Un mal negocio - David García (La Vanguardia) 18/11/2010

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni responde a circunstancias difíciles de explicar.

Si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el expolio que padecen todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del déficit fiscal?

Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el58%?

¿Quién no querría ver aumentada la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar con el 40% de los trenes construidos por el Estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así laregión del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar que por cada12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en elaeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo? ¿Se puede aceptar y no protestar cuando enCatalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Se puede aceptar el agravio que hemos sufrido con el AVE? En Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño,574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Se puede aceptar pagar peajes y más peajes?

Con la dependencia de Catalunya con respecto a España nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos.

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte de su leitmotiv nacional.

TOTS SANTS (carbasses o castanyes?)

Del Blog Costumari de Malla, comparteixo aquest escrit on s’explica que les carbasses per Tots Sants no provenen de la cultura de Halloween, sinó que també formen part de la cultura catalana, concretament d’Osona, el Ripollès i La Garrotxa. Per tant la discussió no te cap ni peus. Un altra cosa és el sentit que se li ha donat a la festa de Tots sants en si. La jovenalla ha importat de la festa yankee el “truco o trato” per anar per les cases a demanar caramels, però, malauradament hi han afegit el nefast costum d’emmerdar tot i tothom amb el llançament d’ous. D’altra banda, el consumisme de la nostra societat, ha fet que una festa que era absolutament de dol fa unes dècades, hagi passat a ser motiu de festa i xerinola. Personalment no crec que perillin els panellets, les castanyes i els moniatos. Fa molts anys que s’ha instaurat també entre nosaltres el costum del Pare Noel per Nadal, i els costums del Tió i els Reis d’Orient segueixen instaurats a les nostres famílies. El pitjor enemic de les castanyeres és a dia d’avui la climatologia, ja què es fa difícil menjar castanyes i moniatos amb màniga curta. Veiem que explica el Blog del Costumari sobre aquesta tradició:

 

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions. És la gent qui decideix quin ritual li és més útil i quin ja no. Tots Sants n'és un cas paradigmàtic d'aquest fet. Aquesta festa es debat entre dues forces: la conservació d'un ritual que és entès com a genuï, la Castanyada, i l'assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que entre la jovenalla de ciutat o urbana creix la simpatia per al Halloween d'una forma meteòrica, amb el suport de mitjans de comunicació i el consumisme.

Però d'on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l'1 i l'11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s'obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre'n la seva benedicció. Va ser l'emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl•lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d'aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s'ha mantingut fins ara.

A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D'aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d'ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o ofertes als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L'endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet a les comarques del Ripollès i d'Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d'una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L'objectiu era provocar la por als més innocents. També s'havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s'hi feia amb l'ajuda d'un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre la mainada i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l'explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Tot i la seva pràctica lúdica i pagana, la qual també és important, convindria recuperar el sentit original que va motivar a encendre espelmes dins de naps o carbasses, el qual, ben segur, que és més profund, religiós i mitològic. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.

 

LA POCA FEINA DE LA GENT

Avui m'ha arribat un comentari sobre les meves tendències sexuals que algú, amb poca feina, està fent córrer pel poble. Mare de Deu, quina imaginació tan gran tenen alguns o algunes! O quin avorriment tan gran que pateixen.

No és la primera vegada que soc blanc de les xafarderes, ni jo, ni gent del meu voltant ( o tants altres que han passat per situacions similars). Però el que no deixa de sorprendrem és aquesta capacitat tan innata que tenen certes persones per inventar-se la vida dels demés. Com amb la Duquesa de Alba, la Belén Esteban i totes aquestes pànfiles que els xuclen els diners cada setmana no en tenen prou, han de buscar distraccions a les seves buides vides amb gent més propera. I així ens va. Que cony sap la gent sobre el que passa dintre de casa meva! Es molt fàcil dir: "aquells s'han separat, ella va amb un altre, l'home era maricón." Va home va! la vida no és tan simple com això. Darrera de cada casa, de cada família i de cada situació hi ha una historia i unes vivències personals de les què la gent no n'ha de fotre res. I al no poder saber-les se les inventen sense pensar en el mal que poden fer a terceres persones, (fills per exemple). No, les coses no funcionen així. Jo tinc la meva vida privada, i unes filles que m'estimo i respecto molt, i no vull que els compliquin la vida amb tonteries externes que no tenen cap ni peus i només els hi poden fer mal. O és que si lligo amb algú, també la tinc que anar passejant per tot arreu perquè la vegin bé? Doncs no, com més vulguin saber les xafarderes, menys sabran, i el que han de fer és rentar primer la roba de casa abans de recollir la bugada dels altres. 

I per cert, que no em busquin coses rares, perquè a mi em van les dones, i n’hi ha que ho poden certificar, però, les xafarderes es quedaran amb les ganes i tampoc sabran qui son les que ho poden dir. I a dia d'avui, encara no tinc ganes, ni tinc intenció de canviar figues per cigales.  

Espero que quedi clar, i que ningú em faci comentaris sobre això, perquè tot el que havia de dir sobre aquest tema ja ho he dit aquí. Punt i final.          

150 lloretencs, en defensa del català a l'escola

Lloret de Mar - plaça de la Vila
12/09/2011 19:00:00

Unes 150 persones s'han concentrat aquest dilluns a Lloret de Mar en defensa del català a l'escola. Pares, alumnes i mestres, així com empresaris, veïns i polítics locals s'han reunit a la plaça de la Vila, el mateix dia en què ha començat el curs.

Amb el lema "Per un país de tots, l'escola en català", la plataforma som escola -vinculada a Òmnium Cultural- ha aconseguit mobilitzar la societat, tant a Lloret com a la resta del país. L'objectiu ha estat mostrar el rebuig a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'obligar que el castellà també sigui llengua vehicular als centres educatius.

En la concentració, Montserrat Reguant, mestra de l’institut Coll i Rodès, ha llegit un fragment que defensa que “la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena”.

El mateix manifest recorda que el Suprem ha dictat tres sentències que “qüestionen” la immersió del català. La plataformasom escola denuncia que aquest fet “atempta clarament contra el model d'escola de Catalunya, que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys” i que té nombrosos reconeixements internacionals.

El text fa una crida a “rebutjar les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades”. Afegeix que “fem una crida a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social”.

La convocatòria, que ha aplegat milers de persones arreu de Catalunya, s'ha difòs a través de les xarxes socials.

(Fotografia de Maria Assumpció Comas: Montserrat Reguant llegeix ahir el manifest, des del balcó de l'Ajuntament)

Nova Ràdio Lloret

BONA NIT BEN PARITS! Sopa de Cabra - Palau Sant Jordi, 9 set 2011

Jo no havia d’anar a aquest concert, jo no havia de ser aquest 9 de setembre al Sant Jordi, però un SMS d’un amic dient que no podia anar-hi i es venia les entrades em va fer pensar en la meva filla i en la oportunitat que pogués veure un concert gran, un concert de veritat, i els Sopa eren ideals perquè musicalment no la defraudarien, tot i que només conegués unes poques cançons d’ells, i un concert d’aquestes característiques, a tocar de la Diada, li faria molt bé per començar a conèixer el que és ser català i els valors de la estimació a la terra i les dificultats que això comporta. Així doncs, dimarts 6 de setembre vaig comprar dues entrades pel primer dels tres concerts de Sopa de Cabra al Sant Jordi.

Les rodalies del Sant Jordi vaticinen que serà una gran nit, la Jana em diu: Papa, aquí hi ha molta gent! Efectivament molta gent fora el Palau i falta més d’hora i mitja per començar. Entrem i veiem un escenari amb una posta en escena apocalíptica, amb cotxes destrossats amb teles sota el capó que em recorden molt el Zoo Tour dels U2 vist al mateix recinte fa dues dècades.

Es fa llarga l’espera, per fi a tres quarts de deu, s’apaguen les llums i el Sant Jordi esclata. Han passat deu anys entre l’ultima interpretació al Razzmatazz i aquest moment. El tradicional “Bona nit, malparits” ressona per fi desprès de 186 dies d’espera (Pubi, això va per tu). L’inici no pot ser més indicador de cap a on aniran els trets: “El boig de la ciutat” i “Tot queda igual”, dos clàssics de la primera època, seguits de “Dies de carretera” una altra del disc “La Roda”. Comencem bé, però els músics semblen nerviosos. El so més contundent que brillant és l’únic que em trontolla, però com això sempre va en funció del lloc que ocupis al recinte, tampoc em preocupa.

Segueixen “Si et va bé”, un himne de les noves generacions, “Sota una estrella” on Quintana reflexiona sobre l’independentisme i “Plou i fa sol” que posava títol a l’últim disc abans de la dissolució.

Quintana molt reivindicatiu. Record per Llach, Mourinho, Rajoy (sense anomenar-lo), i evidentment, emotiu record a Ninyin, el membre de la banda mort uns anys enrere. Sobre el seu company Quintana diu que ells no son els Rolling Stones, ni volen ser-ho, però Ninyin era tan bo com Keith Richards. La veritat és que el set acústic al petit escenari muntat uns metres davant del principal, te molt de Rollingstonià per molt que digui que no volen ser-ho. Per Ninyin fan “Seguirem somiant”. Abans havien fet “El carrer dels Torrats” amb salutació als gironins primer, i després als de Lleida, Tarragona, Barcelona, els illencs i els valencians per acabar amb un “hi ha algú dels països catalans?” de resposta massiva i contundent.

Desprès de la sorpresa agradable del “Carrer dels torrats” una altra inesperada i igual d’agradable, “Bloquejats”. La proliferació de temes de la primera època em fa venir immediatament al cap els records dels concerts d’aquells temps amb Sangtraït i Sau com a companys de viatge.

“Hores bruixes” i “Mala sang” son la representació dels discs de l’època complicada del grup. Curiosament al repertori hi ha temes de tots els discs d’estudi dels Sopa, excepte del maleït “Mundo infierno”, que els va costar un divorci molt difícil de pair amb el seu públic durant un llarg temps. I molt significatiu que “La Roda” el segon disc i el que els va posar al cim del rock català al seu dia, s’hagi interpretat gairebé sencer.

Genial posta en escena de “Instants del temps”, per donar pas a una de les cançons més reivindicatives de la nit: “Guerra”, la versió del tema de Bob Marley, aquí mesclada intel•ligentment amb “No more trouble”, una altra de les clàssiques del jamaicà.

Una altra sorpresa del disc “La Roda” amb “No tinguis pressa” abans de “El far del sud” que posa fi teòricament al concert amb un explícit “Bona nit ben parits” de Quintana. Son gairebé dos quarts de dotze. La Jana pregunta: Ja està? I jo li responc: No, ara tornaran a sortir i tocaran com a mínim dos cançons més (faltaven “Camins” i “L’Empordà” que havien de caure segur). Dos cançons? Nassos!! 6 en el primer bis. Obre “Si et quedes amb mi” amb un interessant arranjament reggae. “Blujins rock” i “El sexo que me hace feliz” per fotre canya. “No hi ha camí” per corejar amb el públic. Una versió acústica de “Mai trobaràs” i ara sí, “Camins” tanca aquest primer bis. La Jana pregunta: Ara si que ja està? No, encara falta "L’Empordà".

Mentre el grup es pren un respir, el públic coreja “Sopa de Cabra” i “In-inde-independència” per esperar la segona tornada a l’escenari. Surten Quintana i Thió sols i fan un ma a ma amb “Nits de glòria” al escenari petit. Desprès record al grup anterior a Sopa de Cabra, Ninyin's Mine Workers Union Band amb “Ninyin’s mine” i ara sí “L’Empordà” fa embogir un Sant Jordi entregat des de fa molta estona. “Podré tornar enrere” posa fi definitiu a un concert històric i a més de dues hores i mitja de música i records. És un quart i mig d’una, la Jana està completament al•lucinada amb el seu primer gran concert. Quan arribem al cotxe em pregunta: Papa, per què Catalunya depèn de Madrid? Encara hi ha molta feina per fer, però avui hem fet un pas important.

