THE POLICE - CAN’T STAND LOSING YOU

Llançament: 18 d’agost de 1978

Llistes: Regne Unit: #2

“Can’t Stand Losing You”, del disc debut de The Police, “Outlandos d’Amour”, va ser escrita per Sting i es va convertir en el primer senzill del grup que va entrar a les llistes. Inicialment va arribar al número 42 al Regne Unit el 1978, però va ser reeditada el 1979 després de l’augment de popularitat de la banda, arribant al número 2 a les llistes de singles del Regne Unit. La cançó tracta temes de desamor i suïcidi, contrastant aquest tema seriós amb un so influenciat pel reggae. Es va llançar amb versions col·leccionables en vinil de colors. No va arribar al número 1 perquè “I Don’t Like Mondays” dels Boomtown Rats, una altra cançó amb una temàtica fosca, ho va impedir.

Com el segon single després de “Roxanne”, “Can’t Stand Losing You” es va convertir en una peça clau del so inicial de The Police. El bateria Stewart Copeland la considera, juntament amb “So Lonely”, com a fonamental en la fusió característica de ritmes reggae i rock del grup. Els versos tensos i el reggae es combinen amb una tornada enèrgica i rockera, creant una tensió nerviosa. La seva estructura recorda altres temes inicials de la banda, i les seves similituds amb “Roxanne” —amb influències reggae i una tornada catàrtica— van ajudar a consolidar el so distintiu de The Police.

La cançó parla d’un adolescent que contempla el suïcidi després d’una ruptura. Sting va escriure la lletra amb la intenció de ser fosca però humorística, més que no pas profundament tràgica. Tot i la ironia de les paraules, la banda va interpretar la cançó de manera sincera, sense cap rastre de sarcasme.

El llançament original de “Can’t Stand Losing You” va ser prohibit per la BBC a causa de la controvertida portada, que mostrava Stewart Copeland dret sobre un bloc de gel amb una soga al coll, esperant que el gel es fongués. Aquesta controvèrsia —real o amplificada per motius publicitaris— va atraure molta atenció cap al single, convertint-lo en el primer èxit de The Police a les llistes. La fotografia de la portada va ser obra de Peter Gravelle. Aquesta prohibició va augmentar la credibilitat punk del grup i va contribuir a establir la seva reputació.

Es van crear dos videoclips per a “Can’t Stand Losing You”. El primer mostra la banda actuant en un escenari, amb Sting portant unes ulleres exageradament grans, combinat amb imatges en càmera lenta de concerts en directe. Aquest vídeo es va gravar al mateix temps que el de “Message in a Bottle”, amb els membres de la banda vestint la mateixa roba. El segon vídeo mostra el grup tocant davant d’un fons vermell, rodat el mateix dia que la versió amb fons vermell de “Roxanne”. Dirigits per Derek Burbidge, aquests primers vídeos d’actuacions es van fer per a emissores europees abans de l’era de MTV.

Durant els concerts en directe de “Can’t Stand Losing You”, The Police sovint improvisaven la secció central per allargar la cançó, ja que en aquell moment tenien un repertori limitat. Aquesta improvisació es va transformar en “Reggatta de Blanc”, que més tard es convertiria en la cançó que donaria títol al seu següent àlbum. La cançó ha estat una peça fixa als concerts del grup des de la seva creació.

THE POLICE - CAN’T STAND LOSING YOU

Released: August 18, 1978

Charts:  UK: #2 

“Can’t Stand Losing You,” from The Police’s debut album Outlandos d’Amour (1978), was written by Sting and became the band’s first charting single. Initially reaching #42 in the UK in 1978, it was re-released in 1979 after their rise to fame, peaking at #2 on the UK Singles Chart. The song deals with themes of heartbreak and suicide, contrasting its somber subject with a reggae-infused sound. Its release featured collectible colored vinyl versions. It was held from the #1 spot by the Boomtown Rats’ “I Don’t Like Mondays,” another song with a dark theme.

“Can’t Stand Losing You,” a track from The Police’s debut album Outlandos d’Amour, was their second single after “Roxanne.” Drummer Stewart Copeland credits it, along with “So Lonely,” as foundational to the band’s signature blend of reggae rhythms and rock. The song’s anxious reggae verses and energetic rock chorus create a nervous tension, with the structure echoing other early Police tracks. Its similarities to “Roxanne” include reggae influences paired with a powerful, cathartic chorus, helping to establish the band’s distinct sound.

