ROXY MUSIC - LOVE IS THE DRUG

Publicació: 26 de setembre de 1975

Llistes: EUA: #30 Regne Unit: #2

Comença no amb un acord, sinó amb un cruixit: el so de passes sobre grava, una porta de cotxe que es tanca, el ronroneig d’un motor engegant-se. En algun lloc de les afores de casa de Bryan Ferry, l’any 1975, la inspiració va esclatar com la grava sota els peus. El que en va sorgir seria una de les creacions més icòniques de Roxy Music — una cançó que es passejaria per la pista de ball amb decadència i contenció: “Love Is the Drug”.

Originalment, no era una seducció arrogant conduïda pel baix. El saxofonista Andy Mackay havia compost la peça amb un piano — lenta, expansiva, fins i tot ambiental. “Molt anglesa”, com ell mateix la descrivia. Un instrumental amb tons malenconiosos. Una deriva suau. Però estàvem a mitjans dels anys setanta. L’estat d’ànim del moment reclamava més que paisatges sonors. Volia suor i moviment. Així doncs, la banda la va reformular. Ferry i el bateria Paul Thompson li van donar un pols, un batec. Van tallar la deriva amb ritme. Van convidar l’oient a moure’s. I, en algun punt entre l’original ambient de Mackay i la gana de Ferry per la pista de ball, va néixer el groove.

Si fins llavors Roxy Music planava per sobre de la pista de ball — glam, distant, inabastable — amb “Love Is the Drug” van plantar els talons dins la multitud. Ferry volia ser escoltat a les discoteques, no només admirat a les llistes d’art-rock. “Volia fer una cosa amb què la gent realment s’aixequés a ballar”, recordaria més tard.

Aquí entra John Gustafson, l’heroi discret del batec irresistible de la cançó. En un moment de dubte i instint, va tocar una línia de baix que no només sostenia la peça — la va electrificar. Nile Rodgers, de Chic, la citaria més tard com inspiració directa per a “Good Times”. I a través de Chic, es va expandir: a “Another One Bites the Dust” de Queen, a milers de samples de hip-hop, a pistes de ball arreu del món.

Però “Love Is the Drug” no era només música — era actitud. La lletra de Ferry narrava la història d’un home vagant pels carrers, buscant una connexió momentània. L’amor, en aquest món, no era sagrat ni solemne. Era químic. ““Late that night I park my car / Stake my place in the singles bar” (Tard a la nit aparco el cotxe / Agafo lloc al bar de solters). Les primeres paraules, “T’ain’t no big thing” (No és gran cosa), venien del seu amic trinitenc Christian, que feia el vestuari per a la banda. “Sempre ho deia”, explicà Ferry a The Wall Street Journal. “M’encantava la frase.” En aquelles paraules hi arrela una fredor cansada, la veu d’un home que busca una dosi, no un futur.

El videoclip — una actuació en directe — donava a Ferry un aire cinematogràfic. Vestit amb uniforme de G.I. Joe i un pedaç negre a l’ull, era una figura colpidora — un pirata del rock a la caça. Els fans creien que era una qüestió d’estil. No ho era.

Llançada al setembre de 1975 com a single principal de l’àlbum “Siren”, “Love Is the Drug” va arribar al núm. 2 al Regne Unit, un dels majors èxits comercials de Roxy Music. Als Estats Units, va pujar fins al núm. 30, la seva única entrada al Top 40 a l’altra banda de l’Atlàntic.

ROXY MUSIC - LOVE IS THE DRUG

Released: September 26, 1975

Charts:  US: #30  UK: #2 

It begins not with a chord, but with a crunch — the sound of footsteps on gravel, a car door slamming, the purr of an engine turning over. Somewhere outside Bryan Ferry’s house in 1975, inspiration crackled like gravel underfoot. What followed would become one of Roxy Music’s most iconic creations — a song that sashayed onto the dancefloor with both decadence and restraint: “Love Is the Drug.”

Originally, it wasn’t a swaggering, bass-driven seduction. Saxophonist Andy Mackay had written the piece on a Wurlitzer piano — slow, sweeping, even ambient. “Distinctly English-y,” as he called it. A moody instrumental. A gentle drift. But this was the mid-’70s. The mood of the moment demanded more than dreamscapes. It wanted sweat and movement. So, the band reshaped it. Ferry and drummer Paul Thompson gave it a heartbeat. They cut the drift with rhythm. They invited the listener to move. And somewhere between Mackay’s ambient original and Ferry’s hunger for the dancefloor, the groove was born.

If Roxy Music had previously hovered above the dancefloor — glam, distant, aloof — “Love Is the Drug” planted their stilettoed boots firmly in the crowd. Ferry wanted to be played in clubs, not just admired on art-rock playlists.“I wanted to do something where you’d see people actually getting up to dance,” he later recalled.

Enter John Gustafson, the unassuming hero of the song’s irresistible throb. In a moment of hesitation and instinct, he hit a line that didn’t just support the song — it electrified it. Chic’s Nile Rodgers would later cite it as a direct inspiration for “Good Times.” Through Chic, it would ripple outward — to Queen’s “Another One Bites the Dust,” to hip-hop samples, to club floors worldwide.

But “Love Is the Drug” wasn’t just music — it was attitude. Ferry’s lyrics told the story of a man prowling the city streets in search of momentary connection. Love, in this world, wasn’t sacred or solemn. It was chemical. “Late that night I park my car / Stake my place in the singles bar.” The opening lines, “T’ain’t no big thing,” came from Ferry’s Trinidadian friend Christian, who worked wardrobe for the band. “He was always saying that,” Ferry told The Wall Street Journal. “I loved the phrase.” In those words, a world-weary coolness took root — the voice of a man looking for a fix, not a future.

The song’s music video, a staged live performance, gave Ferry a touch of cinematic flair. Clad in a G.I. Joe uniform and a black eyepatch, he cut a striking figure — a rock star pirate on the prowl. Fans assumed it was a fashion choice. It wasn’t.

Released in September 1975 as the lead single from “Siren”, “Love Is the Drug” soared to No. 2 in the UK, marking one of Roxy Music’s highest charting hits. In the United States, it climbed to No. 30, their only Top 40 hit across the Atlantic. 

 ROBERT MILES - CHILDREN

Publicació: gener de 1995

Llistes: EUA: #21 · Regne Unit: #2

A mitjans dels anys noranta, mentre Europa bategava al ritme imparable de la cultura rave, va emergir des d’Itàlia una força més silenciosa—una que no només transformaria les pistes de ball, sinó també vides. “Children”, l’instrumental eteri liderat pel piano de Robert Miles, no va ser només un èxit: va ser un moviment.

Publicada el gener del 1995 per un petit segell italià, “Children” va començar com una cançó anònima que circulava per l’escena underground. Però tot va canviar quan va arribar als clubs de Miami, on Simon Berry, cap d’un segell britànic, la va descobrir. Amb el suport de Berry i James Barton, fundador del mític club Cream, el tema va arribar a l’escenari mundial a finals d’aquell mateix any. El que va seguir va ser sense precedents: número 1 en més d’una dotzena de països, certificacions d’or i platí, i el single europeu més venut de 1996.

Robert Miles—nascut Roberto Concina—no pretenia encendre les pistes de ball, sinó calmar-les. La peça va néixer d’una doble inspiració:

• les fotografies colpidores de nens víctimes de la guerra de Bòsnia, que el seu pare havia portat a casa,

• i un fenomen tràgic que afectava Itàlia: l’anomenada “strage del sabato sera” (“la matança del dissabte a la nit”), en què centenars de joves morien en accidents de trànsit després de nits d’excés en discoteques.

Miles, que també era DJ, havia vist la devastació de prop. Així que va crear “Children” com a cançó de tancament: una composició suau i hipnòtica que ajudés els joves a baixar revolucions abans de conduir cap a casa. La seva idea era senzilla: que la música salvés vides.

Amb la seva melodia de piano onírica, un ritme constant de quatre per temps i textures ambientals, “Children” va inaugurar un nou subgènere: el dream house. Era emotiu, atmosfèric i sorprenentment introspectiu per ser música de club—una meditació dins d’un gènere construït sobre l’adrenalina. Només va costar 150 lliures d’enregistrar, però el seu valor va ser incalculable.

Es van fer dos videoclips. El primer, en blanc i negre, mostrava un infant viatjant per les ciutats icòniques d’Europa—una metàfora de la innocència enmig del caos. El segon, estrenat a principis del 1996, combinava imatges de nens jugant amb escenes de Miles tocant en una discoteca, unint la tragèdia i l’eufòria darrere del missatge de la cançó.

Mentre moltes cançons de ball busquen el cos, “Children” anava directa a l’ànima. Va captivar tota una generació atrapada entre l’èxtasi de la nit i les tragèdies que sovint deixava enrere. Robert Miles va morir el 2017, però el seu llegat perdura: en cada melodia de piano que tanca un DJ set, en cada artista que s’atreveix a portar empatia a la música electrònica, i potser, en cada vida que es va salvar perquè algú va decidir abaixar el ritme. 

ROBERT MILES - CHILDREN

Released: January 1995

Charts:  US: #21   UK: #2 

In the mid-1990s, as Europe pulsed to the relentless rhythms of rave culture, a quieter force emerged from Italy—one that would transform not only dance floors but lives. Robert Miles’ “Children”, an ethereal piano-led instrumental, wasn’t just a hit—it was a movement.

Released in January 1995 on a small Italian label, “Children” first drifted anonymously through the underground scene. But once it reached Miami’s nightclubs, where British label head Simon Berry heard it, its fate changed. With the help of Berry and Cream nightclub’s James Barton, the track was given a global stage by the end of that year. What followed was unprecedented: number one in over a dozen countries, gold and platinum certifications, and Europe’s most successful single of 1996.

Robert Miles—born Roberto Concina—wasn’t trying to light up clubs. He was trying to calm them down. The track was born from dual inspirations: harrowing photographs of child victims of the Bosnian War, brought home by his father, and a disturbing trend gripping Italy known as “strage del sabato sera” (“Saturday night slaughter”)—hundreds of young ravers were dying in car accidents after exhausting nights of dancing, drugs, and alcohol. Miles, a DJ himself, had seen the devastation firsthand. So he created “Children” not as a peak-hour banger, but as a “closing track”—a gentle, hypnotic come-down meant to soothe clubgoers before they hit the road. His idea was simple: let music save lives.

With its dreamlike piano line, a steady four-on-the-floor beat, and ambient textures, “Children” pioneered a new subgenre: dream house. It was emotive, atmospheric, and oddly introspective for club music—a meditation in a genre built on adrenaline. It only cost £150 to record, but its value proved immeasurable.

Two music videos were released. The first video, in black and white, showed a child traveling across Europe’s iconic cities—a metaphor for innocence amid chaos. The second video, released in early 1996, juxtaposed scenes of children at play with Miles performing in a club, weaving together the tragedy and euphoria behind the track’s intent.

While many dance songs aim for the body, “Children” went for the soul. It resonated with a generation caught between the ecstasy of nightlife and the tragedies it often left in its wake. Robert Miles passed away in 2017, but his legacy lives on in every peaceful piano melody that ends a DJ set, in every artist who dares to bring empathy into electronic music—and in every life that might have been saved because he chose to slow things down.

DAVID ROSE - THE STRIPPER

Publicada: Maig de 1962

Llistes d’èxits: EUA: núm. 1 (durant 1 setmana)

Tot va començar com una broma. Una improvisació. Una “peça divertida sense títol”. Era 1958, i el compositor i arranjador David Rose tenia deu minuts sobrants en una sessió de gravació. D’aquell espai de temps en va sortir una peça instrumental entremaliada, amb molta actitud jazzística i plena de lliscaments de trombó — una picada d’ullet burlesca al striptease i a l’espectacle de varietats. Ningú no hi va donar importància. Rose la va arxivar, sense nom i sense publicar, com una curiositat d’estudi més.

Més tard, Rose va ser encarregat de regravar la balada “Ebb Tide” per donar suport a la pel·lícula “Sweet Bird of Youth”. El segell discogràfic necessitava una cara B. Remenant els arxius, algú va topar amb aquella peça atrevida. Finalment, li van posar nom: “The Stripper”. I quan es va publicar el disc, ningú no esperava que la cara B seduís el món. Però ho va fer. El 1962, “The Stripper” va arribar al núm. 1 de la llista Billboard Hot 100, entrant al corrent principal amb una marxa de metall i picardia, plena d’ironia i confiança. La seva llegenda es va forjar no amb lletra, sinó amb actitud — era una música que somreia amb una cella aixecada.

El que va venir després va ser una conquesta cultural. Es va convertir en la banda sonora universal del despullament — utilitzada en pel·lícules (The Full Monty, Slap Shot, Wallace & Gromit), a la televisió (Morecambe & Wise, Monty Python, Match Game), en anuncis i fins i tot en actuacions en directe de Mötley Crüe. El seu ritme burleta convertia qualsevol escena en un striptease còmic, encara que ningú no es tragués la roba.

El DJ de Los Angeles Robert Q. Lewis va ajudar a encendre la febre — segons diuen, la va punxar durant 45 minuts seguits, i després la posava cada cop que algú li demanava una cançó qualsevol. Aquesta absurditat només va contribuir a consolidar “The Stripper” com el tema més inesperadament exitós del moment.

David Rose va seguir sent un home de bandes sonores, no de singles. Amb més de 1.000 crèdits en programes de televisió (The Red Skelton Show, Bonanza, Little House on the Prairie, Highway to Heaven), era un mestre de la narració musical. Però quan va actuar al Royal Albert Hall i un fan entremaliat li va cridar “The Stripper!”, Rose hi va accedir i la va tocar — per després demanar disculpes a la direcció, com si ell mateix s’hagués despullat davant el públic.

David Rose va morir el 1990, als 80 anys, havent composat més partitures serioses i majestuoses que la majoria de compositors somiarien. Però irònicament, el seu himne accidental del burlesc és el que ha perdurat.

DAVID ROSE - THE STRIPPER

Released: May 1962

Charts:  US: #1 (1 week)

It started as a joke. A throwaway. A “funny piece of music with no title.” In 1958, composer and arranger David Rose had ten minutes left in a recording session. Out came a cheeky little instrumental, heavy on jazz swagger and full of saucy trombone slides—a burlesque wink to striptease and showbiz. Nobody thought much of it. Rose shelved it, unnamed and unreleased, just another studio oddity.

Rose was asked to re-record the lush ballad “Ebb Tide” to support the film “Sweet Bird of Youth”. The record company needed a B-side. Digging into the vaults, someone stumbled on that sassy, slinky tune. It finally got a name: “The Stripper.” And when the record was pressed, no one expected that the B-side would seduce the world. And yet it did. In 1962, “The Stripper” climbed its way to #1 on the Billboard Hot 100, burlesquing past the mainstream with a brass-led strut that oozed irony and confidence. Its legacy was sealed not with lyrics, but with attitude—this was music that grinned with one eyebrow raised.

What followed was a cultural takeover. It became the universal soundtrack of undressing—used in films (The Full Monty, Slap Shot, Wallace & Gromit), TV (Morecambe & Wise, Monty Python, Match Game), commercials (Noxzema shaving cream), and even live performances by Mötley Crüe. The song’s wink-nudge rhythm turned any scene into a comic striptease, even if no clothes were coming off.

Los Angeles DJ Robert Q. Lewis helped spark the craze—reportedly playing it for 45 minutes straight, then cheekily spinning it anytime someone requested any song. That absurdity only helped increase his reputation as the most unexpected chart topper of his time.

David Rose remained a man of scores, not singles. With credits on over 1,000 television programs (The Red Skelton Show, Bonanza, Little House on the Prairie, Highway to Heaven), he was a master of musical storytelling. But when he played the Royal Albert Hall and a cheeky fan shouted for “The Stripper,” Rose gave in and performed it—then apologized to management, as if he’d just flashed the audience himself.

Rose died in 1990 at age 80, having composed more serious, sweeping scores than most will ever know. But ironically, his accidental anthem of burlesque is what endured.