Titol original: Changeling
Direcció: Clint Eastwood.Repartiment: Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Gustav Briegleb), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Amy Ryan (Carol Dexter), Colm Feore (James Davis), Michael Kelly (Lester Ybarra), Geoff Pierson (S.S. Hahn), Denis O'Hare (Dr. Jonathan Steel), Eddie Alderson (Sanford Clark), Gattlin Griffith (Walter Collins).
Direcció: Clint Eastwood.Repartiment: Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Gustav Briegleb), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Amy Ryan (Carol Dexter), Colm Feore (James Davis), Michael Kelly (Lester Ybarra), Geoff Pierson (S.S. Hahn), Denis O'Hare (Dr. Jonathan Steel), Eddie Alderson (Sanford Clark), Gattlin Griffith (Walter Collins).
Guió: J. Michael Straczynski.Producció: Clint Eastwood, Brian Grazer, Ron Howard y Rob Lorenz.Fotografía: Tom Stern. Música: Clint Eastwood. Génere: Drama.País: USA.Any: 2008.Duració: 141 min.Estrena a USA: 31 octubre 2008.Estrena a Espanya: 19 desembre 2008.
Los Angeles, març de 1928. Un dissabte al mati, Christine Collins, mare soltera, marxa a treballar i deixa el seu fill de nou anys Walter a casa, però quan torna en acabar la jornada laboral el nen ha desaparegut. Denuncia el fet a la policia i se’n comença una recerca que resultarà infructuosa. Després de cinc mesos apareix a l’estat d’Illinois un nen que diu ser Walter: La policia organitza una retrobada entre mare i fill a l’estació amb vistes publicitàries, ja que les acusacions de corrupció i la poca traça en la resolució de casos similars sacsegen l’estament policial. Però el nen resulta ser un impostor i el cap de la policia, el capità J.J.Jones, per evitar una relliscada més obliga Christine a portar-se’l a casa, i ella atordida pels reporters i els fotògrafs accepta en primera instància. Quan tot semblava resolt per J.J.Jones, Christine torna a insistir en que aquell no és el seu fill i vol que segueixi la recerca, cosa que obligarà al policia a fer-la internar en un psiquiàtric per evitar la publicitat adversa. Però Christine trobarà un aliat inesperat en el reverend Gustav Briegleb, qui des del púlpit i un programa radiofònic lluita contra la corrupció del departament de policia. Briegleb l’ajuda a sortir del psiquiàtric i aconsegueix que el seu cas vagi als tribunals ja que sembla que s’ha trobat el presumpte segrestador del seu fill.
Diversos temes son els que ens planteja en aquest film el vell Eastwood. Com a eix principal tenim el cas de Christine Collins, una mare soltera que ha perdut el seu fill, desaparegut mentre ella era a la feina. Seguint el fil conductor que ens planteja aquesta situació, la narració s’obre a altres temes que tindran relació amb aquest fet. En primer lloc tenim la corrupció del departament de policia de Los Angeles. En l’època de la repressió, la ciutat tenia una infraestructura governamental despòtica i corrupta que res tenia d’envejar als caps mafiosos del moment. Quan Christine els planteja un seguit de situacions que posen de manifest la incapacitat policial per solucionar el conflicte, no tindran cap mena d’escrúpol en proposar-li que es quedi amb un fill que no es el seu, i després desacreditar-la, tancar-la i fins i tot vexar-la per aconseguir el propòsit de fer-la callar quan ella refusa aquest fet i pretén seguir endavant amb la recerca. Aquí trobem un altre dels temes proposats pel cineasta, que és el maltractament a les dones a l’època que es descriu, ja que ens trobem en un entorn dominat per homes en el que les dones fan treballs menors o son mestresses de casa. Per tant, com gosa una mare, soltera per més vergonya, enfrontar-se al departament de policia d’una de les ciutats més influents dels Estats Units? Però Christine és una dona excepcional i disposada a fer-ho per tal d’aconseguir trobar el seu fill, i amb la seva constància assolirà fites impensables que canviaran el futur dels governants de la ciutat.
En aquest punt vull fer esment d’un parell de detalls. Normalment no acostumo a jutjar la labor dels actors, ja que considero que és el director qui els ha de jutjar, i si aquest dona per bo el treball, a qui s’ha de criticar l’elecció de la presa que ens pot semblar bona o no és a ell. Però tenint en comte que no tinc cap objecció a la labor de la Jolie en aquesta pel·lícula, només li hauria demanat, en aquest cas a Eastwood; un altre tipus d’interpretació en les escenes del judici i la execució. Se suposa que Christine te davant el presumpte segrestador o assassí del seu fill, a qui tant desesperadament està cercant, i el seu rostre es manté fred, més aviat gèlid en tot moment, mancat d’expressivitat, sense demostrar aquell odi o satisfacció per la mort, del personatge que ha canviat la seva vida completament. D’altra banda, em sembla d’una elegància sublim la metàfora utilitzada per fer-nos saber perquè el pare d’en Walter va abandonar Christine en el moment del part. I per concloure aquest parèntesi dedicat al director no voldria passar per alt el bonic homenatge a Frank Capra recordant-nos l’Oscar a millor pel·licula que va obtenir el 1934 amb It Happened one night.
Reprenent el fil dels temes plantejats per Eastwood, voldria fer esment d’un altre situació, ja plantejada pel director a Mystic River, que és la dels abusos i els maltractaments als infants. Així, ens planteja una trama paral·lela que sorgeix de sobte, quan un inspector de la policia, Lester Ybarra, arriba a una granja per detenir un jove que resideix il·legalment al país. A partir d’aquest moment la trama fa un gir argumental, i el que era un drama clamant per la injustícia comesa sobre el personatge de Christine, es converteix a més a més en un thriller amb psicòpata inclòs que manté el suspens fins a l’escena final. Cal recordar que Eastwood ja ens va fer un canvi de registre similar a la imprescindible Million Dollar Baby.
I finalment no podem oblidar el paper, sempre decisiu, de l’església quan hi ha temes conflictius en joc. En aquest cas, és el reverend Briegleb qui lluita contra la corrupció i la injustícia amb ma de ferro i una fermesa que en alguns moments sembla exagerada, i és possiblement aquest el punt que més coixeja dels que ens planteja el vell mestre de Malpaso Productions.
Concloent, L’intercanvi és Clint Eastwood en estat pur, l’eastwood seriós que sap tocar la fibra en el moment puntual per què la llagrimeta caigui galta avall, i que ens planteja un ventall de temes al voltant d’un, a cadascun d’ells més interessant i resolts amb la solidesa a que ens te acostumats. Per consolidar el drama, ens el complementa, com fa darrerament, amb una banda sonora composta per ell mateix que gira vers una mateixa melodia intimista que s’intensifica o s’endolceix segons el moment emocional exposat a la pantalla. L’intercanvi és doncs un sòlid drama, resolt de manera molt pulcre i d’esplèndida factura, però que queda en un esgraó per sota de les antecessores Mystic River i Million Dollar Baby.
Los Angeles, març de 1928. Un dissabte al mati, Christine Collins, mare soltera, marxa a treballar i deixa el seu fill de nou anys Walter a casa, però quan torna en acabar la jornada laboral el nen ha desaparegut. Denuncia el fet a la policia i se’n comença una recerca que resultarà infructuosa. Després de cinc mesos apareix a l’estat d’Illinois un nen que diu ser Walter: La policia organitza una retrobada entre mare i fill a l’estació amb vistes publicitàries, ja que les acusacions de corrupció i la poca traça en la resolució de casos similars sacsegen l’estament policial. Però el nen resulta ser un impostor i el cap de la policia, el capità J.J.Jones, per evitar una relliscada més obliga Christine a portar-se’l a casa, i ella atordida pels reporters i els fotògrafs accepta en primera instància. Quan tot semblava resolt per J.J.Jones, Christine torna a insistir en que aquell no és el seu fill i vol que segueixi la recerca, cosa que obligarà al policia a fer-la internar en un psiquiàtric per evitar la publicitat adversa. Però Christine trobarà un aliat inesperat en el reverend Gustav Briegleb, qui des del púlpit i un programa radiofònic lluita contra la corrupció del departament de policia. Briegleb l’ajuda a sortir del psiquiàtric i aconsegueix que el seu cas vagi als tribunals ja que sembla que s’ha trobat el presumpte segrestador del seu fill.
Diversos temes son els que ens planteja en aquest film el vell Eastwood. Com a eix principal tenim el cas de Christine Collins, una mare soltera que ha perdut el seu fill, desaparegut mentre ella era a la feina. Seguint el fil conductor que ens planteja aquesta situació, la narració s’obre a altres temes que tindran relació amb aquest fet. En primer lloc tenim la corrupció del departament de policia de Los Angeles. En l’època de la repressió, la ciutat tenia una infraestructura governamental despòtica i corrupta que res tenia d’envejar als caps mafiosos del moment. Quan Christine els planteja un seguit de situacions que posen de manifest la incapacitat policial per solucionar el conflicte, no tindran cap mena d’escrúpol en proposar-li que es quedi amb un fill que no es el seu, i després desacreditar-la, tancar-la i fins i tot vexar-la per aconseguir el propòsit de fer-la callar quan ella refusa aquest fet i pretén seguir endavant amb la recerca. Aquí trobem un altre dels temes proposats pel cineasta, que és el maltractament a les dones a l’època que es descriu, ja que ens trobem en un entorn dominat per homes en el que les dones fan treballs menors o son mestresses de casa. Per tant, com gosa una mare, soltera per més vergonya, enfrontar-se al departament de policia d’una de les ciutats més influents dels Estats Units? Però Christine és una dona excepcional i disposada a fer-ho per tal d’aconseguir trobar el seu fill, i amb la seva constància assolirà fites impensables que canviaran el futur dels governants de la ciutat.
En aquest punt vull fer esment d’un parell de detalls. Normalment no acostumo a jutjar la labor dels actors, ja que considero que és el director qui els ha de jutjar, i si aquest dona per bo el treball, a qui s’ha de criticar l’elecció de la presa que ens pot semblar bona o no és a ell. Però tenint en comte que no tinc cap objecció a la labor de la Jolie en aquesta pel·lícula, només li hauria demanat, en aquest cas a Eastwood; un altre tipus d’interpretació en les escenes del judici i la execució. Se suposa que Christine te davant el presumpte segrestador o assassí del seu fill, a qui tant desesperadament està cercant, i el seu rostre es manté fred, més aviat gèlid en tot moment, mancat d’expressivitat, sense demostrar aquell odi o satisfacció per la mort, del personatge que ha canviat la seva vida completament. D’altra banda, em sembla d’una elegància sublim la metàfora utilitzada per fer-nos saber perquè el pare d’en Walter va abandonar Christine en el moment del part. I per concloure aquest parèntesi dedicat al director no voldria passar per alt el bonic homenatge a Frank Capra recordant-nos l’Oscar a millor pel·licula que va obtenir el 1934 amb It Happened one night.
Reprenent el fil dels temes plantejats per Eastwood, voldria fer esment d’un altre situació, ja plantejada pel director a Mystic River, que és la dels abusos i els maltractaments als infants. Així, ens planteja una trama paral·lela que sorgeix de sobte, quan un inspector de la policia, Lester Ybarra, arriba a una granja per detenir un jove que resideix il·legalment al país. A partir d’aquest moment la trama fa un gir argumental, i el que era un drama clamant per la injustícia comesa sobre el personatge de Christine, es converteix a més a més en un thriller amb psicòpata inclòs que manté el suspens fins a l’escena final. Cal recordar que Eastwood ja ens va fer un canvi de registre similar a la imprescindible Million Dollar Baby.
I finalment no podem oblidar el paper, sempre decisiu, de l’església quan hi ha temes conflictius en joc. En aquest cas, és el reverend Briegleb qui lluita contra la corrupció i la injustícia amb ma de ferro i una fermesa que en alguns moments sembla exagerada, i és possiblement aquest el punt que més coixeja dels que ens planteja el vell mestre de Malpaso Productions.
Concloent, L’intercanvi és Clint Eastwood en estat pur, l’eastwood seriós que sap tocar la fibra en el moment puntual per què la llagrimeta caigui galta avall, i que ens planteja un ventall de temes al voltant d’un, a cadascun d’ells més interessant i resolts amb la solidesa a que ens te acostumats. Per consolidar el drama, ens el complementa, com fa darrerament, amb una banda sonora composta per ell mateix que gira vers una mateixa melodia intimista que s’intensifica o s’endolceix segons el moment emocional exposat a la pantalla. L’intercanvi és doncs un sòlid drama, resolt de manera molt pulcre i d’esplèndida factura, però que queda en un esgraó per sota de les antecessores Mystic River i Million Dollar Baby.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada