión de la pelota. Ni el sorprendente Leo Messi pudo internarse de modo decisivo en la defensa del Inter porque siempre había demasiados rivales marcándolo y frenando sus avances.

Es evidente –aunque me parece extraño lo poco que se menciona este hecho de forma explícita– que la selección española vencedora de la Copa del Mundo del 2010 fue una versión defensivamente mejorada –aunque sólo fuera ligerísimamente– del FC Barcelona de esa temporada. No constituyó por lo tanto sorpresa alguna que la selección encontrara en Sudáfrica los mismos problemas que los experimentados por el Barça unas pocas semanas antes. Perdió el primer partido por 0-1 contra una selección suiza dirigida por uno de los entrenadores con más astucia defensiva del mundo; ganó casi todos los demás encuentros por 1-0 exhibiendo ese juego típico del balonmano, con paciencia, habilidad, una espléndida fortaleza física y casi siempre con éxito. La imagen que me venía a la cabeza era que España se dedicaba a asediar a sus rivales. Sin embargo, el Mundial del 2010 nunca pudo igualar –ni por un minuto– la belleza del juego encarnado por el FC Barcelona vencedor de la Liga de Campeones del 2009. Es más, con Leo Messi jugando para Argentina, las probabilidades de penetrar en la defensa contraria y la consiguiente emoción se vieron claramente reducidas. Una excitante y bella innovación se había convertido en una receta pragmática para el éxito.

Si sirviera de consuelo podríamos decir, visto a posteriori, que la misma singularidad del juego del Barça en la temporada 2008-2009 proporciona hoy un aura histórica a su belleza. Además, la Copa del Mundo es sin duda un éxito aun mayor que la Liga de Campeones, y no ha hecho más que consolidar la posición de Barcelona como capital mundial del fútbol contemporáneo. ¿Cómo explicar este abrumador –y doble– éxito? Deseo subrayar que los fenómenos de la experiencia estética siempre suponen una dimensión de inspiración, entusiasmo y arrebato que por fortuna escapa a todo análisis racional. Por otra parte, no cabe duda de que la homogeneidad y la igualdad o, dicho de otro modo, la ausencia de jerarquía entre sus primerísimas figuras, ha encajado muy bien con la combinación de técnica y forma física del Barça. Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro y Messi son estrellas internacionales, pero ninguno de ellos, ni siquiera Messi, reivindica un papel superior en el seno del equipo. Estos jugadores son más intercambiables en sus posiciones y funciones que los integrantes de cualquier otro equipo de fútbol hoy. Y el hecho de que Guardiola sea un antiguo centrocampista del Barcelona bien puede constituir una de las razones de que él haya llevado ese potencial a su realización. También –aunque resulta casi banal– se hace necesario mencionar que semejante homogeneidad ha sido, en buena medida, un producto de la Masia, la célebre cantera del Barça.

De poseer un aspecto negativo esta virtud atlética de la homogeneidad –que parece tener un efecto sobre los jugadores del Barcelona incluso fuera de los partidos–, se trataría del problema del Barça a la hora de integrar en su ritmo y estilo a destacados jugadores procedentes de fuera. La dificultad se ha hecho patente con Thierry Henry, con Zlatan Ibrahimovic e incluso con las dudas de Guardiola respecto al fichaje de la joven revelación alemana Mesut Özil. Por último –y posiblemente esto sea una fuente específica de inspiración para el capital, quizá único, de talento futbolístico del FC Barcelona, una fuente de inspiración susceptible de convertirse en motivación activa–, por último, este club ocupa, a los ojos de millones de seguidores, el lugar simbólico de la verdadera selección catalana. A muchos de los jugadores –incluidos los no nacidos en Catalunya– les parece importante representar una causa, lo cual significa que para ellos hay en juego algo que trasciende el fútbol: Més que un club.

¿Y qué vendrá después del reinado del FC Barcelona en el imperio del fútbol? Hasta ahora hemos visto cómo puede neutralizarse a este asombroso equipo con unas tácticas muy elaboradas. Por esta misma razón y durante la Copa del Mundo, el equipo del Barcelona bajo el disfraz de selección española ya no jugó el fútbol más bonito. A pesar de mi nombre alemán, concedería esta distinción a algunos momentos –¡nunca a un partido entero!– jugados por los equipos de Alemania y Uruguay. Como en los casos del FC Barcelona y la selección española, el juego de esos equipos fue producto de la forma física y la habilidad técnica. Sin embargo, hubo momentos, en la segunda parte del Alemania-Argentina, por ejemplo, o en la última media hora del Uruguay-Alemania, en que hizo su aparición una forma de juego menos cauta y más arriesgada, más orientada al gol y más sorprendente. Esa forma de juego, que fascinó a todo el mundo, no se ha convertido todavía en una receta –quizá ni siquiera sea posible sistematizarla–, lo cual la hizo más hermosa –pero también más vulnerable– que el juego de la selección española. Por eso los jugadores alemanes no parecieron convencidos de sus posibilidades contra la poderosa encarnación española del estilo catalán. Y no les faltó razón.

IMPRESSIONS SOBRE BUBLE

Michael Buble, Palau Sant Jordi, 30 d’octubre

Tres quarts de set, marxem cap a Barcelona després de deixar les nenes en bones mans. Al arribar a l’autopista: “Hosti, ens hem deixat la càmera de fotos, cagundena!” Farem el que podrem amb el mòbil però no serà el mateix. Camí tranquil, sense cues i poc després de les vuit ja estem aparcats a prop del Sant Jordi amb el cotxe encarat cap a una sortida ràpida en acabar. Passeig fins al Palau Reial on com és habitual hi ha gent de totes les nacionalitats gaudint de la vista de la ciutat. Venedors ambulants de begudes, hindús venent roba, un guitarrista intentant fer algun euro, en fi, el mateix de l’última vegada.

Després de fer un bocata tornem cap al Sant Jordi i escoltem el teloner que ja ha començat el seu moment de gloria. Arribem al lloc: pista, fila 23 seients 13 i 15. No està malament, però les primeres files davant nostre estan buides, no entenc com no les vaig poder comprar al seu dia. De tota manera, encara falta molta estona per començar. Els Naturally 7 aquests no estan malament. Set negres que fan tota la música sense cap instrument , acappella, una espècie de Bobby McFerrin multiplicat per set. M’agraden.

Les 21’15, els Naturally 7 acaben, (molt bé, buscaré música d’aquesta gent), i esperem que comenci en Buble. Les files de davant segueixen buides. La parella que tenim al costat troba una acomodadora que coneixen i els canvia de lloc, els ha portat unes vint files mes endavant. Ordres d’equip: Si a la primera cançó segueixen buides les primeres files, cap allà de pressa!

Dos quarts de deu i encara no comença. Ha entrat una parella de nuvis i gairebé tothom els ha aplaudit, el nuvi que sembla de la conya s’hi recrea i fa una mica de show, que macos ells! Tres quarts de deu: s’apaguen les llums i els de darrera comencen a córrer cap a la primera fila, ordres d’equip ja!!! Sortim disparats i aconseguim dues places de conya. Davant a uns vint metres només tenim la taula de mescles dels tècnics que tapa una mica, però bé, molt millor que en l’altra posició. Buble entra amb un “Cry me a river” potent. Darrera tenim tres noies que son l’encarnació de la fan esbojarrada i histèrica, que foten uns crits i uns xisclets que em faran tornar boig. “I loveee youuuuu”

D’entrada em sorprèn la manera de fer d’aquest noi a l’escenari. És molt de la broma i està enamorat, fa referències constants a la seva novia argentina. Es defensa amb un espanyol acceptable, tot i que ell diu que “mi español es mierda”. Llargues i divertides xerrades entre cançons animen al personal. De sobte recordo que Sinatra i el Rat Pack també solien fer-ho en les seves actuacions, s’implicaven molt amb el públic fent una broma darrera l’altra. Potser aquest és el seu homenatge particular als crooners. La presentació dels músics també és força divertida i llarga (son tretze), però en aquest punt ja he arribat a la conclusió què els monòlegs del cantant són part del show, i l’espectacle estarà guarnit amb molta interrupció per interactuar amb el públic. Cap problema perquè el noi te molt de pallasso i xerra tant bé com canta. Pel que sembla, la resta de la gent també està encantada amb ell.

Un dels moments àlgids del show, és quan en un dels seus speachs explica que els seus amics es reien d’ell quan els deia que volia ser cantant, i ells li deien si volia ser com Frank Sinatra o Dean Martin, i els contestava que no, que ell volia ser com Michael Jackson. Llavors entre l’entusiasme del públic comença a sonar “Billie Jean” i Buble inicia el seu tribut particular al rei del pop. Tot seguit el “Twist and shout” dels Isley Brothers, popularitzat mundialment pels Beatles posa el Sant Jordi sencer a ballar.

En un moment donat, Buble abandona l’escenari principal, i escortat per uns catxes es dirigeix entre mig de la gent de les files preferencials cap a un escenari petit muntat davant dels tècnics de so. Corredisses per veure’l de prop i allà farà tres cançons, una d’elles acompanyat pels Naturally 7, per tornar tot seguit per l’altra banda d’on havia vingut cap a l’escenari amb els seus músics.

Del repertori sobresurten “Everything”, “Mack the knife”, “Crazy love”, “Save the last dance for me”, “How sweet it is”, “All of me”, “For once in my life”, entre d’altres, perquè a mes de xerrar, aquest noi també canta. Final potent amb “Heartache tonight”, la imprescindible “Haven’t met you yet” i teòric final del concert. Crits, xiulets, i picar de peus per fer tornar el canadenc a escena, i sant tornem-hi que no ha estat res. Per acabar, ara si, tres cançons més, entre elles “Me and Misses Jones”. En l’últim bis ens distreuen l’atenció fent pujar a un dels trompetistes a la grada a fer un solo. Mentre tothom mira cap allà, es tanca el teló de l’escenari, i en acabar el solo, apareix en Buble tot sol davant del teló demanant silenci. Increïblement aconsegueix fer callar tothom, comença a cantar sense micro, acaba la cançó i s’acomiada a pel, sense cap mena d’amplificació davant d’un Sant Jordi atònit. Impressionant!

