DONNA SUMMER - LAST DANCE

Estrena: 2 de juliol de 1978

Llistes: Regne Unit: #51   EUA: #3 

"Last Dance", inclosa a la banda sonora de la pel·lícula de 1978 "Thank God It's Friday", va ser un èxit enormement aclamat tant per la crítica com comercialment. Escrita per Paul Jabara i co-producida per Giorgio Moroder i Pete Bellotte, la cançó va assolir diversos reconeixements el 1978. Va guanyar l'Oscar i el Globus d'Or a la Millor Cançó Original i va fer que Donna Summer guanyés el Premi Grammy a la Millor Interpretació Vocal Femenina R&B. A més, "Last Dance" va arribar al número tres de la llista Billboard Hot 100.

"Last Dance" té un lloc significatiu a la pel·lícula "Thank God It's Friday", ambientada en una discoteca on Paul Jabara, que interpretava el paper de Carl, un client del club, va escriure la cançó. Tot i que la pel·lícula no va assolir l'èxit de "Saturday Night Fever", va significar el primer gran paper cinematogràfic de Summer com a Nicole, una jove aspirant a cantant. A la pel·lícula, Nicole convenç al DJ per permetre-li actuar, i interpreta una memorable versió de "Last Dance" cap al clímax de la pel·lícula, capturant l'essència del que és aprofitar l'última oportunitat.

La lletra de "Last Dance" es pot interpretar amb dos sentits diferents. D'una banda, retracta una dona anhelant una relació romàntica, possiblement l'amor de la seva vida. També, en un sentit més literal, serveix com l'última cançó abans del tancament de la discoteca, simbolitzant l'última oportunitat per trobar companyia o una relació amorosa abans que acabi la nit.

"Last Dance" destaca com una de les cançons de discoteca pioneres en comptar amb parts ben diferenciades de tempo, començant com una balada, i  acabant amb el tradicional ritme ràpid per ballar, afegint una dinàmica única a la seva estructura. La capacitat de la cançó per barrejar de manera fluïda tempos contrastants reflecteix la versatilitat de Donna Summer com a artista i les tècniques de producció innovadores de Giorgio Moroder i Pete Bellotte. Aquest arranjament diferent va establir un precedent per als èxits posteriors de Summer, molts dels quals van incorporar transicions similars entre intros de balada i tempos disco enèrgics, mostrant la seva gamma i creativitat com a intèrpret. L'escepticisme inicial de David Foster sobre l'estructura de la cançó subratlla la naturalesa arriscada del procés de producció, que finalment va donar com a resultat un clàssic disco atemporal.

DONNA SUMMER - LAST DANCE 

Released: July 2, 1978

Charted:  UK: #51   US: #3 

"Last Dance" featured on the soundtrack album of the 1978 film “Thank God It's Friday”, was a tremendous success both critically and commercially. Written by Paul Jabara and co-produced by Giorgio Moroder and Pete Bellotte, the song achieved several accolades in 1978. It won the Academy Award and Golden Globe Award for Best Original Song and earned Donna Summer the Grammy Award for Best Female R&B Vocal Performance. Additionally, "Last Dance" peaked at number three on the Billboard Hot 100 chart, solidifying its place as one of Donna Summer's iconic tracks.

"Last Dance" holds a significant place in the movie "Thank God It's Friday," set in a dance club where Paul Jabara, who played the role of Carl, a club patron, wrote the song. While the film didn't match the success of "Saturday Night Fever," it showcased Summer's first major motion picture role as Nicole, an aspiring young singer. In the movie, Nicole persuades the DJ to allow her to perform, and she delivers a memorable rendition of "Last Dance" towards the film's climax, capturing the essence of seizing one's final opportunity. 

"Last Dance" carries a dual interpretation in its lyrics. On one level, it portrays a woman yearning for a romantic connection, possibly the love of her life. However, in a more literal sense, it serves as the final song played before the disco's closing time, symbolizing the last chance for revelers to find companionship or romance before the night concludes.

"Last Dance" stands out as one of the pioneering disco songs featuring slow tempo parts, adding a unique dynamic to its structure. Beginning as a ballad, it gradually transitions into a pulsating disco rhythm, creating a captivating musical journey for listeners. The song's ability to seamlessly blend contrasting tempos reflects Donna Summer's versatility as an artist and the innovative production techniques of Giorgio Moroder and Pete Bellotte. This distinctive approach set a precedent for Summer's subsequent hits, many of which incorporated similar transitions between ballad-like intros and upbeat disco tempos, showcasing her range and creativity as a performer. 

David Foster's initial skepticism about the song's structure underscores the risk-taking nature of the production process, which ultimately resulted in a timeless disco classic.