Uns dies enrere vaig trobar per twitter aquests comentaris d’un tal Òscar Xinxilla que fan pensar… diu:
”Us heu adonat que vosaltres, els ateus, sense nosaltres, els creients, no sou res?”
I segueix:
“La immensa majoria de la població, de fet, malgrat es declari creient, no sap el que és. S’ha deixat endur. La meva crítica per als ateus, és que la majoria dels que es declaren així, només creuen -sembla- en els diners.”
Penso que les dues publicacions són una provocació per buscar la confrontació entre uns i altres, cosa que ha aconseguit, però em sembla un bon tema de debat.
Jo no em considero catòlic, mai vaig decidir ser-ho, però en una època en què t’hi feien gairebé per obligació, em vaig trobar batejat només néixer. Mai he pensat en renunciar al catolicisme perquè és una cosa que ni m’escalfa ni em refreda, no necessito la fe per viure. Però en fer-me gran la vida m’ha portat cap a l’ateisme, perquè he comprès que la religió és una de les xacres més perilloses de la humanitat, possiblement la que ha fet més mal al llarg de la història. Moltes de les guerres i disputes viscudes per l’ésser humà s’han fet en nom de Déu, això és un fet innegable i que mai ha deixat de passar, segueix i seguirà passant.
Pel que fa al que diu el Sr. Xinxilla, la primera afirmació em sembla, com he dit, una provocació en tota regla, però veritablement ens necessitem ateus i creients? Jo no crec en Deus, em semblen fantasies creades per tenir on agafar-se en moments de debilitat. I està bé que la gent tingui fe si la veu necessària, per això respecto als qui tenen necessitat de creure. Una altra cosa és que ens vulguin imposar aquesta fe, tothom hauria de ser lliure de decidir el camí espiritual que vol prendre. Al llarg de la vida m’han imposat moltes coses en nom de Déu, i en moltes d’elles he acabat claudicant. Segurament, actualment això no passaria. Tampoc en tinc penediment, perquè són coses que no m’han afectat en el dia a dia. Em vaig casar per l’església, més per motius externs que personals, avui estic divorciat, per tant és irrellevant com em vaig casar. El pare era ateu, abans de traspassar em va dir: quan mori no vull missa, em cremeu i després feu el que volgueu. Vam decidir posar les seves cendres al nínxol dels seus pares. Per fe? No, sencillament vam pensar que el cementiri és el lloc on els seus amics i coneguts tindràn ocasió de recordar-lo quan hi vagin pel motiu que sigui. Si haguéssim escampat les cendres en qualsevol lloc, només els més propers hauríem pogut tenir un pensament per a ell, i el cementiri és un lloc on hi van tan ateus com creients. És més una decisió pressa per respecte cap a tots els qui envoltaven el pare que no pas espiritual.
La segona afirmació del Sr. Xinxilla és més enrevessada. Començo pel final: “els ateus només creuen -sembla- en els diners”. Si tenim en compte la riquesa infame de què fa ostentació l’església catòlica en molts dels seus llocs de culte, em sembla una afirmació totalment fora de lloc. Només amb la recaudacio de l’IBI, que no fa, es podria paliar la necessitat que pateixen molts dels seus creients. D’altra banda, l’economia és necessària tant per creients com per ateus, per tant aquesta afirmació és mentida.
L’altra part: “La immensa majoria de la població, de fet, malgrat es declari creient, no sap el que és. S’ha deixat endur.” és per analitzar. Ve a dir que molts creients ho són sense saber perquè creuen, i es deixen endur, per tant fan coses que farien igualment sense ser creients. I té molt de veritat això. Ja he dit que em vaig casar per l’església més per pressions externes que no pas per voluntat pròpia, tot i no ser creient. Sobint fem coses més per anar en consonància amb la societat que no pas pel que voldríem fer. He dit que el pare era ateu, però sempre que moria un amic anava a missa del difunt. Jo fins fa uns anys feia igual, fins que en una homilia, mossèn Narcís va parlar de què la fe era una qüestió personal i que l’existència de Déu la marcava l’espiritualitat pròpia. Quan el mateix mossèn diu això penses: llavors, que faig aquí? En aquell moment vaig decidir que només aniria al tanatori, perquè de fet, el respecte pel difunt el sents igual en un lloc que en l’altre. Posem un altre exemple, la nostra estimada processó de Santa Cristina. Tots els que hi van són fervents seguidors de la Santa? Ho dubto. En teoria és un acte religiós, però quants ho veuen així? Molts, ateus o creients van a gaudir del dia de festa en companyia dels conciutadans. Jo mateix, en el seu moment anava a fer el S’amorra Amorra, i altres anys a fer fotos de la diada. Mai he entrat a l’església aquest dia. I no crec ser l’únic. Per tant, creients o ateus, molts ens deixem portar pels esdeveniments. No és una qüestió de fe, és més aviat de convivència.
No vull acabar sense parlar de l’art religiós. Es pot ser ateu i sentir molta admiració pel que la fe dels demés ha creat. Podriem parlar de pintors, arquitectes, escultors etc; l’art religiós és immensament ric en meravelles que la història ens ha anat deixant. Arreu del món, en qualsevol racó trobarem llocs o objectes de culte que plasmen l’espiritualitat diversa dels seus autors, que els que no som seguidors de les deïtats que representen admirem tant com els més fidels seguidors de les mateixes. La cultura és universal.
Un últim apunt pel que està passant a l’Iràn. La revolució de les dones contra el salafisme és un dels afers més importants de les darreres dècades. El món hauria d’obrir els ulls i prendre partit. O occident només es mou quan hi ha petroli pel mig? Per pensar…