En resum, un concert simpàtic, amb un mestre de cerimònies que és feliç i se li nota. Uns teloners fantàstics, i uns músics d’acompanyament que no són una big band, però que fan la seva funció com si ho fossin. La posada en escena pulcra, sense gaire espectacularitat, ni sense buscar impactar a l’espectador. Tot bàsicament destinat a apropar el músic a la gent, amb canvis constants en el color de la lluminària, i amb les pantalles de vídeo pràcticament posades per mostrar plans curts del cantant. Molt polit i efectiu.

Potser m’ha faltat alguna cançó que m’esperava i no ha entrat al repertori, però evidentment s’ha de presentar l’àlbum nou, i les que jo volia ja no son actualitat. Buble ha dit que tornaria a Barcelona i potser, qui sap, quan ho faci ja serà pare de família perquè com he dit al començament està molt enamorat i està a punt de casar-se. A tot això, el Barça ha guanyat 5-0, nit rodona per tant.

LLUNY

Dorms. Ets aquí al meu costat i no et reconec. Si estiro el braç et podria tocar però no goso. De fet ets aquí però ets lluny, molt lluny, mai ho havies estat tant.

Dorms. La boca mig oberta amb aquell gest que tant m’agrada. Els cabells esvalotats. Dorms, somies? No ho se. Somiïs o no el teu cap no és aquí, ni dormida ni desperta, segueix lluny, tant lluny com mai hauria pensat.

Dorms. Que puc fer? Voldria que tot fos un malson i que acabés en el moment en què obrissis els ulls, però sé que no serà així. Et despertaràs i seguiràs tant lluny com avui i segurament tant com demà.

De moment tu dorm, amb aquest gest meravellós, i jo et miraré per sentir-te a prop.

SENSACIONS DE DOS DIES MOLT INTENSOS

A un quart de quatre, la Rosa i jo anem cap a l’Ajuntament. La sortida del bus està prevista per dos quarts. Lloretencs esperats, i altres de no tant, ja son allà. Ens toca pujar a un bus ple de tossencs amb l’alcaldessa al davant. Finalment el nostre bus s’omple i anem directes a Barcelona, l’altre bus farà la parada a Blanes.

A la ciutat la cua d’autobusos és important i fa preveure una diada molt interessant. Riuades de gent amb senyeres, estelades, pancartes i tota mena d’equipament de manifestant es dirigeix cap al Passeig de Gràcia. Arribats al lloc on havíem d’esperar la passada de la capçalera per incorporar-nos veiem que és ple i que tothom ja ha envaït la calçada central per tant també ens hi afegim. L’altre autocar també arriba i hem fet un grupet maco. Una hora i mitja d’espera al sol, amb calor, però amb molt bon ambient i per fi comencem a caminar. La marxa transcorre amb tranquil·litat i sense incidents, només a la radio escoltem que en Montilla ha marxat entre enpentes i crits, poca cosa. Gent del Roselló cridant que sense Catalunya Nord no hi ha nació, els de Perpinyà han portat el rètol de la entrada del poble, un que diu que demà serà holandès, balls de bastons, grallers, castellers, pares amb nens, minusvàlids entusiastes, un que fa servir la pancarta d’altres manifestacions canviant la data amb boli, uns que al nostre pas despleguen una estelada de tres pisos de llarga des del balcó. És curiós com al mig de tanta i tanta gent pots trobar coneguts i fins i tot companys de feina. Els de Lloret comencem a cantar “L’estaca” i molts ens segueixen; els de Lloret cantem el “Toquen a córrer” i ens quedem sols. Arribem a la fi del recorregut cansats i amb un mal de peus horrorós però contents amb la sensació d’haver estat protagonistes d’un dia històric. Mes d’un milió de persones és per estar molt orgullosos, oi?

En arribar a casa des de Barcelona, em connecto a la xarxa a la recerca de les primeres impressions. ABC titola: “Montilla preside una manifestación independentista” . Me’n vaig a dormir. L’endemà ABC no titola res. Simplement ha fet desaparèixer la noticia i en el seu lloc ha deixat un video en un racó que diu: “las imagenes de la manifestación de ayer en Barcelona”. Vaig al quiosc. ABC mostra en portada una immensa bandera espanyola a doble pàgina ( i també amb doble sentit) i de la moguda de Barcelona, res de res a portada. A El País on line llegeixo: “156.000 personas (según EFE) recorren las calles de Barcelona”. Si aquesta quantitat ja érem només a la cluilla entre Passeig de Gràcia i València penso jo fent servir la mateixa tàctica manipuladora que ells. A la televisió no es queden enrere. Tele 5 i TV1 només parlen de l’atac a Montilla per part d’uns indesitjables. Tot el demés queda en segon terme. Poc després Montilla en directe treu ferro als fets i diu que no va ser per tant. A la SER només existeix el futbol, no hi ha res mes de que fer ressò. A TV3 en Lluis Llach està fins als collons de què les seves cançons mes antigues encara tinguin tanta vigència. Em sap greu dir-ho, però vistos els antecedents, crec que encara n’estarà un temps mes abans no assolim alguna cosa. Tant bé que ens ho hem passat, tant cívics com hem estat, i a la Espanya immobilista i capciosa ens amaguen no fos cas que algú ens entengués.

Després d’un dissabte ple d’emocions nacionalistes, arriba un diumenge futbolero.

Per anar a veure la final de la copa del món, vaig fer com tots els altres dies, es a dir, anar a veure el partit del mundial que toca i prou, perquè al hora de decidir qui volia que guanyés, els sentiments eren molt contradictoris. Per una part, em costava molt, molt, anar contra uns jugadors (els del Barça) als que estimo com si fossin la meva pròpia família, però en aquest cas estaven representant allò que tanta urticària em provoca. D’altra banda els meus, en altres èpoques, admirats holandesos, fa un any enrere tenien mes jugadors del Madrid a la selecció que la mateixa selecció espanyola. Per tant tot plegat era un embolic, i el millor era fer d’espectador neutral com fins al moment.

Anant de camí cap al local on veig tots els partits de futbol, la manifestació massiva d’espanyolisme taurí i folklòric que m’anava trobant em feia venir ganes d’exiliar-me el mes lluny possible, i em feia témer el pitjor si a la fi era la “roja” qui guanyava. Conciutadans, de qui no m’ho esperava, lluïen amb orgull la castissa elàstica vermella, i es dirigien amb pressa cap a la seva pantalla predilecta per gaudir de l’event. En arribar a lloc, em trobo el local col·lapsat, ple d’adolescents guarnits i cridaners, em sento com si em trobés al mig d’un concert dels Jonas Brothers, no se pas que seria pitjor. Per sort als habituals ja ens guarden taula. Per sort també la parafernàlia dels himnes i totes aquestes collonades ja havia passat. Després d’un partit futbolísticament horrorós (les finals solen ser-ho), el que es preveia succeeix i “la roja” guanya el mundial, per tant, és moment de fotre el camp cap a casa abans que l’estampida de toros que es dirigeix cap a la riera no ens enganxi.

Veig a Intereconomia les imatges de Xavi i Puyol corrent pel camp amb la senyera, i els comentaris dels anomenats periodistes em treuen de polleguera. Els fa mal que els catalans mostrin amb orgull la seva ensenya, en canvi obvien per complert que Villa faci el mateix amb l’asturiana o Ramos hagi passejat fa dos anys l’andalusa arreu. I li donen voltes i voltes al tema fins que se sent un concluent: “hoy es la noche de España y al que no le guste que se joda”. Després penso: si Javi Martínez i Llorente haguessin lluït amb orgull l’ikurrinya potser els agafa un infart amb les senyeres i les ikurrinyes pululant al seu aire! Evidentment quan surten les senyeres al camp, els “periodistes” no recorden (o no volen recordar)que la selecció estatal ha jugat amb cinc catalans d’inici i sis al final.

El mes dolent de tot plegat és que una selecció plena de jugadors catalans ha jugat una mala passada a tots aquells que vint-i-quatre hores abans havíem manifestat el nostre amor a la terra pels carrers de Barcelona. Una victòria d’una selecció que va fer que només unes hores després de la manifestació del sentiment català es produís la manifestació del sentiment contrari en el mateix escenari. El calendari ha volgut que aquesta coincidència hagi ofegat en part l’expressió d’un sentiment de catalanisme que, com ha quedat demostrat, els mitjans de comunicació afins a la unitat estatal s’encarregaran d’amagar amb el triomf de “la roja” a Sud-Àfrica. Qui deia que l’esport no és política?

Avui al mati ja no es veuen tants de toros pel carrer, n’hi ha de dispersos però ja no fan tant mal d’ulls com ahir a la nit quan anava tot el remat junt.

FOTOGRAFIA: CARES DEL CARNAVAL 2010

La Júlia molt concentrada minuts abans de començar.

Feia estona que volia fer una foto a la Maria, però no parava quieta, i després de diverses fotos dolentes vaig veure la Jana al seu costat amb la mirada perduda esperant. El resultat és aquest.

Aquesta és una foto de Photoshop total. Originalment era un desastre, cremada, moguda...però volia intentar salvar-la perquè els globus, la cara pintada i la mirada dintre d'aquestes "ulleres" feien un conjunt molt bo. Per sort, el tirar en RAW et permet moltes solucions amb fotos que en un principi llençaries a la paperera. Aquí vaig optar per corregir la exposició i saturar molt els colors.

Amb aquesta he volgut provar un truc per aprofitar una foto perduda. Al fer-la amb presses em va quedar mal enfocada, i hi he posat un filtre d'esponja perquè en minimitzi el resultat. No ha quedat una gran foto però amb aquest fons queda dissimulada l'errada.