The song is about a teenager contemplating suicide after a breakup. The lyrics were intended to be darkly humorous rather than profound. Despite its irony, the band performed the song earnestly, with no hint of sarcasm. The original release of “Can’t Stand Losing You” was banned by the BBC due to its controversial cover art, which depicted drummer Stewart Copeland standing on a block of ice with a noose around his neck, waiting for the ice to melt. Despite—or perhaps because of—this controversy, the song gained significant attention and became The Police’s first charting single. The ban, whether real or exaggerated for publicity, bolstered the band’s punk credibility and helped establish their reputation. The photography on the cover was by Peter Gravelle. 

Two music videos were created for “Can’t Stand Losing You.” The first shows the band performing on stage, with Sting wearing oversized glasses, interspersed with slow-motion shots of live performances. This video was filmed around the same time as the “Message in a Bottle” video, with the band wearing the same outfits. The second video features the band playing in front of a red backdrop, shot on the same day as the red-backdrop version of “Roxanne.” Directed by Derek Burbidge, these early performance videos were made for European outlets to air long before the MTV era.

During live performances of “Can’t Stand Losing You,” The Police often improvised the middle section to extend the song, as their repertoire was limited at the time. This improvisation evolved into “Reggatta de Blanc,” which later became the title track of their next album. The song has consistently been a staple of their live shows since its inception.

KLARK KENT - DON’T CARE

Llançament: Juliol de 1978

Llistes: Regne Unit: #48

Stewart Copeland va escriure originalment “Don’t Care” per a The Police, però Sting no es va sentir còmode amb la lletra i va refusar interpretar-la. Convençut del seu potencial, Copeland va decidir gravar-la ell mateix sota el pseudònim de Klark Kent per evitar conflictes amb el creixent perfil de la banda. Va tocar tots els instruments i va proporcionar la veu per al tema, que va ser llançat com a single per A&M l’any 1978, arribant al lloc 48 de la llista britànica.

Quan el van convidar a actuar a Top of the Pops, Copeland va aparèixer amb un grup que incloïa Sting, Andy Summers i altres, tots amb màscares per amagar les seves identitats, però problemes tècnics amb la màscara, que feia ininteligible  la seva veu, i la seva aparença inquietant, van portar Copeland a substituir-la per maquillatge intens i ulleres de sol, revelant parcialment la seva veritable identitat.

L’èxit de “Don’t Care” va animar Stewart Copeland a continuar amb el projecte Klark Kent, que va donar lloc a tres singles més: “Too Kool to Kalypso,” “Away from Home” i “Ritch in a Ditch”, amb vídeos promocionals per als dos primers. Aquests esforços van culminar amb l’àlbum “Klark Kent”, el primer àlbum en solitari de qualsevol membre de The Police. Llançat el 1980, incloïa vuit temes, inclòs “Don’t Care,” que ja havia entrat al Top 50 britànic dos anys abans. L’àlbum es va publicar inicialment com un EP de 10 polzades en vinil verd, i posteriorment es va re-llançar com un vinil negre de 12 polzades amb una funda redissenyada en gris i negre.

Quan es va publicar l’àlbum Klark Kent, The Police es trobaven en el punt àlgid del seu èxit, després del llançament de “Zenyatta Mondatta”. L’àlbum va atraure una gran atenció mediàtica, amb una especulació generalitzada que Klark Kent era en realitat Stewart Copeland treballant sota un pseudònim. Inicialment, Copeland va negar la seva implicació, afirmant que Klark Kent era un amic a qui havia ajudat amb el projecte. En una divertida broma, durant una entrevista televisiva a Austràlia el 1981, Copeland va descriure Klark Kent com un jove instructor de ballet hongarès entrenat per la CIA. Finalment, va admetre que Klark Kent era el seu projecte en solitari.

KLARK KENT - DON’T CARE

Released: July 1978

Charts:  UK: #48 

Stewart Copeland originally wrote “Don’t Care” for The Police, but Sting struggled to connect with the lyrics and declined to perform it. Believing in the song’s potential, Copeland decided to record it himself under the pseudonym “Klark Kent” to avoid conflicting with The Police’s rising profile. He played all instruments and provided vocals for the track, which was released as a single by A&M in 1978, reaching #48 on the UK Singles Chart.

When invited to perform on Top of the Pops, Copeland appeared with a group, including Sting, Andy Summers, and others, all wearing masks to conceal their identities. However, technical issues with the mask muffling his voice and its unsettling appearance led Copeland to switch to heavy makeup and sunglasses, partially revealing his true identity.

The success of “Don’t Care” encouraged Stewart Copeland to continue his Klark Kent project, leading to the release of three additional singles: “Too Kool to Kalypso,” “Away from Home,” and “Ritch in a Ditch,” with promotional videos created for the first two. These efforts culminated in the “Klark Kent” album, marking the first solo album by any member of The Police. Released in 1980, it featured eight tracks, including “Don’t Care,” which had previously charted in the UK Top 50 two years before. The album was initially issued as a 10-inch EP on green vinyl and later re-released as a 12-inch black vinyl with a redesigned grey and black sleeve. 

When the “Klark Kent” album was released, The Police were at the height of their success following the release of “Zenyatta Mondatta”. The album drew significant media attention, with widespread speculation that Klark Kent was Stewart Copeland working under a pseudonym. Initially, Copeland denied his involvement, claiming that Klark Kent was a friend he had assisted with the project. In a playful twist during a 1981 Australian TV interview, Copeland described Kent as a young Hungarian ballet instructor trained by the CIA. Eventually, he admitted that Klark Kent was his solo project.

 

IMAGINATION - JUST AN ILLUSION

Llançament: 19 de febrer de 1982

Posicions a les llistes: Regne Unit: #2

“Just an Illusion” és una cançó d’èxit del trio britànic Imagination, coescrita per Steve Jolley, Tony Swain, Ashley Ingram i Leee John. El tema va tenir un gran impacte a Europa, arribant al número 2 al Regne Unit. Als Estats Units, va assolir la posició 27 a la llista Black i la 15 a les llistes de música dance.

Leee John i Ashley Ingram, que havien treballat com a músics de suport, van formar una aliança creativa amb la idea de crear un grup amb un estil seductor, sensual i exòtic. Abans d’això, havien passat breument per una banda anomenada Fizzz. Durant una audició per a un altre grup efímer, Midnight Express, van conèixer el bateria Errol Kennedy, que tenia experiència a la Boys’ Brigade i l’Air Training Corps, i que abans havia format part de la banda de soul-funk TFB (més tard coneguda com Central Line).

El grup Imagination es va formar a principis de 1981 i va prendre el seu nom en homenatge a John Lennon. El seu senzill debut, “Body Talk”, va arribar al número 4 al Regne Unit. L’àlbum del mateix nom va generar dos altres èxits: “In and Out of Love” i “Flashback”.

El 1982, van assolir el seu èxit més gran amb “Just an Illusion”. Aquest èxit va ser seguit per “Music and Lights”, “In the Heat of the Night” i “Changes”, tots inclosos en el seu segon àlbum, “In the Heat of the Night”. El trio va fer una gira europea amb entrades esgotades i va aparèixer regularment a Top of the Pops i altres programes de televisió, consolidant-se gràcies al seu estil diferent i extravagant.

La lletra de “Just an Illusion” explora la recerca del destí i les emocions que semblen intenses però efímeres, qüestionant si aquests sentiments són reals o simples il·lusions. La tornada repetitiva subratlla la confusió generada per aquestes percepcions. Resumint, la cançó convida l’oient a reflexionar sobre les seves percepcions i buscar allò que és veritablement real a la vida.

IMAGINATION - JUST AN ILLUSION

Released: February 19, 1982

Charts:  UK: #2 

“Just an Illusion” is a hit song by British trio Imagination, co-written by Steve Jolley, Tony Swain, Ashley Ingram, and Leee John. The track became a major success in Europe, reaching number 2 in the UK. In the United States, it peaked at number 27 on the Black chart and number 15 on the dance charts.

Leee John and Ashley Ingram, who had worked as backing musicians, formed a songwriting partnership to create a “slinky, sexy, and erotic” group after briefly being part of a band called Fizzz. While auditioning for another short-lived band, Midnight Express, they met drummer Errol Kennedy, who had drumming experience from the Boys’ Brigade and Air Training Corps and was previously in the soul-funk band TFB (later Central Line). Formed in early 1981, Imagination was named in tribute to John Lennon. Their debut single, “Body Talk,” reached number 4 on the UK Singles. Their debut album, “Body Talk”, produced two more hits: “In and Out of Love” and “Flashback”.

In 1982, their biggest hit, “Just an Illusion,” reached number two, followed by “Music and Lights” at number five, “In the Heat of the Night”, and “Changes”, all from their second album, “In the Heat of the Night”. The trio embarked on a sold-out European tour and frequently appeared on Top of the Pops and other TV shows, known for their exotic and distinctive style.

The lyrics of “Just an Illusion” explore the search for destiny and emotions that seem powerful yet fleeting, questioning whether these feelings are real or mere illusions. The repeated chorus reflects the confusion caused by these perceived illusions. The track encourages listeners to reflect on their perceptions and seek what is truly real in life.