PACO DE LUCIA - ENTRE DOS AGUAS

Publicada: novembre de 1973

Àlbum: Fuente y caudal

L’any 1973, el guitarrista de flamenc Paco de Lucía va entrar a l’estudi per acabar d’enregistrar el que es convertiria en el seu setè àlbum en solitari, “Fuente y caudal”. Amb només 26 anys, Paco ja s’havia consolidat com un dels guitarristes de flamenc més virtuosos i atrevits de la seva generació. Però aquell dia faltava alguna cosa: a l’àlbum li mancava una peça. El productor, José Torregrosa, necessitava un farciment, una peça ràpida per completar el disc.

Paco es va asseure, va agafar la guitarra i va improvisar. El que va crear en aquell moment, gairebé com un pensament fugaç, es convertiria en la peça instrumental de flamenc més famosa de tots els temps: “Entre dos aguas”.

Acompanyat pel seu germà Ramón de Algeciras a la segona guitarra, Eduardo Gracia al baix i Pepe Ébano als bongos —substituint les tradicionals palmes de les rumbes flamenques—, Paco va crear una melodia que fusionava tradició i modernitat. Amb el toc del ritme llatí i l’ànima d’Andalusia, “Entre dos aguas” no va néixer de la planificació meticulosa, sinó de l’instint i el sentiment.

La publicació inicial de “Fuente y caudal” va ser rebuda amb indiferència. Va passar gairebé desapercebuda, a punt d’esgotar-se al cap de pocs mesos. Però el mànager de Paco d’aquell moment, el carismàtic Jesús Quintero, també conegut com El Loco de la Colina, va veure-hi potencial en aquella rumba improvisada. Amb el suport de diversos periodistes, va pressionar la discogràfica perquè publiqués “Entre dos aguas” com a single independent, i l’aposta va sortir bé.

L’any 1974, “Entre dos aguas” va arribar a les ones—i amb força. La peça va esclatar a les llistes espanyoles, venent més de 300.000 còpies i mantenint-se en els primers llocs durant 22 setmanes consecutives. El 1976, va rebre la certificació de Senzill d’Or, un assoliment poc comú per a enregistraments de flamenc. De sobte, el nom de Paco de Lucía era a tot arreu. El flamenc, que durant molt temps havia estat vist com un art tradicional restringit al seu context cultural, ara sonava a les ràdios, als cafès i a les llars d’arreu del país i més enllà.

El 1975, l’àlbum “Fuente y caudal” va ser reeditat a causa de l’èxit aclaparador del single. Posteriorment es va publicar en cassette el 1981 i en CD el 1987. “Entre dos aguas” es va incloure en múltiples recopilacions de grans èxits, convertint-se en una pedra angular no només del catàleg de Paco, sinó també de la història de la música flamenca.

El que molts no sabien era que la melodia principal no era del tot original. Paco, durant la seva improvisació, va prendre elements del tema de fusió pop-flamenc “Te estoy amando locamente” de Las Grecas, i de la seva pròpia cançó coescrita “Caramba, carambita” amb Los Marismeños. Aquesta combinació d’influència popular i autenticitat flamenca va contribuir a donar a “Entre dos aguas” el seu encant hipnòtic i accessible.

Segons el musicòleg Faustino Núñez, que recorda haver rebut una entrada de concert gratuïta en comprar uns pantalons el 1973, “Entre dos aguas” va marcar un punt d’inflexió. Fins llavors, Paco era conegut principalment com acompanyant de guitarra de Camarón de la Isla, el jove cantaor gitano amb qui redefiniria l’ànima del flamenc. Paco ja havia publicat diversos àlbums en solitari, però aquesta peça el va portar a un nou nivell de fama popular, no només dins del flamenc, sinó dins l’escena musical espanyola més general.

Per a molts, “Entre dos aguas” va ser una porta d’entrada. Convidava oients que mai abans s’havien endinsat en el món del flamenc a descobrir-ne la passió i la complexitat amb una llum nova i moderna. Va anunciar el naixement del nou flamenc, un estil que combinava la improvisació, el jazz i les influències llatines sense perdre les arrels profundes.

El títol mateix, “Entre dos aguas”, és tan geogràfic com metafòric. Paco de Lucía va néixer a Algesires, una ciutat costanera del sud d’Espanya situada entre l’oceà Atlàntic i el mar Mediterrani. El nom evoca la sensació d’estar en una cruïlla—entre cultures, entre sons, entre èpoques. I això és exactament el que la cançó representava.

