Total de visualitzacions de pàgina:

29.10.22







ATEUS I CREIENTS. BONS O DOLENTS… 


Uns dies enrere vaig trobar per twitter aquests comentaris d’un tal Òscar Xinxilla que fan pensar… diu: 


”Us heu adonat que vosaltres, els ateus, sense nosaltres, els creients, no sou res?”


I segueix:


La immensa majoria de la població, de fet, malgrat es declari creient, no sap el que és. S’ha deixat endur. La meva crítica per als ateus, és que la majoria dels que es declaren així, només creuen -sembla- en els diners.”


Penso que les dues publicacions són una provocació per buscar la confrontació entre uns i altres, cosa que ha aconseguit, però em sembla un bon tema de debat. 


Jo no em considero catòlic, mai vaig decidir ser-ho, però en una època en què t’hi feien gairebé per obligació, em vaig trobar batejat només néixer. Mai he pensat en renunciar al catolicisme perquè és una cosa que ni m’escalfa ni em refreda, no necessito la fe per viure. Però en fer-me gran la vida m’ha portat cap a l’ateisme, perquè he comprès que la religió és una de les xacres més perilloses de la humanitat, possiblement la que ha fet més mal al llarg de la història. Moltes de les guerres i disputes viscudes per l’ésser humà s’han fet en nom de Déu, això és un fet innegable i que mai ha deixat de passar, segueix i seguirà passant. 


Pel que fa al que diu el Sr. Xinxilla, la primera afirmació em sembla, com he dit, una provocació en tota regla, però veritablement ens necessitem ateus i creients? Jo no crec en Deus, em semblen fantasies creades per tenir on agafar-se en moments de debilitat. I està bé que la gent tingui fe si la veu necessària, per això respecto als qui tenen necessitat de creure. Una altra cosa és que ens vulguin imposar aquesta fe, tothom hauria de ser lliure de decidir el camí espiritual que vol prendre. Al llarg de la vida m’han imposat moltes coses en nom de Déu, i en moltes d’elles he acabat claudicant. Segurament, actualment això no passaria. Tampoc en tinc penediment, perquè són coses que no m’han afectat en el dia a dia. Em vaig casar per l’església, més per motius externs que personals, avui estic divorciat, per tant és irrellevant com em vaig casar. El pare era ateu, abans de traspassar em va dir: quan mori no vull missa, em cremeu i després feu el que volgueu. Vam decidir posar les seves cendres al nínxol dels seus pares. Per fe? No, sencillament vam pensar que el cementiri és el lloc on els seus amics i coneguts tindràn ocasió de recordar-lo quan hi vagin pel motiu que sigui. Si haguéssim escampat les cendres en qualsevol lloc, només els més propers hauríem pogut tenir un pensament per a ell, i el cementiri és un lloc on hi van tan ateus com creients. És més una decisió pressa per respecte cap a tots els qui envoltaven el pare que no pas espiritual. 


La segona afirmació del Sr. Xinxilla és més enrevessada. Començo pel final: “els ateus només creuen -sembla- en els diners”. Si tenim en compte la riquesa infame de què fa ostentació l’església catòlica en molts dels seus llocs de culte, em sembla una afirmació totalment fora de lloc. Només amb la recaudacio de l’IBI, que no fa, es podria paliar la necessitat que pateixen molts dels seus creients. D’altra banda, l’economia és necessària tant per creients com per ateus, per tant aquesta afirmació és mentida. 


L’altra part: “La immensa majoria de la població, de fet, malgrat es declari creient, no sap el que és. S’ha deixat endur.” és per analitzar. Ve a dir que molts creients ho són sense saber perquè creuen, i es deixen endur, per tant fan coses que farien igualment sense ser creients. I té molt de veritat això. Ja he dit que em vaig casar per l’església més per pressions externes que no pas per voluntat pròpia, tot i no ser creient. Sobint fem coses més per anar en consonància amb la societat que no pas pel que voldríem fer. He dit que el pare era ateu, però sempre que moria un amic anava a missa del difunt. Jo fins fa uns anys feia igual, fins que en una homilia, mossèn Narcís va parlar de què la fe era una qüestió personal i que l’existència de Déu la marcava l’espiritualitat pròpia. Quan el mateix mossèn diu això penses: llavors, que faig aquí? En aquell moment vaig decidir que només aniria al tanatori, perquè de fet, el respecte pel difunt el sents igual en un lloc que en l’altre. Posem un altre exemple, la nostra estimada processó de Santa Cristina. Tots els que hi van són fervents seguidors de la Santa? Ho dubto. En teoria és un acte religiós, però quants ho veuen així? Molts, ateus o creients van a gaudir del dia de festa en companyia dels conciutadans. Jo mateix, en el seu moment anava a fer el S’amorra Amorra, i altres anys a fer fotos de la diada. Mai he entrat a l’església aquest dia. I no crec ser l’únic. Per tant, creients o ateus, molts ens deixem portar pels esdeveniments. No és una qüestió de fe, és més aviat de convivència. 


No vull acabar sense parlar de l’art religiós. Es pot ser ateu i sentir molta admiració pel que la fe dels demés ha creat. Podriem parlar de pintors, arquitectes, escultors etc; l’art religiós és immensament ric en meravelles que la història ens ha anat deixant. Arreu del món, en qualsevol racó trobarem llocs o objectes de culte que plasmen l’espiritualitat diversa dels seus autors, que els que no som seguidors de les deïtats que representen admirem tant com els més fidels seguidors de les mateixes. La cultura és universal. 


Un últim apunt pel que està passant a l’Iràn. La revolució de les dones contra el salafisme és un dels afers més importants de les darreres dècades. El món hauria d’obrir els ulls i prendre partit. O occident només es mou quan hi ha petroli pel mig? Per pensar… 

12.6.22

El catxondo dels slogans del DIA

Fa un temps que els supermercats Dia han canviat d’imatge; botigues renovades, personal renovat i una gran quantitat de productes que han canviat els seus envoltoris. I aquí és on apareix el catxondo que ha creat els nous slogans per la nova imatge dels seus productes de marca blanca. 

I així trobem missatges com ara “Selección del DIA” pels embotits o “Selección munDIAl” pels productes internacionals com ara certes classes de formatge on també hi ha el de DIAmantes de queso. Fins aquí tot bastant normal. Amb els embotits trobem “Tu charcuteria cotiDIAna”, i els gelats s’acompanyen amb el següent missatge: “Placer inmeDIAto”, on ja es juga amb les paraules. 

Lo bo bé ara: tots els productes làctics es venen dins de la līnia “DIA láctea”, ingenyós joc de paraules amb la nostra galàxia. Està bé, té la seva gràcia. Després tenim “El héroe del DIA” pels productes de neteja, ben buscat perquè sovint t’has de sentir un heroi per posar-te a netejar. El catxondo és el nom d’aquesta línia de productes: “Super Paco”. Ja m’imagino l’anunci a la tele: “Ni Batman, ni Spider-man, ni ningún otro, el héroe del dia és Súper Paco” 🤣


Però la palma d’or se l’emporta el paper de vàter, ara batejat com La Llama. “Con la Llama cada DIA sin drama”. És a dir, que si tens la Llama podràs anar a cagar tranquil·lament perquè el simpàtic animalet et salvarà del compromís i podràs anar ben net. Xapeau! 🤣🤣. Confeso que el dia que ho vaig llegir em vaig pixar de riure al mateix supermercat. 



Així doncs qui va idear aquests slogans ja ha fet la seva feina, que és que t’hi fixis i que se’n parli, a més de vendre. I per una vegada, la primera que captés el missatge, pagues amb un somriure. Apa, a comprar i que no us falti la Llama ni el sentit de l’humor 🤣🤣. 

3.6.22

Bond… James Bond (Top 3)


Temps de James Bond. Darrera entrega del rànking personal amb les pel·lícules situades als tres primers llocs. Com es deia al final dels títols de crèdit de No time to die: James Bond Will Return. La pregunta és: qui serà el nou Bond i quines sorpreses ens depararà? 




3. Goldfinger (1964)


Tercera pel·lícula i tercer protagonisme per Connery. 007 se les haurà de veure amb el magnat de l’or Goldfinger i el seu implacable majordom Oddjob, per impedir que contamini amb una bomba atòmica la reserva federal de l’or dels Estats Units a Ford Knox. A Goldfinger apareix per primera vegada Desmond Llewelyn anomenat com a Q (a From Russia with love se’l nomena pel seu cognom), qui fa entrega a Bond de l’Aston Martin DB5, que passarà a ser el vehicle més icònic de la franquícia. És a partir d’aquí que s’inicia l’habitual entrega de gadgets acompanyada del sentit de l’humor irònic que caracteritza totes les seves trobades. Shirley Eaton, la noia daurada, també passarà a ser una icona de la franquícia, tot i la seva aparició pràcticament testimonial per la pantalla. Oddjob roba el protagonisme al seu jefe i es converteix en un dels malvats més recordats de tota la sèrie. Goldfinger és una de les més valorades de la saga, tant a nivell crític com popular. 


El millor: la seqüència amb el raig làser i el moment quan Bond li diu a Goldfinger “espera que parli?” I aquest li contesta “no, espero que mori!”. El nom de la pilot de Goldfinger; Pussy Galore. El barret d’Oddjob. Els inginys que amaga l’Aston Martin.


Repartiment: Sean Connery, Gerd Frobe, Honor Blackman, Harold Sakata, Shirley Eaton, Tania Mallet, Cec Linder.

Director: Guy Hamilton


Malvats: Goldfinger (Gerd Fribe), Oddjob (Harold Sakata)

Noies Bond: Pussy Galore (Honor Blackman), Jill Masterson (Shirley Eaton)

Cançó: Goldfinger (Shirley Bassey)





2. From Russia with love (1963)


Segona entrega de la saga amb Connery com a actor principal. En aquest cas Bond ha d’ajudar a desertar Tatiana Romanova, una empleada del Consulat soviètic a Istambul, a canvi que aquesta els entregarà una màquina descifradora de missatges secrets, ignorant que el plan és una trampa d’Spectre. En aquest film s’introdueixen alguns elements que seràn tradicionals en la majoria d’entregues de la sèrie: la seqüència pre-crèdits inicials, els artiluguis que Q entrega a Bond, la frase final “James Bond Will return”; i es dona a conèixer l’organització Spectre, els agents de la qual, o el seu cap Blofeld (aquí mencionat com Número 1), seràn enemics recurrents de 007. 


El millor: l’ambient de guerra freda que destila tot el metratge. L’aparició d’Spectre i el primer enemic de categoria de Bond, Red Grant, qui és capaç d’intentar matar al britànic com de salvar-li la vida si és precís. El personatge d’Ali Kerim Bey i tot el que el rodeja. Les seqüències a l’Orient Express. Però el més destacable és el conjunt de tot plegat, que conclou en una de les pel·lícules més memorables de totes les rodades fins al moment.


Repartiment: Sean Connery, Robert Shaw, Daniela Bianchi, Pedro Armendariz, Lotte Lenya, Anthony Dawson, Vladek Sheybal.

Director: Terence Young


Malvats: Red Grant (Robert Shaw), Rosa Klebb (Lotte Lenya), Num 1 (Anthony Dawson). 

Noia Bond: Tatiana Romanova (Daniela Bianchi)

Cançó: From Russia with love (Matt Monro)





1. Casino Royale (2006)


Primera entrega amb Daniel Craig com a protagonista després de la controvèrsia creada per la seva elecció en substitució de Pierce Brosnan. Difícil panorama doncs per al nou 007 i un repte majúscul per a ell capgirar la pluja de crítiques rebudes sense haver rodat encara cap escena. Casino Royale representa un reinici en la sèrie on trobem un Bond que comença la seva carrera com a agent secret i acaba de rebre la seva llicència 00. Ja en la seqüència pre-crèdits veiem un canvi notable en el personatge, és més agressiu i despiatat però també més inexpert com es demostra en la seqüència inicial, quan perseguint un terrorista, acaba causant un conflicte diplomàtic al matar-lo a l’interior de l’ambaixada d’un país africà. Així doncs ens trobem davant d’un Bond més físic, més impetuós, però també més vulnerable. Com a contrapunt a aquest nou Bond més salvatge, ens presenten al seu antagònic, Le Chiffre, que destaca per la seva intel·ligència i impassibilitat semblant que tot està sempre sota el seu control. Le Chiffre sembla no immutar-se, però quan ho fa pot ser més salvatge que el mateix Bond. Prova d’això és la cruel tortura a la que somet l’agent secret quan sembla que tot ho té perdut. Però el nou Bond no destaca només pel seu renovat caràcter més violent, també és capaç d’enamorar-se, i ho fa de Vesper Lynd, una representant de la tresoreria del govern, encarregada de supervisar els diners assignats a Bond per participar en un torneig de poker. Al tractar-se d’un reboot de la sèrie, podem considerar que Vesper és l’equivalent a la Tracy amb qui es va casar a On her Majesty’s secret service, ja que se’n farà referència en les posteriors pel·lícules, marcant el caràcter de 007 en l’aspecte sentimental. A Casino Royale es reinventa doncs al personatge, fent-lo més humà i menys superheroi per apropar-lo a l’essencia, adaptada als temps actuals, que suggeriren les novel·les de Fleming, en definitiva, un 007 més pur.


