UNA NIT EN ELS OSCAR (EP, ELS DE DEBÒ, NO ELS CINEMES DE GIRONA... QUE US PENSEU!)

El viatge (fictici, quin remei!) de l’Agustí a Los Angeles, IU-ES-EI (es a dir, USA)

Tot comença unes hores abans de la cerimònia, quan la gent s’apilona davant del Kodak Theatre, que tot i aquest nom, no és un teatre on només si pugi entrar amb una Kodak. (uffff, que suat aquest acudit). Bé, van arribant les limusines amb els famosos, limusines llaaaarges, (no se pas com les entraria jo al meu parking), més limusines, més famosos, i tots passen de llarg...(es clar, amb aquesta samarreta de I LOVE LA VICKY, LA CRISTINA Y EL BARCELONA es deuen pensar que soc un fan i no pas un reporter). Haurem de fer alguna cosa al respecte...
Bé ja està solucionat, sort que venia en Roures i l’he convençut de que seria un bon negoci vendre-les en sèrie per anar pagant el deute de TV3 amb el Barça. Me l’ha canviada per un smoking i li he donat la patent de la samarreta. Vinga... cap dins! Collons!! Ara m’he trobat un armari de "tio" que m’ha demanat l’acreditació i m’ha fotut cap a fora. Haurem de tornar a pensar una solució.

Ok, ja som dintre (jejeje, aquí passa com en aquelles pel·lícules en que el protagonista està rodejat d’enemics armats fins al cap damunt en un carreró sense sortida i sense possibilitat d’escapatòria, i en l’escena següent apareix assegut tranquil·lament en un bar prenent-se una canya amb una "piba" que tomba d’esquenes. Doncs igual!) El cas és que... cap dins!!

Les estrelles van arribant, (quin bon rotllo estar tant a prop de l’estora vermella!...després treure les tisores i me’n enduré un bon tros per vendre’l a 50 € el centímetre a les rambles, total dient que l'han trepitjat la Jolie i en Pitt algú s’ho empassarà). Això és una desfilada constant de cares famoses! Mira, ara veig la noia del Plus que no se com es diu però m’hi posaré al costat, li donaré records per l’Angels Barceló i ja està.

__¡Hola guapa!, que vestido más chulo, ¡te marca una buena pitrera!__ (s’ha de ser amables amb els de la península, i a més des d’aquí estic a primera línia). Aprofitant que està entrevistant els que passen, li col·locaré el meu micro...

Mode live on
Nicole Kidman: The dress? Ralph Laurent of course.
Meryl Streep: Valentino, do you like it?
Kate Winslet: Harrods, on january sales...cool!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, capito!)
Mode live off

La foto de la Kidman no és de la gala d'aquest any, però...a que mola veure-la en tanga!!

Potser que posem la traducció pels qui l’anglès els hi és molt espès, no?
Va...tornem-hi!

Mode gravat on:
Nicole Kidman: el vestit? Ralph Laurent per descomptat.
Meryl Streep: Valentino, t’agrada?
Kate Winslet: Harrods, a les rebaixes de gener...guaii!!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, m’entens!)
Mode gravat off

Vaaaa, a la propera tongada posarem el traductor simultani. Però això serà més tard perquè ara ve la delegació espanyola. Ja els veig que baixen del cotxe...

Veig l’Almodóvar, la Loles León, en Gabino Diego, la Miriam Diaz Aroca...Cony, sembla un freak show! i a més... que foten aquí si no surten a cap peli ni pinten res? Deu ser el que en diuen “el apoyo patrio”. En fi...

10 minuts més tard... (cony, si que triguen!)

10 minuts més... (però que foten parlant amb totes les teles? Si l’únic que hauria de parlar-hi és l’Almodóvar i no els fot ni cas perquè tota l’estona va apuntant coses en una llibreta!)

15 minuts més.... (Bé, per fi són aquí! Connectaré el micròfon)

Mode live on
Gabino: ¡¡¡mamaaaa, mira donde he llegado, y decías que en el cine no llegaría más lejos del metro de la esquinaaaa!!!
Miriam (en plan maruja): ¿Has visto que bueno está el Brad Pitt de cerca?
Loles (amb un look cutre-botijero disseny Agatha Ruiz de la Prada que tomba d’esquena): ¡Si, leches! ¡la Angelina esa se debe poner morada...la muy guarra! Si la pillara iba a saber lo que vale un peine!
Almodóvar: San Pancracio...San Benedicto...San Juan Pablo... ¿me dejo alguno? ¡¡¡AISSSSHH, que memoria la mía!!! A ver, ¿alguien tiene papel? ¡Pero de escribir ehh! ¡Que nadie vaya a darme papel de liar que la liamos!
Loles: ¡Uy! ¿Aquella no es la Kate Winslet? ¡Si no la reconocía con tanta ropa! ¡clarooo, como en “El Lector” se pasa media película en porretas!
Miriam: ¡Ay si! Tirándose al niño aquel alemán, ¡que tuvo que esperar a que hiciera dieciocho años pa que no la detuvieran!

Hombreee, per allà veig venir en Bardem amb la Pene i en Banderas (això al menys ja no és tant friki!)

Loles: ¡¡miraa!! ¡¡miraa!! ¡¡Javier y Pe!! ¡¡que monos, que guapos!! que... ¡¡¡VIVA ESPAÑA!!!
Miriam: ¡¡Y Pe ganará!! ¡¡Y el Oscar se lo dará Javier!!
Almodóvar: ¡¡¡ahhh nooo!!! ¡De eso nada monada! ¡El Oscar se lo daré yo que de Oscars se musho!
Banderas: ¡Psssh, gente! ¡Tarse un poco cayaito que esto e Jolivú i me conosen! ¡¡Que me hasei queda mal, cohone!!

Mode live off

Mira, per aquí arriben les altres Stars, bé, Stars, Stars, tampoc. Són les que tenen un parell de bones raons per “star” aquí: Pamela Anderson, Liz Hurtley, Monica Bellucci, sí, les reines del bisturí! (quin pitreram el de la Bellucci, uff!!).

Hosti!!, jo que em pensava que el freak show ja s’havia acabat amb l’entrada dels espanyols, i ara arriba el Mickey Rourke amb aquestes pintes; si sembla que vingui de Marbella!, i amb aquest collaret del gos penjat del coll, Mare de Deu!!

Bé, ja és tothom dintre del Kodak, (menys nosaltres, of course). Seguim sense acreditació... a veure si se m’acut alguna cosa per posar-hi remei...
Ok, ja estem dintre. (per saber com ho hem fet envieu un e-mail a harrypotter@magictricks.com).

Coi, sembla que això ja ha començat...ara bé l’Oscar a la millor actriu de repartiment, si me’n descuido m’ho perdo, però, què foten totes aquelles dones al escenari, que no l’ha de donar en Bardem el premi?
Loles: ¡ay que joderse! Este año que le tocaba dar el premio a Javier...¡¡van y lo cambian!! ¡Tiene narices la cosa!

Mode live on
Tilda Swinton: ...and the Oscar goes to...
Entra l’Almodóvar de sobte a l'escenari
Almodóvar: ¡¡¡Quieto todo el mundo!!! ¡¡Que nadie toque ese Oscar!!
Li treu el premi de la ma a la Tilda i l’acaricia...
Almodóvar: ¡Mi tesooooro! ... bueno, a lo que iba...and the Oscar goes to... ¡¡pero eso ahora no toca!! Antes de nada quiero dar las gracias a...¡uy sorry! Tis is jolivú, i aqui spinkin inglé... first of all ai guant to senk all sains in skay an in te mondial vuold...uan moment ai luk for te paper...
Públic: ???
Coi, aquest anglès tant macarrònic no l’entén ni Deu, posaré el traductor a veure si pillem alguna cosa i a més queda més “cañi”...

Mode live with traduction on:
Almodóvar: Gracias al Cristo del gran poder, a la virgen de Guadalupe, a Jesús de Medinaceli...
Públic: més ???
Almodóvar: ...a Santa Catalina, a Santa Pancracia, a la Macarena...
Jack Nicholson: Macarena? Aaaaoooopppp!!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿gano o no gano?
Almodóvar: ...a la virgen de los siete dolores, a la Moreneta, que es polaca pero también cuenta...
Públic: zzzzzzz!
Almodóvar: ...a la Virgen de la blanca paloma, a la virgen que está lavando y tendiendo en el ropero...
Pene: ¡¡¡Pedroooooo, que me tienes de los nervios...!!!
Agustí: Bé potser que me’n vagi a prendre una canya perquè amb tanta verge i tant de sant...mmm, potser que me’n prengui dues!
Hugh Jackman: Well..deixem que el senyor es vagi recordant de la seva família i nosaltres seguim..ara millor actriu, entreguen el premi Nicole Kidman, Halle Berry, Sophia Loren, Shirley McLaine i Marion Cotillard...
Jack Nicholson: Sophia, massissa!!!
Almodóvar: ...a la virgen del Pilar, que dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa...
Marion Cotillard: ...and the Oscar goes to... Kate Winslet!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo, que ésta se ha colado, acaba yaaa!!!
Kate Winslet: Yeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!! Papiiii on ets? Xiula que no et veig!!
Pare de la Kate: Fiiiiiiiuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Almodóvar: ...a la virgen de la fuensanta, al rosario de mi abuela, al espiritu santo...
Kate Winslet: ai, estic tant emocionada, feia tant que esperava això, havia perdut tants de cops, tinc ganes de plorar...
Nicole Kidman: es clar, ja m’estranyava a mi que no plorés...
Halle Berry: Tu calla, guapa! Que amb el numeret que vas muntar tu quan vares guanyar...! jo al menys vaig plorar amb gracia...!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿pero gano o no? ¿les puedo decir a las otras que se vayan ya?

Hugh Jackman: well...fins aquí la 81a edició dels premis de la Acadèmia...els espero l’any vinent...
Mode live amb traducció off

Hugh Jackman: vostè, el de les verges...aquí te la clau, quan acabi vagi tancant...ahh! les llums també, que estem en crisi!
Agustí: bé, jo foto el camp... a veure si en Mickey Rourke que ha de passar el mal rotllo de la derrota em recomana un bon bar de copes, jejeje... Ens veiem l’any vinent...o no! That’s all folks!!
Almodóvar: ...a la virgen de la cabeza, al cristo de los faroles, a la madre superiora del colegio de las carmelitas de Villamorcilla de Abajo...
Pene (plorant): ¡¡¡Quiero mi Oscar!!!

Nota: Aquest relat és de ficció, qualsevol semblança amb la realitat no és per casualitat, Hollywood pot ser així!

Aquest article és una posada al dia d’un de similar que vaig fer fa un anys per #Canalcine. Vull agrair a la seva redactora Tonià Pallejà (Poe) tots aquells dies i riures que varem compartir. Actualment la podeu llegir al Blog de la Butaca.

CINEMA: EL LECTOR

Direcció: Stephen Daldry Repartiment: Kate Winslet (Hanna Schmitz), Ralph Fiennes (Michael Berg adult), David Kross (Michael Berg jove), Lena Olin (Rose Mather/Ilana Mather), Bruno Ganz (professor Rohl) Guió: David Hare; sobre la novel·la "El lector" de Bernhard Schlink Gènere: Drama Música: Nico Muhly Nacionalitat: USA, Alemanya Any: 2008 Duració: 124 min. Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Alemanya 1958. Michael Berg, un jove de quinze anys es troba malament de sobte i és ajudat a tornar a casa per una dona anomenada Hanna que li dobla l’edad. Un cop recuperat de la malaltia, Michael torna a casa de la Hanna per agrair-li l’ajuda i comença un apassionat romanç entre ambdós. Michael se n’adona de que a la Hanna li encanta que li llegeixi llibres, i la seva relació es torna més intensa. De sobte, un dia Hanna marxa i Michael es queda sol i confós sense saber perquè ho ha fet. Vuit anys més tard, Michael és un prometedor estudiant de dret que acudeix com a públic a un judici per crims nazis, i queda atònit en veure Hanna a la banqueta de les acusades. A mesura que és va revelant el passat de la dona, Michael descobreix el gran secret que la Hanna ha amagat a tothom, fet que marcarà el futur de les seves vides.

El lector no passarà a la historia del cinema com una gran pel·lícula sobre l’holocaust, perquè precisament això és el que no és, una pel·lícula sobre l’holocaust. La temàtica del nazisme és un tema secundari en la historia de la relació entre en Michael i la Hanna. La narració comença amb un Michael adult interpretat per Ralph Fiennes que va recordant el seu passat, i ho fa des del dia en que coneix Hanna Schmitz, una dona força més gran que ell amb qui descobreix els plaers del sexe. Però la seva relació va més enllà del pur plaer físic, ja que a més de fer l’amor, també passen part del seu temps llegint llibres. I és en aquest punt on es centra veritablement l’argument de El lector, es a dir, en el descobriment del sexe per part del adolescent, i en la necessitat de la dona d’escoltar els relats que li llegeix el noi. Aquesta situació els portarà a una apassionada historia d’amor que un dia s’acaba de sobte. Però no serà fins uns quants anys més tard, en el decurs d’un judici contra el nazisme, quan en Michael descobrirà el fet transcendental que amaga la Hanna, cosa què li farà lligar cabs i entendre alguns punts foscos de la seva antiga relació. Però, descobert el secret de la Hanna, és en aquest moment una mala decisió presa per en Michael el fet que marcarà les seves vides per sempre. Així doncs, El relat comença en l’any 1995 i va fent salts en el temps a través dels records d’en Michael fins a 1958, quan coneix la Hanna, el 1966 quan comencen els judicis contra el nazisme, i posteriorment fins a les dècades dels setanta i vuitanta per tornar en l’ultima escena de la pel·lícula al moment present.

El lector ens ofereix un seguit de preguntes que l’espectador es pot fer per treure’n les conclusions adients: Tot i fer el que va fer, es pot considerar que Hanna és una víctima de la seva innocència? O de la seva ignorància? Podem dir que va ser condemnada injustament tot i el gran mal que va fer? I en Michael? Es pot considerar ètica la seva conducta? Recentment el President Bush ha manifestat que havia comés errors durant el seu mandat i es justificava dient que en el seu moment creia que allò era el que havia de fer. Van ser errades greus i transcendentals per a moltes persones. En canvi, no fer el que està bé per por de les reaccions de terceres persones, és correcte? Aquesta pot ser la pregunta que ha acompanyat en Michael per la resta de la seva vida des del dia del judici contra la Hanna.

CINEMA: SLUMDOG MILLIONAIRE

Director: Danny Boyle
Repartiment: Dev Patel (Jamal Malik), Freida Pinto (Latika), Madhur Mittal (Salim), Anil Kapoor (Prem Kumar), Irrfan Khan (inspector de policia).
Guió: Simon Beaufoy
Gènere: Drama
Música: A.R. Rahman
Nacionalitat: Gran Bretanya
Any: 2008
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Jamal Malik és un jove que viu en un barri pobre de Bombai que decideix presentar-se al concurs Qui vol ser milionari? Sorprenentment el noi respon totes les preguntes correctament i és a punt d’aconseguir el premi més gran en la historia del programa, quan és detingut per la policia com a sospitós de frau. En l’interrogatori Jamal explica als policies que sabia les respostes correctes, i per que el creguin comença a explicar-los diferents moments de la seva vida que tenen a veure amb les respostes del concurs i amb la seva decisió de presentar-s’hi.

Slumdog Millionaire és una faula, un relat en el qual el noi pobre s’enamora de una noia amb qui creix, però als qui la vida s’encarregarà de separar. Aquest amor, més important en la trama del que podria semblar en un principi, serà el detonant argumental que portarà al jove Malik a presentar-se al concurs televisiu que de fet serà el fil narratiu amb el qual ens explica la seva vida des de la infància, quan coneix Latika, fins al moment actual en que està apunt de guanyar el premi televisiu més important de la historia. Però com dèiem la historia és una faula, o més ben dit un conte en el que, per dir-ho a mode de metàfora, el pobre plebeu s’enamora d’una princesa i aquesta es troba presonera en el castell del malvat de torn del qui l’haurà de rescatar per casar-s’hi i ser feliços.

La narració és va desenvolupant entre els flashbacks de Malik i el moment actual en que es troba detingut a comissaria i és interrogat pels agents. En els seus flaixos del passat el veurem en diverses etapes de la seva vida junt al seu germà Salim amb el qui conviu des de la mort de la seva mare. En Malik i en Salim aniran creixent davant nostre i serem testimonis del tarannà que cadascun d’ells anirà adquirint amb el temps. També se’ns mostrarà la situació precària de les seves vides, i les malifetes que hauran de fer per anar sobrevivent. En Malik coneixerà la Latika, una noia que li canviarà la vida i per la que farà totes aquelles coses que mai hauria pensat fer, passant pel damunt de les decisions del seu germà qui està més obsessionat en assolir un millor status social que en els problemes amorosos d’en Malik.

Llàstima que la pel·lícula tingui al meu parer un final massa tou, ingenu i cursi que desentona de la resta del metratge. Això em fa pensar que per molt que ens vulguin vendre Slumdog Millionaire com un producte independent, no deixa de ser el típic producte d’un gran estudi destinat a aconseguir el major nombre possible de reconeixements en forma de premis. Tot i així, és una pel·lícula tan ben facturada i la historia és tan bona que bé es mereix que li perdonem aquest final més proper a una producció Disney que a una proposta de denuncia de la duresa de la vida suburbial de la India que tan bé s’encarrega el seu govern d’amagar-nos. Dit això, no s’ha de marxar de la sala quan comencin a sortir les lletres dels crèdits finals per no perdre’s un magnífic ball made in Bollywood dels protagonistes, que, això sí és el que als governants indis els agrada mostrar-nos.

FOTOGRAFIA: UN TREBALL AMB PHOTOSHOP

Aquesta és una foto que vaig fer en la Tirada de l’Art del Xino Xano de desembre de 2007. Podria ser una més de les moltes que en vaig fer, però en ella destaca poderosament el groc de la jaqueta de la Vanessa, i a més està situada en una posició centrada en el grup, cosa que em va donar la idea d’intentar fer que el groc centres tota l’atenció de la imatge. Passar-ho tot a blanc i negre i deixar només el groc va ser la primera prova, però no m’acabava d’agradar del tot, així que vaig decidir que seria la Vanessa sencera qui aniria en color. Això ja estava més bé, però encara hi faltava algun altre detall que donés significat al que estava fent en mig de tota aquella gent. Llavors vaig pensar en el mar, el blau de l’aigua podia ser el contrapunt perfecte al groc, i donava sentit al que la Vanessa i tota aquella gent estaven fent: pescar.

Tècnicament ho vaig fer de la següent manera: primer vaig agafar la foto original i la vaig deixar com a capa 1. Tot seguit vaig passar-la a blanc i negre i vaig salvar-la com a capa 2. Tenint la capa en blanc i negre a sobre, anava esborrant les parts que volia que sortissin en color fins aconseguir el efecte desitjat. Quan ho tenia com volia sols era qüestió de fusionar les capes i llest. Després de fer el curset de Photoshop ho hauria fet molt més simple. Fent traçats amb l’eina plumilla és molt més eficaç i ràpid. Però com que aquesta va ser la primera foto amb la qual vaig jugar amb els efectes de color i blanc i negre, li tinc un especial afecte, encara que si s’observa amb atenció si poden trobar diverses errades de principiant.

Càmera: Nikon D40X
Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6
ISO: 200
Focal: 70 mm
Exposició: 1/400 a f/5,0
Data: 02/12/07
Hora: 8 h. 54 min. 14 sec.

ESPORT: UN DIUMENGE AL FUTBOL

Per fi hem tingut futbol en diumenge a una hora mig decent. A més el rival, l’Sporting de Gijón, era un rival que em venia molt de gust d’anar a veure perquè sempre m’ha semblat un equip simpàtic, que a més feia molts anys que no venia al Nou Camp i per acabar-ho d’adobar portava en Quini com a entrenador per les sancions dels dos tècnics habituals. Així doncs hem agafat el cotxe i cap a Barcelona.

Primer hem anat a veure el Barça Atlètic que jugava amb el Villareal B i haig de dir que la experiència ha estat molt satisfactòria perquè a la victòria dels de Luis Enrique s’hi ha d’afegir el marro que hi ha hagut en el partit. Un àrbitre com els d’abans, els de l’època de Plaza, s’ha encarregat d’escalfar l’ambient amb tot un seguit de decisions perjudicials pel filial blaugrana. Un penal rigorós en contra, dos gols anul·lats i tres jugadors expulsats en menys de deu minuts han fet pujar tant l’ambient a la graderia que m’ha fet recordar els temps dels enfrontaments Lloret-Blanes a regional. Però com he dit la victòria final del Barça Atlètic ha estat un bon aperitiu per el plat gran que venia poc després.

A quarts de set i encara maleint l’àrbitre dels pebrots cap a l’estadi a veure els cracks de debò (no els de Krakòvia). Després de tants d’anys d’anar a futbol, encara m’impressiona veure la quantitat de gent que va al camp del Barça quan el partit és en diumenge a la tarda, és espectacular veure tota aquella riuada de gent.

Abans de començar el partit un núvol de periodistes a envoltat la banqueta visitant buscant la reacció de Quini a l’homenatge que els dos equips li han fet al sortir a la gespa. A estat un moment molt emocionant pel qui ha estat un dels jugadors més grans de la lliga espanyola de futbol, i no tan sols per a ell, a la graderia alguna llagrimeta també s’hi ha pogut veure. Com a anècdota cal dir que a l’estadi hi havia l’autor del gol 3.000 del Barça a la lliga, Quini, el del 4.000, Amor a tribuna i el del 5.000, Messi al camp.

El Barça a guanyat, però deixant de banda el resultat del partit que ha estat l’esperat, em quedo amb dos detalls que m’han agradat molt. Un, la rebuda a l’Sporting per part del públic i del Barça en particular dirigint-se als seus afeccionats en castellà per la megafonia per donar-los la benvinguda, tot un detall gens habitual. Dos, la quantitat de seguidors de l’Sporting que havia a l’estadi i la bona sintonia entre ells i els culers, que he vist en diversos grups arribant plegats a l’estadi. La única cosa negativa d’un diumenge rodó ha estat el fred acollonant que feia al camp. Espero en un futur no gaire llunya que els qui decideixen els horaris del futbol es dignin a posar un partit al camp del Barça a les cinc de la tarda del diumenge, com havia estat tota la vida, perquè les nenes pugin acompanyar-m’hi.

FOTOGRAFIA: TEMPS DE FLORS

Aquesta foto la vaig fer a la primavera a Les Alegries. Era el temps de flors i a més de les flors que hi havia dintre de la ermita per el concurs, a fora hi havia parades on en venien i em vaig fixar en aquesta. La foto va quedar bastant bé, però he volgut afegir-li un filtre amb el Photoshop i aquest n’és el resultat.

Càmera: Nikon D40X

Lent: 18.0-55.0 f/3.5-5.6

ISO: 160

Focal: 48 mm

Exposició: 1/125 a f/5.6
Photoshop: Filtre artístic (pinzeladas) i més tons vermells i grocs.
Data: 18/5/08

Hora: 16 h. 17min. 01 sec.

CINEMA: REVOLUTIONARY ROAD

Direcció: Sam Mendes
Repartiment: Leonardo DiCaprio (Frank Wheeler), Kate Winslet (April Wheeler), Michel Shannon (John Givings), Kathryn Hahn (Milly Campbell), David Harbour (Shep Campbell), Kathy Bates (Helen Givings), Zoe Kazan (Maureen Grube)

Guió: Justin Haythe sobre la novela de Richard Yates
Gènere: Drama

Música: Thomas Newman
Nacionalitat: USA, UK
Any: 2008
Duració: 119 min.
Estrena a Espanya: 23 gener 09


Els Wheeler semblen la parella perfecta: encantadors, joves, guapos, irreverents. A més tenen la convicció de que estan destinats a ser alguna cosa més interessant que el que la vida els ha donat fins al moment. Però poc a poc es van adonant de que s’estan convertint exactament en allò que no volien: un home amb una feina que odia, i una mestressa de casa infeliç que necessita una mica de satisfacció personal; es a dir: la típica parella americana amb un munt de somnis per fer i que no surten de la monotonia del dia a dia. Quan April insinua que vol un canvi, en Frank trontolla i a mesura que ella el pressiona per començar de nou en un altre lloc i ell es refugia en la vida que ja coneixen el seus camins es van separant sense remei.

L’argument d’aquest pel·lícula ens portaria a la següent pregunta: Poden dues persones trencar amb la rutina diària sense trencar la relació entre ells? ...o a aquesta altra: Coneixem prou bé a la persona amb la qui compartim la nostra vida? Revolutionary Road ens fa reflexionar sobre si el que tenim és el que volem o és el que hem de tenir per poder anar fent sense més aspiració que la d’anar passant dies i anar envellint dintre de la monotonia. Però, és possible donar-li la esquena a aquesta situació? O més ben dit, tindríem la valentia de fer el pas endavant en un salt al buit si no tinguéssim la xarxa que ens protegís de la morrada al terra? L’April s’ho planteja i en principi sembla que en Frank l’acompanya en la decisió, però... i si no surt bé? I... Per què tots els coneguts pensen que el que volen fer és una bestiesa? ...I si a sobre passa un fet inesperat que els obliga a replantejar la decisió tant important que han de prendre, què faran aleshores? Son moltes preguntes, molts dubtes que s’han de resoldre abans de fer un pas que ella està completament segura de voler fer per escapar d’un món on s’hi sent engabiada i del que necessita sortir per sentir–se bé amb ella mateixa, i per ell és un pas que està disposat a fer per complaure a la seva esposa, però, de bon començament creu, com els seus companys, que allò és una bestiesa i no pot entendre com ella vol fugir d’una vida en la qual sols ha de patir per cuidar de la família. Aquesta era bàsicament la mentalitat d’una època, la dels anys cinquanta en la que està ambientat el relat, en la qual l’home es guanyava les garrofes, i la dona li cuidava la casa i la mainada, “de profesión sus labores” en deien. Però encara que la pel·lícula està ambientada en aquella època, els personatges els podríem reconèixer perfectament en qualsevol parella d’avui dia. La situació laboral per sort ja no és la mateixa, però les dues preguntes amb les què obríem aquest escrit tindrien, i tenen la mateixa vigència que llavors.

FOTOGRAFIA: UNA VISITA A SAU

El passat mes d'abril aprofitant que les aigües del pantà de Sau eren tan baixes, en Jordi Marcó i jo varem anar a fer-hi un safari fotogràfic. Eren poc més de les vuit del mati quan vaig fer aquesta foto, encara no es veia gent prop de l'ermita de Sant Romà de Sau. A la tarda tot va canviar, es parlava tant de Sau als mitjans de comunicació que allò semblava la rambla un diumenge a migdia. La imatge està feta des del primer mirador que trobem abans d'arribar a la presa. En aquesta ocasió no he fet cap mena de retoc amb Photoshop, la imatge és tal qual va sortir.

Càmera: Nikon D40X

Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6

ISO: 200

Focal: 70 mm

Exposició: 1/500 a f/7,1

Data: 26/4/08

Hora: 8 h. 06 min. 33 sec.
Feta amb un tres peus Velbon

ESPORT: SUPER BOWL XLIII, IMPRESSIONANT TOUCHDOWN DE HARRISON I MEMORABLE FINAL DE PARTIT

La Super Bowl XLIII ens ha deixat dos moments memorables en una de les millors finals disputades en els darrers anys entre els Arizona Cardinals i els Pittsburgh Steelers. La primera de les dues perles del partit va tenir lloc quan quedaven divuit segons per arribar a la fi del segon quart. Els Cardinals tenen possessió a una yarda de la end zone, si aconsegueixen anotar es posen per davant al marcador. El seu quarterback, Kurt Warner llença una passada a la zona que James Harrison intercepta a menys d’un metre de la línea i corre bordejant la línea de banda cap a camp contrari sortejant tots els rivals que li surten al pas. Quan li queda prop d’un metre per arribar a la zona dels Cardinals es bloquejat per dos contraris que tot i el seu esforç no aconsegueixen impedir que Harrison traspassi la línea de zona en possessió de la pilota. El que podia haver estat l’avantatge al marcador pels Cardinals passa a ser un clar 17-7 pels Steelers a la mitja part i el touchdown més llarg de la historia de la Super Bowl: 100 yardes per a Harrison.

Però si aquesta jugada per si sola ja valia la pena, l’últim quart de partit ha estat impressionant tot sencer. Començava amb un clar avantatge de Pittsburgh 20-7, però una espectacular remuntada d’Arizona deixava el marcador en un increïble 20-23 amb dos touchdowns de Larry Fitzgerald i a sols 2,47 minuts per al final. Quan semblava tot perdut pels Steelers, i que els Cardinals aconseguirien la primera Super Bowl de la seva historia, el quarterback Ben Roethlisberger fa una gran passada a Santonio Holmes que fa el touchdown de la victòria que a més li dona el títol de MVP del partit.

ESPORT: LES LLÀGRIMES DE FEDERER

És el gran campió, és humà, és sensible, es Roger Federer, un tenista que ahir ens va emocionar amb les seves llàgrimes en l’entrega de premis del Open d’Australia. Com a passat les darreres cinc vegades que s’han enfrontat, Federer no va poder guanyar Rafel Nadal en una final de Grand Slam, i això el va impedir un cop més d’igualar el record de Pete Sampras de numero de Grand Slams guanyats. Pot ser aquest el motiu que va fer emocionar el suís? Sens dubte part d’això hi ha. Però més enllà de la nova derrota a mans del manacorí, crec que la cosa comença a ser psicològica. Qui sap si pel cap de l’helvètic passava el pensament de què es quedarà a les portes de superar Sampras perquè s’ha creuat Nadal en el seu camí. O potser plorava per la derrota en un partit que va jugar molt bé, i que de ben segur amb un altre rival davant hauria guanyat clarament.
No ho podem saber, però el que està clar és que tots dos van demostrar al pòdium el que és una cosa molt complicada de veure en ocasions en l’esport d’alta competició: que per damunt de les derrotes o les victòries preval la gran amistat que tenen fora la pista, i amb això van donar un exemple significatiu que molts altres esportistes d’elit haurien de seguir. I tornant a Federer, crec que no necessita demostrar ningú el que ja és, superi a Sampras o no: un dels grans de la historia del tenis.

FOTOGRAFIA: LLORET, ON ÉS LA GENT?

Aquesta foto de la platja de Lloret buida la vaig fer en el transcurs d’un curset de fotografia digital que vaig fer amb l’Albert Mas. Evidentment és impossible trobar la platja de Lloret sense gent a les 11’55 del mati encara que sigui a l’hivern i per aconseguir aquest efecte vaig esborrar amb Photoshop tota la gent que hi havia a la sorra, en total vaig esborrar 21 persones o grups. L’altre retoc que vaig fer va ser pujar una mica el to del blau de l’aigua i el blanc de les onades.

Càmera: Nikon D40X
Lent: 18.0-55.0 f/3.5-5.6
ISO: 200
Focal: 28 mm
Exposició: 1/320 a f/11
Data: 11/3/08
Hora: 11 h. 55min. 24 sec.

CINEMA: EL CURIÓS CAS D'EN BENJAMIN BUTTON

Títol Original: The Curious Case of Benjamin Button
Director: David Fincher
Repartiment: Brad Pitt, Cate Blanchett, Taraji P. Henson, Julia Ormond, Jason Flemyng, Elias Koteas, Tilda Swinton
Gènere: Drama
Guió: Eric Roth basat en la historia de F. Scott Fitzgerald
Productors: Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Cean Chaffin
Música: Alexander Desplat
Nacionalitat : USA
Any: 2008
Duració: 167 min.
Estrena a Espanya: 6/2/09

Benjamin Button (Brad Pitt) és un home que té una peculiaritat que el fa diferent a la resta dels humans: a mesura que és va fent gran va rejovenint. Neix a Nova Orleans el dia en que acaba la primera guerra mundial. Quan la seva mare mor en el part, el seu pare horroritzat pel seu aspecte l’abandona a la porta d’un asil on una de les cuidadores Queenie (Taraji P. Henson) el recull i li fa de mare. Queenie és la mare perfecta per Benjamin, sempre el cuida con si fos el seu propi fill i n’està molt d’ell. Però si la figura materna forma part constantment en el creixement de Benjamin, la figura del pare no té una forma definida. Diferents personatges podrien fer aquest rol en diferents etapes de la seva vida. Un d’aquests podria ser el capità Mike (Jared Harris), un dels personatges més interessants del relat amb qui Button viu una de les experiències més reconfortants de la seva vida: el descobriment dels bordells. Però deixant apart els aspectes frívols del protagonista, en aquest punt hem de fer especial atenció en la relació d’amor verdader en la vida d’en Benjamin: Daisy (Cate Blanchett).

