ETTA JAMES – AT LAST

Publicació: 15 de novembre de 1960

Llistes: Regne Unit: núm. 39 · EUA: núm. 47

Hi ha cançons que semblen haver estat escrites esperant la veu adequada. “At Last” va ser composada l’any 1941 pel poderós duet de compositors Mack Gordon (lletra) i Harry Warren (música) per a la pel·lícula Sun Valley Serenade. Inicialment interpretada per Glenn Miller and His Orchestra amb Ray Eberle a la veu, la peça va conèixer el seu primer èxit com a tema de big band a l’octubre de 1942. Gordon i Warren acabarien escrivint altres estàndards de Hollywood —com “Chattanooga Choo Choo” o “There Will Never Be Another You”— però “At Last” estava destinada a tenir una segona vida més enllà de les sales de ball swing.

Aquesta segona vida arribà el 1961, quan Etta James, amb tot just vint anys i acabada de fitxar per Chess Records, va enregistrar la cançó per al seu àlbum debut “At Last!”. Va ser idea del productor i cap del segell, Leonard Chess, envoltar la seva veu amb arranjaments de corda espectaculars, amb la intenció de presentar James no només com una cantant de blues, sinó també com una intèrpret refinada de balades amb potencial per conquerir el mercat pop. L’aposta va funcionar: la seva versió va arribar al núm. 2 de les llistes R&B i va creuar cap al món pop, assolint el núm. 47 del Billboard Hot 100.

La versió de James no s’assemblava gens a l’original de Miller. Mentre que la de la dècada del 1940 destil·lava un romanticisme polit i contingut, James hi va posar passió pura, allargant cada síl·laba com un crit de desig i alliberament. La seva veu tremolava, s’elevava i dominava, convertint la cançó en una declaració més que en una simple balada d’amor. Tot i el seu modest èxit comercial inicial, la versió d’Etta James es va anar consolidant amb el temps com un estàndard musical i, finalment, com la seva cançó més emblemàtica.

La trajectòria de “At Last” reflecteix les pròpies contradiccions de James. Nascuda Jamesetta Hawkins a Los Angeles el 1938, havia estat una nena prodigi —cantant gòspel a l’església amb només cinc anys—, però la seva carrera va estar sempre marcada per les addiccions i els turments personals. Quan va enregistrar “At Last”, ja estava immersa en l’heroïna, però la seva veu no transmetia fragilitat, sinó triomf: el so d’una dona que, finalment, semblava haver trobat allò que buscava.

La vida posterior de la cançó és tan extraordinària com la seva gravació. Es va convertir en una de les cançons de casament més populars de tots els temps, banda sonora del primer ball de milers de parelles. L’any 2009 va ser incorporada al National Recording Registry de la Library of Congress dels Estats Units.

El segle XXI va portar noves onades de reconeixement. Quan Avicii (“Levels”) i Flo Rida (“Good Feeling”) van samplejar la seva cançó “Something’s Got a Hold on Me” el 2011, l’interès pel seu catàleg va revifar, i “At Last” va entrar per primera vegada a les llistes britàniques —cinc dècades després de la seva publicació. Després de la mort de James, el gener del 2012, la cançó hi va tornar a entrar, escalant fins al Top 40 com a homenatge pòstum a la seva atemporalitat.

Avui, “At Last” és no només la gravació més reconeguda d’Etta James, sinó també una de les cançons d’amor més reconeixibles de la història de la música popular. És alhora típica i atípica de James: atípica perquè ella solia ser una cantant de blues intens i ple de dolor; típica perquè hi va abocar cada tros de la seva vida —dolor, triomf i desig— dins la seva veu.

Tot i que mai va gaudir del mateix reconeixement comercial que Aretha Franklin, James ha estat citada com a influència per generacions de cantants, de Christina Aguilera a Beyoncé. Inclosa al Rock and Roll Hall of Fame el 1993, va continuar actuant fins ben entrat el segle XXI, lluitant contra els seus dimonis però sense renunciar mai a la seva música.

ETTA JAMES - AT LAST

Released: November 15, 1960

Charts:  UK: #39  US: #47 

Some songs feel like they were waiting for the right voice. At Last was written in 1941 by the powerhouse songwriting team of Mack Gordon (lyrics) and Harry Warren (music) for the film “Sun Valley Serenade”. Sung originally by Glenn Miller and his Orchestra with Ray Eberle on vocals, the track found its first wave of success in October 1942 as a big band hit. Gordon and Warren would go on to write numerous other Hollywood standards—“Chattanooga Choo Choo”, “There Will Never Be Another You”—but “At Last” was destined for a second life beyond swing ballrooms.

That life arrived in 1961, when Etta James, barely in her twenties and newly signed to Chess Records, recorded the song for her debut album “At Last!”. It was label boss Leonard Chess’s idea to dress her vocals in sweeping string arrangements, hoping to show James not just as a blues belter but as a refined ballad singer with crossover potential. The gamble paid off: her version soared to #2 on the R&B charts and crossed over to the pop world, reaching #47 on the Billboard Hot 100.

James’s rendition was unlike the Miller original. Where the 1940s version had a polished, polite romanticism, James delivered raw passion, stretching every syllable into a cry of longing and release. Her voice trembled, soared, and commanded, making the song a statement as much as a love ballad. Despite its modest pop chart placement, James’s recording slowly became a musical standard, and over time, her signature song.

The journey of “At Last” mirrors James’s own contradictions. Born Jamesetta Hawkins in Los Angeles in 1938, she had been a prodigy—singing gospel in church at five years old—yet her career was constantly shadowed by struggles with addiction and personal turmoil. When she recorded “At Last”, she was already in the grip of heroin, yet her voice on the record conveyed not fragility but triumph: the sound of someone who had finally found what she’d been searching for.

The song’s afterlife is as remarkable as its recording. It became one of the most popular wedding songs of all time, played at countless ceremonies and receptions as the soundtrack to a couple’s first dance. In 2009, it was inducted into the Library of Congress’s National Recording Registry.

The 21st century brought new waves of recognition. When Avicii’s “Levels” and Flo Rida’s “Good Feeling” sampled James’s “Something’s Got a Hold on Me” in 2011, interest in her catalog surged, and “At Last” entered the UK singles chart for the first time—five decades after its release. Following James’s death in January 2012, the song re-entered the charts again, climbing into the UK Top 40, a posthumous testament to its timelessness.

Today, At Last stands not only as Etta James’s most enduring recording but also as one of the most recognizable love songs in popular music history. It is both typical and atypical of James: atypical because she was more often a blues singer of grit and heartbreak; typical because she poured every ounce of her life—pain, triumph, and desire—into her voice.

Though she was never as commercially celebrated as Aretha Franklin, James has been hailed as an influence by generations of singers, from Christina Aguilera to Beyoncé. Inducted into the Rock and Roll Hall of Fame in 1993, she continued to perform into the 2000s, battling her demons but never surrendering her music.