ARETHA FRANKLIN - CHAIN OF FOOLS 

Publicació: novembre de 1967

Llistes: Regne Unit: #43 · EUA: #2

L’any 1967, Aretha Franklin ja no era només una jove promesa: era la veu del soul americà. Fitxada per Atlantic Records, havia trobat l’encaix perfecte amb els productors Jerry Wexler i Arif Mardin, que l’animaven a portar foc i cruesa a l’estudi. Va ser allà on “Chain of Fools”, de Don Covay, es convertí en una de les seves declaracions definitives.

Covay, un rodamón del R&B amb cançons enregistrades pels Rolling Stones (Mercy Mercy) i Otis Redding (Think About It), havia concebut inicialment “Chain of Fools” com una metàfora de l’esclavitud i l’opressió. La imatge li va venir d’una cadena de bicicleta, però en va suavitzar la lletra per poder-la publicar, transformant-la en la història d’una dona que descobreix que no és més que una més en una llarga cadena d’amants.

Tanmateix, quan Aretha la va cantar, la cançó es va convertir en una altra cosa: un testimoni personal. Entre les parets de l’estudi, el matrimoni de Franklin amb el seu mànager Ted White s’estava enfonsant, marcat per la violència domèstica. La seva germana Carolyn Franklin, que hi posava veus de suport al costat de la també germana Erma Franklin, de The Sweet Inspirations i de l’aportació inesperada de la compositora Ellie Greenwich, va dir més tard: “Aretha no va escriure ‘Chain’, però bé que podria haver-ho fet. Era la seva història.”

Les frases sobre “cinc anys llargs” de fe mal col·locada, els consells del pare i del metge, i un punt de trencament que encara havia d’arribar coincidien amb la seva pròpia vida. Cada inflexió de la seva veu duia el pes d’aquella lluita.

Musicalment, la cançó es va engegar gràcies al guitarrista Joe South, que va marcar aquell riff inicial tan net i inoblidable. L’arranjament, sobri però explosiu, contraposava un ritme ondulant amb un batec incessant, deixant que la força vocal de Franklin creixés en onades —de la frustració continguda fins a l’erupció volcànica.

Quan va arribar a les ones a finals de 1967, “Chain of Fools” va entusiasmar tant el públic com la crítica. Va valer a Franklin el Grammy a la millor interpretació vocal femenina R&B l’any 1969 —la primera edició d’aquesta categoria. A partir d’aquí, Aretha dominaria aquest premi durant vuit anys consecutius, consolidant definitivament el seu regnat com a Reina del Soul.

Però la cançó també va triomfar culturalment. Enregistrada poc després de la mort d’Otis Redding, transmetia una intensitat més gran, com si Aretha cantés no només els seus propis dolors sinó també els d’una generació sencera. El mateix Wexler estava convençut que la pèrdua de Redding havia donat a les interpretacions d’Aretha durant les sessions de “Lady Soul” un pes emocional nou i profund.

ARETHA FRANKLIN - CHAIN OF FOOLS 

Released: November 1967

Charts:  UK: #43   US: #2 

By 1967, Aretha Franklin was no longer simply a promising talent—she was the voice of American soul. Signed to Atlantic Records, she had found the perfect pairing with producers Jerry Wexler and Arif Mardin, who encouraged her to bring fire and grit into the studio. It was there that Don Covay’s “Chain of Fools” became one of her defining statements.

Covay, himself an R&B journeyman with songs recorded by The Rolling Stones (Mercy Mercy) and Otis Redding (Think About It), originally conceived “Chain of Fools” as a metaphor for slavery and oppression. A bicycle chain sparked the image, but he softened the lyric for mainstream release, reshaping it into the story of a woman who realizes she is only one in a string of lovers.

Yet when Aretha sang it, the song became something more—personal testimony. Behind the studio walls, Franklin’s marriage to her manager Ted White was unraveling, clouded by domestic violence. Her sister Carolyn Franklin, who sang backing vocals alongside sibling Erma Franklin, girl-group stalwarts The Sweet Inspirations, and a last-minute addition in songwriter Ellie Greenwich, later said “Aretha didn’t write Chain, but she might as well have. It was her story.”

