La vuitena edició del Clon Festival va obrir portes ahir amb l’actuació d’Achtung Band, la banda de Rubí que homenatja U2, i que amb un repertori molt encertat va donar una digníssima benvinguda al Festival d’enguany.
El començament elèctric amb Elevation, Beautiful day i Magnificent (magnífica) ja ens marca la referència del que veurem. Una banda ben assentada musicalment , amb ajudes de so gravat, necessari i agraït en benefici del espectacle, i una posta en escena amb protagonisme exclusiu, com no podia ser d’una altra manera, del seu cantant molt ben posat dintre del seu paper de Bono. Mysterious ways i una inspirada New year’s day marquen el camí cap a les sorpreses, on trobem el retrobament amb una peça totalment inesperada per mi com Until the end of the world del DISC, en majúscules, dels irlandesos que és Achtung Baby, i el record al primer Lp de la banda Boy personalitzat en la potent I will follow (gran treball de bateria). Després dels riscos venen els himnes per posar-se ja al públic definitivament del seu costat, com son I still haven’t found, Sunday bloody Sunday o One. També record a Harlem i gaudeixo molt d’una versió totalment estripada de Discotheque. Entre les interpretacions fluixes del repertori hi posaria un Vertigo un tant atropellat i unes Sunday Bloody Sunday i Pride massa al ralentí degut a la idea de la banda de tocar-les al ritme que utilitza U2 en els seus concerts actuals, cosa que els obliga a tocar-les en uns tons més baixos per adaptar-s’hi, respectable, però què considero els hi fa perdre la força del to original. Em sobra Get on your boots, no és que la facin malament, sinó que no m’agrada gens aquesta cançó. La cirereta final ve amb un With or without you amb el públic entregat (evidentment), i quan sembla que acaba fa la mutació cap a una apocalíptica Where the streets have no name que posa una brillant, aparentment, cloenda a un concert notable. Veig a en Pep molt animat, bona senyal, el tribut als seus U2 ha funcionat bé XD.
Ràpidament els bisos amb el record a Batman en Hold me, kiss me, kill me que es podien haver estalviat, i entrar un City of bliding lights per exemple, i ara sí, fi de festa genial amb Ultraviolet. Baby baby baby light my way, cap a casa que son les dotze, no fos cas que els veïns tinguessin alguna cosa a dir!
Per acabar, ens congratulem de la tornada del Clon a la Roca d’en Maig, lloc del que no s’hauria d’haver mogut, perquè ens retorna a l’essència del Festival que és gaudir de la música vora del mar, aprofitar el magnífic entorn del emplaçament que és ideal per aquest tipus d’actes, i demostrar que la platja de Lloret es pot promocionar de formes alternatives als banys de sol i aigua. Feia molt de goig veure la platja plena de gent escoltant música i com molts d’ells eren pares amb els fills que podien córrer per allà. Això si, a mitjanit tot tancat i endreçadet, però contents. Felicitats Jorge, però la propera vegada més puntualitat que si hem de plegar a les dotze ens quedem sense més bisos XD!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada