Vivències del meu carrer II

Al carrer teniem una petita botiga de barri que tenia de tot, ca la Milia o can Pepito, els pares de’n Salvador i l’Emi Albà. Eren temps on no existien els grans supermercats, i totes les veïnes del carrer anaven allà. Molts cops la mare m’hi feia anar a comprar, i si arribaves i trobaves dos o tres veïnes ja havies begut oli, perdies mitja tarda allà dins. La Quimeta, la Fina, les Maries, o la mateixa Milia… quina xerrera! En una tarda et posaves al dia de tot el que passava al barri. Llavors tornaves a casa després de molta estona i la mare deia, “que has ido a comprar a Blanes o que?”

Sovint hi anava a comprar per a la mare, però també comprava les meves coses. Com no tenia diners havia de demanar-los a la mare, i si no me’n donava sempre quedava el recurs d’anar a l’avia Filo. “Iaia, em dones un duro per comprar xiclets?” I cap a ca la Milia a comprar els Bazoka primer i després els Cheiw, els vermells maduixa i els àcids de color rosa. Ja no fan xiclets així. I els Palotes? I els gelats? Allà tenien els gelats Marisa. Que bons!

De fet sempre era millor anar a comprar amb la mare, perquè sempre tornava a casa amb Bonys o Tigretons, perquè tots els nens fèiem els àlbums de cromos del Bimbo. “Que quieres de merienda?” “Un Bucanero”. I em portava el paquet doble. “Hoy quieres Bucanero?” “No, hoy Pantera Rosa”. I anar omplint l’àlbum. Després canviavem els cromos repes amb els nens del carrer o al cole. L’àlbum més xulo era “El Libro de las Adivinanzas” perquè a l’àlbum et posava l’endevinalla i fins que no et sortia el cromo no sabies la solució.

Un cop van fer una promoció de Nocilla, que regalaven una samarreta, blanca amb el logo en vermell. Quan vam tenir la cartilla plena vaig córrer a ca la Milia a descanviar-la per la samarreta. No anava xulo ni res jo amb la meva samarreta de Nocilla. Però l’alegria em va durar menys que el duro de la iaia a la butxaca. Quan la mare la va posar a la rentadora es va descolorir i el disgust em va durar dies. Fins que’ de cop, va aparèixer una samarreta nova sobre el llit. La mare veient el meu disgust va anar a parlar amb la Milia i li va canviar. 

Aquelles anades i vingudes per les botiguetes del carrer (també hi havia la botiga de l’altre Pepito, en Cabanyes), em van anar molt bé per aprendre català, en una època en què l’estudi de la llengua era inexistent a l’escola. El franquisme era a les acaballes, però encara estava prohibit ensenyar-lo. Al carrer de casa, la majoria de veïns eren de parla catalana, tret d’unes poques famílies on havia migrants d’Andalusia, com era el nostre cas. Al venir la mare del sud, la llengua habitual de l’entorn familiar era el castellà, i fins que tant la meva germana com jo no vam començar a festejar, no vam canviar aquest hàbit. Llavors l’Imma, jo i el pare parlàvem català i amb la mare vam parlar castellà tota la vida. Com la mare demanava el que volia en castellà, anava a comprar i deia: “Milia, posim un quart de kilo de garbanzos per a la mare, i una mica de perejil”. Llavors la Milia em corregia, “garbanzos són cigrons, i perejil es diu julivert”. Com era llest no necessitava que m’ho repetís més, el proper cop ja demanaria cigrons o julivert. Però a més de ser llest, tenia amor propi i no m’agradava que em corregisin davant d’altres veïnes. Així que quan alguna paraula creia que no es deia igual en castellà que en català, baixava a veure a l’avia perquè m’ho aclarís. “Iaia, guisantes està ben dit?” “No, guisantes són pèsols” replicava l’avia. Llavors sortia corrents cap a la botiga i demanava tot orgullós: “Milia, un quart de kilo de pèsols per a la mare”. 

I van aparèixer els súpers, i la gent va començar a anar als súpers, i com moltes la botiga de la Milia i en Pepito va tancar. Però sempre en quedarà el record de què va estar amb mi durant una etapa molt bonica de la vida, la infància. Quins xiclets els Cheiw, i quins gelats els Marisa. I no parlem dels Sugus que no tenien res a veure amb els d’ara. La Milia, en Pepito i també en Salvador han marxat, però la gent que es fa estimar, la bona gent mai marxa del tot, sempre en queda un trocet amb nosaltres. 

 Les iaies del barri, records del passat

Molts matins de camí a la feina em trobo la Gràcia que escombra la seva vorera. Això no seria res d’extraordinari si no fos perquè té quasi 100 anys, ni deuen faltar un o dos, i quan jo era un marrec que jugava a pilota al carrer ja ho feia, per tant el record d’aquesta dona escombrant la seva vorera es remunta a gairebé 50 anys. Ella i moltes altres són aquelles dones que quan era petit ja les veia com unes iaies, tot i que aleshores eren més joves que jo ara. Moltes ja no hi són, el temps no perdona, però encara en queden algunes i de cor dic que me’n alegro molt quan les trobo. 

Records d’un temps de jugar al carrer, d’anar de casa en casa buscant els amics quan totes les portes eren obertes. Un temps en què pel carrer gairebé no passaven cotxes, i algun dels que interrompien el nostre partit de futbol eren el de cal Pardal o el de la Maria Pelaburrus que tornaven de la vinya, amb l’agreujant que la Maria deixava el Land Rover aparcat a la porta de casa seva, passant llavors la part de darrera del vehicle a ser una de les nostres porteries. Quan era l’hora de berenar la Maria de cal Bitxac sortia a cridar en Xavi que de cop fugia cames ajudeu-me cap a l’altre punta del carrer i ella darrera. 

Temps d’anar a casa la Maria de ca l’Homu a mirar tebeos (llavors no en dèiem còmics); i de baixar al bar de la iaia Filo, l’àvia més maca del món, la meva, a demanar-li cinc “durus” per comprar xuxes a ca la Milia que tenia la petita botiga del barri, (l’altra la tenia en Pepitu Campmajó que sempre seia a l’entrada de can Pansa quan no tenia gent). Quan havia alguna senyora abans que jo comprant a ca la Milia, mentre feia cua per pagar els Sugus o el xicle Bazoka, em posava al dia del que havia passat al poble. Era el nostre Facebook d’aquella època. Molts dies havia coincidit esperant amb la Fina, la mare de la Maria Jose, que com en Xavi fugia corrent quan sa mare la cridava. I quan la Fina i la Milia xerraven, allò era Facebook, Twitter i el Telenotícies tot junt, perdies mitja tarda però sorties que ho sabies tot de tothom. 

Temps d’anar a cal Grill (la mare en deia a ca la Nuri), a mirar les joguines per demanar als Reis. Ara en Ribera penja “els retratus”, com ell diu, de la seva exposició personal lloretenca. Temps de despertar-te ben d’hora un dissabte, escoltant la Quimeta d’en Xape i la Gustina petant la xerrada sota la meva finestra quan tornaven de comprar el pa, i si s’hi afegia la Maria els hi tocaven les nou. Vespres d’estiu en què treien la cadira a la porta per fer ganxet o xerrar mentre gaudien d’una temperatura agradable. Temps de recordar a la mare cantar mentre feia dissabte, o de rememorar aquelles primeres vegades que la tia Montserrat i l’oncle Rafart em portaven al camp del Barça que havia fitxat un tal Cruyff. Un temps en què el millor derbi que podíem veure era un Lloret-Blanes, i en Giralt, en Cholo o en Jani n’éren els herois, però el nostre veritable ídol era en Pitu Girbent, ningú corria com ell.

Un temps en què anar en bici a veure els cavalls del Colorado era anar molt lluny, i al tornar et renyaven segur per haver creuat la carretera. Temps de pujar al terrat de can Lloranes perquè unes angleses que dormien allà prenien el sol sense bikini, i marxar entre crits de “què feu aquí berros?” quan algú ens enxampava. Temps d’esperar el camió del gel quan venia a descarregar a can Triadó, i que era una festa per nosaltres quan la Lola ens deixava entrar a la càmera frigorífica (quina fred!). Dies de recollir ampolles per portar al drapaire i de guardar cartrons per en Lluís que sempre ens ho agraïa amb una poesia. Temps en què, com la Gràcia, moltes veïnes escombraven i fregaven la seva vorera; la de diners que s’estalviava l’Ajuntament en neteja! 

I que se’n ha fet de les iaies del barri? La Maria de ca l’Homu, ja quasi no pot caminar, la trobo sempre asseguda a la butaca del menjador, al costat de la finestra des d’on va veient passar els dies. De tan en tant fem la xerrada. La Maria Bosch que té el cap perfecte i segueix amb la seva xerrera que no acaba mai. Fa uns dies em va dir que era el seu aniversari, i al dir-li que ja en devia fer noranta al menys, em va contestar “apaaaa noi, on vas?? només 86”. La tia Montserrat ja no surt de casa si no és imprescindible. L’Anita dels Pujol que ara és una addicte del Facebook. La Maria del terrisser la veia sovint al sociosanitari (l’hospital que en diem nosaltres), però ja no hi puc anar per les restriccions de la Covid. I tantes altres que ja no hi són o que fa molt que no veig... la Perdiueta, la Carmen de la Beli, la Quimeta de can Pansa, la Margarita, la Carme de can Deri, la Lola, i alguna que segur que em deixo i espero que em perdoni. Totes elles són la memòria d’una vida, el record d’una infància tan diferent a la dels nostres fills, i que sovint pensem que la voldríem per a ells, sense valorar prou que ells han tingut la seva infància i han sigut feliços amb la manera de fer de les noves generacions. 

Aquest vol ser un petit homenatge a aquelles iaies que són part d’un Lloret ja llunyà, que va canviant i s’ha fet gran, massa gran, però elles són i seran l’essencia d’un barri que conserva l’encant del Lloret d’abans i serà per sempre més el meu barri, casa meva. 

 Vivències del meu carrer 

El nen corre cap al veí, un jove d’uns vint anys que viu tres portes més enllà de la seva. Estira els braços mentre crida “més Josep, més... un altre cop”. En Josep l’agafa per les mans i comença a voltar sobre sí mateix. L’Infant riu escandalosament i crida “estic volant, estic volant”, mentre en Josep volta cada com més depressa. Uns segons després, el jove deixa el nen a terra, mentre camina de tort a causa de la sensació de mareig. El nen resta a terra cridant “puc volar, puc volar, sóc Peter Pan”. En Josep seu al seu costat, al mig del carrer, i entre riallades diu “aterra Peter Pan, ja ets a Neverland”. 

Aquell nen, ja s’ha fet adult i avui escolta l’home que és a punt de jubilar-se, és en Josep. Fa més de quaranta anys va conèixer una jove de Califòrnia i va marxar a Amèrica. Ara ha vingut a Lloret a causa de la mort de la mare, la Maria, una pagesa de noranta-un anys que vivia tres portes  més enllà de la seva casa. 

Quan era un nen, la mare el feia anar a comprar a casa de la Maria. “Vete a la Pelaburrus y que te de media docena de huevos y dos cebollas que ya le pagaré”. I el nen sortia com un llamp cap a can Pelaburrus a per la comanda. Si el Land Rover era aparcat davant la casa és que la Maria ja havia tornat amb verdures fresques. 

Li agradava entrar a aquella casa. Era com una casa de pagès a mig el poble, però no per l’aspecte de la construcció, sinó per l’olor. S’hi entrava per una porta amb un parell de graons, i davant trobaves les caixes amb les verdures de la collita del dia. Quan demanava ous, anava amb la pagesa al pati i es distreia mirant les gallines mentre la dona li preparava la comanda. Quan la mare li donava diners, entrava al menjador on la María li cobrava i tot seguit guardava els diners en una caixa metàl·lica que tenia a sobre de la llar de foc. Quan no portava diners li deia: Maria, la mare ja passarà. I ella li contestava: si home si, passa cap a casa! 

El funeral ja ha acabat; el nen ja adult xerra amb en Josep: 

• Et quedaràs molts dies?
• Una setmana més i torno a Califòrnia. 
• Ara heu fet la casa nova, però a mi m’agradava molt la vella. Aquí al costat de la porta hi havia la finestra de la teva habitació i sobint escoltava la música de hippies que posaves. 

En Josep riu. 

Sense adonar-se tots dos han fet un viatge més de quaranta anys enrere. L’americano marxarà en uns dies, el nen ja adult seguirà visquent a prop del seu barri, del seu carrer.