BARÇA – MADRID: REFLEXIONS SOBRE EL GRAN CLÀSSIC

Queden pocs dies, els mitjans de comunicació s’estan encarregant d’escalfar el clàssic com mai recordo que s’hagués fet abans. L’arribada dels portuguesos, les batalles de Guardiola a les sales de premsa per no dir res sobre el partit, Preciado, la Selecció Espanyola, la guerra Messi – Cristiano pel Pichichi, tot influeix i tot quedarà enrere el dia 30. I abans no es jugui el partit em ve de gust escriure unes reflexions sobre el Barça – Madrid, el millor partit que es pot veure en un estadi de futbol.

SENTIMENT

Tots els culers tenim una mica de merengue dins nostre. És el ying i el yang del futbol, la confirmació de què els contraris s’atrauen. Quan un culer no sap com a anat la jornada de futbol pregunta: “Què ha fet el Barça?” i tot seguit la següent pregunta és: “i el Madrid?” Jo sempre dic que el meu equip és el Barça i el meu segon equip és el Madrid, i aquesta afirmació l’expresso perquè en el Barça i tinc vesats tots els sentiments positius i l’amor a uns colors i un sentiment, i el Madrid és la vàlvula d’escapament per a tota l’energia negativa que genera ser addicte al futbol. Quan Guardiola surt a la sala de premsa i diu que de Mourinho no en parla penses: “que llest que és aquest home”. Quan Sergio Ramos surt a la sala de premsa i diu: “Te lo digo en catalán?” penses: “quina ràbia que fot aquest paio, però mira que arriba a ser “burru”, li fotria un parell d’hòsties”. És l’exemple fàcil del que representa aquesta rivalitat, i evidentment un seguidor blanc en farà la lectura a la inversa, perquè per a ells, no en tingueu cap dubte, les sensacions són les mateixes però al contrari, perquè ells en el fons també tenen una mica de culer amagat dins seu.

JUGADORS

De petit era admirador de Cruyff i Rexach, però també tenia predilecció per jugadors d’altres equips com Iribar de l’Athletic, López Ufarte i Arconada de la Real Societat, Kempes del Valencia, i per què no?, també per Solsona de l’Espanyol i Santillana del Real Madrid. Avui en dia també m’agraden jugadors d’altres equips, però amb el Madrid la cosa ha canviat i m’és impossible sentir alguna cosa per cap d’ells; només fitxaria Higuaín, però ho faria per què no jugués amb ells, perquè estic fart de què guanyin partits per la mínima amb gol del “torracollons” del Pipita.

La rivalitat amb els blancs em ve de sempre, inculcada pels qui em van fer estimar el Barça, però això és una cosa normal entre tots els culers, i aquest fet no em privava de valorar les virtuts d’alguns dels seus futbolistes. Així, tot i sent merengues, pensava que jugadors com Pirri, Del Bosque, Camacho o Santillana eren bons jugadors. Eren els nostres rivals, se’ls havia de xiular quan vinguessin al Camp Nou, però com a futbolistes mereixien un respecte perquè m’agradava com jugaven encara que fossin de l’enemic.

L’arribada de Ramón Mendoza a la presidència del Madrid va canviar el meu punt de vista sobre els blancs. Aquella xuleria, aquell anar de sobrat per la vida, i aquell menyspreu als catalans va fer que no els pogués ni veure, i un altre factor decisiu en la meva radicalització anvers el Madrid va ser el fitxatge de Schuster. L’alemany era un dels meus jugadors predilectes, i encara recordo la sensació de ràbia i de fàstic que em va fer veure la portada de Mundo Deportivo el dia de la seva presentació al Bernabeu. Després van venir els casos de Laudrup i Figo, i altres de més irrellevants con Milla i Nando, però el fitxatge de Schuster va ser el primer cop important a la meva dignitat culer. Anys mes tard em vaig refer amb la incorporació de Luis Enrique, i veure la seva cara de ràbia i satisfacció quan feia gols al Bernabeu em servia per tancar les velles ferides a la dignitat.

Per tancar el tema dels jugadors, només vull afegir que hi ha dues excepcions pel que fa a la meva no admiració cap els blancs, que són Emilio Butragueño i Iker Casillas els quals mereixen el meu respecte pel seu comportament tant dins com fora del camp.

MOURINHO

Mourinho és un bon entrenador, el seu curriculum ho confirma, però el perd la seva supèrbia i el seu afany de protagonisme. I estic convençut de que tot és una careta, una màscara per emportar-se tots els cops i mantenir el seu equip aïllat de qualsevol polèmica. Sempre ho ha fet i li ha anat prou bé, però crec que s’equivoca fent servir aquesta tàctica contra el Barça, perquè en el fons ens està fent un gran servei perquè està generant un corrent d’animadversió i d’odi general cap al Madrid que ens ve la mar de bé.

Us imagineu per un moment com serien les coses si en aquella Junta Directiva del Barça on es va decidir el substitut de Rijkaard hagués guanyat l’opció del portuguès? Penseu per un moment quin seria l’equip més odiat de la lliga espanyola si Mourinho ocupés el lloc de Guardiola. Si al ja tradicional menyspreu per els catalans i per el Barça a Espanya, i suméssim Mourinho, potser ens hauríem d’exiliar tots. Què dirien tots aquells de la caverna mediàtica que no tenen mes remei que defensar-lo i venerar-lo, si fos l’amo de la banqueta del Camp Nou? Per sort les coses no són així, i Guardiola amb la seva manera d’actuar ens està generant molts amics, i Mou està ficant el Madrid en una perillosa espiral negativa que veurem si no li explota a la cara al tot poderós ser superior que el mana. Així sigui!

PREMSA

No m’agrada com s’està escalfant el partit des de la premsa, tant la d’aquí com la de Madrid. Tot el que fa referència al contrari es magnifica i s’exagera fins a límits perillosos; això sí que crec que és incitar a la violència.

D’uns anys cap aquí, amb Florentino al capdavant, la caverna mediàtica merengona ha intentat desprestigiar amb mala fe i males arts tots els guanys del F.C. Barcelona. Les campanyes de desprestigi al Barça han estat constants i vergonyoses, arribant al límit del que la ètica professional permet; un director d’un diari ha arribat a demanar veladament que es lesioni Messi. A Barcelona han estat callats, o s’han limitat ha contestar a les provocacions, però des de la temporada anterior, detecto que també han passat a l’atac, i els fitxatges de Cristiano i Mourinho, i l’actitud d’aquests envers tot el que els envolta, els serveix d’esquer perfecte per posar-se a la mateixa alçada mesquina de la premsa madrilenya.

La darrera prova de la mala ètica professional d’alguns periodistes la tenim a la crònica del diari Marca del partit que el Barça va guanyar de forma aclaparadora a Almeria. Mentre a la crònica en paper diuen que el Barça no va jugar contra ningú i l’Almeria va entregar el partit als vint minuts, a la pàgina web del mateix diari senyalen que el Barça és un rival temible i impossible d’aturar quan les coses li surten bé. Per tant la meva pregunta és: han acomiadat al periodista que fa les cròniques on line per anar a favor del Barça? A Barcelona tampoc es queden creuats de braços i a Sport destaquen poderosament les declaracions de Ronaldo dient: “Cristiano provoca: a veure si el Barça també ens en fa vuit”, quan realment va dir: “El Barça n’ha fet vuit?, a veure si els fa dilluns”. Totes dues són maneres d’enfocar la noticia cap a la vesant que més els interessa, però cap d’elles ajuda a què dilluns hi hagi un ambient tranquil al Camp Nou.

CONCLUSIÓ

El Barça i el Madrid es necessiten, tan un com l’altre viuen pendents del rival. Quan un dels dos està molt bé, l’altre sol estar en hores baixes, i això passa cíclicament cada cert temps. Jo sempre afirmo que el Madrid és necessari, si no existís l’hauríem d’inventar; que perdi sempre, però que no baixi a segona mai. No em puc imaginar un campionat de lliga on no juguéssim contra els blancs. El millor partit de futbol que es pot veure al món és un Barça-Madrid, i nosaltres tenim la gran sort de què en podem gaudir dos cops l’any com a mínim. No hi ha cap partit de rivalitat que sigui comparable a aquest, potser l’únic que se li acosta una mica és un Boca-River, però de cap manera aquest partit te la transcendència mundial d’un enfrontament entre culers i merengues.