31 AGOST 2011: PLE EXTRAORDINARI (UNA OPORTUNITAT PERDUDA)

*Aquest escrit és una transcripció, en la seva major part, del que ha publicat avui en Seeet al seu blog, ja què la seva descripció de les intervencions dels Regidors és fidel al que va succeir ahir a la sala de Plens de l’Ajuntament. He de dir que hi he fet alguna modificació i també hi he afegit algun paràgraf de collita pròpia. En cursiva el text de’n Seeet i en lletra normal el propi.

Doncs sí ahir hi va haver Ple però llegiu el que llegiu la veritat és que va acabar com el rosari de l'Aurora…M'explico; era, o tenia que ser, un Ple extraordinari demanat pel MILLOR i el final va ser que a l'hora de votar hi eren tots menys ells.

El MILLOR havia demanat la convocatòria d'un Ple extraordinari amb 9 punts que eren els següents:

1. Mesures a prendre davant el sector dels Tour Operadors (...)

2. Mesures a prendre davant els hotels (...)

3. Mesures a prendre davant el sector de l'oci nocturn (...)

4. Mesures a prendre davant la venda de droga i la prostitució (...)

5. Mesures a prendre per a l'ampliació del cos de policia local

6. Mesures a prendre per informar els turistes (...)

7. Creació d'un departament jurídic per a les acusacions als incívics (...)

8. Deixar sense efecte la recent Ordenança de la via pública (...)

9. Altres propostes dels altres grups

La Junta de Portaveus van analitzar-ne el contingut i ho van resumir en un únic punt de l'ordre del dia que deia així:

ORDRE DEL DIA

1. Proposta per la qual es consensuen una sèrie de mesures tendents a millorar la seguretat ciutadana i la qualitat turística de Lloret de Mar.

Va obrir el Ple l'alcade Codina explicant el punt i llegint-ne 13 apartats que fien referència a aquests temes i que teòricament s'havien consensuat per unanimitat en una Junta de Portaveus on cada grup hi havia aportat diferents propostes però que sentint el discurs del regidor Fuertes (MILLOR) no devia pas ser per unanimitat doncs al seu entendre no se'n podia aprofitar ni l'embolcall.

Va obrir el torn d'intervencions el regidor no adscrit sr. Cortés, qui va felicitar-se de les mesures presses aquests dies i va dir que s'ha notat una gran millora pel que fa a l'ambient nocturn d'aquests darrers dies; va fer insistència en el tema de la prostitució, donant a entendre que les referències a aquest tema en el document llegit pel Sr. Codina eren aportació seva.

El segon a intervenir va ser el regidor Orobitg (ERC) que com a part de l'Equip de Govern va fer un discurs quasi que institucional, em un to tranquil, com sempre, però sense aquell punch que tenia quan estava a l'oposició. No sé si això és bo o dolent doncs les formes o els discursos no donen pas de menjar, haurem d'esperar els fruits de les seves accions de Govern però a fe que pel que fa a l'espectacle li resten punts. Dins la seva intervenció va agrair l'oferiment que el PSC havia fet el matí a la ràdio en relació a un Pacte pel Turisme.

En Toni Garcia (ICV) va fer una intervenció sense donar suport al document consensuat, ni tan sols citant-lo, i va carregar contra la inacció dels anteriors governs de CIU pel que fa a posar remei a aquests problemes nocturns, doncs al seu entendre mai, tot i disposar d'unes ordenances municipals, les van fer complir.

L'Enric Martínez (PP) va donar recolzament a l'escrit llegit, fent una parada en el tema de traslladar la zona d'oci fora del nucli urbà, doncs aquesta n'era l'aportació feta pel seu grup al document. Així mateix, es va felicitar per la gran resposta ciutadana a la manifestació "Estimem Lloret", (també ho havien fet la resta de grups fins i tot en Jordi Orobitg va confessar haver sofert un atac de pell de gallina quan el gruix de la manifestació baixava per la Riera).

El portaveu socialista, en Joan Bernat, també va insistir en aquesta línia i va dir que el document llegit per l'alcalde, tot i comptar amb el recolzament del seu grup no aportava res que les ordenances municipals o les mesures d'urgència aprovades recentment no contemplessin ja. També va fer esment a l'oferiment del Pacte pel Turisme, però que no servís solsament per dir amen al què l'equip de Govern decidís, sinó que volien una participació i implicació en la pressa de decisions cosa que per ara no han tingut. Es queixava de què moltes de les mesures presses aquests dies se n'havien hagut d'assabentar pels mitjans.

El següent a intervenir va ser en Marc Fuertes (MILLOR) qui va fer un discurs que va durar més d'una hora, (Vull fer constar que el Sr. Fuertes va demanar al Sr. Secretari que li entregués una copia exacta de la transcripció de les paraules que diria a continuació). Va obrir-lo carregant contra el regidor Cortés, preguntant-li si realment parlava de Lloret quan deia que la Riera s'havia pacificat i convidant-lo a anar-hi aquella mateixa nit, a les dues per poder encara comptar, en un moment no menys de 40 "delinqüents" entre prostitutes, propagandes i camells. Lla seva intervenció va continuar dirigint-se al regidor Orobitg dient-li allò de "qui l'ha vist i qui el veu", anomenant-lo camaleó, i preguntant-li si ara, en el seu nou càrrec a l'equip de Govern, encara faria el mateix discurs en el tema de la concessió del servei de neteja, o fent referència a unes declaracions del Sr. Orobitg a la ràdio, on pel que sembla disculpava a alguns empresaris per no complir algunes normatives. La següent víctima de l'huracà Fuertes va ser el Sr. Martínez (PP) al qui va recriminar el voler-se fer un lloc en l'equip de Govern, doncs considerava que les seves intervencions no s'allunyaven massa de les que feia el Sr. Ontañón, però amb la diferència què aquest estava al Govern i ell encara no. Amb la intervenció que en Bernat (PSC) havia fet s'hi va mostrar totalment d'acord, doncs també al seu entendre el text que es portava al Ple, no aportava res de nou més enllà del que les normes ja existents contemplen.

De la intervenció de Fuertes (MILLOR) cap al grup de CiU en faig un punt i a part, doncs també ho va ser en el desenvolupament del Ple. En Marc es va queixar que l'equip de Govern havia menystingut la proposta de Ple extraordinari del seu grup descafeïnant-la, i buidant-la de contingut, no respectant cap dels 9 punts que ell proposava. Va llegir un per un els 13 punts de l'escrit llegit per l'alcalde, posant l'accent en què cap d'ells aportava res de nou que les lleis vigents no contemplessin. Llavors va llegir les seves 9 propostes on demanava mesures concretes a aprovar ja en el suposat Ple.

Va ser un discurs que tot i ser llarg no va pas decebre als qui volien escoltar-lo, però què, al meu entendre, a l'hora llarga l'hi va sobrar no menys de 10 minuts, els que va dedicar a carregar personalment contra l'Alcalde Codina, el Regidor Valls o d'altres Regidors de la passada legislatura i que, com dic, hi eren completament sobrers, ja què si el Regidor Fuertes es vol treure la càrrega de panfletero, haurà de corregir. La resta del discurs va ser plenament polític i reclamant el que jo també entenc era el seu dret a demanar, respecte a les seves propostes al sol•licitar la convocatòria del Ple, doncs va ser el seu grup i només el seu grup qui el va demanar.

Arribat a aquest punt els Regidors del MILLOR es van aixecar i van abandonar el Ple doncs al seu entendre allò no era pas el que el seu grup havia demanat, i per això van entregar una carta al Secretari present demanant la nul•litat del Ple i demanant-ne un de nou amb les propostes que ells havien demanat.

A partir d'aquí ja no era un Ple; els diferents grups van esgotar el torn de paraula; Cortés, Martínez i Orobitg van titllar la postura del MILLOR de imprestable; PSC i ICV no la van qualificar i van tornar a insistir en els arguments de la seva primera intervenció; Codina va lamentar el que acabava de passar mentre que Valls se'n felicitava… Aquest matí he vist un parell de minuts en Valls i, efectivament, estava molt content del que van fer ahir els membres del MILLOR.

Del que es va aprovar i fora que algú em demostri el contrari no serveix absolutament per res però no per la nul•litat que el MILLOR va demanar, sinó perquè era un popurri de coses més dignes de la declaració de després de la nevada, que de mesures per corregir el que tothom diu que s'ha de corregir.

Personalment, em va saber greu que els Regidors del MILLOR marxessin de la sala de Plens. Penso que en Fuertes va fer un discurs políticament correcte, tacat per els atacs fora de lloc a membres del Govern i a antics Regidors. I em sap greu perquè si bé ell va gaudir de més d’una hora per atacar tothom, crec que hauria estat just aguantar els torns de rèplica de que gaudien els Regidors a qui ell es va dirigir. No vull dir amb això que em sembles un acte de covardia el fet de marxar, però hauria sigut més demòcrata romandre al Ple i rebatre els atacs que, a ben segur, li haurien proferit els indignats Regidors de la resta de partits. No en parlem ja de la rèplica de’n Valls. 

Sincerament, esperava que aquest Ple fos el de la entesa, el de tots a una en favor de Lloret. Quan a la manifestació del dia 15 vaig veure a quasi tots els regidors anant junts, pensava que ho havíem aconseguit, que en defensa de la nostra Vila tots estaven units. Però, quan es posen el vestit de polític i miren els interessos del seus partits tornem a la realitat. Sap greu perquè ahir es va deixar perdre una molt bona oportunitat per mostrar que les coses canvien a Lloret. Espero que per el bé de tots el que va passar ahir sigui un miratge i les coses tornin a bon port, però vist el desenllaç final del Ple, francament, en tinc dubtes. Casuntot!       

MANIFEST: ESTIMEM LLORET!

Lloretencs i lloretenques, hem dit prou, estem  orgullosos de la nostra vila i volem que tothom sàpiga que no estem d’acord amb la imatge que s’està donant del nostre poble.

Hem fet aquesta manifestació per demostrar que ens estimem Lloret i que no ens agrada la mala imatge que es dóna de la nostra població a la resta de Catalunya, d’Espanya i del món.

Som conscients de la realitat que viu el municipi, hem de fer autocrítica, tots som responsables d’alguna manera i en major o menor mesura del que passa. Per això, és absolutament necessària la implicació de tots i cada un de nosaltres: ciutadania, empresariat, administració pública i món associatiu:  tots!

Cal revisar la normativa, complir-la i fer-la complir. No estem d’acord amb els últims fets ocorreguts a l’avinguda Just Marlés i estem disposats a lluitar per un canvi: no volem incivisme.

Lloret no és només el que s’ensenya a través d’alguns mitjans cada mes d’agost, no és només gent bevent, cridant i trencant mobiliari urbà. Lloret és molt més que tot això, però malauradament aquest altre Lloret atractiu i amable, no desperta l’interès dels mitjans, tot i ser una de les principals destinacions turístiques d’Europa.

I què és Lloret? Lloret és una vila mil.lenària de la Costa Brava, amb identitat pròpia, amb museus, amb jaciments ibèrics, amb castells i ermites, camins de ronda que ens porten tot passejant des de Cala Canyelles a la platja de Sta. Cristina; amb la Dona Marinera que contempla la platja de Lloret i mira de reüll Cala Banys, amb els Jardins de Santa Clotilde coronant la platja de sa Boadella i amb la cala dels Frares, cala Trons, sa Tortuga, cala Gran i cala Morisca, que son el què i  el perquè de dir-se Costa Brava.

Per acabar, gràcies a tothom per ser aquí i fer palès que viure a Lloret és un privilegi; però que un canvi de model turístic no només és necessari, sinó que, si remem tots en la mateixa direcció, també és possible.


(manifest llegit a la Plaça de la Vila desprès de la manifestació Estimem Lloret del dia 15 d'agost de 2011). Fotos: David García Jaramillo.