És el gran campió, és humà, és sensible, es Roger Federer, un tenista que ahir ens va emocionar amb les seves llàgrimes en l’entrega de premis del Open d’Australia. Com a passat les darreres cinc vegades que s’han enfrontat, Federer no va poder guanyar Rafel Nadal en una final de Grand Slam, i això el va impedir un cop més d’igualar el record de Pete Sampras de numero de Grand Slams guanyats. Pot ser aquest el motiu que va fer emocionar el suís? Sens dubte part d’això hi ha. Però més enllà de la nova derrota a mans del manacorí, crec que la cosa comença a ser psicològica. Qui sap si pel cap de l’helvètic passava el pensament de què es quedarà a les portes de superar Sampras perquè s’ha creuat Nadal en el seu camí. O potser plorava per la derrota en un partit que va jugar molt bé, i que de ben segur amb un altre rival davant hauria guanyat clarament.
No ho podem saber, però el que està clar és que tots dos van demostrar al pòdium el que és una cosa molt complicada de veure en ocasions en l’esport d’alta competició: que per damunt de les derrotes o les victòries preval la gran amistat que tenen fora la pista, i amb això van donar un exemple significatiu que molts altres esportistes d’elit haurien de seguir. I tornant a Federer, crec que no necessita demostrar ningú el que ja és, superi a Sampras o no: un dels grans de la historia del tenis.
No ho podem saber, però el que està clar és que tots dos van demostrar al pòdium el que és una cosa molt complicada de veure en ocasions en l’esport d’alta competició: que per damunt de les derrotes o les victòries preval la gran amistat que tenen fora la pista, i amb això van donar un exemple significatiu que molts altres esportistes d’elit haurien de seguir. I tornant a Federer, crec que no necessita demostrar ningú el que ja és, superi a Sampras o no: un dels grans de la historia del tenis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada