DAVID BOWIE - REBEL REBEL

Publicació: 15 de febrer de 1974

Llistes d’èxits: Regne Unit: #5 · Estats Units: #64

“Rebel Rebel” és un dels himnes més emblemàtics i populars de David Bowie. Publicat al Regne Unit el 15 de febrer de 1974 com a single principal del disc Diamond Dogs, la cançó representa tant la fi d’una era com l’inici de la constant reinvenció de Bowie. La versió britànica del senzill —més llarga— és la més reconeguda avui dia, mentre que als EUA es va editar una versió més curta, amb cors addicionals i més percussió, tot i que Bowie preferia el so més cru de l’original.

Escrita i produïda íntegrament per Bowie, “Rebel Rebel” es construeix a partir d’un riff de guitarra d’estil Keith Richards que palpita al llarg de tota la cançó com un batec—brut, repetitiu i hipnòtic. Els crítics l’han considerat un dels riffs més llegendari del rock, al costat de “Paranoid” de Black Sabbath, “Whole Lotta Love” de Led Zeppelin, o “Smoke on the Water” de Deep Purple. Però aquest riff no és obra de Mick Ronson: és Bowie mateix tocant la guitarra amb un so brut i actitud desafiant. En aquest moment, Ronson ja havia deixat la banda, i “Rebel Rebel” es convertí en el primer gran èxit de Bowie des de “Space Oddity” sense la seva col·laboració. Bowie es va encarregar de gairebé tots els aspectes de la cançó.

La cançó es va originar com a part d’un musical fallit sobre Ziggy Stardust a finals de 1973, però aviat va adquirir entitat pròpia. En aquell moment, Bowie ja volia abandonar el glam rock, i “Rebel Rebel” funciona com un comiat desafiant al gènere que ell mateix havia ajudat a crear. Amb la seva energia esquinçada, lletra transgressora i una actitud antiautoritària, molts crítics l’han qualificat de “proto-punk”—punk abans del punk.

Lletrísticament, és una celebració de la fluïdesa de gènere, la no-conformitat i la rebel·lió adolescent: “You’ve got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl” (Tens la teva mare en un remolí / No està segura de si ets noi o noia). És Bowie parlant directament als fans que havien fet de Ziggy una icona—joves glam, marginats, outsiders—i els homenatja amb versos com:

“You love bands when they’re playing hard / You want more and you want it fast” (T'encanten les bandes quan toquen fort / Vols més i ho vols ràpid). És un tribut rebel a la diferència, embolcallat amb pur rock’n’roll cobert de purpurina.

Comercialment, va tenir un gran èxit al Regne Unit arribant al número 5, tot i que als EUA només va arribar al número 64. Malgrat això, “Rebel Rebel” es va convertir en la cançó més versionada de Bowie i una de les seves favorites als directes. Al llarg dels anys, la va transformar en múltiples estils: punk, disco, reggae—una mostra clara de la seva versatilitat i atractiu diferencial.

Segons el guitarrista Alan Parker, Bowie va descriure un cop el riff com “una mica a l’estil dels Rolling Stones”, afegint amb un somriure: “Només vull empipar una mica en Mick [Jagger].” I potser ho va aconseguir—“Rebel Rebel” sonava com els Stones més perillosos, però amb una teatralitat glam que només Bowie podia oferir.

Dos anys després de l’explosió del glam rock, “Rebel Rebel” en destil·lava tota l’essència en un únic crit sorollós, brillant i desafiador. Però Bowie, sempre inquiet, ja es preparava per deixar-ho enrere i avançar. El següent pas? Un malson distòpic i orwellià amb “Diamond Dogs”, i després una immersió en el soul de Filadèlfia. I no va mirar mai enrere.

DAVID BOWIE - REBEL REBEL

Released: February 15, 1974

Charts: UK: #5  US: #64 

“Rebel Rebel” is one of David Bowie’s most popular anthems. Released in the UK on 15 February 1974 as the lead single from the album “Diamond Dogs”, the track marked both the end of an era and the beginning of Bowie’s continual reinvention. The UK version of the single runs longer and is the one most commonly associated with the song today. A shorter US edit was later released with additional backing vocals and percussion, though Bowie himself reportedly preferred the rawness of the original.

Written and produced solely by Bowie, “Rebel Rebel” is built around a Keith Richards-style riff that pulses through the entire song like a heartbeat—raw, repetitive, and hypnotic. Critics have ranked it among the most legendary riffs in rock, alongside Sabbath’s “Paranoid,” Zeppelin’s “Whole Lotta Love,” and Purple’s “Smoke on the Water.” Yet the riff isn’t Ronson’s—it’s Bowie himself on guitar, playing with a deliberately dirty tone and attitude. Mick Ronson, Bowie’s long-time guitarist, had exited the picture by this point, making “Rebel Rebel” the first Bowie hit since “Space Oddity” without his signature touch. Bowie handled nearly every aspect of the track himself.

The song began life as part of an abandoned Ziggy Stardust musical in late 1973, but quickly took on a life of its own. By this point, Bowie was ready to leave glam rock behind, and “Rebel Rebel” stands as a defiant kiss-off to the genre he helped invent. Critics have described it as “proto-punk”, with its gender-bending lyrics, ragged energy, and anti-authoritarian stance—punk before punk.

Lyrically, it’s a celebration of gender fluidity, non-conformity, and teen rebellion:

“You’ve got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl”.

It’s Bowie writing directly to the kids who had made Ziggy a sensation—glam fans, outcasts, and outsiders, all of whom he honors with lines like:

“You love bands when they’re playing hard / You want more and you want it fast.”

It’s a rebellious tribute to those who dared to be different, wrapped in glitzy, glitter-dusted rock ‘n’ roll.

Commercially, the song was a hit—#5 on the UK Singles Chart, though it only reached #64 in the US. Despite the relatively modest American showing, “Rebel Rebel” went on to become Bowie’s most-covered song and a live favorite for decades. On stage, he twisted it into punk, disco, even reggae variants depending on the era—proof of its versatility and timeless appeal.

According to guitarist Alan Parker, Bowie once described the riff as “a bit Rolling Stonesy,” admitting with a smirk, “I just want to piss Mick [Jagger] off a bit.” And he might have—“Rebel Rebel” sounded like the Stones at their most dangerous, yet with a glam theatricality only Bowie could conjure.

Two years after glam exploded, “Rebel Rebel” distilled everything the movement stood for into one loud, brash, glittering roar. But Bowie, ever restless, was already preparing to torch it all and move forward. His next stop? A dystopian, Orwellian nightmare in the form of “Diamond Dogs”, and soon after, a plunge into Philly soul. He never looked back.