Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947 que està considerat com un dels autors més rellevants de la seva generació. Llicenciat en filologia per La Universitat de Barcelona, és membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans, i ha fet de professor a la Universitat de Lleida. En la seva obra literària ha tocat temes tan diversos com la novel·la, la narració, el teatre, el relat infantil, el guió televisiu, l’assaig, i a més a més col·labora habitualment amb una columna en el diari Avui.
Entre la seva obra cal destacar:
Narrativa: Tarda lliure (Premi Recull 1980), Viatge d’hivern (Premi de la Crítica Serra d’Or, 2001).
Novel·la: Carn d’olla (Premi Fastenrath, 1980), La Teranyina (Premi Sant Jordi 1983), Fra Junoy o l’agonia dels sons (Premi Prudenci Bertrana 1983, Premi de la Crítica Serra d’Or 1985, Premi de la Crítica Espanyola 1985), Senyoria (Premi Prudenci Bertrana 1992, Premi de la Crítica Serra d’Or 1992, Premi de la Crítica Espanyola 1992), L’ombra de l’eunuc (Premi Ciutat de Barcelona 1997, Premi de la Crítica Serra d’Or 1997, Premi Lletra d’Or 1997, Les veus del Pamano (Premi de la Crítica Catalana 2005).
Relat infantil: La història que en Roc Pons no coneixia (Premi de la Crítica Serra d’Or, 1981).
Guió: La Granja (Premi Nacional de Literatura 1992), Estació d’enllaç.
L’obra de Cabré ha estat traduïda a diverses llengües entre les quals cal destacar l’anglès, el castellà, el italià, l’hongarès, el romanès, l’albanès, el gallec, el portuguès o el francès. Gràcies a la traducció a aquesta darrera llengua de Senyoria, va obtenir el Prix Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera.
Altres Premis amb que ha estat guardonat l’autor són el Joan Creixell el 1991, i el Premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària el 2003.
Breu sinopsi
L’argument ens situa a finals de l’any 1799, època en la qual Barcelona viu sota el regnat d’una monarquia molt repressiva amb el poble català. Dins d’aquest context, el protagonista del relat és Don Rafel Massó, Regent Civil de l’Audiència de Barcelona, qui per salvaguardar la seva posició, no dubta a enviar a la forca un innocent, acusant-lo de l’assassinat d’una cantant lírica francesa que pocs dies més tard havia d’actuar davant del rei. Però els esdeveniments es giraran en contra del Regent, en descobrir-se la seva implicació en un altre assassinat que va succeir temps enrere, fet que el posarà en una situació molt compromesa.
Personatges principals
Rafel Massó: Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona.
Andreu Perramón: Jove músic i poeta acusat injustament de cometre un assassinat.
Nando Sorts: Amic de l’Andreu que marxa de Barcelona per unir-se a l’exercit.
Elvira: És l’amant de Don Rafel amb qui comparteix dues tardes setmanals de passió. Malauradament el Regent és molt poca cosa pel seu voraç apetit sexual, i la resta de les tardes satisfà la seva voracitat amb joves millor dotats per complaure-la.
Gaietana Baronessa de Xerta: Amor impossible de Don Rafel, a qui aquest observa clandestinament des del despatx de casa seva.
Donya Marianna: Esposa beata i casta de Don Rafel, més casada amb Déu que amb el seu propi espòs.
Ciset: Antic masover de Don Rafel a qui arreglava un jardí que és l’enveja de tothom, i on va amagar una sorpresa inesperada pel seu amo.
Marie de l’Aube Desflors: Cantant lírica francesa assassinada misteriosament després de compartir una nit de sexe amb l’Andreu.
Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setubal: Cap de la policia de Barcelona. És un conspirador sense escrúpols que aprofita la més mínima errada de Don Rafel per treure’n el major benefici possible sense cap mirament.
Monsieur Vidal: Pianista de la Desflors i... culpable del seu assassinat?