La relació entre els personatges de Pitt i Blanchett evoluciona a mesura que ella aprèn a conviure amb les particulars circumstàncies sobrenaturals d’ell. És una dona que ha d’assumir que mentre ella vagi envellint, el seu estimat anirà evolucionant en camí invers, cosa que esdevé difícil en alguns moments del seu lligam. Daisy, coneix en Benjamin quan tots dos són nens i ella va a visitar la seva avia al asil on ell viu. Més enllà del seu físic, el que l’atrau d’aquell vellet és el nen que hi descobreix a l’interior. Al llarg dels anys es troben i se separen en diferents oportunitats fins que arriba el moment idoni que el destí els ha reservat per estar junts.

Un altre dels personatges relacionats amb l’amor en la vida d’en Benjamin és el de Elizabeth Abbott (Tilda Swinton). Elizabeth és la solitària esposa d’un diplomàtic que somia amb poder creuar nedant el Canal de la Mànega. Amb ella en Benjamin descobreix l’encant d’un petó femení, i per un temps comparteixen un moment que per ambdós serveix com a parèntesi en les seves respectives vides.

Així doncs, podríem dir que El curiós cas de Benjamin Button, explica la historia d’un home que viu a la inversa de tothom, i que a més és conscient que no pot agafar-se a les coses ni a les persones perquè sap que les té per un temps molt limitat i que desprès ha d’acceptar que tal com van arribar tornaran a marxar, i per tan la única cosa que pot fer és aprofitar-les el temps que les tingui al seu abast. Aquesta és la seva realitat, i el millor de tot és que ell és qui millor sap portar-la.

CINEMA: WALL-E

Director: Andrew Stanton
Gènere: Animació, aventures, familiar
País: Estats Units
Estrena a Espanya: 6 d’agost de 2008

Editada en DVD: desembre 2008

Sinopsi

En un futur proper la terra s’ha convertit en una deixalleria inhabitable, plena de porqueria; la humanitat ha abandonat el planeta i navega per l’espai sense rumb en una gegant nau espacial. A la terra l’ única activitat que trobem és la que fa Wall-E, un petit robot de neteja que recull tota la porqueria que troba en el seu camí i la reconverteix en blocs que va apilant metòdicament. Wall-E és juntament amb un petit escarabat que l’acompanya arreu l’ única forma de vida que trobem al planeta, i se sent molt sol. Tot canvia el dia en que arriba una androide de reconeixement anomenada EVA en busca d’alguna prova de vida a la terra.

Comentari

La pel·lícula comença amb el que sembla un pla general de la ciutat de Nova York. Però a mida que s’apropa la càmera podem comprovar que allò no es Nova York, el que semblen edificis son piles i piles de brossa que Wall-E ha anat apilant al llarg dels set-cents anys que porta fent aquesta feina. Wall-E recull la brossa, selecciona allò que li sembla interessant i ho deixa apart, ho compacta i en fa blocs quadrats i després en fa piles. En arribar a casa classifica els objectes que creu que tenen algun valor i després mira una i una altra vegada la pel·lícula Hello Dolly.

La pel·lícula la podem dividir clarament en dues parts ben diferenciades. La primera part on veiem a Wall-E fent la seva feina de neteja amb l’escarabat com a única companyia fins que arriba a la terra EVE, la robot de reconeixement en busca d’algun tipus de vida animal o vegetal. I la segona part que seria quan Wall-E ofereix una planta que ha trobat a EVE i tots dos volen cap a la nau espacial on hi ha els essers humans.

A la primera part del metratge quasi no hi ha diàleg i les expressions i els gestos són els qui ens marquen els trets característics del personatge. S’ha de dir que els autors ho aconsegueixen perquè de seguida captem la vitalitat de Wall-E, però també la tremenda soledat i falta d’afecte que sent. Un altra fet remarcable d’aquests primers minuts, és el sentit de l’humor que desprenen les imatges gràcies a la inspiració buscada en els grans actors còmics de començament del segle XX com ara Buster Keaton i Charles Chaplin. També és remarcable el nom que s’ha triat per la robot femenina, Eva, en un gest cap a La Biblia i a la considerada mare de la humanitat per la religió catòlica. Però el tret més característic d’aquesta primera part és la soledat que ens transmet Wall-E. El robot busca la companyia que no té mirant la pel·lícula Hello Dolly, centrant-se en les escenes de ball i romàntiques, i buscant algú a qui agafar la mà com fan els personatges a la pantalla, amb una clara expressió de melancolia.

Si la primera part era clarament més pausada, la segona és d’un ritme molt més viu, plena de persecucions i de lluites i enfocada evidentment a satisfer la dosi d’acció que petits i grans precisen per passar una bona estona sense que es perdi l’interès per la pel·lícula. Aquesta segona part és una crítica contundent a la societat del benestar en que vivim gran part de la humanitat. Aquesta crítica la veiem en el fet que la raça humana s’anat engreixant i ha anat perdent personalitat al llarg dels anys. Això és degut a que en els més de set-cents anys que han passat a la nau espacial, no han hagut de preocupar-se de res, ni tant sols d’aixecar-se de la butaca, perquè els robots els fan tota la feina, i l’única ocupació que tenen és mirar les pantalles d’informació i alimentar-se.

Per últim cal destacar la importància dels títols de crèdit finals. Molta gent té el costum de marxar del cinema quan comencen a sortir els crèdits al final de la pel·lícula, i en aquest cas això és un greu error perquè en aquests títols trobem l’epíleg de la història. Podem veure com la terra es va repoblant i torna a créixer la vida animal i vegetal, i veiem com aquella planta protagonista del relat es converteix en el primer arbre del que serà un bosc.

En conclusió, es podria definir Wall-E com un cant a l’ecologisme, a la soledat i en contra del materialisme. I també com la pel·lícula que manté a Pixar com la companyia numero u indiscutible del cinema d’animació digital.

LLIBRES: CALAVERES ATÒNITES

Autor: Jesús Moncada
Títol original: Calaveres atònites
Personatges principals: Mallol Fontcalda (secretari), Crònides (jutge), Tia Penèlope, Arnau de Roda (impressor), Honorat del Rom (apotecari) , doctor Beltran, Leucofrina (majordoma del mossèn), mossèn Ambròs.
Editorial: La Magrana (1ª Edició any 2000), Edicions 62 (La butxaca 2007)
Nombre de pagines: 252
ISBN: 978-84-96863-27-9
Preu: 9,50 €

Calaveres atònites ha resultat un descobriment, una sorpresa inesperada i agradable gràcies a la familiaritat del llenguatge emprat per l’autor per anar desenvolupant les narracions i acostar-les al lector. Amb un estil molt proper a la gent del carrer, molt col·loquial, Moncada ens presenta uns personatges peculiars, interessants i divertits que a través dels fets quotidians ens presenten la Mequinensa de postguerra.

Un dels aspectes més remarcables de l’obra es el de conèixer la vida amagada que es troba rere d’un poble petit mitjançant aquest personatge que ve de la gran ciutat, i que és qui o bé viu les històries narrades, o bé les hi explica el jutge. Però és en la incredulitat que li provoquen al secretari (i al lector) aquestes històries on funciona el missatge de Moncada, perquè ho fa amb un sentit de l'humor directe, demolidor i mordaç incapaç de deixar indiferent ningú. Un no pot evitar pensar en les historietes que els seus majors li havien explicat de quan Lloret vivia del camp i de la pesca, i els primers turistes s’acostaven a les nostres platges. Una certa semblança hi podem detectar en alguns aspectes amb l’obra de Moncada particularment amb el tipus de vida que es feia en aquells anys, i amb els nouvinguts que transformaven el que en podríem dir la rutina del dia a dia.

Deixant de banda l’agradable record nostàlgic, Calaveres atònites és també una crítica ferotge a la societat de l' Espanya dels anys quaranta i cinquanta. Església, governants, burgesos, republicans o nacionalistes..., ningú s’escapa a la crítica punyent de l’autor. Però és una crítica que esdevé divertida ja que Moncada posa els personatges en situacions ridícules i inversemblants que fa que els veiem en alguns casos com unes persones força innocents, cosa que ens els fa entranyables.

Tant mateix, ens resulta prou interessant la fotografia de la portada d’aquesta edició de La Butxaca. En ella no ens costaria gens reconèixer-hi algun dels vilatans de Mequinensa discutint sobre els vents, les collites o les temperatures, i ben segur que ho farien amb la mateixa facilitat amb què avui dia nosaltres parlem de megabytes o gigues, messenger o youtube. El que segurament no hauria canviat seria la reacció dels mequinensans en veure venir per la plaça la Paula Vinyes de torn, o la nostra en veure venir, asseguts en una terrassa les turistes camí de la platja.

Per concloure, podríem dir que Moncada ens presenta el que és interessant d’allò petit i quotidià i ho fa mitjançant un sentit de l'humor molt adequat al llenguatge de la gent del carrer, cosa que fa que els personatges ens resultin propers i entranyables.

Breu Sinopsi

L’obra està integrada per un seguit de narracions que tenen un mateix fil conductor que és el personatge d’un secretari de jutjats que va descobrint les històries, vida i secrets del poble de Mequinensa on estan ubicades les narracions, i ho fa a través de les vivències que li expliquen els vilatans, o bé el jutge Crònides, o les cartes que uns o altres li fan arribar.

Anàlisi dels capítols

“Pròleg”

Aquí ens presenten a Mallol Fontcalda, un jove barceloní que tot just ha acabat la carrera d’advocat, i marxa de la gran ciutat a Mequinensa al Baix Cinca per treballar com a secretari del jutge de pau, en Crònides. El pròleg relata el peculiar viatge de Barcelona a Mequinensa passant per Lleida, primer en tren i després en autobús, del jove Fontcalda explicat per ell mateix. En aquest pròleg també coneixem el perquè del singular títol del llibre; Les calaveres fan referència al conjunt de desgracies que apareixen al llibre, i atònites a la sorpresa del jove Fontcalda per la diferencia tant gran entre la vida de ciutat i la de poble.

“Amb segell d’urgència”
Personatges: Berta, oncle Maties, Crònides, Jaume Pedrera, Honorat del Rom.

Aquest relat és una carta de la Berta al oncle Maties, un familiar que és cardenal al Vaticà, en la qual li explica que el Sagrat Cor l’ha triada per retornar pel bon camí a en Jaume Pedrera, un home que ha quedat cec en un accident a la feina de miner i que s’està allunyant de la fe cristiana.

“Cinc cobriments de cor al casal dels Móra”
Personatges: Caietana de Móra, Crònides, Mallol Fontcalda, Arnau de Roda, avi Pòlit.

Explica la historia del cementiri nou que es va fer a Mequinensa a finals del segle XIX. Al poble hi havia curiositat per veure qui tindria l’honor de ser el primer a ser enterrat al nou cementiri, i per coses del destí al mateix temps va haver-hi dos malalts de les famílies més riques i influents de la població que estaven a punt de morir. Però l’atzar els va jugar una mala passada, i va ser l’avi Pòlit, un familiar de la Caietana de Móra qui va morir accidentalment i va ser el primer a estrenar el cementiri.

“Assentament comptable”
Personatges: Crònides, Mallol Fontcalda, Elisenda Tortosa, sogra de l’Elisenda, Arseni Anguí, Enric Anguí, Alfons Anguí.

Tracta sobre l’Elisenda Tortosa i l’afecció del seu marit l’Arseni de posar un gra d’arròs en un pot cada cop que fan l’amor. La desgracia esdevé el dia en que sense voler la sogra d’ella agafa el pot i fa servir l’arròs per cuinar, i a sobre se li cova! En Crònides i en Fontcalda ajuden l’Elisenda a contar grans d’arròs per retornar-los al pot ja que ella no ha anat a estudi i no sap comptar.

“Una finestra al carrer de l’ham”
Personatges: Crònides, Mallol Fontcalda, Alfred, pare de l’Alfred, Lluïsa, Basília, Remei, Bernat de Vallmajor, Tia Penèlope, Arnau de Roda, Honorat del Rom.

Es el relat d’una família de la qual no ens en diuen el cognom que va patir les conseqüències de la guerra. El pare era un republicà declarat i el fill, l’Alfred, va lluitar al bàndol dels nacionals. De les tres germanes de l’Alfred, dues van morir en un bombardeig i la tercera va poder fugir a França amb el seu home. En acabar la guerra el pare és empresonat i l’Alfred demana ajut al Bernat de Vallmajor, un vilatà que havia acabat la guerra com a tinent dels nacionals, per poder treure’l de la garjola. Un cop lliure, el pare se’n fot del fill que treballa d’escombriaire dient-li que va guanyar la guerra però neteja el carrer per als que la van perdre.

“L’origen de les espècies”
Personatges: Mallol Fontcalda, Crònides, Silveri Rius, Ramón Costera, Marcel·lí Canota, Soler el capatàs.

En Crònides explica a en Fontcalda que hi ha hagut un accident a la mina Flora en el qual ha estat ferit greument en Marcel·lí Canota, el dinamiter, a qui un tren s’ha emportat per davant i dos peons de la mina, en Rius i en Costera ho han vist. Crònides relata a en Fontcalda casos similars que van passar temps enrere en els què miners van patir algun accident i degut a les característiques de la mina, les galeries de la qual s’estenen entre Mequinensa i la població veïna, van provocar problemes de jurisdicció legal amb els accidentats. Davant la incredulitat del secretari, Crònides comença a preparar les diligencies per l’acta posant el ferit i els testimonis en el lloc que més el convé.

“Fet d’armes”
Personatges: Crònides, Nicanor, Robert, tieta Montserrat, pare d’en Nicanor, vídua del coronel.

En Nicanor explica a en Crònides com va saber que ell i en Robert, el fill de la vídua d’un coronel conegut del pare, eren germans. Li va explicar que el pare havia fet el servei militar com a assistent d’un comandant del qui se’n va fer tant amic que fins i tot se li tirava la dona. Fruit d’aquestes relacions va néixer en Robert. Després el fet que el pare i el comandant, ja coronel, fessin la guerra en bàndols contraris, i que el cornut marit moris a la batalla de l’Ebre no va impedir que la vídua i el pare mantinguessin la seva relació d’amistat. Per acabar-ho d’adobar l’Elisa, la germana d’en Nicanor es queda prenyada d’en Robert.

“Preparatius de viatge”
Personatges: Mallol Fontcalda, Crònides, Tia Penèlope, Carola Mata, Honorat del Rom, Teodor, mossèn Ambròs.

En Crònides va a buscar al secretari al Cafè del Moll i li explica que la Carola Mata es al llit moribunda i vol canviar el testament. La Carola es va casar amb en Teodor convençuda de que era catòlic, i la mateixa nit de noces va descobrir que era ateu, fet que va portar a la separació de la parella. Però la Carola mai va deixar d’estimar en Teodor, i cada any pel aniversari de noces enviava a una cosina de confiança a casa del Teodor a preguntar-li si encara era ateu i aquest sempre responia afirmativament. En conseqüència és la seva darrera voluntat ser enterrada al costat del seu marit al cementiri dels ateus, i en cas de que no es compleixi aquest desig, la herència anirà a una leproseria de les Filipines en lloc de a la família i a la església.

“Aparició providencial de la sardina”
Personatges: Iaio de 75 anys, Mallol Fontcalda.

Un avi de setanta-cinc anys arriba corren al jutjat i explica el seu cas al secretari. L’home s’havia de suïcidar aquella nit i no havia tingut valor per fer-ho, però convençut de que l’endemà seria a l’altre barri va enviar una carta urgent a Crònides en la qual li feia saber la bona nova. L’home explica que segons la tradició familiar havia calculat que viuria uns vint-i-cinc anys més a partir dels cinquanta, i calculant el patrimoni que tenia, s’ho havia anant venent tot per arribar just als setanta-cinc i morir sense un duro. Però la vida li havia jugat la mala passada d’arribar a aquesta edat i trobar-se més en forma que un jovenet, i a sobre tenia l’estomac buit i no tenia diners per omplir-lo.

“Esborrany d’una treva”
Personatges: Tia Penèlope, oncle Maties.

Aquest relat és una carta que la tia Penèlope envia a Maties el cardenal del Vaticà en la qual contesta a la negativa d’aquest de venir a Mequinensa per complir amb la tradició familiar de participar en una cursa de llaüts. En l’escrit li recorda sarcàsticament el moment en que va veure la llum divina que el va portar al sacerdoci. Maties, un jove de divuit anys llavors, tornava en bicicleta d’un pelegrinatge a una ermita dels voltants de Lleida quan una lluminària l’encega i el va fer caure. El fet el va fer prendre la decisió de dedicar-se al sacerdoci. Realment Maties tornava d’un bordell de prop de Lleida i va caure quan la roda del davant va punxar. La caiguda i la conseqüent amorrada al terra va ser el que va fer que veies les llums divines.

“La metafísica sota les acàcies”
Personatges: Tia Penèlope, dona d’en Cirici, Paula Vinyes, Tomàs, Jacint, Sebastià, Cirici, Carme, Honorat del Rom, Arnau de Roda, Trinitat, Susanna, Pilar.

La dona d’en Cirici es dirigeix a la Penèlope per demanar-li que en Crònides l’ajudi a posar pau entre el jove metge substitut del doctor Beltran i els marits jubilats de certes vilatanes, entre elles ella mateixa. Resulta que els marits coneguts a la vila com els teresians s’estaven sota les acàcies contemplant a la gent, i en aquestes ha passat la Paula Vinyes i li han començat a dir tota mena d’insinuacions de caire sexual. Ella ha passat tota cofoia, però el metge substitut que venia darrera se n’ha rigut de la situació, i els teresians ben furiosos han corregut darrera d’ell per fer-li una cara nova.

“Un dimecres de cendra”
Personatges: Donèlia (Friné), Balbina Rius, Serafí Mateu.

Donèlia, una dona de la burgesia barcelonina és desheretada quan de jove i soltera és queda embarassada. Amb els anys es converteix en propietària d’un exquisit prostíbul lleidatà on regidors, capellans, i gent bé en general n’eren els clients habituals. En una ocasió, una dona que hi portava el sogre, recentment vidu, a desfogar-se es va deixar uns importants papers notarials oblidats al bordell. Quan l’home i la jove tornaven a buscar els papers, moren en un accident de tràfic, i Donèlia per assegurar-se de que els papers arribaran al fill de la dona, escriu a Crònides perquè faci d’intermediari en l’assumpte.

“Obres piadoses”
Personatges: Mallol Fontcalda, Honorat del Rom, Gaietà Sansa, Confraria de Dames de Santa Bàrbara, Leucofrina, Ramona Cinca, oncle Maties.

En aquesta narració, l’Honorat del Rom es sorprèn per una comanda que suposadament li ha fet la Confraria de Dames de Santa Bàrbara de la qual no en sap res. Un mati es presenta a la farmàcia en Gaietà Sansa a demanar la esmentada comanda que consistia en una quantitat fora del normal de preservatius fabricats pel Vaticà. Amb la recaptació obtinguda per la venda de profilàctics, la Santa Seu vol arreglar el deteriorament que el pas del temps ha causat en edificis emblemàtics de l’església. Però per a sorpresa de tothom, la Leucofrina, encarregada de la recaptació i de fer la comanda ha fugit del poble amb els diners deixant a tots amb un pam de nas i sense els condons que es el més fotut del cas.

“Nigra sum”
Personatges: Tia Penèlope, Leucofrina, Mossèn Ambròs, Verònica.

La Leucofrina escriu una carta a la Penèlope en la qual li explica la seva relació amb mossèn Ambròs, i com a sabut per la Verònica que quan el mossèn li deia que anava a passar els estius a un monestir prop de Paris, el que feia el molt bandarra era veure’s amb una joveneta rossa anomenada Chantal. Dolguda per un gran atac de banyes, Leucofrina passa de ser la més fervent de les creients a l’enemic més perillós dels catòlics, i s’inventa la història dels preservatius aprovats pel Vaticà per entabanar a tothom i fugir amb els diners dels “ardents” feligresos que volen amb la seva donació salvar els edificis de la santa mare església.

“Mel”
Personatges: Crònides, doctor Beltran, Faustinià Valltorta, sergent de la guàrdia civil, Nicole Lamour (Fabià), tia Penèlope.

Una companyia de varietats francesa arriba a Mequinensa amb la seva vedette, Nicole Lamour al capdavant. Aquella nit un home, Faustinià Valltorta, va morir d’un atac de cor a la platea del teatre on actuaven els francesos. En el moment àlgid de l’espectacle, Nicole Lamour va baixar al pati de butaques a passejar-se entre el públic i va seure a la falda d’en Faustinià a qui va dir alguna cosa a cau d’orella. L’endemà de l’actuació la vedette va al jutjat amb la intenció de veure en Crònides. Quan es veuen la vedette li diu: no em reconeix?, sóc en Fabià! Després del desconcert inicial en Crònides reacciona: en Fabià, el fill d’en Faustinià Valltorta!

“A tall d’epíleg”
Personatges: Mallol Fontcalda, Crònides, Tia Penèlope, Leucofrina, Honorat del Rom, Arnau de Roda, Cristòfol,

En la darrera narració, Crònides escriu a Mallol Fontcalda qui ja és el seu exsecretari perquè ha tornat a Barcelona per estudiar la carrera de jutge, i li diu que és possible que en qualsevol moment rebi la visita de la policia per interrogar-lo sobre presumptes activitats clandestines que va fer mentre era a Mequinensa. Evidentment tot és un embolic que s’ha creat per l’us per part del jove del llatí en un telegrama. També li parla del seu substitut, un secretari tant perfecte que resulta avorrit, i així mateix li fa saber que l’oncle Maties va morir recentment per una malaltia endèmica segons la versió oficial.

LLIBRES: CONVERSES AMB LA SALANDER

Aquest article tracta sobre les impressions que em va deixant la lectura de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina la segona part de la trilogia Millenium d’Stieg Larsson, i les hipotètiques converses que tindria amb la Lisbeth Salander la seva fascinant protagonista en cas de poder-hi parlar. Està fet a mode de diari, i en els comentaris procuro no desvetllar part important de la trama pels qui no hagin llegit el llibre. Pels qui no el coneixen els recomanaria que abans llegissin la primera part Els homes que no estimaven les dones per conèixer la Lisbeth amb més profunditat.

23/1/09 Estimada Lisbeth, es pot saber què cony fots al Carib?

24/1/09 Lisbeth, per què passes d’en Mikael? Entenc que no pugis suportar l’Erika, però ja sabies com funcionaven les coses entre ells abans de fer-t’ho amb ell. Reflexiona.

25/1/09 Estimada Lisbeth, que t’hagis operat els pits ho puc entendre perquè això en el teu cas te la seva explicació, però prescindir del tattoo de la vespa del coll em costa més d’entendre. Puc acceptar que el coll no era el lloc més idoni per un tattoo, però la vespa era el teu signe d’identificació, te l’hauries de tornar a tatuar en alguna altra part del teu cós.

26/1/09 Estimada Lisbeth, Com és que ara t’has tornat una apassionada de les matemàtiques? D’acord, ja sé que t’agradaven els puzles i els enigmes però això d’ara és gairebé una obsessió.

27/1/09 Lisbeth, Aquest Bjurman em fa por, ves amb molt de compte perquè pot resultar un element molt perillós.

28/1/09 Lisbeth, hauries d'allunyar-te del teu veí d'habitació, crec que et portarà maldecaps.

29/1/09 Estimada Lisbeth, has estat molt valenta, però ja t'he avisat què podries tenir problemes. Segur que la mort d'aquell paio et ficarà en un embolic.

