BENNY HILL - ERNIE (THE FASTEST MILKMAN IN THE WEST)

Publicada: novembre de 1971

Llistes: Regne Unit: núm. 1 (4 setmanes)

“Ernie (The Fastest Milkman in the West)” de Benny Hill es manté com un dels números u de Nadal més improbables de la cultura pop britànica: un disc humorístic que fusionava el doble sentit del music-hall amb els ritmes narratius de les balades de cowboys nord-americanes. Emesa per primera vegada a The Benny Hill Show el 1970, la cançó va arribar posteriorment al cim de la llista de singles del Regne Unit el desembre de 1971, assolint el número u de Nadal i encapçalant la llista durant quatre setmanes.

En el fons, “Ernie” és una cançó narrativa còmica, inspirada directament en la pròpia etapa juvenil de Hill com a lleter a Eastleigh, Hampshire. L’especificitat del seu escenari —Market Street, Linley Lane i el ritual quotidià dels repartiments a domicili— fonamenta l'absurd en els suburbis anglesos perfectament recognoscibles. Aquesta familiaritat fa que la farsa creixent sigui més efectiva, mentre Hill construeix un fals relat de western sobre rivalitat, romanç i bufetades violentes entre Ernie Price, un lleter de mitjana edat, i el seu nèmesi, el repartidor de pa “Two-Ton Ted”.

Estilísticament, la cançó parodia les epopeies de cowboys parlades-cantades que es van popularitzar als anys seixanta amb temes com “Ringo” de Lorne Greene i “The Ballad of Irving” de Frank Gallop. Hill n’adopta la narració impassible i el ritme cadenciós, però substitueix les pistoles i els salons per pastissos durs, pork pies i un cavall sofridor anomenat Trigger. El duel resultant —lluitat amb productes de fleca en lloc de bales— exemplifica l’enfocament de Hill: la violència convertida en ridícula mitjançant la domesticitat i el joc de paraules.

L’humor, com en gran part de l’obra de Hill, és obertament groller. La lletra es basa fortament en el doble sentit, especialment en la descripció prolongada del carro de la llet d’Ernie aparcat tota la tarda davant de casa de la Sue, un acudit que hauria estat inconfusible per al seu públic original. Tanmateix, l’ampli atractiu de la cançó suggereix que el seu èxit no es devia tant al valor de l’escàndol com a la seva simplicitat cantable i al confort de les seves tradicions còmiques familiars. L’actuació televisiva original, gravada en blanc i negre a causa d’una vaga de tècnics, és avui una curiositat històrica, que rarament es retransmet però es pot trovar a YouTube.

BENNY HILL - ERNIE (THE FASTEST MILKMAN IN THE WEST)

Released: November 1971

Charts:  UK: #1 (4weeks)

Benny Hill’s “Ernie (The Fastest Milkman in the West)” stands as one of British pop culture’s more improbable Christmas chart-toppers, a novelty record that fused music-hall innuendo with the storytelling rhythms of American cowboy ballads. First aired on The Benny Hill Show in 1970, the song later surged to the top of the UK Singles Chart in December 1971, holding the Christmas number one spot and topping the chart for four weeks.

At its core, “Ernie” is a comic narrative song, drawing directly on Hill’s own youthful stint as a milkman in Eastleigh, Hampshire. The specificity of its setting—Market Street, Linley Lane, and the quotidian ritual of doorstep deliveries—grounds the absurdity in recognisable English suburbia. This familiarity makes the escalating farce more effective as Hill spins a mock-Western tale of rivalry, romance, and violent slapstick between Ernie Price, a middle-aged milkman, and his nemesis, the bread deliveryman “Two-Ton Ted.”

Stylistically, the song parodies the spoken-sung cowboy epics popularised in the 1960s by tracks such as Lorne Greene’s “Ringo” and Frank Gallop’s “The Ballad of Irving.” Hill adopts their deadpan narration and rhythmic pacing, but replaces guns and saloons with rock cakes, pork pies, and a long-suffering horse named Trigger. The resulting duel—fought with baked goods rather than bullets—epitomises Hill’s approach: violence rendered ridiculous through domesticity and wordplay.

The humour, as with much of Hill’s work, is unapologetically bawdy. The lyrics rely heavily on innuendo, particularly in the prolonged description of Ernie’s milk cart parked outside Sue’s house all afternoon, a gag that would have been unmistakable to its original audience. Yet the song’s broad appeal suggests that its success lay less in shock value than in its singalong simplicity and the comfort of its familiar comic traditions. The original television performance, shot in black and white due to a technicians’ strike, is now a historical curiosity, rarely rebroadcast but preserved on DVD.