El millor: tot.


Repartiment: Daniel Craig, Eva Green, Mads Mikkelsen, Giancarlo Giannini, Jeffrey Wright, Judi Dench, Jesper Christensen, Simon Abkarian, Caterina Murino.

Director: Martin Campbell


Malvat: Le Chiffre (Mads Mikkelsen)

Noia Bond: Vesper Lynd (Eva Green)

Cançó: You know my name (Chris Cornell) 




====================




James Bond Will Return





2.6.22

Bond… James Bond (Ránking 10 a 4)

Temps de James Bond. Seguim amb el rànking personal amb les pel·lícules situades entre els llocs 10 i 4. Ens apropem al final. 




10. GoldenEye (1995)


Primer film amb Brosnan de protagonista, i el seu millor. També és el debut de Judi Dench com a M substituint Robert Brown, en la que és una de les millors decisions de la franquícia. Dench és el contrapunt ideal pel caràcter de Bond, dura i exigent quan convé, però amb un marcat caràcter maternal quan no és davant l’agent. Aquesta característica és més palpable en les entregues protagonitzades per Craig. Argumentalment, Bond ha d’impedir que un agent desertor del MI6 utilitzi el satèl·lit GoldenEye contra Londres. 


El millor: l’escena inicial de la presa, les lluites de Famke Janssen i les persecucions per Sant Petersburg amb el tanc i per Mònaco. El pitjor: el moment inicial de l’avioneta. 


Repartiment: Pierce Brosnan, Sean Bean, Izabella Scorupco, Famke Janssen, Judi Dench, Robbie Coltrane, Gottfried John, Alan Cumming, Joe Don Baker.

Director: Martin Campbell


Malvats: Alec Trevelyan (Sean Bean), Xenia Onatopp (Famke Janssen)

Noies Bond: Natalya Simonova (Izabella Scorupco), Xenia Onatopp (Famke Janssen)

Cançó: GoldenEye (Tina Turner)





9. Dr. No (1962)


Primera entrega de la sèrie amb Connery com a cap de cartell. Els anys no perdonen i en alguns aspectes no ha envellit bé, però no podem obviar que han passat seixanta anys des de la seva estrena. Sylvia Trench (Eunice Gayson) va ser la primera persona en escoltar el famòs “Bond… James Bond”, que també és al pronunciar aquestes paraules, el primer moment que veiem 007 en pantalla, tota una presentació en societat. A partir d’aquí comencen tota la sèrie de tòpics sobre el personatge que s’han mantingut durant sis dècades: el Martini vodka, els casinos, la pistola Walther ppk, i a partir de la segona pel·lícula, els gadgets de Q, les ordres de M i les insinuacions amb Moneypenny, l’Aston Martin i les noies Bond. 


El millor: l’aparició de Honey Ryder des del mar, i el tema musical principal, tota una icona de les bandes sonores del cinema. 


Repartiment: Sean Connery, Ursula Andress, Bernard Lee, Joseph Wiseman, Jack Lord, Lois Maxwell, John Kitzmiller, Anthony Dawson, Eunice Gayson.

