Jo no havia d’anar a aquest concert, jo no havia de ser aquest 9 de setembre al Sant Jordi, però un SMS d’un amic dient que no podia anar-hi i es venia les entrades em va fer pensar en la meva filla i en la oportunitat que pogués veure un concert gran, un concert de veritat, i els Sopa eren ideals perquè musicalment no la defraudarien, tot i que només conegués unes poques cançons d’ells, i un concert d’aquestes característiques, a tocar de la Diada, li faria molt bé per començar a conèixer el que és ser català i els valors de la estimació a la terra i les dificultats que això comporta. Així doncs, dimarts 6 de setembre vaig comprar dues entrades pel primer dels tres concerts de Sopa de Cabra al Sant Jordi.
Les rodalies del Sant Jordi vaticinen que serà una gran nit, la Jana em diu: Papa, aquí hi ha molta gent! Efectivament molta gent fora el Palau i falta més d’hora i mitja per començar. Entrem i veiem un escenari amb una posta en escena apocalíptica, amb cotxes destrossats amb teles sota el capó que em recorden molt el Zoo Tour dels U2 vist al mateix recinte fa dues dècades.
Es fa llarga l’espera, per fi a tres quarts de deu, s’apaguen les llums i el Sant Jordi esclata. Han passat deu anys entre l’ultima interpretació al Razzmatazz i aquest moment. El tradicional “Bona nit, malparits” ressona per fi desprès de 186 dies d’espera (Pubi, això va per tu). L’inici no pot ser més indicador de cap a on aniran els trets: “El boig de la ciutat” i “Tot queda igual”, dos clàssics de la primera època, seguits de “Dies de carretera” una altra del disc “La Roda”. Comencem bé, però els músics semblen nerviosos. El so més contundent que brillant és l’únic que em trontolla, però com això sempre va en funció del lloc que ocupis al recinte, tampoc em preocupa.
Segueixen “Si et va bé”, un himne de les noves generacions, “Sota una estrella” on Quintana reflexiona sobre l’independentisme i “Plou i fa sol” que posava títol a l’últim disc abans de la dissolució.
Quintana molt reivindicatiu. Record per Llach, Mourinho, Rajoy (sense anomenar-lo), i evidentment, emotiu record a Ninyin, el membre de la banda mort uns anys enrere. Sobre el seu company Quintana diu que ells no son els Rolling Stones, ni volen ser-ho, però Ninyin era tan bo com Keith Richards. La veritat és que el set acústic al petit escenari muntat uns metres davant del principal, te molt de Rollingstonià per molt que digui que no volen ser-ho. Per Ninyin fan “Seguirem somiant”. Abans havien fet “El carrer dels Torrats” amb salutació als gironins primer, i després als de Lleida, Tarragona, Barcelona, els illencs i els valencians per acabar amb un “hi ha algú dels països catalans?” de resposta massiva i contundent.
Desprès de la sorpresa agradable del “Carrer dels torrats” una altra inesperada i igual d’agradable, “Bloquejats”. La proliferació de temes de la primera època em fa venir immediatament al cap els records dels concerts d’aquells temps amb Sangtraït i Sau com a companys de viatge.
“Hores bruixes” i “Mala sang” son la representació dels discs de l’època complicada del grup. Curiosament al repertori hi ha temes de tots els discs d’estudi dels Sopa, excepte del maleït “Mundo infierno”, que els va costar un divorci molt difícil de pair amb el seu públic durant un llarg temps. I molt significatiu que “La Roda” el segon disc i el que els va posar al cim del rock català al seu dia, s’hagi interpretat gairebé sencer.
Genial posta en escena de “Instants del temps”, per donar pas a una de les cançons més reivindicatives de la nit: “Guerra”, la versió del tema de Bob Marley, aquí mesclada intel•ligentment amb “No more trouble”, una altra de les clàssiques del jamaicà.
Una altra sorpresa del disc “La Roda” amb “No tinguis pressa” abans de “El far del sud” que posa fi teòricament al concert amb un explícit “Bona nit ben parits” de Quintana. Son gairebé dos quarts de dotze. La Jana pregunta: Ja està? I jo li responc: No, ara tornaran a sortir i tocaran com a mínim dos cançons més (faltaven “Camins” i “L’Empordà” que havien de caure segur). Dos cançons? Nassos!! 6 en el primer bis. Obre “Si et quedes amb mi” amb un interessant arranjament reggae. “Blujins rock” i “El sexo que me hace feliz” per fotre canya. “No hi ha camí” per corejar amb el públic. Una versió acústica de “Mai trobaràs” i ara sí, “Camins” tanca aquest primer bis. La Jana pregunta: Ara si que ja està? No, encara falta "L’Empordà".
Mentre el grup es pren un respir, el públic coreja “Sopa de Cabra” i “In-inde-independència” per esperar la segona tornada a l’escenari. Surten Quintana i Thió sols i fan un ma a ma amb “Nits de glòria” al escenari petit. Desprès record al grup anterior a Sopa de Cabra, Ninyin's Mine Workers Union Band amb “Ninyin’s mine” i ara sí “L’Empordà” fa embogir un Sant Jordi entregat des de fa molta estona. “Podré tornar enrere” posa fi definitiu a un concert històric i a més de dues hores i mitja de música i records. És un quart i mig d’una, la Jana està completament al•lucinada amb el seu primer gran concert. Quan arribem al cotxe em pregunta: Papa, per què Catalunya depèn de Madrid? Encara hi ha molta feina per fer, però avui hem fet un pas important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada