ROBERT MILES - CHILDREN

Publicació: gener de 1995

Llistes: EUA: #21 · Regne Unit: #2

A mitjans dels anys noranta, mentre Europa bategava al ritme imparable de la cultura rave, va emergir des d’Itàlia una força més silenciosa—una que no només transformaria les pistes de ball, sinó també vides. “Children”, l’instrumental eteri liderat pel piano de Robert Miles, no va ser només un èxit: va ser un moviment.

Publicada el gener del 1995 per un petit segell italià, “Children” va començar com una cançó anònima que circulava per l’escena underground. Però tot va canviar quan va arribar als clubs de Miami, on Simon Berry, cap d’un segell britànic, la va descobrir. Amb el suport de Berry i James Barton, fundador del mític club Cream, el tema va arribar a l’escenari mundial a finals d’aquell mateix any. El que va seguir va ser sense precedents: número 1 en més d’una dotzena de països, certificacions d’or i platí, i el single europeu més venut de 1996.

Robert Miles—nascut Roberto Concina—no pretenia encendre les pistes de ball, sinó calmar-les. La peça va néixer d’una doble inspiració:

• les fotografies colpidores de nens víctimes de la guerra de Bòsnia, que el seu pare havia portat a casa,

• i un fenomen tràgic que afectava Itàlia: l’anomenada “strage del sabato sera” (“la matança del dissabte a la nit”), en què centenars de joves morien en accidents de trànsit després de nits d’excés en discoteques.

Miles, que també era DJ, havia vist la devastació de prop. Així que va crear “Children” com a cançó de tancament: una composició suau i hipnòtica que ajudés els joves a baixar revolucions abans de conduir cap a casa. La seva idea era senzilla: que la música salvés vides.

Amb la seva melodia de piano onírica, un ritme constant de quatre per temps i textures ambientals, “Children” va inaugurar un nou subgènere: el dream house. Era emotiu, atmosfèric i sorprenentment introspectiu per ser música de club—una meditació dins d’un gènere construït sobre l’adrenalina. Només va costar 150 lliures d’enregistrar, però el seu valor va ser incalculable.

Es van fer dos videoclips. El primer, en blanc i negre, mostrava un infant viatjant per les ciutats icòniques d’Europa—una metàfora de la innocència enmig del caos. El segon, estrenat a principis del 1996, combinava imatges de nens jugant amb escenes de Miles tocant en una discoteca, unint la tragèdia i l’eufòria darrere del missatge de la cançó.

Mentre moltes cançons de ball busquen el cos, “Children” anava directa a l’ànima. Va captivar tota una generació atrapada entre l’èxtasi de la nit i les tragèdies que sovint deixava enrere. Robert Miles va morir el 2017, però el seu llegat perdura: en cada melodia de piano que tanca un DJ set, en cada artista que s’atreveix a portar empatia a la música electrònica, i potser, en cada vida que es va salvar perquè algú va decidir abaixar el ritme. 

ROBERT MILES - CHILDREN

Released: January 1995

Charts:  US: #21   UK: #2 

In the mid-1990s, as Europe pulsed to the relentless rhythms of rave culture, a quieter force emerged from Italy—one that would transform not only dance floors but lives. Robert Miles’ “Children”, an ethereal piano-led instrumental, wasn’t just a hit—it was a movement.

Released in January 1995 on a small Italian label, “Children” first drifted anonymously through the underground scene. But once it reached Miami’s nightclubs, where British label head Simon Berry heard it, its fate changed. With the help of Berry and Cream nightclub’s James Barton, the track was given a global stage by the end of that year. What followed was unprecedented: number one in over a dozen countries, gold and platinum certifications, and Europe’s most successful single of 1996.

Robert Miles—born Roberto Concina—wasn’t trying to light up clubs. He was trying to calm them down. The track was born from dual inspirations: harrowing photographs of child victims of the Bosnian War, brought home by his father, and a disturbing trend gripping Italy known as “strage del sabato sera” (“Saturday night slaughter”)—hundreds of young ravers were dying in car accidents after exhausting nights of dancing, drugs, and alcohol. Miles, a DJ himself, had seen the devastation firsthand. So he created “Children” not as a peak-hour banger, but as a “closing track”—a gentle, hypnotic come-down meant to soothe clubgoers before they hit the road. His idea was simple: let music save lives.

With its dreamlike piano line, a steady four-on-the-floor beat, and ambient textures, “Children” pioneered a new subgenre: dream house. It was emotive, atmospheric, and oddly introspective for club music—a meditation in a genre built on adrenaline. It only cost £150 to record, but its value proved immeasurable.

Two music videos were released. The first video, in black and white, showed a child traveling across Europe’s iconic cities—a metaphor for innocence amid chaos. The second video, released in early 1996, juxtaposed scenes of children at play with Miles performing in a club, weaving together the tragedy and euphoria behind the track’s intent.

While many dance songs aim for the body, “Children” went for the soul. It resonated with a generation caught between the ecstasy of nightlife and the tragedies it often left in its wake. Robert Miles passed away in 2017, but his legacy lives on in every peaceful piano melody that ends a DJ set, in every artist who dares to bring empathy into electronic music—and in every life that might have been saved because he chose to slow things down.

DAVID ROSE - THE STRIPPER

Publicada: Maig de 1962

Llistes d’èxits: EUA: núm. 1 (durant 1 setmana)

Tot va començar com una broma. Una improvisació. Una “peça divertida sense títol”. Era 1958, i el compositor i arranjador David Rose tenia deu minuts sobrants en una sessió de gravació. D’aquell espai de temps en va sortir una peça instrumental entremaliada, amb molta actitud jazzística i plena de lliscaments de trombó — una picada d’ullet burlesca al striptease i a l’espectacle de varietats. Ningú no hi va donar importància. Rose la va arxivar, sense nom i sense publicar, com una curiositat d’estudi més.

Més tard, Rose va ser encarregat de regravar la balada “Ebb Tide” per donar suport a la pel·lícula “Sweet Bird of Youth”. El segell discogràfic necessitava una cara B. Remenant els arxius, algú va topar amb aquella peça atrevida. Finalment, li van posar nom: “The Stripper”. I quan es va publicar el disc, ningú no esperava que la cara B seduís el món. Però ho va fer. El 1962, “The Stripper” va arribar al núm. 1 de la llista Billboard Hot 100, entrant al corrent principal amb una marxa de metall i picardia, plena d’ironia i confiança. La seva llegenda es va forjar no amb lletra, sinó amb actitud — era una música que somreia amb una cella aixecada.

El que va venir després va ser una conquesta cultural. Es va convertir en la banda sonora universal del despullament — utilitzada en pel·lícules (The Full Monty, Slap Shot, Wallace & Gromit), a la televisió (Morecambe & Wise, Monty Python, Match Game), en anuncis i fins i tot en actuacions en directe de Mötley Crüe. El seu ritme burleta convertia qualsevol escena en un striptease còmic, encara que ningú no es tragués la roba.

El DJ de Los Angeles Robert Q. Lewis va ajudar a encendre la febre — segons diuen, la va punxar durant 45 minuts seguits, i després la posava cada cop que algú li demanava una cançó qualsevol. Aquesta absurditat només va contribuir a consolidar “The Stripper” com el tema més inesperadament exitós del moment.

David Rose va seguir sent un home de bandes sonores, no de singles. Amb més de 1.000 crèdits en programes de televisió (The Red Skelton Show, Bonanza, Little House on the Prairie, Highway to Heaven), era un mestre de la narració musical. Però quan va actuar al Royal Albert Hall i un fan entremaliat li va cridar “The Stripper!”, Rose hi va accedir i la va tocar — per després demanar disculpes a la direcció, com si ell mateix s’hagués despullat davant el públic.

David Rose va morir el 1990, als 80 anys, havent composat més partitures serioses i majestuoses que la majoria de compositors somiarien. Però irònicament, el seu himne accidental del burlesc és el que ha perdurat.

DAVID ROSE - THE STRIPPER

Released: May 1962

Charts:  US: #1 (1 week)

It started as a joke. A throwaway. A “funny piece of music with no title.” In 1958, composer and arranger David Rose had ten minutes left in a recording session. Out came a cheeky little instrumental, heavy on jazz swagger and full of saucy trombone slides—a burlesque wink to striptease and showbiz. Nobody thought much of it. Rose shelved it, unnamed and unreleased, just another studio oddity.

Rose was asked to re-record the lush ballad “Ebb Tide” to support the film “Sweet Bird of Youth”. The record company needed a B-side. Digging into the vaults, someone stumbled on that sassy, slinky tune. It finally got a name: “The Stripper.” And when the record was pressed, no one expected that the B-side would seduce the world. And yet it did. In 1962, “The Stripper” climbed its way to #1 on the Billboard Hot 100, burlesquing past the mainstream with a brass-led strut that oozed irony and confidence. Its legacy was sealed not with lyrics, but with attitude—this was music that grinned with one eyebrow raised.

What followed was a cultural takeover. It became the universal soundtrack of undressing—used in films (The Full Monty, Slap Shot, Wallace & Gromit), TV (Morecambe & Wise, Monty Python, Match Game), commercials (Noxzema shaving cream), and even live performances by Mötley Crüe. The song’s wink-nudge rhythm turned any scene into a comic striptease, even if no clothes were coming off.

Los Angeles DJ Robert Q. Lewis helped spark the craze—reportedly playing it for 45 minutes straight, then cheekily spinning it anytime someone requested any song. That absurdity only helped increase his reputation as the most unexpected chart topper of his time.

David Rose remained a man of scores, not singles. With credits on over 1,000 television programs (The Red Skelton Show, Bonanza, Little House on the Prairie, Highway to Heaven), he was a master of musical storytelling. But when he played the Royal Albert Hall and a cheeky fan shouted for “The Stripper,” Rose gave in and performed it—then apologized to management, as if he’d just flashed the audience himself.

Rose died in 1990 at age 80, having composed more serious, sweeping scores than most will ever know. But ironically, his accidental anthem of burlesque is what endured.

 

UMBERTO TOZZI / LAURA BRANIGAN - GLORIA

Publicació: Tozzi 1979, Branigan Juny de 1982

L’estiu de 1979, la veu potent i melòdica d’Umberto Tozzi omplia les ràdios italianes amb una sola paraula que ho deia tot: “Gloria”. Amb una combinació de pop italo-romàntic, arranjaments vibrants i una melodia parcialment inspirada en la Missa Solemnis de Beethoven, Tozzi no només va llançar un èxit nacional: va encendre un fenomen internacional.

Umberto Tozzi, ja reconegut com a compositor en l’escena musical italiana, va escriure “Gloria” amb Giancarlo Bigazzi, el seu col·laborador habitual. La cançó era, en essència, un himne apassionat dedicat a una dona inabastable, etèria, gairebé mística. Amb versos vibrants i tornades que semblaven cridar al cel, la peça va escalar fins al capdamunt de les llistes a Suïssa, Espanya, Àustria i Alemanya Occidental. Però “Gloria” encara no havia dit la seva última paraula. Li quedava una transformació per viure.

La història va fer un gir inesperat l’any 1982, quan Laura Branigan, una jove cantant novaiorquesa en ascens, va descobrir la versió italiana. Doug Morris, director d’Atlantic Records, hi va veure potencial i va proposar-ne una adaptació en anglès. El productor Jack White, juntament amb Greg Mathieson (que també havia participat en la versió original de Tozzi), es van encarregar de construir un nou concepte. El resultat: una reinvenció total.

Lluny de ser una simple traducció, la versió anglesa —escrita per Trevor Veitch amb la col·laboració de Branigan— presentava una narrativa completament diferent. Ja no era una oda romàntica. Ara “Gloria” era una dona desbordada, atrapada en una vida d’excessos, “anant més de pressa del que pot”. Una heroïna tràgica del pop modern, empesa al límit pel seu turment emocional.

Amb una veu poderosa, gairebé operística, Branigan va convertir “Gloria” en un crit urgent i ple d’energia. La producció era més elèctrica, tensa, carregada de sintetitzadors i percussió, com si acompanyés la protagonista corrent sense fre per una autopista de Nova York.

La cançó es va convertir en un èxit massiu, arribant al número 2 del Billboard Hot 100 durant l’estiu del 1982, i mantenint-se 36 setmanes a la llista. Només la va superar la popularitat aclaparadora de “Eye of the Tiger” de Survivor, una altra cançó sobre lluita i superació.

Branigan va confessar en diverses entrevistes que, al principi, fins i tot van intentar canviar el títol per Mario, per fer-lo més masculí i romàntic. Però no va funcionar. “Gloria ja tenia força per si sola”, va dir. I amb raó: es va convertir en la seva cançó insígnia, el punt culminant de cada concert. “La gent simplement embogeix”, comentava amb un somriure.

Anys després, Umberto Tozzi va gravar una nova versió de “Gloria” utilitzant la lletra en anglès de Branigan, reconeixent que la seva creació havia travessat fronteres i havia adquirit una nova ànima a l’altra banda de l’Atlàntic.

“Gloria” és una joia rara en la història del pop: una cançó amb dues vides, totes dues igualment memorables. La versió italiana de Tozzi és pura passió mediterrània. La versió anglesa de Branigan és adrenalina emocional en estat pur. Juntes formen una dualitat perfecta, un pont musical entre continents, èpoques i sensibilitats.

UMBERTO TOZZI / LAURA BRANIGAN - GLORIA

Released: Tozzi 1979, Branigan June 1982

In the summer of 1979, the powerful and melodic voice of Umberto Tozzi filled Italian airwaves with a single word that said it all: “Gloria”. With a mix of romantic Italo-pop, vibrant arrangements, and a melody partially inspired by Beethoven’s “Missa Solemnis”, Tozzi didn’t just release a national hit—he sparked an international phenomenon.

Umberto Tozzi, already a prominent songwriter in the Italian music scene, wrote “Gloria” alongside his frequent collaborator Giancarlo Bigazzi. At its core, the song was a passionate anthem dedicated to an unattainable, ethereal, almost mystical woman. With soaring verses and choruses that seemed to cry out to the heavens, the song shot to the top of the charts in Switzerland, Spain, Austria, and West Germany.

But Gloria hadn’t yet said its final word. A transformation still awaited. The story took a dramatic turn in 1982 when Laura Branigan, a rising singer from New York, came across the Italian version. Doug Morris, head of Atlantic Records, saw its potential and suggested an English-language adaptation. Producer Jack White, along with Greg Mathieson (who had also worked on Tozzi’s original), set about crafting a new concept. The result: a complete reinvention.

Far from translating the original lyrics, the English version—written by Trevor Veitch with input from Branigan—told a completely different story. No longer a love ode, “Gloria” was now a woman on the edge, overwhelmed by a life of excess, “running faster than she can.” A tragic heroine of modern pop, emotionally spiraling toward collapse.

With her powerful, almost operatic voice, Branigan turned “Gloria” into a raw, urgent anthem. The production was more electric and intense, filled with shimmering synthesizers and driving percussion, as if echoing the protagonist’s breakneck dash down a New York freeway.

The song became a massive hit, peaking at No. 2 on the Billboard Hot 100 in the summer of 1982, and staying on the chart for 36 weeks. It was held back only by the overwhelming popularity of Survivor’s “Eye of the Tiger”, another anthem about fight and determination.

Branigan revealed in interviews that they had initially considered changing the title to Mario, to make it more masculine and romantic. But it didn’t work. “Gloria had power on its own,” she said. And rightly so—it became her signature song, the highlight of every concert. “People just go crazy,” she would say with a smile.

Years later, Umberto Tozzi recorded a new version of “Gloria” using Branigan’s English lyrics, acknowledging that his creation had crossed borders and gained a new soul across the Atlantic.

“Gloria” is a rare gem in pop history: a song with two lives, both equally unforgettable. Tozzi’s Italian version is pure Mediterranean passion. Branigan’s English rendition is emotional adrenaline in its purest form. Together, they create a perfect duality—a musical bridge between continents, eras, and sensibilities.