30/1/09 Estimada Lisbeth, Per fi has tornat a Estocolm, ja era hora! Veig que de moment no ha passat res amb la mort de l’home aquell que atonyinava la seva dona, espero que tot quedi aquí i no se’n parli més. Saps? la jugada que li has fet a l’imbecil aquell de l’immobiliària Nobel m’ha semblat magistral, jajajaja, ja li està bé per "burru"!! Per cert, en el meu ordinador no se t’hi ha perdut res, oi que m’entens? Deixa’l en paus que no vull enfadar-me amb tu.

1/2/09 Caram Lisbeth quines sorpreses tens amagades, ja em parlaràs quan et vingui bé sobre la Camilla, i aquesta cosa de “Tot el mal” em te molt intrigat, suposo que també m’ho explicaràs algun dia. D’altra banda, m’agrada que malgrat els diners que tens ara segueixis sent tu mateixa, felicitats!

3/2/09 Bé, ja era hora que fessis alguna cosa extraordinària, ja em pensava que t’havies aburgesat. Això d’entrar al despatx de l’Armansky a la nit no ha estat el teu millor cop però almenys indica que segueixes viva. I a més et treus pearcings, t’esborres tattoos..., Lisbeth, t’estàs fent gran?

6/2/09 Estimada Lisbeth, crec que estava equivocat quan vaig parlar-te d’en Mikael uns dies enrere. Em sabia greu perquè veia que la vostra amistat se’n anava en orris, però ara penso que si n’estaves enamorada la teva decisió és la millor que podies prendre, perquè ara veig que és un autèntic Casanova... dona que li passa pel davant, dona que s’emporta al llit. Se que ha estat dur per a tu, però has fet bé.

8/2/09 Ara si que pateixo de debò. Lisbeth ves amb molt de compte, en Bjurman ja ha començat a moure els fils per donar-te un bon ensurt. I la teva amiga, la Mimmi, també pateixo per ella, m’agradaria tant poder avisar-la també a ella.

9/2/09 Estimada Lisbeth, qui anava a dir que després de tant de temps tornaríem a saber d’en Holger Palmgren, és una noticia que m’alegra molt i em demostra el que et deia fa uns dies, que t’estàs fent gran. Però més que gran, jo diria que estàs madurant, encara tens punts d’aquella noia rebel que semblaves, però la tendresa amb què cuides d’en Holger deixa veure el canvi que estàs fent.

10/2/09 Lisbeth, avui has tornat a veure en Mikael després de un any i la meva reacció davant d’aquest fet ha estat semblant a la teva. També a mi m’agradaria saber com hauria anat si ell també t’hagués vist, però t’has mantingut distant i ens hem quedat tots dos amb les ganes de saber-ho. Sort que has esperat que marxés per fer el numeret que has muntat amb la Mimmi.

11/2/09 Ara m’agrada! Ara comences a ser de nou la Lisbeth que coneixia, però ves amb molt de compte perquè aquests paios que s’han creuat avui en el teu camí semblen molt perillosos. Però encara que pateixi per tu, veig que no se te’n escapa ni una, has estat uns dies amb la guàrdia baixa i quasi t’agafen desprevinguda, però avui la sort s’ha posat del teu costat amb aquesta trobada casual i ha fet que et tornis a posar les piles i tornis a ser tu mateixa. Em diu el nas que els propers dies seran moguts.

13/2/09 Bé, pressentia que els propers dies tindríem moviment, però no pensava que serien tantes les coses que passarien. De la primera te n’has sortit pels pèls, sort que has estat més ràpida que aquell animalot. De la segona no tinc tan clar que pugis sortir-te’n tan fàcilment. Això que ha passat és massa gruixut, i crec que no estaves en el lloc correcte en el moment adequat. Veurem que passa en les properes hores.

16/2/09 Lisbeth, fa tres dies que no se rés de tu. Espero que avui donis senyals de vida perquè no sé que va passar en aquell apartament i ja és hora que me’n facis cinc cèntims.

20/2/09 Estimada Lisbeth, ja fa una setmana que has desaparegut sense deixar rastre. Et busca la policia, la premsa, tot el país viu pendent de tu. Espero retrobar-te aviat perquè jo no em crec res de totes aquestes coses que diuen sobre tu i espero que m’ho aclareixis. Lo dolent del cas és que els qui més parlen són els qui menys et coneixen, i els qui t’han conegut encara que sigui de passada són els qui comparteixen el meu pensament. Ara ja no sé que dir-te, no se si és millor que tornis o que segueixis tan ben amagada com estàs. El cert és que et trobo a faltar.

21/2/09 Hola Lisbeth, Per fi has reaparegut! L’ultima vegada que sabia de tu era quan vas anar a aquell coi d’apartament [pag 264], i el primer senyal teu des de llavors no l’hem tornat a tenir fins el missatge aquell que vas deixar a un Mikael [pag 415]. Son molts dies amagada, encara que jo estic segur que no estaves perdent el temps. Ja has deixat més missatges a en Mikael, suposo que això vol dir que no desestimes el seu ajut. Me’n alegro de la teva tornada.

22/2/09 Lisbeth, sabia que estaves ben amagada, i no gaire lluny dels llocs per on en busquen, ets més llesta que tots aquests que es fan dir investigadors. Ja has pogut comprovar la quantitat de merda que han llençat sobre tu aquest cony de periodistes, tindràs molta feina per tornar a sortir ben neta de tot aquest embolic.

23/2/09 Dedueixo que estem molt a prop de saber coses molt importants. I allò que comentàvem fa ja uns quants dies de “tot el mal”, cada cop tinc més clar que és la clau de tot aquest enrenou.

24/2/09 Ens apropem a la fi, les coses es van aclarint dia rere dia. Ara tot el misteri gira vers aquest Zala que sembla ser un personatge perillós com ell sol. I el pitjor de tot és que te uns contactes que toquen molt amunt, cosa que el fa encara pitjor. Però te’n sortiràs Lisbeth, n’estic segur.

25/2/09 Estimada Lisbeth, estan passant tantes coses que estic col·lapsat. El gegant ros aquest dels pebrots, la Miriam Wu, en Paolo Roberto, la policia que no sap on navega i... en Mikael, aquest és el mes llest de la classe, ell solet s’està apropant a la resolució de tots els enigmes que tenim oberts. És un crack! Tindries de facilitar-li una mica més les coses.

26/2/09 Lisbeth, la trobada amb els dos “moteros” ha estat espectacular, jajaja. No crec pas que tinguin més ganes de creuar-se en el teu camí. Però hi ha hagut un detall que m’ha deixat acollonit. Per un moment he pensat que en Holger Palmgren era el culpable de tot el que t’ha passat. Sort que en Mikael ha anat a parlar amb ell i m’ho han aclarit, perquè no m’ho volia creure que fos ell. Aquest coi de l’Stieg Larsson m’ha ben enredat!

27/2/09 Hòstia Lisbeth!! Per fi sé que vol dir allò de “tot el mal”, em podia esperar qualsevol cosa, però això m’ha superat amb escreix! No m’estranya que portis tanta ràbia acumulada. T’has passat la vida rodejada de cabrons que t’han putejat des de ben petita, ets una supervivent! La violència genera violència, i en cap cas està justificada, però no se fins a quin punt hauria pogut jo evitar pensar en revenja si m’hagués trobat en el teu cas. De tota manera el que tenia ben clar des del primer moment és que no havies matat ningú, i això s’ha confirmat, però repartint estopa tampoc t’has quedat curta. Ets una dona admirable per molt que digui segons qui! Per cert, avui estrenen la pel·lícula Els homes que no estimaven les dones al teu país, espero que no triguem molt a veure-la per aquí. Aquesta foto teva està extreta de la peli, el teu rostre li han posat a l'actriu Noomi Rapace.

28/2/09 Estimada Lisbeth, he arribat a la fi de la teva segona aventura i m’has deixat amb el cor encongit, però sé que ets una dona forta i amb una voluntat de ferro i te’n sortiràs, com sempre. Aquests darrers dies han estat molt intensos perquè els esdeveniments es succeïen sense parar i no podia deixar de llegir, em tenies en vil i m’has pres unes quantes hores de son. Però l’esforç ha pagat la pena i ara només em queda esperar a que La reina al palau dels corrents d’aire vegi la llum, uns diuen que per Sant Jordi, d’altres que al maig o al juny, tal se val, jo t’estaré esperant, tu fins aleshores recuperat el millor que pugis. T’envio un petó.