Director: Terence Young


Malvat: Dr. No (Joseph Wiseman)

Noia Bond: Honey Ryder (Ursula Andress)

Cançó: James Bond Theme (Monty Norman)





8. Licence to kill (1989)


Segona i última aparició de Dalton com a protagonista. Problemes amb els drets legals van endarrerir la següent pel·lícula sis anys, fet que va fer que Dalton acabes el seu contracte i després no volgués tornar. En aquesta ocasió veiem un Bond que persegueix un narcotraficant que ha assessinat la dona del seu amic Felix Leiter, cosa que fa que M li revoqui la llicència per matar. Veiem un 007 venjatiu, més fosc i en la línia del que més tard caracteritzarà l’enfoc de Daniel Craig. 


El millor: Sánchez i el caràcter de Bond. 


Repartiment: Timothy Dalton, Robert Davi, Carey Lowell, Talisa Soto, Benicio del Toro, David Hedison, Desmond Llewelyn.

Director: John Glen.


Malvats: Sánchez (Robert Davi), Dario (Benicio del Toro)

Noies Bond: Pam Bouvier (Carey Lowell), Lupe Lamora (Talisa Soto)

Cançó: Licence to kill (Gladys Knight)





7. No time to die (2021)


Cinquena i última aparició de Daniel Craig com a protagonista. El film és un homenatge sense amagar-se’n a “Al servei secret de sa majestat”, una de les pel·lícules més maltractades de la sèrie, però també una de les més interessants. Des de la cançó de Louis Armstrong, present en diversos moments del metratge, a la situació personal de Bond tributen aquell film. Allà es casava i tot seguit enviduava sense gaudir del matrimoni. Ara descobreix que és pare i el que mor és ell sense arribar a tastar la paternitat. Sí, Bond mor, l’impossible aquí el fan possible, i fan que  pensis: per què? Quina necessitat hi ha de destroçar un mite? Doncs ho fan, I el més trist de tot, és que a sobre fan que mori a causa de foc amic. Volen demostrar així que no hi ha cap enemic que pugui amb ell? El cas és que en un moment et llencen per terra la idea que ens ha acompanyat durant 60 anys de què James Bond era immortal. La decisió de matar James Bond només la puc entendre com que la saga protagonitzada per Daniel Craig hagi estat un rebooth de la franquícia. De fet ja va començar amb Casino Royale que era un remake de la primera aventura de 007. Només així es poden entendre algunes de les coses que han passat en tots els films protagonitzats per Craig. Per exemple la reaparició de Blofeld i Spectre. Un altre aspecte que pot ratificar aquest supòsit és el lligam que aporta Vesper a totes les pel·lícules, sempre en la memòria de l’heroi. Només veient-t’ho com una saga tancada de cinc pel·lícules, a part de tot el que s’havia fet abans, puc entendre el final que s’ha decidit per a les interpretacions de Craig. Per tant entenc que quan es triï el nou actor que es posarà en la pell de 007, estarem parlant d’un nou rebooth i que tot el viscut fins avui serà com si no hagués existit. Perquè 007 sempre ha de ser James Bond, i no tindria cap sentit una nova pel·lícula sense ell. Seria un insult als seguidors de la sèrie i a l’esperit del personatge d’Ian Fleming. Lanzeby va passar a la història com el Bond que es va casar. Craig passarà a la història com el Bond que va morir, encara que no ens agradi. La cançó de Billie Eilish és la guanyadora en la darrera edició dels Òscar. 


El millor: Ana de Armas. El pitjor: el desenllaç. 


Repartiment: Daniel Craig, Lea Seydoux, Rami Malek, Ana de Armas, Christoph Waltz, Lashana Lynch, Ralph Fiennes, Jeffrey Wright, Ben Whishaw, Naomie Harris.

Director: Cary Joji Fukunaga


Malvats: Bloefeld (Christoph Waltz), Safin (Rami Malek)

Noies Bond: Madeleine (Lea Seydoux), Paloma (Ana de Armas)

Cançó: No time to die (Billie Eilish)





6. On her Majesty’s secret service (1969)


Primera i única aparició de George Lazenby com a protagonista després de la negativa de Connery de continuar en la franquícia. No ho va tenir fàcil l’australià degut a l’enorme carisma del seu predecessor, com tampoc el fet de què abans de l’estrena ja anunciés que aquesta seria la seva única participació en la sèrie. Tot i així el seu treball va ser més que acceptable tot i la quantitat de crítiques rebudes en el seu moment. Tampoc va agradar que Bond es casés encara que fos breument. El temps ha revaloritzat la pel·lícula i argumentalment se la considera una de les més interessants de la saga. 


