Total de visualitzacions de pàgina:

31.12.24


WHITNEY HOUSTON - I WANNA DANCE WITH SOMEBODY (WHO LOVES ME)


Llançament: 28 d’abril de 1987

Llistes: EUA: #1 (2 setmanes) | Regne Unit: #1 (2 setmanes)


“I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)” és una cançó d’èxit de Whitney Houston de l’any 1987, publicada com a single principal del seu segon àlbum d’estudi, “Whitney”. Aquest himne alegre de dance-pop va valer a Houston el seu segon Premi Grammy a la Millor Interpretació Vocal Femenina de Pop durant la 30a edició dels Grammy.


Escrita per George Merrill i Shannon Rubicam, i produïda per Narada Michael Walden, la peça va sorgir arran de l’èxit de la seva col·laboració anterior a “How Will I Know”. Impulsats per aquest moment, el duo va escriure ràpidament la cançó al seu estudi del garatge, polint-la l’endemà abans d’enregistrar una maqueta amb un so inspirat en el rock. Van atribuir al baixista Leon Gaer el mèrit de millorar l’atractiu de la maqueta. Merrill la va lliurar personalment a Clive Davis a l’aeroport, subratllant el seu potencial. Davis va escoltar-la durant el vol i va decidir immediatament que era perfecta per a Houston, assegurant-la fermament per al seu àlbum.


“I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)” es va convertir en un fenomen global, arribant al número 1 a les llistes de 18 països, inclosos Austràlia, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit. Als EUA, va ser el quart senzill consecutiu de Houston que arribava al número 1, formant part de l’impressionant ratxa de set números 1 seguits que va aconseguir amb els seus dos primers àlbums. Aquesta cançó va superar totes les expectatives, venent 3 milions de còpies als Estats Units, impulsant les vendes de l’àlbum fins als 9 milions.


El videoclip va ser dirigit per Brian Grant i coreografiat per Arlene Phillips a Nova York, el març de 1987. Estrenat a MTV el 30 de maig de 1987, mostra Whitney Houston amb un vestit morat sobre un fons acolorit. El vídeo comença amb Houston deixant l’escenari després d’una actuació i transiciona a escenes dinàmiques on balla amb diversos vestits a diferents ubicacions. Els ballarins intenten impressionar-la, i el vídeo acaba amb Houston interactuant de manera divertida amb un ballarí sorprès, preguntant-li: “Don’t you wanna dance?”







WHITNEY HOUSTON - I WANNA DANCE WITH SOMEBODY (WHO LOVES ME)


Released: April 28, 1987

Charts:  US: #1 (2 weeks)   UK: #1 (2 weeks)


“I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)” is a 1987 hit song by Whitney Houston, released as the lead single from her second studio album, “Whitney”. The upbeat dance-pop anthem earned Houston her second Grammy Award for Best Female Pop Vocal Performance at the 30th Annual Grammy Awards.


Written by George Merrill and Shannon Rubicam and produced by Narada Michael Walden, the track followed their successful collaboration on “How Will I Know. Inspired by their momentum, the duo quickly created the song in their garage studio, tweaking it the next day before recording a demo with a rock-inspired sound. They credited their bassist, Leon Gaer, for enhancing the demo’s appeal. Merrill personally delivered the demo to Clive Davis at the airport, emphasizing its potential. Davis listened to it on his flight and immediately decided it was perfect for Houston, firmly claiming it for her album. 


“I Wanna Dance with Somebody (Who Loves Me)” became a global phenomenon, topping the charts in 18 countries, including Australia, Italy, Germany, and the UK. In the US, it marked Whitney Houston’s fourth consecutive number-one single, and was part of Whitney Houston’s extraordinary streak of seven consecutive US #1 hits spanning her first two albums. This single surpassed high expectations, selling 3 million copies in the US and propelling the album to 9 million in sales. 