Des d’aquell dia, “Entre dos aguas” es va convertir en inseparable de la identitat de Paco. No importava on toqués—a Tòquio, Nova York o Sevilla—el públic sempre la reclamava. Era la peça que el definia. I tot i que va néixer amb presses, gairebé per accident, es va convertir en l’himne de la seva carrera i una obra mestra del flamenc modern.

PACO DE LUCIA - ENTRE DOS AGUAS

Released: November 1973

Album: Fuente y Caudal

In 1973, flamenco guitarist Paco de Lucía walked into the studio to finish recording what would become his seventh solo album, “Fuente y caudal”. At just 26 years old, Paco had already established himself as one of the most virtuosic and daring flamenco guitarists of his generation. But that day, something was missing—the album was short by one track. The producer, José Torregrosa, needed a filler, something quick to round out the record.

Paco sat down, picked up his guitar, and improvised. What he created on the spot, almost as an afterthought, would become the most famous flamenco instrumental of all time: “Entre dos aguas” (Between Two Waters).

Accompanied by his brother Ramón de Algeciras on second guitar, Eduardo Gracia on bass, and Pepe Ébano on bongos—replacing the traditional handclaps of flamenco rumbas—Paco crafted a melody that merged tradition with modernity. With the flair of Latin rhythm and the soul of Andalucía, “Entre dos aguas” was born not through meticulous planning, but through instinct and feel.

The initial release of “Fuente y caudal”was met with indifference. It slipped quietly into the background, nearly going out of print within a few months. But Paco’s manager at the time, the charismatic Jesús Quintero, also known as El Loco de la Colina, saw the potential in that improvised rumba. Alongside several journalists, he lobbied the record label to release “Entre dos aguas” as a standalone single, and the gamble paid off.

In 1974, “Entre dos aguas” hit the airwaves—and hit hard. The track exploded onto the Spanish charts, selling over 300,000 copies and remaining in the top positions for 22 consecutive weeks. In 1976, it was certified a Gold Single, a milestone rarely reached by flamenco recordings. Suddenly, Paco de Lucía’s name was everywhere. Flamenco, long seen as a traditional art form locked within its cultural boundaries, now found itself on radios, in cafés, and in homes across the country and beyond.

In 1975, the album “Fuente y caudal” was reissued due to the single’s runaway success. It was later released on cassette in 1981, and on CD in 1987. “Entre dos aguas” was included in multiple greatest hits compilations, becoming a cornerstone not only of Paco’s catalog but of flamenco music history.

What many did not know was that the main melody was not entirely original. Paco, in his improvisation, borrowed from the pop-flamenco fusion hit “Te estoy amando locamente” by Las Grecas, and his own co-written song “Caramba, carambita” with Los Marismeños. This blend of popular influence and flamenco authenticity was part of what gave “Entre dos aguas” its accessible and hypnotic charm.

According to musicologist Faustino Núñez, who recalls getting a free concert ticket with the purchase of pants in 1973, “Entre dos aguas” marked a turning point. Until then, Paco was known largely as a guitar accompanist for Camarón de la Isla, the young Romani singer with whom he would reshape the very soul of flamenco. Paco had released several solo albums, but this track pushed him into a new realm of popular stardom, not just within flamenco, but in the mainstream Spanish music scene.

For many, “Entre dos aguas” felt like a gateway. It invited listeners who had never ventured into the world of flamenco to experience its passion and complexity in a new, modern light. It signaled the birth of nuevo flamenco—a style that embraced improvisation, jazz, and Latin influences without losing its deep roots.

The title itself, “Between Two Waters”, is both geographical and metaphorical. Paco de Lucía was born in Algeciras, a coastal town in southern Spain nestled between the Atlantic Ocean and the Mediterranean Sea. The name evokes the feeling of standing at a crossroads—between cultures, between sounds, between eras. And that’s exactly what the song embodied.

From that day forward, “Entre dos aguas” became inseparable from Paco’s identity. No matter where he played—in Tokyo, New York, or Seville—the audience would cry out for it. It was the piece that defined him. And though it was born in haste, almost by accident, it became the anthem of his career and a masterpiece of modern flamenco.

HERB ALPERT - RISE

Publicada: 20 de juliol de 1979

Llistes d’èxits: EUA: #1 (2 setmanes) · Regne Unit: #13

L’any 1979, Herb Alpert era conegut sobretot com el líder amb trompeta de la Tijuana Brass, responsable d’èxits pop alegres amb tocs mariachis com “Spanish Flea” i “Tijuana Taxi”. Però en aquella època, el disco regnava, el punk emergia, i el pop amb metalls d’aire optimista ja no semblava estar a l’ordre del dia. Va ser llavors quan Alpert, amb el seu nebot Randy “Badazz” Alpert i el teclista Andy Armer, va fer una cosa radical: va baixar el ritme.

