THE DOORS - THE END

Llançament: 4 de gener de 1967  

Àlbum: The Doors

"The End" és una peça de gairebé 12 minuts escrita originalment per Jim Morrison com un comiat per a la seva xicota, Mary Werbelow. Mitjançant actuacions en directe, la cançó va evolucionar cap a una peça dramàtica i complexa que tanca l'àlbum debut de 1967 de la banda. Impulsada per la guitarra sinuosa de Robby Krieger, la cançó passa de ser un lament de ruptura a una exploració intensa i cinematogràfica de temes foscos, incloent-hi la mort i referències edípiques. La lletra de Morrison suggereix significats ambigus, cosa que permet als oients interpretar la cançó de diverses maneres. La seva progressiva construcció i final explosiu la converteixen en una peça revolucionària i influent del rock transgressor, celebrada per la seva tensió controlada i profunditat emocional.  

"The End" va evolucionar mentre The Doors experimentaven amb actuacions més llargues sent la banda resident al Whisky a Go Go el 1966. Havent de tocar múltiples sets cada nit, la banda va estirar la durada de les seves cançons, fet que va permetre crear una versió més elaborada d’aquesta peça. El 21 d'agost, després d'arribar tard i sota els efectes de l'LSD, Morrison va insistir a interpretar "The End" aviat en el set. Durant la seva improvisació, va deixar anar les polèmiques frases edípiques—“Pare, vull matar-te. Mare, vull f—r-te!"—escandalitzant el públic i provocant el seu acomiadament de l'establiment. Tot i això, acabaven d'assegurar-se un contracte discogràfic i comptaven amb una creixent base de seguidors, de manera que aquest incident no va afectar el seu èxit.  

En les interpretacions en directe de "The End", Morrison cantava originalment la lletra com "F—‘t la mare" en lloc de la versió més suau de "Screw the mother". En el moment de la gravació inicial, la banda va evitar llenguatge explícit, el que l'enginyer Bruce Botnick anomenava "la barrera del f—‘t". Com a resultat, la versió de l'àlbum de 1967 va utilitzar la lletra censurada, però, en la reedició de 1999, Botnick va restaurar la frase original de Morrison, presentant la cançó tal com s'havia concebut inicialment.  

"The End" es va utilitzar de manera icònica a la pel·lícula “Apocalypse Now” durant escenes intenses de la Guerra del Vietnam. El director Francis Ford Coppola va optar per remesclar la cançó per al film, retornant la frase original de Morrison, "F—‘t la mare". Reflexionant sobre l'ús de la cançó a la pel·lícula, el teclista Ray Manzarek va descriure escoltar-la a l'inici de “Apocalypse Now” com una experiència emocionant.  

Durant l’intent inicial de gravació, Morrison es trobava sota els efectes de l'LSD i el seu comportament va esdevenir caòtic, culminant amb el llançament d'un televisor cap a la finestra de la sala de control i, posteriorment, va irrompre a l'estudi per ruixar-lo amb un extintor. El productor Paul Rothchild finalment el va persuadir perquè marxés, i la banda va aconseguir enregistrar la pista l'endemà en només dues preses. Per captar l’ambient angoixant, van gravar amb només una espelma encesa prop de Morrison, fet que va provocar una sessió intensa de 30 minuts que Rothchild va descriure com una de les experiències de gravació més profundes de la seva vida. La versió final de l'àlbum combina aquestes preses. 

THE DOORS - THE END

Released: January 4, 1967

Album: The Doors

"The End" is a nearly 12-minute epic originally written by Jim Morrison as a farewell to his girlfriend Mary Werbelow. Through live performances, the song evolved into a dramatic, complex piece closing the band’s 1967 debut album. Driven by Robby Krieger’s winding guitar, the song moves from a breakup lament to an intense, cinematic exploration of darker themes, including death and Oedipal references. Morrison's lyrics suggest ambiguous meanings, allowing listeners to interpret the song in multiple ways. Its gradual build-up and explosive conclusion make it a groundbreaking and influential piece of transgressive rock, celebrated for its controlled tension and emotional depth.

"The End" evolved as The Doors experimented with extended performances while serving as the house band at the Whisky a Go Go in 1966. Playing multiple sets each night required the band to stretch their songs, leading to a more elaborate version of "The End." On August 21, after arriving late and under the influence of LSD, Morrison insisted on performing "The End" early in the set. During his improvisation, he unleashed controversial Oedipal lines—“Father, I want to kill you. Mother, I want to f--k you!”—shocking the audience and resulting in the band’s firing. However, since they had just secured a record deal and had a growing fanbase, this incident did not derail their success.

In live performances of "The End," Jim Morrison originally sang the lyric as "F--k the mother," rather than the more sanitized "Screw the mother." At the time of the initial recording, the band avoided explicit language, which their engineer Bruce Botnick referred to as "the f--k barrier." As a result, the album version released in 1967 used the cleaner lyric. However, when Botnick remixed the album for a 1999 reissue, he restored Morrison's original phrasing, presenting the song as it was initially intended.

"The End" was famously used in “Apocalypse Now” during intense scenes of the Vietnam War. Director Francis Ford Coppola chose to remix the song for the film, restoring Morrison's original lyric, "F--k the mother." Reflecting on its use in the film, keyboardist Ray Manzarek described hearing the song at the opening of “Apocalypse Now” as absolutely thrilling.

During the initial attempt to record it, Jim Morrison was on an acid trip and repeatedly improvised “F--k the mother, kill the father,” deviating from the original lyrics. His behavior became chaotic, culminating in him throwing a TV at the control room window and later breaking into the studio to spray it with a fire extinguisher. Producer Paul Rothchild eventually persuaded him to leave and the band successfully recorded the track the next day in just two takes. To capture the haunting mood, they recorded with only one candle lit near Morrison, resulting in an intense, 30-minute session that Rothchild described as one of his most profound recording experiences. The final album version combines these takes.