Lines about “five long years” of misplaced faith, advice from father and doctor, and a breaking point that had yet to come coincided with her own life. Every inflection bore the weight of that struggle.

Musically, the song snapped into place thanks to guitarist Joe South, who laid down the crisp, unforgettable opening riff. The track’s lean but explosive arrangement contrasted rolling rhythm with a relentless backbeat, allowing Franklin’s vocal power to rise in waves—from simmering frustration to volcanic release.

When it hit the airwaves in late 1967, “Chain of Fools” pleased both audiences and critics. It won Franklin the Grammy for Best Female R&B Vocal Performance in 1969—the very first year the category existed. She would go on to own that award for eight consecutive years, further solidifying her reign as the Queen of Soul.

But there was also a cultural resonance. Recorded shortly after the death of Otis Redding, the song carried a deepened intensity, as though Franklin were singing not only her own sorrows but those of her generation. Wexler himself believed Redding’s loss lent Aretha’s performances a new emotional weight during the Lady Soul sessions.

 

THE ALLMAN BROTHERS BAND - JESSICA

Publicada: desembre de 1973

Llistes d’èxits: EUA: #65

A la primavera del 1973, el guitarrista Dickey Betts va escriure una melodia amb una missió especial: capturar l’alegria pura i l’esperit lluminós de la seva filla acabada de néixer, Jessica. Però també s’havia imposat un repte personal: composar tota la peça utilitzant només dos dits, en homenatge a Django Reinhardt, el mític guitarrista de jazz que va redefinir la guitarra malgrat una lesió devastadora.

El resultat va ser molt més que una cançó — va ser un viatge sonor ple de llum i moviment. Amb Chuck Leavell al piano, afegint passatges alegres i fluids, i Les Dudek tocant una segona guitarra en harmonia (tot i que sense acreditació), la banda va enregistrar “Jessica” als Capricorn Sound Studios de Macon, Geòrgia. La peça es convertiria en un dels punts àlgids de l’àlbum “Brothers and Sisters”, el primer del grup després de les tràgiques morts de Duane Allman i Berry Oakley.

Quan es va publicar l’àlbum a l’agost de 1973, “Jessica” no va triomfar immediatament a les llistes — no tenia lletra, no era fàcil de cantar, ni encaixava en els formats habituals de ràdio. Però això era irrellevant. La seva melodia radiant i optimista, de més de set minuts de durada, es va convertir en un clàssic instantani entre aficionats i músics. Era una oda instrumental al sud dels Estats Units, a les carreteres obertes, al sol, i a la llibertat.

El 1989, “Jessica” va viure una segona joventut quan es va convertir en el tema musical de la mítica sèrie britànica “Top Gear”. El seu esperit lliure i la seva energia conduïda van encaixar perfectament amb cotxes ràpids, corbes sinuoses i un humor britànic descarat. Per a tota una nova generació, la peça va passar de ser un himne del sud dels Estats Units a ser la banda sonora de motors rugint i asfalt cremant-se.

Amb els anys, “Jessica” ha aparegut en pel·lícules com “Field of Dreams”, i ha estat una presència habitual a emissores de rock clàssic, botigues de guitarres i dormitoris universitaris arreu del món. Tot i no tenir cap paraula, diu molt: parla de llibertat, d’esperança, de companyonia musical. És una peça que comença com un viatge per carretera i acaba com un retorn a casa. Una cançó sense veu, però amb ànima.

THE ALLMAN BROTHERS BAND - JESSICA

Released: December 1973

Charts: US: #65 

In the spring of 1973, guitarist Dickey Betts sat down with a mission: to compose a melody that danced with light and life — something that could reflect the joyful innocence of his newborn daughter, Jessica. Betts, known for his melodic instinct, had also set himself a personal challenge: to write the entire piece using just two fingers, inspired by the legendary jazz guitarist Django Reinhardt, who overcame a debilitating injury to redefine the instrument.

What emerged was not just a song, but a sunlit journey. With Chuck Leavell at the keys, adding sweeping, jubilant piano passages, and Les Dudek harmonizing on guitar (though uncredited), the band recorded “Jessica” at Capricorn Sound Studios in Macon, Georgia. It would become one of the defining moments of “Brothers and Sisters”, the Allman Brothers Band’s first album after the deaths of Duane Allman and Berry Oakley.

Upon the album’s August 1973 release, “Jessica” wasn’t an immediate chart sensation — there were no lyrics to sing along to, no radio hook in the traditional sense. But it didn’t matter. The song’s rolling, optimistic melody, stretching just over seven minutes, became an instant classic among fans and musicians alike. It was a Southern rock anthem without words, an ode to movement, sunshine, and the open road.

In 1989, “Jessica” found a new lease on life when it was adopted as the theme song for BBC’s “Top Gear”. The track’s freewheeling energy made it the perfect sonic companion to fast cars, winding roads, and irreverent British humor. For a new generation, the tune became synonymous not with Georgia highways, but with turbocharged test drives and the smell of burnt rubber.

Over the decades, “Jessica” has graced films like “Field of Dreams” and has echoed through classic rock stations, college dorms, and guitar shops worldwide. Despite having no lyrics, it spoke — and still speaks — to listeners. It speaks of freedom, hope, and musical camaraderie. It’s a track that starts as a road trip and ends as a homecoming.

LEONA LEWIS – BLEEDING LOVE

Publicació: 16 de setembre de 2007

Llistes: Regne Unit: #1 (7 setmanes) · EUA: #1 (4 setmanes)

Quan Leona Lewis va publicar “Bleeding Love” a finals del 2007, el món va rebre molt més que el segon senzill d’una guanyadora d’un concurs televisiu: va ser un moment de coronació global, un senyal inequívoc que la jove cantant d’Islington podia transcendir la maquinària de The X Factor i portar la seva veu a l’escenari internacional.

Escrita per Ryan Tedder i Jesse McCartney, la cançó va tenir uns inicis humils. Tedder recorda estar assegut al seu apartament de Los Angeles, preguntant-se “Què faria Prince?” i esbossant una melodia sobre un senzill so d’orgue. McCartney ja havia provat d’interpretar-la, però la seva discogràfica la va descartar dient que “no era un èxit”. Va caldre l’amplitud vocal i la interpretació emotiva de Leona per transformar aquell esborrany en una balada poderosa. Per Tedder, va significar el seu esclat com a compositor de grans èxits; per Lewis, el seu himne definitiu.

Publicada deu mesos després del seu debut “A Moment Like This”, “Bleeding Love” es va convertir immediatament en un fenomen. A la primera setmana va vendre més de 218.000 còpies al Regne Unit, superant en vendes tota la resta del Top 5 junt. A principis de 2008, ja havia arribat al número 1 en més de 35 països, convertint-se en el senzill més venut del món aquell any. També va marcar la primera vegada en dues dècades que un artista britànic encapçalava les llistes dels Estats Units amb una cançó coescrita per algú amb el cognom McCartney—encara que fos Jesse, no pas Paul.

La cançó és un estudi de contrastos: una veu en expansió sobre un ritme contingut i gairebé esquelètic. Les estrofes, amb tons d’orgue i percussió mínima, acumulen tensió fins que la tornada esclata en una declaració catàrtica d’un amor tan absorbent que sagna. La interpretació de Leona—fràgil a les estrofes, volcànica a la tornada—captura tant el dolor com l’èxtasi del desamor.

L’equip de Leona sabia que una cançó d’aquesta magnitud necessitava un suport visual potent, i es van crear dos videoclips:

1. Versió britànica/internacional (dir. Melina Matsoukas)

• Ambientada en un bloc d’apartaments estilitzat de Los Angeles.

• Mostra vinyetes de parelles en diferents etapes de l’amor—apassionat, trencat, reconciliat—mentre l’aigua es filtra per les parets, metàfora de l’“amor que sagna” que s’infiltra a tot arreu.

• Colors vius i saturats i una posada en escena teatral contrasten amb la interpretació seriosa i emotiva de Leona.

2. Versió nord-americana (dir. Jessy Terrero)

• Filmada a Nova York, amb un enfocament més narratiu i íntim.

• Es centra en la relació de Leona amb el seu xicot (interpretat pel model Nicholas Lemons), mostrant discussions, tensió i reconciliació.

• Sense metàfores visuals d’aigua, aposta per un realisme emocional que connectés amb el públic americà.

Ambdós vídeos van ressaltar cares diferents de la cançó: un d’expansiu i metafòric, l’altre de personal i arrelat.

LEONA LEWIS - BLEEDING LOVE

Released: September 16, 2007

Charts:  UK: #1 (7 weeks)  US: #1 (4 weeks)

When Leona Lewis released “Bleeding Love” in late 2007, the world received more than a second single from a TV talent show winner—it was a global coronation moment, signaling that the young singer from Islington could transcend The X Factor machine and take her voice to the international stage.

Written by Ryan Tedder and Jesse McCartney, the song had humble beginnings. Tedder recalled sitting in his Los Angeles apartment, wondering “What would Prince do?” and sketching a melody over a simple organ patch. McCartney had already tried his hand at the song, but his label dismissed it as “not a hit.” It took Leona’s expansive range and emotive delivery to transform the track into a powerhouse ballad. For Tedder, this would become his breakout as a hitmaker; for Lewis, it was her defining anthem.

Released ten months after her debut “A Moment Like This,” “Bleeding Love” was an instant phenomenon. It sold over 218,000 copies in its first week in the UK, outselling the rest of the Top 5 combined. By early 2008, it had climbed to #1 in more than 35 countries, becoming the world’s best-selling single of 2008. It also marked the first time in two decades that a British artist topped the US charts with a song co-written by someone named McCartney—albeit Jesse, not Paul.

The song itself is a study in contrast: soaring vocals over a restrained, almost skeletal beat. The verses build tension with organ tones and minimal percussion before the chorus erupts into a cathartic declaration of love so consuming it bleeds. Lewis’s delivery—fragile in the verses, volcanic in the chorus—captured both the pain and ecstasy of heartbreak.

Leona’s team knew that such a monumental song needed striking visuals, and two music videos were created:

1. The UK/International Version (dir. Melina Matsoukas)

• Set in a stylized Los Angeles apartment block.

• Features vignettes of couples at different stages of love—passionate, fractured, reconciled—while water seeps through the walls, a metaphor for “bleeding love” infiltrating every corner.

• Bright, saturated colors and funky, theatrical staging contrasted with Leona’s earnest performance.

2. The US Version (dir. Jessy Terrero)

• Shot in New York, this version is more narrative-driven and intimate.

• It centers on Leona’s relationship with her boyfriend (played by model Nicholas Lemons), portraying arguments, tension, and reconciliation.

• Stripped of the metaphorical water imagery, it leaned on emotional realism to connect with the American audience.

Both videos highlighted different facets of the song: one expansive and metaphorical, the other personal and grounded. 

DAVE STEWART feat. CANDY DULFER - LILY WAS HERE

Llançament: desembre de 1989

Llistes: EUA: núm. 11 · Regne Unit: núm. 6

A finals del 1989, una melodia sorgida dels Països Baixos va aparèixer gairebé per sorpresa: un duet instrumental que fusionava un saxo soul amb una guitarra melancòlica i que, d’alguna manera, va captivar el món sencer. “Lily Was Here”, una col·laboració inesperada entre Dave Stewart, conegut per la seva trajectòria amb els Eurythmics, i Candy Dulfer, una jove saxofonista neerlandesa gairebé desconeguda fora del seu país, va néixer d’una jam session improvisada —i es va convertir en un èxit internacional.

La peça va ser enregistrada inicialment per a la banda sonora de la pel·lícula holandesa “De Kassière” (traduïda a l’anglès com Lily Was Here). Stewart, encarregat de composar la música per al film, no tenia intenció de fer cap gran èxit. De fet, segons expliquen, la sessió va començar just quan els músics ja estaven recollint els instruments al final del dia. Stewart els va cridar de nou a l’estudi. El que va passar després va ser pura espontaneïtat: ell va improvisar un motiu de quatre notes a la guitarra, i Candy va respondre amb el saxo, iniciant una conversa musical plena de sentiment i intuïció.

El pare de Candy, Hans Dulfer, reconegut saxofonista de jazz, va explicar més tard que la peça es va gravar en una sola presa. El mateix Stewart va confirmar que, des de la improvisació fins a la mescla final, tot el procés va durar menys de quinze minuts. “La Candy responia a cada frase amb els seus propis girs i matisos,” va escriure Stewart a The Dave Stewart Songbook, destacant com el solo melòdic i captivador de Candy acabaria sent emès arreu del món.