The music video was directed by Brian Grant and choreographed by Arlene Phillips in New York City in March 1987. Premiering on MTV on May 30, 1987, it featured Whitney Houston in a purple dress with a vibrant, colorful backdrop. The video begins with Houston leaving the stage after a performance, transitioning into dynamic scenes of her dancing in various outfits and locations. Dancers attempt to impress her, and the video ends with Houston playfully engaging a surprised male dancer, asking, “Don’t you wanna dance?”












30.12.24


TAYLOR SWIFT - LAVENDER HAZE


Llançament: 29 de novembre de 2022

Llistes d’èxits: EUA: #3  Regne Unit: #2


“Lavender Haze” és una cançó de Taylor Swift inclosa a l’àlbum “Midnights”. Va ser coescrita amb un equip d’artistes, incloent-hi el col·laborador de llarga trajectòria Jack Antonoff, l’amiga i músic Zoë Kravitz, el productor Sounwave (reconegut pel seu treball amb Kendrick Lamar) i Jahaan Sweet, productor format a Juilliard, conegut per la seva feina amb artistes com Eminem i Post Malone. També va contribuir-hi el cantautor Sam Dew, que va treballar amb Lamar a “Mr. Morale & the Big Steppers” i és membre del projecte d’Antonoff, “Red Hearse”. La producció va estar a càrrec d’Antonoff, Sounwave i Sweet, amb Kravitz participant-hi mentre treballava en el seu propi àlbum amb Antonoff.


“Lavender Haze” explora el tema de protegir la seva relació amb Joe Alwyn de l’escrutini públic. Swift la va descriure com una reflexió sobre els reptes que han afrontat junts, incloent-hi la necessitat d’esquivar rumors i ignorar el xafardeig dels tabloides per centrar-se en la seva connexió. El títol, inspirat en una expressió dels anys 50 que descriu la “resplendor” d’estar enamorat, li va arribar a Swift a través de la sèrie “Mad Men”. Va assenyalar que l’expressió té sentit avui dia, ja que moltes persones viuen pressions similars a causa de les xarxes socials quan les seves relacions es fan públiques.


A la cançó, Swift rebutja les pressions d’aquells que veuen les relacions de manera limitada, ja sigui com a casuals o amb la finalitat del matrimoni, descrivint aquestes expectatives com “merda dels anys 50”. Aprecia la indiferència d’Alwyn envers l’opinió pública i expressa el seu desig de deixar que el seu amor es desenvolupi lliurement, sense interferències. Els crítics destaquen que la lletra incorpora una perspectiva feminista, qüestionant visions antigues i misògines sobre els rols de gènere i les relacions.


Taylor Swift va escriure i dirigir el vídeo musical, ambientant-lo en una seqüència onírica de tons violetes. El vídeo s’obre amb Swift despertant-se a mitjanit i després transita per diversos escenaris simbòlics. Apareix mirant la televisió amb un abric de pell porpra, ballant en una sala plena de fum violeta, passejant per un camp de flors silvestres dins la seva sala d’estar i relaxant-se en un bany lila i opac. Laith Ashley De La Cruz, activista transgènere i actor, interpreta l’interès romàntic de Swift al vídeo.







TAYLOR SWIFT - LAVENDER HAZE


Released: November 29, 2022

Charts:  US: #3    UK: #2 


"Lavender Haze" is a track by Taylor Swift from her “Midnights” album. It was co-written with a team of artists including longtime collaborator Jack Antonoff, friend and musician Zoë Kravitz, producer Sounwave (known for his work with Kendrick Lamar), and Julliard-trained producer Jahaan Sweet, who has produced for artists like Eminem and Post Malone. Singer-songwriter Sam Dew, who worked with Lamar on “Mr. Morale & the Big Steppers” and is a member of Antonoff's project Red Hearse, also contributed. The song was produced by Antonoff, Sounwave, and Sweet, with Kravitz collaborating while recording her own album with Antonoff.


"Lavender Haze" explores the theme of shielding her long-term relationship with Joe Alwyn from public scrutiny. She described it as a reflection on the challenges they’ve faced together, including dodging rumors and ignoring tabloid gossip to focus on their connection. The title, inspired by a 1950s phrase describing the "glow" of being in love, came to Swift through the show “Mad Men”. She noted that the song resonates today, as many people experience similar pressures from social media when their relationships become public.


In the song, Swift’s narrator dismisses pressure from others who view relationships narrowly, either as casual or leading to marriage, calling these expectations “1950s shit.” She describes Alwyn’s indifference to public opinion as refreshing and expresses her wish to let their love develop freely, without interference. Critics note that the lyrics incorporate a feminist perspective, challenging outdated and misogynistic views on gender roles and relationships.


Taylor Swift wrote and directed the music video setting it in a dream-like sequence of purple-themed scenes. The video opens with Swift waking up at midnight, then moves through various symbolic settings. She’s seen watching TV in a purple fur coat, dancing in a room filled with violet smoke, wandering through a field of wildflowers inside her living room, and relaxing in a milky lilac bath. Laith Ashley De La Cruz, a transgender activist and actor, plays Swift’s love interest.
















29.12.24


LINDA RONSTADT - BLUE BAYOU


Llançament: 23 d’agost de 1977

Llistes d’èxits: EUA: #3 | Regne Unit: #35


“Blue Bayou”, escrita per Roy Orbison i Joe Melson, va ser originalment un èxit internacional per Orbison l’any 1963. La versió de Linda Ronstadt de 1977 va arribar al número 3 del Billboard Hot 100, al número 2 de la llista de country i al número 3 de la llista Easy Listening. Al mateix temps, la seva versió de “It’s So Easy” de Buddy Holly també va assolir el Top 5, fet que la va convertir en la primera artista, des dels Beatles, en aconseguir dues cançons simultàniament al Top 5. La cançó també va assolir el número 2 a la llista Cash Box Top 100.


Roy Orbison va descriure “Blue Bayou” com una cançó sobre la carretera, que barreja temes de solitud amb un sentit subjacent d’esperança i felicitat. En una entrevista amb NME, Orbison va explicar que, tot i que la cançó és melancòlica, transmet un anhel que porta a l’alegria. La considerava una “cançó feliç” sobre el retorn a un lloc pacífic i idíl·lic ple d’imatges reconfortants. Tot i reconèixer la seva reputació per cantar cançons tristes, va destacar que “Blue Bayou” equilibra la tristesa amb una promesa de plenitud.


L’àlbum “Simple Dreams” va ser la quarta col·laboració de Ronstadt amb el productor Peter Asher, que la va ajudar a assolir l’estrellat del rock amb el seu àlbum revelació de 1975 “Heart Like a Wheel”. Sota la direcció d’Asher, Ronstadt va guanyar fama per les seves versions pop-rock de cançons clàssiques, inclosa “Blue Bayou” que es va convertir en un dels seus èxits més emblemàtics. En una entrevista del 1978, la cantant va expressar confiança en l’èxit de la cançó, tot comentant amb humor que sovint tenir un èxit implica reciclar una cançó clàssica.


El productor Peter Asher inicialment va dubtar del potencial comercial de “Blue Bayou“ i va instar Linda Ronstadt a replantejar-se’n la publicació com a single, però Ronstadt va confiar en la seva intuïció. En una entrevista a Playboy el 1980, va explicar que, tot i valorar l’opinió d’Asher, va defensar fermament la seva decisió. Va permetre a Asher considerar altres cançons però estava segura de “Blue Bayou”, que es va convertir en el senzill més important de la seva carrera.






LINDA RONSTADT - BLUE BAYOU


Released: August 23, 1977

Charts:  US: #3   UK: #35 


“Blue Bayou,” written by Roy Orbison and Joe Melson, was originally an international hit for Orbison in 1963. Linda Ronstadt’s 1977 cover reach #3 on the Billboard Hot 100, #2 on the Country chart, and #3 on the Easy Listening chart. At the same time, her cover of Buddy Holly’s “It’s So Easy” also reached the Top 5, making her the first artist since The Beatles to achieve two simultaneous Top 5 hits. The song also peaked at #2 on the Cash Box Top 100 chart.


Roy Orbison described Blue Bayou as a song about the road, blending themes of loneliness with an underlying sense of hope and happiness. In an interview with NME, Orbison explained that while the song is melancholic, it conveys a longing that leads to joy. He viewed it as a “happy song” about returning to a peaceful, idyllic place filled with comforting imagery like “sailing boats” and “catfish play.” He acknowledged his reputation for singing lonely songs but emphasized that Blue Bayou balances sadness with a promise of fulfillment.


Linda Ronstadt’s “Simple Dreams” album marked her fourth collaboration with producer Peter Asher, who helped her achieve rock stardom with her 1975 breakthrough album “Heart Like a Wheel”. Under Asher’s guidance, Ronstadt gained fame for her pop-rock renditions of classic songs, including Roy Orbison’s “Blue Bayou”, which became one of her signature hits. In a 1978 interview, Ronstadt expressed confidence in the song’s success, humorously noting that having a hit often involves recycling a classic track.


Producer Peter Asher initially doubted the hit potential of “Blue Bayou” and urged Linda Ronstadt to reconsider releasing it as a single, but Ronstadt trusted her instincts, telling Playboy in 1980 that while she valued Asher’s input, she ultimately stood by her decision. She allowed Asher to seek insurance with other songs but was confident in “Blue Bayou”, which went on to become the biggest single of her career.




















THE DOORS - THE END


Llançament: 4 de gener de 1967  

Àlbum: The Doors


"The End" és una peça de gairebé 12 minuts escrita originalment per Jim Morrison com un comiat per a la seva xicota, Mary Werbelow. Mitjançant actuacions en directe, la cançó va evolucionar cap a una peça dramàtica i complexa que tanca l'àlbum debut de 1967 de la banda. Impulsada per la guitarra sinuosa de Robby Krieger, la cançó passa de ser un lament de ruptura a una exploració intensa i cinematogràfica de temes foscos, incloent-hi la mort i referències edípiques. La lletra de Morrison suggereix significats ambigus, cosa que permet als oients interpretar la cançó de diverses maneres. La seva progressiva construcció i final explosiu la converteixen en una peça revolucionària i influent del rock transgressor, celebrada per la seva tensió controlada i profunditat emocional.  


"The End" va evolucionar mentre The Doors experimentaven amb actuacions més llargues sent la banda resident al Whisky a Go Go el 1966. Havent de tocar múltiples sets cada nit, la banda va estirar la durada de les seves cançons, fet que va permetre crear una versió més elaborada d’aquesta peça. El 21 d'agost, després d'arribar tard i sota els efectes de l'LSD, Morrison va insistir a interpretar "The End" aviat en el set. Durant la seva improvisació, va deixar anar les polèmiques frases edípiques—“Pare, vull matar-te. Mare, vull f—r-te!"—escandalitzant el públic i provocant el seu acomiadament de l'establiment. Tot i això, acabaven d'assegurar-se un contracte discogràfic i comptaven amb una creixent base de seguidors, de manera que aquest incident no va afectar el seu èxit.  


En les interpretacions en directe de "The End", Morrison cantava originalment la lletra com "F—‘t la mare" en lloc de la versió més suau de "Screw the mother". En el moment de la gravació inicial, la banda va evitar llenguatge explícit, el que l'enginyer Bruce Botnick anomenava "la barrera del f—‘t". Com a resultat, la versió de l'àlbum de 1967 va utilitzar la lletra censurada, però, en la reedició de 1999, Botnick va restaurar la frase original de Morrison, presentant la cançó tal com s'havia concebut inicialment.  


"The End" es va utilitzar de manera icònica a la pel·lícula “Apocalypse Now” durant escenes intenses de la Guerra del Vietnam. El director Francis Ford Coppola va optar per remesclar la cançó per al film, retornant la frase original de Morrison, "F—‘t la mare". Reflexionant sobre l'ús de la cançó a la pel·lícula, el teclista Ray Manzarek va descriure escoltar-la a l'inici de “Apocalypse Now” com una experiència emocionant.  


Durant l’intent inicial de gravació, Morrison es trobava sota els efectes de l'LSD i el seu comportament va esdevenir caòtic, culminant amb el llançament d'un televisor cap a la finestra de la sala de control i, posteriorment, va irrompre a l'estudi per ruixar-lo amb un extintor. El productor Paul Rothchild finalment el va persuadir perquè marxés, i la banda va aconseguir enregistrar la pista l'endemà en només dues preses. Per captar l’ambient angoixant, van gravar amb només una espelma encesa prop de Morrison, fet que va provocar una sessió intensa de 30 minuts que Rothchild va descriure com una de les experiències de gravació més profundes de la seva vida. La versió final de l'àlbum combina aquestes preses. 






THE DOORS - THE END


Released: January 4, 1967

Album: The Doors


"The End" is a nearly 12-minute epic originally written by Jim Morrison as a farewell to his girlfriend Mary Werbelow. Through live performances, the song evolved into a dramatic, complex piece closing the band’s 1967 debut album. Driven by Robby Krieger’s winding guitar, the song moves from a breakup lament to an intense, cinematic exploration of darker themes, including death and Oedipal references. Morrison's lyrics suggest ambiguous meanings, allowing listeners to interpret the song in multiple ways. Its gradual build-up and explosive conclusion make it a groundbreaking and influential piece of transgressive rock, celebrated for its controlled tension and emotional depth.


"The End" evolved as The Doors experimented with extended performances while serving as the house band at the Whisky a Go Go in 1966. Playing multiple sets each night required the band to stretch their songs, leading to a more elaborate version of "The End." On August 21, after arriving late and under the influence of LSD, Morrison insisted on performing "The End" early in the set. During his improvisation, he unleashed controversial Oedipal lines—“Father, I want to kill you. Mother, I want to f--k you!”—shocking the audience and resulting in the band’s firing. However, since they had just secured a record deal and had a growing fanbase, this incident did not derail their success.


In live performances of "The End," Jim Morrison originally sang the lyric as "F--k the mother," rather than the more sanitized "Screw the mother." At the time of the initial recording, the band avoided explicit language, which their engineer Bruce Botnick referred to as "the f--k barrier." As a result, the album version released in 1967 used the cleaner lyric. However, when Botnick remixed the album for a 1999 reissue, he restored Morrison's original phrasing, presenting the song as it was initially intended.


"The End" was famously used in “Apocalypse Now” during intense scenes of the Vietnam War. Director Francis Ford Coppola chose to remix the song for the film, restoring Morrison's original lyric, "F--k the mother." Reflecting on its use in the film, keyboardist Ray Manzarek described hearing the song at the opening of “Apocalypse Now” as absolutely thrilling.


During the initial attempt to record it, Jim Morrison was on an acid trip and repeatedly improvised “F--k the mother, kill the father,” deviating from the original lyrics. His behavior became chaotic, culminating in him throwing a TV at the control room window and later breaking into the studio to spray it with a fire extinguisher. Producer Paul Rothchild eventually persuaded him to leave and the band successfully recorded the track the next day in just two takes. To capture the haunting mood, they recorded with only one candle lit near Morrison, resulting in an intense, 30-minute session that Rothchild described as one of his most profound recording experiences. The final album version combines these takes.