El millor: la trama amorosa, inusual fins aleshores fent referència al seu protagonista.


Repartiment: George Lazenby, Telly Savalas, Diana Rigg, Gabriele Ferzetti, Ilse Steppat, George Baker.

Director: Peter Hunt


Malvat: Blofeld (Telly Savalas)

Noia Bond: Tracy (Diana Rigg)

Cançó: We have all the time in the world (Louis Armstrong)





5. Skyfall (2012)


Tercera actuació de Craig com a Bond en la que ha de combatre un ex-agent de l’MI6 que vol matar M. Primera aparició de Noemie Harris com a Moneypeppy on tindrà un paper molt rellevant en el futur de 007 al abatre’l accidentalment. També és destacable l’actuació de Bardem com a Silva, l’ex-agent que vol revenjar-se de M a la que acusa de tots els seus mals. Aquesta és la setena i darrera actuació de Dench com a M, sobre la qual gira la trama principal d’Skyfall pel que la podriem considerar la veritable noia Bond d’aquest capítol. Estricta quan ho ha de ser, això és palpable en la decisió que pren a l’inici quan ordena Moneypeppy disparar tot i el risc que això comporta, i protectora quan accepta Bond per la missió tot i saber que no és apte. La seva relació personal s’estreny a mida que va transcorrent el metratge, fins a l’escena en que M mor en braços de Bond. Després d’On her Majesty’s secret service, és l’entrega on més s’aprofundeix en la vida personal de Bond, cosa que es farà més evident en les dues darreres actuacions de Craig. Skyfall va ser nominada a cinc Oscars dels quals en va guanyar dos, millor cançó per Adele i millor edició de so. 


El millor: la relació de Bond amb M


Repartiment: Daniel Craig, Javier Bardem, Judi Dench, Naomie Harris, Albert Finnes, Ralph Fiennes, Ben Whishaw, Berenice Marlohe.

Director: Sam Mendes


Malvat: Silva (Javier Bardem)

Noies Bond: M (Judi Dench), Moneypeppy (Naomie Harris), Severine (Berenice Marlohe)

Cançó: Skyfall (Adele)





4. The Spy who loved me (1977)


Tercera participació de Moore com a 007. En aquest cas, Bond s’ha d’enfrontar a un empresari naval que vol destruir el món per crear una nova civilització al fons del mar. 

Per impedir-ho farà aliança amb una espía soviètica. Aquí trobem una de les escenes més iconiques de tota la sèrie, quan Bond fugint d’una persecució a la neu salta per un precipici i desplega un paracaigudes amb la bandera de la Union Jack. També apareix per primer cop, Jaws, un dels malvats més estimats pel públic. Aquesta entrega suposa la primera aparició de Walter Gotell en el paper del General Gogol de l’exèrcit soviètic i jefe de la KGB, rol que mantindria en sis films consecutius. Abans ja havia tingut un paper a From Russia with love. La pel·lícula va ser nominada a tres Oscar. 


El millor: és difícil fer una tria perquè el metratge està plagat de moments destacats. Les escenes amb el Lotus blanc, ja sigui per terra o mar. La majestuositat de la ciutadella marítima Atlantis. El recorregut per Egipte, i obviament la mencionada seqüència pre-crèdits a la neu. 


Repartiment: Roger Moore, Barbara Bach, Curd Jurgens, Richard Kiel, Walter Gotell, Caroline Munro.

Director: Lewis Gilbert


Malvats: Stromberg (Curd Jurgens), Jaws ( Richard Kiel)

Noia Bond: Anya Amasova (Barbara Bach)

Cançó: Nobody does It better (Carly Simon)



====================



(Continuarà amb les pel·lícules del 3 a l’1)










1.6.22

Bond… James Bond (Rànking 20 a 11)

 



Temps de James Bond. Amb motiu del seixanté aniversari de la sèrie s’aniran reestrenat totes les pel·lícules als cinemes del Regne Unit entre els mesos de maig i octubre. Aquí estan totes disponibles a Amazon Prime. Segona entrega del meu Rànking personal amb les pel·lícules situades entre els llocs 20 i 11. 





20. For your eyes only (1981)


Cinquena pel·lícula protagonitzada per Roger Moore. En aquesta ocassió Bond ha de rescatar d’un vaixell espia britànic enfonsat, l’Atac, un dispositiu controlador de submarins nuclears. Breu reaparició de Blofeld en la seqüència prèvia als crèdits. És l’única pel·lícula de la sèrie on la imatge de la cantant del tema principal apareix en els títols de crèdit inicials. 


El millor: la persecució entre un Citröen 2CV i dos Peugeot per la serra madrilenya, i les escenes subaquàtiques. 


Repartiment: Roger Moore, Carole Bouquet, Julian Glover, Topol, Lynn-Holly Johnson, Michael Gothart, John Wyman, Cassandra Harris. 

Director: John Glen


Malvats: Kristatos (Julian Glover), Locque (Michael Gothart Locque), Erik Kriegler (John Wyman)

Noia Bond: Melina (Carole Bouquet)

Cançó: For your eyes only (Sheena Easton)





19. Never say never again (1983)


Després de manifestar que mai tornaria al paper, Connery reprèn el protagonisme interpretant l’espía en aquesta producció independent paral·lela a l’estrena d’Octopussy. D’aquestes manifestacions va sorgir el títol del film que és un remaque de Thunderball, escrita entre Fleming i Kevin McClory, i motiu d’una llarga sèrie de polèmiques entre els productors pels drets legals. 


El millor: Barbara Carrera conduint un R-5 turbo. 


Repartiment: Sean Connery, Klaus Maria Brandauer, Kim Basinger, Barbara Carrera, Max Von Sydow, Bernie Casey, Rowan Atkinson. 

Director: Irvin Kershner


Malvats: Largo (Klaus Maria Brandauer), Fatima (Barbara Carrera),  Blofeld (Max Von Sydow)

Noies Bond: Domino (Kim Basinger), Fatima (Barbara Carrera)

Cançó: Never say never again (Lani Hall)





18. Tomorrow never dies (1997)


Segon paper protagonista per Brosnan, on ha de perseguir un magnat dels mitjans de comunicació que pretén iniciar la tercera guerra mundial. 


El millor: les escenes de lluita amb Michelle Yeoh de protagonista. 


Repartiment: Pierce Brosnan, Michelle Yeoh, Jonathan Pryce, Teri Hatcher, Joe Don Baker, Judi Dench. 

Director: Roger Spottiswoode


Malvat: Elliot Carver (Jonathan Pryce)

Noies Bond: Wai Lin (Michelle Yeoh), Paris Carver (Teri Hatcher)

Cançó: Tomorrow never dies (Sheryl Crow)





17. Quantum of solace (2008)


Segona aparició de Craig en el rol principal. El film és una secuela de Casino Royale on Bond busca revenja després de la mort de Vesper Lynd, i es troba amb Camille qui també vol revenjar la mort de la seva família. Aquí tenim un homenatge als Beatles a través d’una agent del MI6 anomenada Strawberry Fields. 


El millor: la persecució de Bond a un agent infiltrat pels taulats de Siena.


Repartiment: Daniel Craig, Olga Kurylenko, Mathieu Amalric, Judi Dench, Giancarlo Giannini, Jeffrey Wright, Jesper Christensen. 

Director: Marc Forster


Malvat: Dominic Greene (Mathieu Amalric)

Noia Bond: Camille (Olga Kurylenko)

Cançó: Another way to die (Alicia Keys & Jack White)




16. Octopussy (1983)


Sisena entrega amb Roger Moore al capdavant. En aquesta ocassió Bond ha d’enfrontar-se a un militar soviètic que roba joies i les canvia per falsificacions, i el seu còmplice, un príncep afgà. Maud Adams és noia Bond per segona vegada, primer cop que això passava. Primera aparició de Robert Brown com a M en substitució de Bernard Lee. 


El millor: la seqüència pre-crèdits a la base militar cubana, i les seqüències en el tren. 


Repartiment: Roger Moore, Louis Jordan, Maud Adams, Kabir Bedi, Kristina Wayborn, Steven Berkoff.  