Tot i el seu origen modest, “Lily Was Here” va triomfar immediatament. Va arribar al núm. 1 als Països Baixos, i la seva popularitat es va escampar ràpidament. Va ser publicada arreu d’Europa i més enllà, arribant al núm. 6 al Regne Unit i al núm. 11 als Estats Units, un èxit remarcable per a una peça instrumental contemporània. També va tenir una gran acollida a Austràlia, el Japó i gran part d’Europa continental, demostrant que l’emoció no necessita paraules.

Per a Candy Dulfer, aquest moment va ser decisiu. Fins aleshores, era una jove promesa —filla d’una llegenda del jazz neerlandès, liderava la seva pròpia banda, Funky Stuff, des dels 14 anys. Aquesta col·laboració amb Stewart la va projectar a l’escena internacional, aconseguint un contracte discogràfic amb Arista i publicant el seu àlbum de debut, “Saxuality”, nominat als Grammy. Aquest disc incloïa “Lily Was Here”, així com una remezcla del grup DNA, i va arribar a vendre més d’un milió de còpies a tot el món.

I això només va ser el començament. Candy va col·laborar amb figures com Prince, que va arribar a dir: “Quan vull un bon saxo, truco la Candy.” També va treballar amb Van Morrison, Dave Gilmour, Maceo Parker i Pink Floyd, entre molts altres. Tot i així, per a molts seguidors, “Lily Was Here” continua sent el seu moment més emblemàtic.

DAVE STEWART feat. CANDY DULFER - LILY WAS HERE

Released: December 1989

Charts:  US: #11   UK: #6 

It was late in 1989 when a tune emerged from the Netherlands that would gently defy the odds—an instrumental duet that fused smoky saxophone with moody guitar and somehow caught the ears of the world. “Lily Was Here”, a chance collaboration between Dave Stewart of Eurythmics fame and Candy Dulfer, a young Dutch saxophonist virtually unknown outside her homeland, began as an impromptu jam session—and became an international sensation.

The track was originally recorded for the soundtrack of the Dutch film “De Kassière” (translated in English as Lily Was Here). Stewart, tasked with scoring the movie, wasn’t aiming for a hit. In fact, the story goes that the session came together as the day was winding down, with musicians packing up their instruments. Stewart suddenly called them back into the studio. What followed was pure spontaneity: Stewart strummed out a four-note motif, Dulfer responded on her saxophone, and the two artists began a musical conversation, full of soul and instinct.

Candy’s father, jazz icon Hans Dulfer, would later recall that the entire performance was done in a single take. Stewart himself confirmed that from improvisation to mixing, the track was completed in under fifteen minutes. “Candy answered every phrase with her own little twists and turns,” Stewart wrote in The Dave Stewart Songbook, recalling how she took over with a hauntingly melodic solo that would soon become etched into airwaves around the globe.

Despite its low-key origins, “Lily Was Here” hit the ground running. It soared to No. 1 in the Netherlands, and the buzz traveled fast. The single was released throughout Europe and beyond, reaching No. 6 in the UK and peaking at No. 11 on the U.S. Billboard Hot 100—a remarkable feat for a contemporary instrumental. It found receptive ears in Australia, Japan, and across continental Europe, proving that emotion needs no lyrics.

For Candy Dulfer, this breakout moment was career-defining. Until then, she had been a prodigious saxophonist—the daughter of a Dutch jazz legend, leading her band Funky Stuff by age 14. Her work with Stewart launched her into the international spotlight, earning her a record deal with Arista and leading to her Grammy-nominated debut album, “Saxuality”. That album would include “Lily Was Here,” as well as a remix by DNA, and would go on to sell over a million copies worldwide.

Dulfer’s collaborations didn’t stop with Stewart. Prince, a known admirer of her talent, once said, “When I want good sax, I call Candy.” She went on to perform and record with artists like Van Morrison, Dave Gilmour, Maceo Parker, and Pink Floyd, among others. Still, for many fans, “Lily Was Here” remains her most iconic moment—a song that captured lightning in a bottle.