La Raquel i la Sílvia sempre queden bé, i una vegada més em proporcionaven una foto quasi perfecta. Aquí només m'ha fet falta retallar una mica el que sobrava pels costats per deixar les seves cares més a prop i marcar més el contrast de les perruques. M'agrada molt aquesta foto.

De totes les fotos del carnaval 2010, personalment em quedo amb aquesta. Li faig fer varies fotos a aquesta noia, però quan va abaixar la mirada va quedar el detall de les pestanyes en primer terme juntament amb les boletes del nas. Preciosa!

LLIBRES: SENYORIA (JAUME CABRÉ)

Títol Original: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa (Barcelona 1991)

Breu biografia de l’autor

Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947 que està considerat com un dels autors més rellevants de la seva generació. Llicenciat en filologia per La Universitat de Barcelona, és membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans, i ha fet de professor a la Universitat de Lleida. En la seva obra literària ha tocat temes tan diversos com la novel·la, la narració, el teatre, el relat infantil, el guió televisiu, l’assaig, i a més a més col·labora habitualment amb una columna en el diari Avui.
Entre la seva obra cal destacar:
Narrativa: Tarda lliure (Premi Recull 1980), Viatge d’hivern (Premi de la Crítica Serra d’Or, 2001).
Novel·la: Carn d’olla (Premi Fastenrath, 1980), La Teranyina (Premi Sant Jordi 1983), Fra Junoy o l’agonia dels sons (Premi Prudenci Bertrana 1983, Premi de la Crítica Serra d’Or 1985, Premi de la Crítica Espanyola 1985), Senyoria (Premi Prudenci Bertrana 1992, Premi de la Crítica Serra d’Or 1992, Premi de la Crítica Espanyola 1992), L’ombra de l’eunuc (Premi Ciutat de Barcelona 1997, Premi de la Crítica Serra d’Or 1997, Premi Lletra d’Or 1997, Les veus del Pamano (Premi de la Crítica Catalana 2005).
Relat infantil: La història que en Roc Pons no coneixia (Premi de la Crítica Serra d’Or, 1981).
Guió: La Granja (Premi Nacional de Literatura 1992), Estació d’enllaç.
L’obra de Cabré ha estat traduïda a diverses llengües entre les quals cal destacar l’anglès, el castellà, el italià, l’hongarès, el romanès, l’albanès, el gallec, el portuguès o el francès. Gràcies a la traducció a aquesta darrera llengua de Senyoria, va obtenir el Prix Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera.
Altres Premis amb que ha estat guardonat l’autor són el Joan Creixell el 1991, i el Premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària el 2003.

Breu sinopsi

L’argument ens situa a finals de l’any 1799, època en la qual Barcelona viu sota el regnat d’una monarquia molt repressiva amb el poble català. Dins d’aquest context, el protagonista del relat és Don Rafel Massó, Regent Civil de l’Audiència de Barcelona, qui per salvaguardar la seva posició, no dubta a enviar a la forca un innocent, acusant-lo de l’assassinat d’una cantant lírica francesa que pocs dies més tard havia d’actuar davant del rei. Però els esdeveniments es giraran en contra del Regent, en descobrir-se la seva implicació en un altre assassinat que va succeir temps enrere, fet que el posarà en una situació molt compromesa.

Personatges principals

Rafel Massó: Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona.
Andreu Perramón: Jove músic i poeta acusat injustament de cometre un assassinat.
Nando Sorts: Amic de l’Andreu que marxa de Barcelona per unir-se a l’exercit.
Elvira: És l’amant de Don Rafel amb qui comparteix dues tardes setmanals de passió. Malauradament el Regent és molt poca cosa pel seu voraç apetit sexual, i la resta de les tardes satisfà la seva voracitat amb joves millor dotats per complaure-la.
Gaietana Baronessa de Xerta: Amor impossible de Don Rafel, a qui aquest observa clandestinament des del despatx de casa seva.
Donya Marianna: Esposa beata i casta de Don Rafel, més casada amb Déu que amb el seu propi espòs.
Ciset: Antic masover de Don Rafel a qui arreglava un jardí que és l’enveja de tothom, i on va amagar una sorpresa inesperada pel seu amo.
Marie de l’Aube Desflors: Cantant lírica francesa assassinada misteriosament després de compartir una nit de sexe amb l’Andreu.
Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setubal: Cap de la policia de Barcelona. És un conspirador sense escrúpols que aprofita la més mínima errada de Don Rafel per treure’n el major benefici possible sense cap mirament.
Monsieur Vidal: Pianista de la Desflors i... culpable del seu assassinat?

Anàlisi i valoració personal de l’obra

Al meu parer, el més destacable de la novel·la de Cabré, és la riquesa de personatges i la bona definició que es fa dels seus trets distintius; així com el retrat social que ens mostra de la Barcelona de l’època; tanmateix em resulta divertida l’exposició, plena d’humor i d’ironia, de la necessitat constant de satisfer l’entrecuix per part de l’aristocràcia barcelonina; també trobo interessant la visió de l’autor sobre la corrupció política en què viuen els governants de la ciutat, i la particular relació de Catalunya amb la monarquia dels Borbons.

Crec que una manera original d’exposar els fets que són la base de la narració, és seguir la trajectòria de tres dels seus personatges per, amb la definició dels seus trets característics, endinsar-nos en l’entramat d’intrigues amb què Cabré vol captivar-nos, i amb les qualitats de cadascun d’ells, conèixer les diferents classes socials que formaven els teixit humà de la Barcelona de final del segle XVIII. Per tant, de la mà de Don Rafel que representa l’aristocràcia i el poder, del jove Andreu Perramón que és la representació del poble, i d’en Ciset que és la dels pagesos i els servents dels primers, farem l’escala social de l’època, i a més a més descobrirem els secrets de la novel·la.

En aquest sentit, cal dir que Massó és un home molt poderós, ambiciós, i també pervers, que pot decidir segons la seva conveniència el destí de qualsevol persona que li posin davant. Aquest poder farà que enviï a la forca Andreu Perramón, un jove poeta que es troba en el lloc inadequat, en el moment inoportú, amb la persona equivocada, i que l’únic mal que ha fet, ha estat tenir uns documents que posen en perill la posició del Regent. Malgrat la seva privilegiada posició, Don Rafel no és un home feliç. El Regent, casat amb una dona a la qui no estima, viu turmentat per l’amor no correspost que sent cap a Gaietana, Baronessa de Xerta, qui a sobre es riu de l’apassionament del seu enamorat. Però no és solsament Gaietana l’objecte del desig de Don Rafel; en un passat recent, sa senyoria tenia relacions amb una jove anomenada Elvira amb qui desfogava les seves ànsies amoroses. Elvira era la dona perfecta per a ell; guapa, jove, i sempre disposada a satisfer-lo. Amb el que no comptava sa senyoria, era que l’Elvira no en tenia prou amb les dots amatòries que sa excel·lència li oferia, i els dies que no el rebia, satisfeia el seu insaciable apetit sexual amb altres joves. El descobriment d’aquest fet per part de Don Rafel, provocarà una situació, que a la fi significarà el seu ensorrament social.

Però Don Rafel és tan sols un dels representants de l’aristocràcia barcelonina, una branca de la societat (en la qual també podem posar l’església i els militars com queda sobradament provat al llarg de la lectura), que és mereix un punt i apart en l’anàlisi, per l’actitud de la noblesa en el moment delicat en que es troben les institucions catalanes amb la Corona borbònica. En un període en què la monarquia és especialment repressiva amb Catalunya i els drets de la societat catalana són abolits i perseguits per la Cort, els nobles i mandataris barcelonins semblen només preocupats a solucionar els problemes que tenen melic avall, la seva única obsessió és satisfer la bragueta, i saber qui és el banyut més gran de tots. I aquí és precisament on Cabré es llueix més amb la barreja d’ironia i humor punxant amb què se’n riu de tots ells. Però no tot és humor en el retrat que ens fa de la classe alta, també em semblen perfectament exposades la cobdícia, les ànsies de poder o les traïcions sense escrúpols entre nobles per pujar el més amunt possible. Don Rafel, per exemple, va humiliar sense pietat a qui es va interposar en el seu camí cap al càrrec que ostenta, i un cop s’ha descobert el seu tràgic secret, altres nobles han fet el mateix amb la seva persona. Aquesta fina crueltat amb què conviuen els aristòcrates és un altre dels punts forts que Cabré utilitza per fer més apassionant la seva narració; les garrotades i les banyes conviuen en perfecta harmonia amb l’habilitat narrativa de l’escriptor per a complaença del lector.

Però si Massó significa la corrupció i l’ambició en grau màxim, l’Andreu Perramón és el seu antònim en tots els sentits. L’Andreu és la innocència, la tendresa i l’honestedat en grau superlatiu. Ell és la representació del poble ja que no pot fer res per escapar al destí que li prepara el superior en l’escala social. Es defensa com un gat panxa enlaire i fa tot el possible per evitar l’inevitable, però poc pot fer quan l’important ha decidit el seu futur perquè és una persona que fa nosa; en altres paraules, l’Andreu és el cap de turc que ha de solucionar el problema inesperat que ha sorgit en l’horitzó de la monòtona vida de Don Rafel. Tan sols amb aquests dos personatges, Cabré ens situa plenament allà on vol que anem a parar, és a dir, a la diferència entre rics i pobres, entre poderosos i irrellevants, entre el que es pot fer i el que es voldria fer, en definitiva, entre un estatus social dominant i un altre completament oposat que viu per intentar no ser-ho.

Un altre personatge prou important a la trama tot i el seu caràcter secundari és en Ciset, antic masover de Don Rafel, que viu retirat gràcies a les aportacions monetàries que aquest li fa. En Ciset és un altre exemple de personatge ben definit, tot i la irrellevància que en principi sembla tenir. Ens pot sobtar d’entrada l’aparició d’aquest home, que no se sap ben bé quina importància té en el relat. La narració de la seva desgràcia sembla desviar-nos de l’entramat on ens té ficats l’autor, i inicialment no entenem a què ve aquesta història; però a mesura que l’argument es va embolicant, és a partir d’en Ciset per on podem començar a desvetllar els misteris que Cabré ens proposa. Per tant, la seva presència resulta cabdal per a la resolució de les intrigues de la novel·la. Aquest personatge és també l’antítesi de tot el que representen Don Rafel i l’aristocràcia barcelonina. És un home que es troba en el marc completament oposat de les característiques de l’alta societat que se’ns descriu. Ell viu completament enamorat de la Remei, la seva esposa, sense necessitat de compartir res amb cap altra dona. Ell no precisa ni sortir de la seva propietat per gaudir dels molts diners que Don Rafel li dóna per guardar el seu secret. És immensament ric i no ho aparenta ni vol fer-ho. Amb la Remei en té prou, i amb la seva companyia aconsegueix esborrar temporalment del seu record allò que els va portar a viure apartats de tothom. És per això què quan la Remei cau un dia desplomada a l’era, en Ciset mor metafòricament amb ella; la seva vida perd tot el sentit i decideix explicar el gran secret que l’ha martiritzat els darrers anys.

Arribats a aquest punt, hauria de parlar de la part negativa de la novel·la, que en comparació amb les seves virtuts és un fet pràcticament anecdòtic. Per exemple, trobo massa repetitives algunes afirmacions, o bromes en les quals l’autor es recrea amb massa repeticions de conceptes que ja han quedat abastament exposats. Potser no calia ser tan redundant en segons quines expressions amb les quals Cabré ens volia remarcar situacions o característiques dels personatges. Això sí, la novel·la és un bon exemple de diversitat en l’exposició d’una mateixa idea, i de riquesa lingüística, però, en moments determinats, quan m’interessava més el desenvolupament de la narració que es trobava en punts àlgids de la trama, tantes definicions d’una mateixa idea no feia si no provocar-me certa impaciència i neguit.

En conclusió, Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama; tanmateix, aquest virtuosisme narratiu és l’únic punt flac que he trobat en moments en què Cabré s’entossudia a regalar-nos floritures lèxiques quan el desenvolupament del argument exigia anar al gra. Tot i això, Senyoria és un regal pels sentits, tot i estar ambientada en una època de la història que no em resulta particularment atractiva, encara que com he deixat ben clar, està perfectament retratada.

ESPORT: 2-6 LA BOTIFARRA NACIONAL

L’any 1978, Luis García Berlanga va estrenar la pel·lícula La Escopeta Nacional en la què se’n fotia de la burgesia espanyola de l’època. Ahir, dos de maig de 2009, el Barça va fer la botifarra nacional a tots aquells venedors de fum i botiflers que volien mantenir viu a un mediocre Reial Madrid utilitzant com a arma el descrèdit d’un Barça infinitament superior futbolísticament parlant.

Des del dia en què el Barça va cedir la meitat del seu avantatge, i va deixar la distància en sis punts, els botiflers no han parat de vendre falsa il·lusió a la seva parròquia tot i la diferència abismal de joc entre un i l’altre equip. No obstant, això fins a cert punt pot ser acceptable ja que aquest Madrid seguia viu gràcies a la fe, a la sort, i a que en els partits posaven allò que els penja per sota el melic (i que també penja en el toro de l’Osborne que tant els agrada). Però la fe i els pebrots no han estat suficients per guanyar els equips que de debò els han posat en problemes aquesta temporada, i és aquí on s’han vist les seves mancances (Liverpool, Barça, Real Unión de Irún...).

Però, posats esportivament els equips en el lloc que els pertoca, el que és inacceptable és la falta de respecte que tots aquests botiflers i venedors de fum han tingut amb l’equip de Guardiola, un conjunt que va camí de batre tots els rècords de la lliga, que practica un futbol preciosista i que és envejat arreu del món, i aquí (més ben dit allà, a la capital del reino de Espanya) el menyspreen parlant de tonteries com villaratos, campeón por decreto, cagaleras i altres bejenades. Com és por ser tan roí, tan poc objectiu i tan pocavergonya? Si fins i tot ahir vaig escoltar un comentari que deia que els resums del No-Do eren més objectius que ells amb el Barça! I tots aquests botiflers es fan dir periodistes! Què pensaran els periodistes esportius de debò quan se’ls diu que la professió que exerceixen és la mateixa que la dels botiflers? És o no és per fer-s’ho mirar?

El més trist de tot plegat és que els més malparats de tanta infàmia i premsa-porqueria han estat els pobres seguidors madridistes, que amb totes aquestes faràndules i contes de la lletera, ahir van omplir el Bernabeu convençuts de sortir-ne a un punt de distancia del líder, sense adonar-se de que el que estaven fent era anar al escorxador amb els ulls plens de joia i amb un somriure d’orella a orella. Pobres innocents, van quedar tant retrats com aquells del quadre de Goya de dos-cents un anys i un dia abans. I encara van tenir sort de que l’àrbitre els fes el favor de no allargar el temps que corresponia a la segona part, i que sota la porta San Iker va fer que el desastre no fos més gran.