Anàlisi i valoració personal de l’obra
Al meu parer, el més destacable de la novel·la de Cabré, és la riquesa de personatges i la bona definició que es fa dels seus trets distintius; així com el retrat social que ens mostra de la Barcelona de l’època; tanmateix em resulta divertida l’exposició, plena d’humor i d’ironia, de la necessitat constant de satisfer l’entrecuix per part de l’aristocràcia barcelonina; també trobo interessant la visió de l’autor sobre la corrupció política en què viuen els governants de la ciutat, i la particular relació de Catalunya amb la monarquia dels Borbons.
Crec que una manera original d’exposar els fets que són la base de la narració, és seguir la trajectòria de tres dels seus personatges per, amb la definició dels seus trets característics, endinsar-nos en l’entramat d’intrigues amb què Cabré vol captivar-nos, i amb les qualitats de cadascun d’ells, conèixer les diferents classes socials que formaven els teixit humà de la Barcelona de final del segle XVIII. Per tant, de la mà de Don Rafel que representa l’aristocràcia i el poder, del jove Andreu Perramón que és la representació del poble, i d’en Ciset que és la dels pagesos i els servents dels primers, farem l’escala social de l’època, i a més a més descobrirem els secrets de la novel·la.
En aquest sentit, cal dir que Massó és un home molt poderós, ambiciós, i també pervers, que pot decidir segons la seva conveniència el destí de qualsevol persona que li posin davant. Aquest poder farà que enviï a la forca Andreu Perramón, un jove poeta que es troba en el lloc inadequat, en el moment inoportú, amb la persona equivocada, i que l’únic mal que ha fet, ha estat tenir uns documents que posen en perill la posició del Regent. Malgrat la seva privilegiada posició, Don Rafel no és un home feliç. El Regent, casat amb una dona a la qui no estima, viu turmentat per l’amor no correspost que sent cap a Gaietana, Baronessa de Xerta, qui a sobre es riu de l’apassionament del seu enamorat. Però no és solsament Gaietana l’objecte del desig de Don Rafel; en un passat recent, sa senyoria tenia relacions amb una jove anomenada Elvira amb qui desfogava les seves ànsies amoroses. Elvira era la dona perfecta per a ell; guapa, jove, i sempre disposada a satisfer-lo. Amb el que no comptava sa senyoria, era que l’Elvira no en tenia prou amb les dots amatòries que sa excel·lència li oferia, i els dies que no el rebia, satisfeia el seu insaciable apetit sexual amb altres joves. El descobriment d’aquest fet per part de Don Rafel, provocarà una situació, que a la fi significarà el seu ensorrament social.
Però Don Rafel és tan sols un dels representants de l’aristocràcia barcelonina, una branca de la societat (en la qual també podem posar l’església i els militars com queda sobradament provat al llarg de la lectura), que és mereix un punt i apart en l’anàlisi, per l’actitud de la noblesa en el moment delicat en que es troben les institucions catalanes amb la Corona borbònica. En un període en què la monarquia és especialment repressiva amb Catalunya i els drets de la societat catalana són abolits i perseguits per la Cort, els nobles i mandataris barcelonins semblen només preocupats a solucionar els problemes que tenen melic avall, la seva única obsessió és satisfer la bragueta, i saber qui és el banyut més gran de tots. I aquí és precisament on Cabré es llueix més amb la barreja d’ironia i humor punxant amb què se’n riu de tots ells. Però no tot és humor en el retrat que ens fa de la classe alta, també em semblen perfectament exposades la cobdícia, les ànsies de poder o les traïcions sense escrúpols entre nobles per pujar el més amunt possible. Don Rafel, per exemple, va humiliar sense pietat a qui es va interposar en el seu camí cap al càrrec que ostenta, i un cop s’ha descobert el seu tràgic secret, altres nobles han fet el mateix amb la seva persona. Aquesta fina crueltat amb què conviuen els aristòcrates és un altre dels punts forts que Cabré utilitza per fer més apassionant la seva narració; les garrotades i les banyes conviuen en perfecta harmonia amb l’habilitat narrativa de l’escriptor per a complaença del lector.
Però si Massó significa la corrupció i l’ambició en grau màxim, l’Andreu Perramón és el seu antònim en tots els sentits. L’Andreu és la innocència, la tendresa i l’honestedat en grau superlatiu. Ell és la representació del poble ja que no pot fer res per escapar al destí que li prepara el superior en l’escala social. Es defensa com un gat panxa enlaire i fa tot el possible per evitar l’inevitable, però poc pot fer quan l’important ha decidit el seu futur perquè és una persona que fa nosa; en altres paraules, l’Andreu és el cap de turc que ha de solucionar el problema inesperat que ha sorgit en l’horitzó de la monòtona vida de Don Rafel. Tan sols amb aquests dos personatges, Cabré ens situa plenament allà on vol que anem a parar, és a dir, a la diferència entre rics i pobres, entre poderosos i irrellevants, entre el que es pot fer i el que es voldria fer, en definitiva, entre un estatus social dominant i un altre completament oposat que viu per intentar no ser-ho.
Un altre personatge prou important a la trama tot i el seu caràcter secundari és en Ciset, antic masover de Don Rafel, que viu retirat gràcies a les aportacions monetàries que aquest li fa. En Ciset és un altre exemple de personatge ben definit, tot i la irrellevància que en principi sembla tenir. Ens pot sobtar d’entrada l’aparició d’aquest home, que no se sap ben bé quina importància té en el relat. La narració de la seva desgràcia sembla desviar-nos de l’entramat on ens té ficats l’autor, i inicialment no entenem a què ve aquesta història; però a mesura que l’argument es va embolicant, és a partir d’en Ciset per on podem començar a desvetllar els misteris que Cabré ens proposa. Per tant, la seva presència resulta cabdal per a la resolució de les intrigues de la novel·la. Aquest personatge és també l’antítesi de tot el que representen Don Rafel i l’aristocràcia barcelonina. És un home que es troba en el marc completament oposat de les característiques de l’alta societat que se’ns descriu. Ell viu completament enamorat de la Remei, la seva esposa, sense necessitat de compartir res amb cap altra dona. Ell no precisa ni sortir de la seva propietat per gaudir dels molts diners que Don Rafel li dóna per guardar el seu secret. És immensament ric i no ho aparenta ni vol fer-ho. Amb la Remei en té prou, i amb la seva companyia aconsegueix esborrar temporalment del seu record allò que els va portar a viure apartats de tothom. És per això què quan la Remei cau un dia desplomada a l’era, en Ciset mor metafòricament amb ella; la seva vida perd tot el sentit i decideix explicar el gran secret que l’ha martiritzat els darrers anys.
Arribats a aquest punt, hauria de parlar de la part negativa de la novel·la, que en comparació amb les seves virtuts és un fet pràcticament anecdòtic. Per exemple, trobo massa repetitives algunes afirmacions, o bromes en les quals l’autor es recrea amb massa repeticions de conceptes que ja han quedat abastament exposats. Potser no calia ser tan redundant en segons quines expressions amb les quals Cabré ens volia remarcar situacions o característiques dels personatges. Això sí, la novel·la és un bon exemple de diversitat en l’exposició d’una mateixa idea, i de riquesa lingüística, però, en moments determinats, quan m’interessava més el desenvolupament de la narració que es trobava en punts àlgids de la trama, tantes definicions d’una mateixa idea no feia si no provocar-me certa impaciència i neguit.
En conclusió, Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama; tanmateix, aquest virtuosisme narratiu és l’únic punt flac que he trobat en moments en què Cabré s’entossudia a regalar-nos floritures lèxiques quan el desenvolupament del argument exigia anar al gra. Tot i això, Senyoria és un regal pels sentits, tot i estar ambientada en una època de la història que no em resulta particularment atractiva, encara que com he deixat ben clar, està perfectament retratada.