Director: John Glen


Malvats: Kamal Khan (Louis Jordan), Gobinda (Kabir Bedi)

Noia Bond: Octopussy (Maud Adams)

Cançó: All time high (Rita Coolidge)





15. Spectre (2015)


Daniel Craig és Bond per quarta vegada, on per primer cop (en la seva sèrie) s’ha d’enfrontar a la organització Spectre, descobrint curiosos lligams entre aquesta i els seus anteriors enemics. Primera aparició de Ralph Fiennes ja nomenat M en substitució de Judi Dench. 


El millor: la seqüència pre-crèdits a Mèxic i la persecució entre l’Aston Martin i el Ferrari a Roma. El més esgarrifós: la tortura cranial de Blofeld a Bond. 


Repartiment: Daniel Craig, Christoph Waltz, Lea Seydoux, Ralph Fiennes, Monica Bellucci, Dave Bautista, Andrew Scott, Jesper Christensen. 

Director: Sam Mendes


Malvats: Blofeld (Christoph Waltz), Hinx (Dave Bautista), C (Andrew Scott)

Noia Bond: Madeleine Swann(Lea Seydoux)

Cançó: Writing’s on the wall (Sam Smith)





14. You only live twice (1967)


Cinquena entrega amb Connery al capdavant. En plena guerra freda, 007 és enviat al Japó a investigar la desaparició d’unes naus espacials. Durant el rodatge es va anunciar que aquesta seria l’última pel·lícula amb Connery com a protagonista, cosa que després no va passar. 


El millor: la seqüència voladora amb la Little Nellie. 


Repartiment: Sean Connery, Akiko Wakabayashi, Donald Pleasance, Mie Hama, Teru Shimada

Director: Lewis Gilbert


Malvat: Blofeld (Donald Pleasance)

Noies Bond: Aki (Akiko Wakabayashi) Kissy (Mie Hama)

Cançó: You only live twice (Nancy Sinatra)





13. Live and let die (1973)


Primera aparició de Roger Moore com a 007. En plena època del Blaxploitation, Bond se les ha de veure amb un gàngster de Harlem que trafica amb heroïna, en un ambient de vidents i vudú. Va estar nominada a l’Oscar a millor cançó original. 


El millor: la persecució amb lanxes pels pantans de Nova Orleans, l’escena amb els cocodrils i la cançó de Paul McCartney.


Repartiment: Roger Moore, Jane Seymour, Yaphet Kotto, Clifton James, Julius Harris, Gloria Hendry, Geoffrey Holder.

Director: Guy Hamilton 


Malvat: Kananga (Yaphet Kotto)

Noies Bond: Solitaire (Jane Seymour), Rosie (Gloria Hendry)

Cançó: Live and let die (Paul McCartney & Wings)




12. Thunderball (1965)


En la quarta missió de Sean Connery com a Bond, 007 ha de trobar dues bombes atòmiques robades per Spectre. Aquesta havia de ser la primera pel·lícula de l’agent secret, però les disputes legals van retardar el seu rodatge. Va guanyar l’Oscar als millors efectes visuals. 


El millor: les escenes submarines. 



Repartiment: Sean Connery, Adolfo Celi, Claudine Auger, Luciana Paluzzi, Rik Van Nutter.

Director: Terence Young


Malvats: Largo (Adolfo Celi), Fiona (Luciana Paluzzi)

Noies Bond: Dominó (Claudine Auger), Fiona (Luciana Paluzzi)

Cançó: Thunderball (Tom Jones)





11. The Living daylights (1987)


Primera actuació de Timothy Dalton en el rol de Bond, que tot i no tenir l’acceptació esperada, va ser un bon protagonista deixant dues grans interpretacions. En aquesta entrega, Bond ha d’ajudar un desertor soviètic a passar a occident. 


El millor: Gibraltar, la persecució per Bratislava, la fugida per la neu sobre un violoncel i les cançons de Pretenders. 


Repartiment: Timothy Dalton, Maryam D’abo, Jeroen Krabbe, John Rhys-Davies, Joe Don Baker, Andreas Wisniewski.

Director: John Glen


Malvats: Brad Whitaker (Joe Don Baker), Necros (Andreas Wisniewski)

Noia Bond: Kara (Maryam D’abo)

Cançó: The Living daylights (A-ha)



=====================



(Continuarà amb les pel·lícules del 10 al 4)