Ja per acabar vull deixar palesa la meva admiració per en Josep Guardiola, per nosaltres en Pep, per els botiflers a partir de ja hauria de ser Don Josep, perquè no es mereixen aquest tracte de proximitat que els ben nascuts li proferim. En Pep ha posat el Barça a l’altura dels millors equips del món de la historia, com poden ser el Brasil del 70, l’Ajax del futbol total de Cruyff dels primers setantes, i la taronja mecànica holandesa del 74. Sempre prudent (però més que prudent el que és, és molt llest), en Pep diu que encara no ha guanyat res, i a dia d’avui és ben cert, però del que pot estar segur és de que el dos de maig de 2009, passarà a la historia, i serà com el dia en que el Barça va deixar petit el gloriós 0-5 del disset de febrer del 74, fins ahir la data de referència dels culers a Madrid.

HUMOR: LA RIQUESA DEL CATALÀ

Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com por ser la molt coneguda i que més sovint del que ens pensem tenim a la boca (en el bon sentit de la expressió): COLLONS. Vegem la quantitat de significats que pot arribar a tenir aquesta simpàtica paraula.

-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (aquest paio té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

-El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons la cosa!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt la taula!).

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l’IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l’expressió: DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat: el color MORAT significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

-La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen els collons, o se’ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

-La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan fas un pifia monumental, collons!), i quan un t’emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest aspecte hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (perquè em surt dels collons!).

-L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

-Son signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.

FOTOGRAFIA: PROVES AMB COTXES

Aquesta fotografia és el resultat d’anar seguint el recorregut del cotxe i anar disparant. En les dues voltes que el Lancia 037 va fer al circuit li vaig fer setze fotos, i aquesta n’era la desena. En la primera volta en aquest mateix punt havia aixecat una mica de sorra, al trepitjar els pilons. Per sort, en el mateix lloc d’abans va fer aquesta espectacular escampadissa i vaig tenir la sort de disparar en el moment oportú.

Originalment la foto era molt diferent del que podem veure aquí. Desprès de passar pel Photoshop, i aprofitant el fet de tirar al màxim de resolució que dóna la càmera, he retallat la imatge pràcticament un 60 % del que era i he portat el cotxe el més a prop possible sense que es perdi l’espectacularitat de la polseguera. Bàsicament he centrat el cotxe i he retallat tot el que sobrava, es a dir, les canyes del darrera i tot el que havia al front per davant del circuit marcat. Al marge dret de sota, havia un tros d’una tanca protectora que he eliminat clonant els pilons de sorra. I finalment he intensificat els colors blaus i vermells i he baixat la lluminositat ja que estava una mica sobreexposada.

Càmera: Nikon D40X

Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6

ISO: 400

Focal: 300 mm

Exposició: 1/1250 a f/5,6

Data: 02/03/08

Hora: 10 h. 06 min. 57 sec.

Eines Photoshop: retallar, clonar, ajustos correcció selectiva, lluminositat i contrast.

En aquest cas, el que volia era mostrar la sensació de velocitat, i ho vaig fer fent el que es diu un “barrido” disparant a una velocitat molt lenta 1/30 seg. I seguint el cotxe amb la càmera mentre ho feia. El resultat no és òptim perquè a més del cotxe, també les persones i tot el fons han quedat moguts, però retallant gran part de la foto, suprimint quasi tot el públic que havia per davant del cotxe, i deixant l’estela que hi ha al seu darrera, ha quedat un resultat prou satisfactori. Per acabar, he donat més força als colors vermells, verds i grocs. Tot i no ser una foto tant espectacular com l’anterior, a mi m’agrada com a quedat ja que la sensació de moviment es pot percebre.

Càmera: Nikon D40X

Lent: Zoom Nikkor 18-55 mm f/3.5-5.6

ISO: 400

Focal: 55 mm

Exposició: 1/30 a f/36

Data: 01/03/08

Hora: 14 h. 18 min. 42 sec.
Eines Photoshop: retallar, ajustos correcció selectiva

En aquesta ocasió, el que vaig fer va ser obrir i tancar el zoom ràpid a una velocitat molt baixa de disparo, aconseguint l’efecte que sembla que el públic exploti. Més que velocitat, aquí buscava una imatge d’impacte que, manipulant força els colors, donant-los més intensitat amb la correcció selectiva un parell de vegades per sobre del color original, i regulant el contrast i la lluminositat ha quedat d’aquesta manera.

Càmera: Nikon D40X Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4.0-5 ISO: 400 Focal: 190 mm Exposició: 1/30 a f/40 Data: 02/03/08 Hora: 12 h. 55 min. 29 sec. Eines Photoshop: retallar, ajustos correcció selectiva, lluminositat i contrast.