El trio va començar el projecte amb la idea de remesclar antics èxits d’Herb en versions funk. Però no funcionava. “Semblava el camí equivocat,” recordaria Alpert més tard. Així que van fer un gir: van escriure una peça totalment nova, una instrumental de jazz-funk suau basada en l’ambient, no en la nostàlgia. Aquella cançó es va convertir en “Rise.”

El seu trajecte des de l’estudi fins al cim de les llistes va ser tan inesperat com el seu so. La primera versió tenia un tempo accelerat, apte per a pistes disco, però el bateria Steve Schaeffer va suggerir reduir-lo a 100 BPM — prou lent per crear groove sense presses. Aquest petit canvi li va donar a “Rise” el seu caràcter relaxat i sofisticat, amb les línies suaus de trompeta d’Alpert planant per damunt d’una base de baix, teclats i ritme amb un encant serè.

Publicada el juliol de 1979, “Rise” va arribar al #1 del Billboard Hot 100 — una gesta rara per a una cançó instrumental, especialment en un any dominat per himnes disco plens de veus. Al Regne Unit, va guanyar notorietat per accident: alguns DJ la van punxar a 45 RPM en lloc de 33, cosa que la feia sonar més ràpida — i, paradoxalment, perfecta per a la pista de ball.

Més enllà del seu èxit inicial, “Rise” va obtenir una segona vida gairebé dues dècades després. L’any 1997, The Notorious B.I.G. la va utilitzar com a base del seu èxit pòstum “Hypnotize”. Aquella línia de trompeta, amb el seu aire confiat i sensual, va renéixer en el món del hip-hop — esdevenint icònica una altra vegada, en una època completament diferent.

HERB ALPERT - RISE

Released: July 20, 1979

Charts:  US: #1 (2 weeks)  UK: #13 

By 1979, Herb Alpert was best known as the trumpet-wielding leader of the Tijuana Brass, the man behind cheerful, mariachi-tinged pop hits like “Spanish Flea” and “Tijuana Taxi.” But disco was king, punk was rising, and easy-listening brass didn’t exactly scream relevance. That’s when Alpert, along with his nephew Randy “Badazz” Alpert and keyboardist Andy Armer, did something radical: they slowed things down.

The trio originally approached a new project with the idea of remixing Herb’s old hits into funk tracks. But it didn’t click. “It just felt like the wrong approach,” Alpert would later recall. Instead, they pivoted — writing something completely new: a smoothed-out, jazz-funk instrumental built on mood, not nostalgia. That song became “Rise.”

Its journey from studio to chart-topper was as unexpected as its sound. The original tempo was a disco-ready gallop, but session drummer Steve Schaeffer suggested easing it down to 100 BPM — just enough to groove without rushing. That adjustment gave “Rise” its signature laid-back cool, allowing Alpert’s silky trumpet lines to glide above a lush bed of bass, keys, and rhythm with understated swagger.

Released in July 1979, “Rise” hit #1 on the Billboard Hot 100 — a rare feat for an instrumental, especially in a year dominated by vocal-heavy disco anthems. It also found accidental fame in UK clubs, where DJs mistakenly played the 12” single at the wrong speed (45 RPM instead of 33). Ironically, that sped-up version became a dancefloor favorite.

Beyond its initial chart success, “Rise” earned immortality nearly two decades later. In 1997, The Notorious B.I.G. posthumously turned it into the backbone of his iconic hit “Hypnotize.” That swaggering trumpet line suddenly found new life in the world of hip-hop.

SANTANA - EUROPA (EARTH’S CRY HEAVEN’S SMILE)

Publicació: 26 de març de 1976

Àlbum: Amigos

A mitjans dels anys setanta, el món canviava. El rock s’expandia cap al jazz, el soul flirtejava amb el funk, i Carlos Santana explorava noves dimensions emocionals i musicals. Entre el xiuxiueig d’una guitarra i un lament còsmic, va néixer “Europa (Earth’s Cry Heaven’s Smile)”.

Però no va començar com la balada serena i celestial que coneixem avui. La primera espurna de “Europa” va sorgir d’un lloc inesperat: un moment de dolor. Santana va presenciar com una amiga proper patia un mal viatge de mescalina, un episodi inquietant que el va colpir profundament. D’aquella experiència intensa en va sortir una composició titulada “The Mushroom Lady’s Coming to Town”—un esbós cru, ple d’emoció i boira psicodèlica. Ja contenia el lick inicial de guitarra que acabaria definint “Europa”. Però Santana el va arxivar. El moment va passar, i la peça es va fondre en silenci.

