Vivències del meu carrer II

Al carrer teniem una petita botiga de barri que tenia de tot, ca la Milia o can Pepito, els pares de’n Salvador i l’Emi Albà. Eren temps on no existien els grans supermercats, i totes les veïnes del carrer anaven allà. Molts cops la mare m’hi feia anar a comprar, i si arribaves i trobaves dos o tres veïnes ja havies begut oli, perdies mitja tarda allà dins. La Quimeta, la Fina, les Maries, o la mateixa Milia… quina xerrera! En una tarda et posaves al dia de tot el que passava al barri. Llavors tornaves a casa després de molta estona i la mare deia, “que has ido a comprar a Blanes o que?”

Sovint hi anava a comprar per a la mare, però també comprava les meves coses. Com no tenia diners havia de demanar-los a la mare, i si no me’n donava sempre quedava el recurs d’anar a l’avia Filo. “Iaia, em dones un duro per comprar xiclets?” I cap a ca la Milia a comprar els Bazoka primer i després els Cheiw, els vermells maduixa i els àcids de color rosa. Ja no fan xiclets així. I els Palotes? I els gelats? Allà tenien els gelats Marisa. Que bons!

De fet sempre era millor anar a comprar amb la mare, perquè sempre tornava a casa amb Bonys o Tigretons, perquè tots els nens fèiem els àlbums de cromos del Bimbo. “Que quieres de merienda?” “Un Bucanero”. I em portava el paquet doble. “Hoy quieres Bucanero?” “No, hoy Pantera Rosa”. I anar omplint l’àlbum. Després canviavem els cromos repes amb els nens del carrer o al cole. L’àlbum més xulo era “El Libro de las Adivinanzas” perquè a l’àlbum et posava l’endevinalla i fins que no et sortia el cromo no sabies la solució.

Un cop van fer una promoció de Nocilla, que regalaven una samarreta, blanca amb el logo en vermell. Quan vam tenir la cartilla plena vaig córrer a ca la Milia a descanviar-la per la samarreta. No anava xulo ni res jo amb la meva samarreta de Nocilla. Però l’alegria em va durar menys que el duro de la iaia a la butxaca. Quan la mare la va posar a la rentadora es va descolorir i el disgust em va durar dies. Fins que’ de cop, va aparèixer una samarreta nova sobre el llit. La mare veient el meu disgust va anar a parlar amb la Milia i li va canviar. 

Aquelles anades i vingudes per les botiguetes del carrer (també hi havia la botiga de l’altre Pepito, en Cabanyes), em van anar molt bé per aprendre català, en una època en què l’estudi de la llengua era inexistent a l’escola. El franquisme era a les acaballes, però encara estava prohibit ensenyar-lo. Al carrer de casa, la majoria de veïns eren de parla catalana, tret d’unes poques famílies on havia migrants d’Andalusia, com era el nostre cas. Al venir la mare del sud, la llengua habitual de l’entorn familiar era el castellà, i fins que tant la meva germana com jo no vam començar a festejar, no vam canviar aquest hàbit. Llavors l’Imma, jo i el pare parlàvem català i amb la mare vam parlar castellà tota la vida. Com la mare demanava el que volia en castellà, anava a comprar i deia: “Milia, posim un quart de kilo de garbanzos per a la mare, i una mica de perejil”. Llavors la Milia em corregia, “garbanzos són cigrons, i perejil es diu julivert”. Com era llest no necessitava que m’ho repetís més, el proper cop ja demanaria cigrons o julivert. Però a més de ser llest, tenia amor propi i no m’agradava que em corregisin davant d’altres veïnes. Així que quan alguna paraula creia que no es deia igual en castellà que en català, baixava a veure a l’avia perquè m’ho aclarís. “Iaia, guisantes està ben dit?” “No, guisantes són pèsols” replicava l’avia. Llavors sortia corrents cap a la botiga i demanava tot orgullós: “Milia, un quart de kilo de pèsols per a la mare”. 

I van aparèixer els súpers, i la gent va començar a anar als súpers, i com moltes la botiga de la Milia i en Pepito va tancar. Però sempre en quedarà el record de què va estar amb mi durant una etapa molt bonica de la vida, la infància. Quins xiclets els Cheiw, i quins gelats els Marisa. I no parlem dels Sugus que no tenien res a veure amb els d’ara. La Milia, en Pepito i també en Salvador han marxat, però la gent que es fa estimar, la bona gent mai marxa del tot, sempre en queda un trocet amb nosaltres.