QUEEN – BOHEMIAN RHAPSODY

Publicada: 31 d’octubre de 1975

Llistes: Regne Unit: núm. 1 (14 setmanes) · EUA: núm. 9

Poques cançons en la història del rock han desafiat la convenció d’una manera tan completa —o tan triomfal— com «Bohemian Rhapsody» de Queen. Publicada el 1975, la peça va arribar com un acte de rebel·lia bellament construït: gairebé sis minuts de durada, estructuralment estranya, totalment resistent a la lògica radiofònica i descaradament teatral. Els executius de la indústria en van predir el fracàs. Els programadors de ràdio van ser advertits que no la punxessin. I, tanmateix, contra totes les expectatives, la cançó no només va triomfar —va reescriure les regles.

Al Regne Unit, on Queen ja guanyaven força, «Bohemian Rhapsody» va escalar fins al número u el novembre de 1975 i va ser el número u de Nadal, encapçalant la llista durant nou setmanes. Als Estats Units, es va convertir en el primer Top 10 del grup, arribant al número 9 l’abril de 1976. La seva vida cultural va resultar inusualment llarga: després de la mort de Freddie Mercury el 1991, la mateixa gravació va tornar al capdamunt de les llistes britàniques, convertint-se en l’única cançó que ha estat el número u de Nadal dues vegades amb la mateixa versió —i portant el seu total de setmanes al número u a catorze.

L’èxit inicial de la cançó no va arribar gràcies a l’aprovació corporativa, sinó a la desobediència radiofònica. Considerada «massa llarga» i «impossible de programar», va ser passada discretament al DJ Kenny Everett, a qui —amb un gest còmplice— se li va dir que no la posés. Everett va fer exactament el contrari, avançant-ne fragments abans d’emetre repetidament la peça sencera. La demanda dels oients va esclatar. Les botigues de discos van ser assetjades abans que el single s’hagués publicat oficialment. Al mateix temps, la cançó va creuar l’Atlàntic a través de la ràdio més que no pas per una estratègia de discogràfica, fet que va portar el productor Roy Thomas Baker a meravellar-se més tard de la ironia: les emissores estaven fent triomfar un disc que la indústria havia descartat prèviament.

«Bohemian Rhapsody» és un petit miracle d’ambició i control. Passa de balada a pastitx operístic, a hard rock i de nou enrere, sense que mai sembli una peça enganxada a pedaços. No era una indulgència de rock progressiu —era maximalisme pop, executat amb disciplina. Queen no només va barrejar gèneres; els va escenificar, amb cada secció arribant com un nou acte d’un drama sense resolució clara.

Líricament, la cançó continua sent famosament opaca. Freddie Mercury en va escriure la lletra i es va negar fermament a explicar-la, fins i tot mentre proliferaven les especulacions. Imatgeria religiosa, personatges operístics i referències extretes de tradicions islàmiques, europees i literàries conviuen sense explicació. Alguns hi veuen una confessió personal; d’altres, una abstracció teatral. La biògrafa Lesley-Ann Jones i persones molt properes a Mercury van suggerir més tard que la cançó podria codificar la lluita de Mercury amb la identitat i la sexualitat —un ajust de comptes intern revestit de metàfora en una època en què l’obertura comportava un risc personal profund. Tanmateix, el mateix Mercury va rebutjar aquestes lectures, descrivint alternativament la lletra com sobre relacions o simplement com disbarats de rimes aleatòries.

Aquesta negativa a definir-ne el significat pot ser la seva major força. En resistir la interpretació, «Bohemian Rhapsody» la convida. Permet als oients projectar les seves pròpies emocions, conflictes i revelacions sobre el seu paisatge canviant. Tal com va dir el mateix Mercury, la gent hauria d’escoltar-la, pensar-hi i després treure’n les seves pròpies conclusions.

«Bohemian Rhapsody» continua sent singular: una cançó que ningú no se suposava que havia de sonar a la ràdio, i encara menys agradar; un èxit que no havia de ser un èxit; i una peça musical tan radicalment fidel a si mateixa que va fer irrellevant la saviesa de la indústria. En fer-ho, Queen no només va aconseguir un triomf a les llistes —va crear una de les pàgines més brillants de la música moderna.

QUEEN - BOHEMIAN RHAPSODY

Released: October 31, 1975

Charts:  UK: #1 (14 weeks) US: #9 

Few songs in rock history have defied convention as completely—or as triumphantly—as Queen’s “Bohemian Rhapsody.” Released in 1975, the track arrived like a beautifully constructed act of rebellion: nearly six minutes long, structurally bizarre, utterly resistant to radio logic, and unapologetically theatrical. Industry executives predicted failure. Radio programmers were warned off. And yet, against all expectations, the song didn’t just succeed—it rewrote the rules.

In the UK, where Queen were already gaining momentum, “Bohemian Rhapsody” shot to number one in November 1975 and held the Christmas #1 spot, topping the chart for nine weeks. In the US, it became the band’s first Top 10 hit, peaking at #9 in April 1976. Its cultural life proved unusually long: following Freddie Mercury’s death in 1991, the same recording returned to the top of the UK charts, making it the only song ever to be Christmas #1 twice with the same version—and bringing its total time at number one to fourteen weeks.

The song’s initial breakthrough came not through corporate approval, but through radio defiance. Deemed “too long” and “unplayable,” it was quietly passed to DJ Kenny Everett, who was told—winkingly—not to play it. Everett did the opposite, teasing fragments before unleashing the full track repeatedly. Listener demand exploded. Record stores were besieged before the single had even been released. Simultaneously, the song crossed the Atlantic via radio rather than record label strategy, prompting producer Roy Thomas Baker to later marvel at the irony: radio stations were breaking a record the industry had already written off.

“Bohemian Rhapsody” is a minor miracle of ambition and control. It moves from ballad to operatic pastiche to hard rock and back again without ever feeling stitched together. This wasn’t prog rock indulgence—it was pop maximalism, executed with discipline. Queen didn’t just blend genres; they staged them, each section arriving like a new act in a drama with no clear resolution.

Lyrically, the song remains famously opaque. Freddie Mercury wrote the words and steadfastly refused to explain them, even as speculation flourished. Religious imagery, operatic characters, and references drawn from Islamic, European, and literary traditions coexist without explanation. Some see personal confession; others hear theatrical abstraction. Biographer Lesley-Ann Jones and Mercury’s close confidants later suggested the song may encode Mercury’s struggle with identity and sexuality—an internal reckoning cloaked in metaphor at a time when openness carried profound personal risk. Yet Mercury himself dismissed such readings, alternately calling the lyrics “about relationships” or simply “random rhyming nonsense.”

That refusal to define meaning may be the song’s greatest strength. By resisting interpretation, “Bohemian Rhapsody” invites it. It allows listeners to project their own emotions, conflicts, and revelations onto its shifting landscape. As Mercury himself put it, people should “listen to it, think about it, and then make up their own minds.”

“Bohemian Rhapsody” remains singular: a song no one was supposed to hear on the radio, let alone love; a hit that shouldn’t have been a hit; and a piece of music so boldly itself that it rendered industry wisdom irrelevant. In doing so, Queen didn’t just score a chart success—they created one of the brightest pages in modern music.