Mesos després, a Manchester (Anglaterra), durant una gira amb Earth, Wind & Fire, Santana va retrobar aquell motiu melòdic—com si li tornés a parlar des del record. Aquesta vegada no estava sol. El teclista Tom Coster, col·laborador habitual, era amb ell. Junts van modelar i polir aquella música fins a convertir-la en alguna cosa més refinada, més universal. “Europa” va renéixer, transformada de l’angoixa psicodèlica a la transcendència melòdica.

Li van posar un títol poètic: “Europa (Earth’s Cry Heaven’s Smile)”—“El crit de la Terra, el somriure del Cel”. El nom recollia exactament allò que la música expressava: dolor i guariment, desesperació i bellesa, ombra i llum.

Quan es va publicar el 1976 com a part del setè àlbum d’estudi de Santana, “Amigos”, “Europa” no estava pensada per ser un èxit. L’àlbum obria un nou capítol pel grup, amb una marcada fusió de jazz llatí i espiritualitat. Als EUA, la recepció va ser discreta: el senzill “Let It Shine” gairebé no va entrar a les llistes. Però “Europa” va ser una cosa més profunda. Quan es va llançar com a single internacional, va triomfar: va arribar al #1 a les llistes d’Espanya el juliol de 1976 i va entrar al top 10 arreu del continent. Va tocar una fibra. No era una cançó per ballar o cantar. Era una cançó de sentiment.

Sense lletra, Santana deixava que la seva guitarra parlés—plorant, planant, xiuxiuejant veritats que només el so pot transmetre. La guitarra plorava per la Terra, i en aquell plor, el Cel somreia. “Europa” és avui una de les composicions més estimades de Santana. És una peça habitual dels seus concerts, sovint allargada i transformada, però sempre reconeixible per aquella frase d’obertura plena de desig i lluminositat.

Allò que va començar com un lament psicodèlic es va convertir en una melodia atemporal—una pregària sense paraules, una elegia, un gest de guarició en forma de música. Santana va dir una vegada que la música s’ha de sentir “com una abraçada, com un petó de l’univers”. “Europa” és exactament això.

SANTANA - EUROPA (EARTH’S CRY HEAVEN’S SMILE)

Released: March 26, 1976

Album: Amigos

In the mid-1970s, the world was shifting. Rock was branching into jazz, soul was flirting with funk, and Carlos Santana was exploring new emotional and musical dimensions. Somewhere between a guitar’s whisper and a cosmic lament, “Europa (Earth’s Cry Heaven’s Smile)” was born.

But it didn’t start as the serene, celestial ballad we know today. The earliest spark of “Europa” came from an unexpected place: a moment of pain. Santana watched a close friend spiral into a bad mescaline trip, a haunting episode that deeply affected him. Out of that intense experience came a composition titled “The Mushroom Lady’s Coming to Town”—a raw, swirling sketch of melody, emotion, and psychedelic haze. It contained the opening guitar lick that would later define “Europa”. But Santana put it away. The moment passed, and the piece faded into silence.

Months later, in Manchester, England, Santana was on tour with Earth, Wind & Fire, a band full of fire and rhythm. Backstage or perhaps during a soundcheck, he unearthed that melody again, almost like a memory whispering back. This time, he wasn’t alone. Keyboardist Tom Coster—a longtime collaborator—was there, and together, they shaped and polished the piece into something more refined, more universal. “Europa” was reborn, transformed from psychedelic anguish into melodic transcendence.

They renamed it “Europa (Earth’s Cry Heaven’s Smile)”—a title as poetic as the music itself. It captured everything the composition stood for: sorrow and healing, anguish and beauty, despair met by light.

Released in 1976 as part of Santana’s seventh studio album, “Amigos”, “Europa” wasn’t initially meant to be a hit. The album itself marked a new chapter for the band—one tinged with Latin jazz fusion and spiritual undertones. While the U.S. took mild notice, with the single “Let It Shine” barely grazing the charts, “Europe” heard something deeper. When it was released as a single overseas, it soared—reaching #1 on the Spanish Singles Chart in July 1976 and becoming a top ten hit across the continent. It struck a chord. It wasn’t a song you danced to or sang along with. It was a song you felt.

With no lyrics, Santana let his guitar speak—weeping, soaring, whispering truths only sound can carry. The guitar cried for the earth, and somewhere in that cry, heaven smiled back. “Europa” stands as one of Santana’s most beloved compositions. It is a standard in his live performances, often extended and reshaped, but always recognizable by that longing, luminous opening phrase.

What began as a psychedelic lament became a timeless melody—a prayer without words, an elegy, a healing touch in musical form. Santana once said that music should be felt “like a hug, like a kiss from the universe.” “Europa” is exactly that.