MEAT LOAF - BAT OUT OF HELL

Publicació: Maig de 1978

Llistes: Gran Bretanya: #8 

"Bat Out of Hell" és un himne de rock escrit per Jim Steinman per a l'àlbum icònic del 1977 de Meat Loaf del mateix nom. Inicialment llançada com a segon senzill a Austràlia al maig de 1978, va guanyar atenció internacional quan es va reeditar al gener de 1979 al Regne Unit i altres països europeus. La cançó, juntament amb gran part de l'àlbum, s'inspira en la història de Peter Pan i el País de Neverland. Steinman va imaginar una "versió de rock i ciència-ficció de Peter Pan", un concepte que va realitzar finalment el 2017 quan va acabar el musical en el qual havia estat treballant des de 1968.

Steinman la va escriure per ser la definitiva "cançó sobre un accident de moto" capturant la intensitat carregada d'adrenalina del viatge d'un motorista i l'impacte visceral d'un accident catastròfic. La lletra descriu vívidament l'espantós moment d'un accident, amb imatges del cor del motorista encara bategant mentre es trenca del cos, semblant a un ratpenat que escapa de l'infern. La influència de "Leader of the Pack", una altra cançó icònica amb una moto, és evident en la composició de Steinman, que aprofita l'atractiu i el perill associat amb la cultura de les motos.

"Bat Out of Hell" comença amb una introducció instrumental que dura gairebé dos minuts, caracteritzada per una interacció inquietant entre el piano i la guitarra. A mesura que comença la lletra, es desplega una narrativa intensa, que descriu un paisatge carregat de temes de maldat, armes, ganivets i la imatgeria crua de "carrers injectats de sang". Enmig d'aquest teló fosc, la cançó es centra en la representació d'una noia "pura", un símbol recurrent carregat de significat.

La cançó captura la intensitat del viatge del motociclista, la seva velocitat temerària esmentada amb la lletra "riding faster than any other boy has ever gone” (corrent més ràpid que cap altre noi ho ha fet mai). Obviant el perill imminent, es llença cap a la corba, adonant-se massa tard del perill que s'apropa. L'accident es captat per una cacofonia de bateria i guitarres que rugeixen, que fan ressò de la violència caòtica de la col·lisió. Mentre el motociclista es troba greument ferit, la lletra descriu una imatge crua de la seva forma destrossada amuntegada amb les restes en flames de la seva moto. Alhora, enmig de la destroça, veu el seu cor encara bategant, un moment visceral reflectit musicalment per la línia de baix palpitant creada per Kasim Sulton.

La tornada, "I'll be gone when the morning comes” (Marxaré quan arribi el matí), comporta un doble significat, representant tant la separació del protagonista de la seva amant com la inevitabilitat de la seva pròxima mort. Finalment, la cançó culmina amb la repetició inquietant de la frase "like a bat out of hell” (com un ratpenat sortint de l'infern), subratllant el final sobtat i violent del viatge del motorista.

Durant el procés d'enregistrament, el productor Todd Rundgren inicialment es va resistir a la idea de simular el so d'una moto amb la seva guitarra. La persistència de Steinman finalment el va convèncer a provar-ho. La interpretació de Rundgren, incloent el so de la moto i el següent solo, es va executar impecablement en una sola presa.

"Bat Out of Hell" inicialment no es va llançar com a single als Estats Units, només es va publicar una versió en maxisingle en edició limitada. Malgrat la seva llarga durada de 9 minuts i 56 segons, la cançó ràpidament va guanyar popularitat a les emissores de ràdio després del llançament de l'àlbum. Tot i que la seva llarga durada la feia inadequada per a les emissores de ràdio pop convencionals, "Bat Out of Hell" va trobar el seu lloc entre les emissores de Freeform i Album Oriented Rock, que dominaven les ones durant aquella època.

Al Regne Unit, "Bat Out of Hell" va ser editada per reduir-ne la durada a 6 minuts i 40 segons, fent-la més apte per a la ràdio, i posteriorment es va llançar com a senzill. Aquesta versió editada va entrar a les llistes de vendes al febrer de 1979, assolint una respectable posició número 15. Remarcablement, això va passar 16 mesos després del llançament inicial de l'àlbum. La cançó va experimentar un nou èxit el 1993 quan es va reeditar al Regne Unit, aquesta vegada més editada per reduir-ne la durada a 4 minuts i 50 segons. Malgrat ser una reedició, va aconseguir un lloc impressionant a les llistes, assolint la posició número 8.

MEAT LOAF - BAT OUT OF HELL

Released: May 1978

Charted:  UK: #8 

"Bat Out of Hell" is a rock anthem written by Jim Steinman for Meat Loaf's iconic 1977 album of the same name. Initially released as the second single in Australia in May 1978, it later gained international attention when re-released in January 1979 in the UK and other European countries. The song, along with much of the album, draws inspiration from the story of Peter Pan and the Neverland. Steinman envisioned a "rock 'n roll sci-fi version of Peter Pan," a concept he finally realized in 2017 with the completion of a musical he had been working on since 1968.

Steinman wrote it to be the ultimate "motorcycle crash song” capturing the adrenaline-fueled intensity of a rider's journey and the visceral impact of a catastrophic accident. The lyrics vividly depict the harrowing moment of a crash, with imagery of the rider's heart still beating as it breaks free from the body, akin to a bat escaping from hell. The influence of "Leader of the Pack," another iconic song featuring a motorcycle, is evident in Steinman's composition, which taps into the allure and danger associated with motorcycle culture.

"Bat Out of Hell" starts with an instrumental introduction lasting nearly two minutes, characterized by a haunting interplay between piano and guitar. As the lyrics commence, a vivid narrative unfolds, depicting a landscape fraught with themes of evil, guns, knives, and the stark imagery of "bloodshot streets." Amidst this dark backdrop, the song hones in on the portrayal of a "pure" girl, a recurring symbol imbued with significance.

The song captures the intensity of the biker's journey, his reckless speed emphasized by the lyric "riding faster than any other boy has ever gone." Oblivious to the impending danger, he hurtles into the curve, realizing too late the peril ahead. The crash is signaled by a cacophony of drums and roaring guitars, echoing the chaotic violence of the collision. As the biker lies fatally wounded, the lyrics paint a grim picture of his torn and twisted form, juxtaposed against the burning wreckage of his bike. Yet, amidst the carnage, he perceives his heart still beating, a visceral moment mirrored musically by the pulsating bass line crafted by Kasim Sulton.

The chorus, "I'll be gone when the morning comes," carries a dual meaning, signifying both the protagonist's departure from his lover and the inevitability of his impending demise. Finally, the song culminates with the haunting repetition of the line "like a bat out of hell," underscoring the abrupt and violent end to the biker's journey.

During the recording process, producer Todd Rundgren initially resisted the idea of simulating a motorcycle sound with his electric guitar. Steinman's persistence eventually convinced him to give it a try. Rundgren's performance, including the motorcycle sound and subsequent solo, was executed flawlessly in a single take.

"Bat Out of Hell" was initially excluded from single release in the US, with only a limited-edition 12-inch version made available. Despite its lengthy duration of 9 minutes and 56 seconds, the song quickly gained traction on radio stations following the album's release. While its extended length rendered it unsuitable for mainstream pop radio, "Bat Out of Hell" found favor among Freeform and Album Oriented Rock stations, which dominated the airwaves during that era. 

In the UK, "Bat Out of Hell" underwent editing to reduce its duration to 6 minutes and 40 seconds, making it more radio-friendly, and was subsequently released as a single. This edited version entered the charts in February 1979, reaching a respectable position of #15. Remarkably, this occurred 16 months after the album's initial release. The song experienced renewed success in 1993 when it was re-released in the UK, this time with further editing to shorten it to 4 minutes and 50 seconds. Despite its earlier release, it still managed to chart impressively, reaching #8 on the UK charts.

 

DAVID BOWIE - MOONAGE DAYDREAM

Publicada: Maig de 1971

Àlbum: The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars

"Moonage Daydream" és una cançó de David Bowie. Es va publicar per primer cop com a single amb la seva efímera banda Arnold Corns al maig de 1971 a B&C Records. Més tard, aquell mateix any, Bowie va revisar la cançó amb la seva banda d'acompanyament, els Spiders from Mars - Mick Ronson, Trevor Bolder i Mick Woodmansey - per incloure-la a l’àlbum de 1972 "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars."

"Moonage Daydream" va sorgir durant la gira promocional de Bowie pels Estats Units a principis de febrer de 1971. Després de la gira, Bowie va reunir la breu banda Arnold Corns, anomenada així com a homenatge a la cançó d'Arnold Layne de Pink Floyd. Amb Mark Carr-Pritchard a la guitarra, Peter DeSomogyi al baix i Tim Broadbent a la bateria, la banda - anteriorment coneguda com el trio Rungk - es va unir a Bowie en la gravació de "Moonage Daydream" i "Hang On to Yourself" el 25 de febrer de 1971 als estudis de Radio Luxembourg a Londres. Bowie va contractar el dissenyador de vestuari obertament gai Freddie Burretti, per qui va escriure "Moonage Daydream", com a líder del grup. Tot i ser acreditat com a vocalista, Burretti no va participar en les gravacions. L'autor Peter Doggett va descriure la versió original com a “una tornada divertida inspirada en la ciència-ficció, dues estrofes poc definides amb una única frase memorable, i un arranjament que no només utilitzava la seva veu com un màrtir sota la Inquisició sinó que pràcticament definia la paraula 'caòtic'".

La feina a la guitarra de Mick Ronson va ser fonamental per donar forma al so distintiu de l'àlbum Ziggy Stardust, incloent el seu solo brillant a "Moonage Daydream". Bowie va capturar eloqüentment l'impacte de Ronson a l'assaig de David Buckley en el llibret que acompanya l'edició 2-CD del 30è aniversari de l'àlbum, lloant la seva guitarra crua, apassionada a l’estil Jeff Beck com a combinació perfecta per a Ziggy i els Spiders. Bowie fins i tot va descriure com representaria visualment la forma del solo en paper, amb "Moonage Daydream" dibuixant-lo com una línia plana que evolucionava a una forma dinàmica i expressiva. Curiosament, el riff introductori de guitarra seria utilitzat al 2005 per la banda punk pop Green Day al seu single  "Jesus of Suburbia".

Bowie va exhibir la cançó àmpliament durant la gira Ziggy Stardust de 1972 a 1973, atribuint-la a vegades a "una cançó escrita per Ziggy". La seva importància es va subratllar durant el darrer concert de la gira al Hammersmith Odeon de Londres, el 3 de juliol de 1973, on Bowie va declarar: "Aquest és l'últim espectacle que farem mai". Aquesta declaració es va interpretar més tard com la retirada de Ziggy Stardust. La gravació d'aquest concert històric va ser posteriorment llançat a la pel·lícula "Ziggy Stardust: The Motion Picture".

La cançó també va inspirar el títol pel documental "Moonage Daydream" de 2022 que presenta material d'arxiu que explora la vida i la carrera de Bowie. S’ha de dir que aquest documental és el primer film póstum sobre Bowie que va rebre l'aprovació dels seus hereus.

DAVID BOWIE - MOONAGE DAYDREAM

Released: May 1971

Album: The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars

"Moonage Daydream" stands as a song by David Bowie. It saw its first release as a single by his short-lived band Arnold Corns in May 1971 on B&C Records. Later that year, Bowie revisited the song with his backing band the Spiders from Mars—Mick Ronson, Trevor Bolder, and Mick Woodmansey—for its inclusion on his 1972 album "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars."

"Moonage Daydream" emerged during Bowie's US promotional tour in early February 1971. Following the tour, Bowie assembled the short-lived band Arnold Corns, named after the Pink Floyd song "Arnold Layne." Consisting of guitarist Mark Carr-Pritchard, bassist Peter DeSomogyi, and drummer Tim Broadbent, the band—previously known as the trio Rungk—joined Bowie in recording "Moonage Daydream" and "Hang On to Yourself" on 25 February 1971 at Radio Luxembourg's studios in London. Bowie enlisted openly gay dress designer Freddie Burretti, for whom he penned "Moonage Daydream," as the group's frontman. Despite being credited as a vocalist, Burretti did not participate in the recordings. Biographer Peter Doggett described the original version as featuring a "playful science-fiction-inspired chorus, two nondescript verses with a single memorable line, and an arrangement that not only racked his voice like a martyr under the Inquisition but virtually defined the word 'shambolic'."

Mick Ronson's guitar work was pivotal to shaping the distinctive sound of the Ziggy Stardust album, including his otherworldly sustain-drenched solo on "Moonage Daydream." Bowie eloquently captured Ronson's impact in David Buckley's essay in the booklet accompanying the 30th Anniversary 2-CD edition of the album, praising his raw, passionate Jeff Beck-style guitar as the perfect match for Ziggy and the Spiders. Bowie even described how he would visually depict the shape of a solo on paper, with "Moonage Daydream" featuring a solo that evolved from a flat line to a dynamic, expressive form. Interestingly, the song's introductory guitar riff would find new life in punk pop band Green Day's 2005 hit single, "Jesus of Suburbia."

Bowie showcased the song extensively during the Ziggy Stardust Tour from 1972 to 1973, sometimes attributing it to "a song written by Ziggy." Its significance was underscored during the tour's culminating performance at the Hammersmith Odeon, London, on 3 July 1973, where Bowie declared: "This is the last show we'll ever do." This statement was later interpreted as the retirement of Ziggy Stardust. The recording of this historic concert was subsequently released on “Ziggy Stardust: The Motion Picture”.

The song also inspired the title of the 2022 “Moonage Daydream” documentary featuring archival material that delves into Bowie's life and career. Notably, this documentary marks the first posthumous film about Bowie to receive approval from his estate.

 

LENE LOVICH - LUCKY NUMBER

Edició: juliol de 1978

Reedició: 26 de gener de 1979

Llistes: Regne Unit: #3 

"Lucky Number" és una cançó de l'artista anglo-americana Lene Lovich, inicialment llançada com a cara B. Escrita per Lene Lovich i Les Chappell, qui també va produir la pista, la cançó va ser rellançada com a cara A i es va convertir en el single principal definitiu de l'àlbum d'estudi debut de Lovich el 1978, "Stateless".

Nascuda Lili-Marlene Premilovich a Detroit d'una mare anglesa i un pare iugoslau, Lovich es va traslladar més tard a Hull, Anglaterra, on es va creuar amb el guitarrista i compositor Les Chappell. Chappell no només es va convertir en el seu col·laborador de llarga durada, sinó també en la seva parella. Abans de trobar la fama amb Stiff Records el 1978, Lovich va explorar diversos camins, des de ser estudiant d'art fins a ballarina go-go i músic ambulant al metro de Londres. Curiosament, també va prestar el seu talent vocal per sobregrabar crits per a pel·lícules d'horror. Abans de la seva carrera en solitari, Lovich va formar part de The Diversions, un grup de funk que va llançar diversos singles i un àlbum sense èxit significatiu. El descobriment de Lovich va arribar el 1978 quan va contribuir amb la lletra a l'èxit "Supernature" de l’interpret de música disco francés Cerrone, que va arribar al núm. 8 a les llistes del Regne Unit.

"Lucky Number" va sorgir gairebé per casualitat, concebuda com a cara B de la versió de Lene Lovich de "I Think We're Alone Now" de Tommy James & The Shondells. Ràpidament, Lovich i Les Chappell van escriure i gravar la pista. Malgrat inicialment ser relegada a la cara B del senzill, "Lucky Number" finalment es va emportar el protagonisme. En el seu rellançament al gener de 1979 per part de Stiff Records, aquesta vegada amb "Lucky Number" com a cara A, la cançó va assolir l’èxit. Va arribar a alçades impressionants a les llistes, com el núm. 2 a Austràlia, el núm. 3 als Països Baixos, Nova Zelanda i el Regne Unit, i el núm. 5 a Bèlgica.

La lletra il·lustra la transició de la seva independència a una connexió profunda amb una altra persona. Inicialment contenta amb la seva existència solitària, es refereix al 1 com el seu "número de la sort", indicant la seva satisfacció per estar sola. Però tot canvia quan coneix algú que li roba el cor. Del braç d'aquest nou amor trobat, la seva percepció canvia, i el seu "número de la sort" es converteix en el 2.

La cantant punk alemanya Nina Hagen va fer una versió de "Lucky Number", amb el títol "Wir leben immer... noch" ("Encara estem vius..."), a l'àlbum de 1979 "Unbehagen".

LENE LOVICH - LUCKY NUMBER

Released: July 1978

Re-released: January 26, 1979

Charted:  UK: #3 

"Lucky Number" is a song by English-American recording artist Lene Lovich released in the first instance as an B-side. Written by Lene Lovich and Les Chappell, who also produced the track, the song was re-released as an A-side and became the defining lead single of Lovich's 1978 debut studio album, "Stateless". 

Born Lili-Marlene Premilovich in Detroit to an English mother and a Yugoslavian father, Lovich later relocated to Hull, England, where she crossed paths with guitarist and songwriter Les Chappell. Chappell would become not only her longtime collaborator but also her partner. Before finding fame with Stiff Records in 1978, Lovich explored various paths, from art student to go-go dancer to busker on the London Underground. Interestingly, she also lent her vocal talents to overdub screams for horror films. Prior to her solo career, Lovich was part of The Diversions, a funk group that released several singles and an album without significant success. Lovich's breakthrough came in 1978 when she contributed lyrics to French disco singer Cerrone's hit "Supernature," which climbed to #8 on the UK charts.

"Lucky Number" emerged almost by chance, conceived as a B-side to Lene Lovich's cover of Tommy James & The Shondells' "I Think We're Alone Now." With limited time, Lovich and Les Chappell hastily wrote and recorded the track. Despite initially being relegated to the flip side of the single, "Lucky Number" ultimately stole the spotlight. Upon its re-release in January 1979 by Stiff Records, this time with "Lucky Number" as the A-side, the song skyrocketed to success. It reached impressive heights on the charts, peaking at #2 in Australia, #3 in the Netherlands, New Zealand, and the UK, and #5 in Belgium. 

The lyrics illustrate her transition from independence to a deep connection with another person. Initially content with her solitary existence, she refers to her "lucky number" as one, indicating her satisfaction with being alone. However, everything changes when she meets someone who captivates her heart. In the embrace of this newfound love, her perception shifts, and her "lucky number" becomes two. 

German punk singer Nina Hagen covered "Lucky Number," with the title "Wir leben immer... noch" ("We are alive... still") on the 1979 album “Unbehagen”.