Per fi hem tingut futbol en diumenge a una hora mig decent. A més el rival, l’Sporting de Gijón, era un rival que em venia molt de gust d’anar a veure perquè sempre m’ha semblat un equip simpàtic, que a més feia molts anys que no venia al Nou Camp i per acabar-ho d’adobar portava en Quini com a entrenador per les sancions dels dos tècnics habituals. Així doncs hem agafat el cotxe i cap a Barcelona.
Primer hem anat a veure el Barça Atlètic que jugava amb el Villareal B i haig de dir que la experiència ha estat molt satisfactòria perquè a la victòria dels de Luis Enrique s’hi ha d’afegir el marro que hi ha hagut en el partit. Un àrbitre com els d’abans, els de l’època de Plaza, s’ha encarregat d’escalfar l’ambient amb tot un seguit de decisions perjudicials pel filial blaugrana. Un penal rigorós en contra, dos gols anul·lats i tres jugadors expulsats en menys de deu minuts han fet pujar tant l’ambient a la graderia que m’ha fet recordar els temps dels enfrontaments Lloret-Blanes a regional. Però com he dit la victòria final del Barça Atlètic ha estat un bon aperitiu per el plat gran que venia poc després.
A quarts de set i encara maleint l’àrbitre dels pebrots cap a l’estadi a veure els cracks de debò (no els de Krakòvia). Després de tants d’anys d’anar a futbol, encara m’impressiona veure la quantitat de gent que va al camp del Barça quan el partit és en diumenge a la tarda, és espectacular veure tota aquella riuada de gent.
Abans de començar el partit un núvol de periodistes a envoltat la banqueta visitant buscant la reacció de Quini a l’homenatge que els dos equips li han fet al sortir a la gespa. A estat un moment molt emocionant pel qui ha estat un dels jugadors més grans de la lliga espanyola de futbol, i no tan sols per a ell, a la graderia alguna llagrimeta també s’hi ha pogut veure. Com a anècdota cal dir que a l’estadi hi havia l’autor del gol 3.000 del Barça a la lliga, Quini, el del 4.000, Amor a tribuna i el del 5.000, Messi al camp.
El Barça a guanyat, però deixant de banda el resultat del partit que ha estat l’esperat, em quedo amb dos detalls que m’han agradat molt. Un, la rebuda a l’Sporting per part del públic i del Barça en particular dirigint-se als seus afeccionats en castellà per la megafonia per donar-los la benvinguda, tot un detall gens habitual. Dos, la quantitat de seguidors de l’Sporting que havia a l’estadi i la bona sintonia entre ells i els culers, que he vist en diversos grups arribant plegats a l’estadi. La única cosa negativa d’un diumenge rodó ha estat el fred acollonant que feia al camp. Espero en un futur no gaire llunya que els qui decideixen els horaris del futbol es dignin a posar un partit al camp del Barça a les cinc de la tarda del diumenge, com havia estat tota la vida, perquè les nenes pugin acompanyar-m’hi.
Primer hem anat a veure el Barça Atlètic que jugava amb el Villareal B i haig de dir que la experiència ha estat molt satisfactòria perquè a la victòria dels de Luis Enrique s’hi ha d’afegir el marro que hi ha hagut en el partit. Un àrbitre com els d’abans, els de l’època de Plaza, s’ha encarregat d’escalfar l’ambient amb tot un seguit de decisions perjudicials pel filial blaugrana. Un penal rigorós en contra, dos gols anul·lats i tres jugadors expulsats en menys de deu minuts han fet pujar tant l’ambient a la graderia que m’ha fet recordar els temps dels enfrontaments Lloret-Blanes a regional. Però com he dit la victòria final del Barça Atlètic ha estat un bon aperitiu per el plat gran que venia poc després.A quarts de set i encara maleint l’àrbitre dels pebrots cap a l’estadi a veure els cracks de debò (no els de Krakòvia). Després de tants d’anys d’anar a futbol, encara m’impressiona veure la quantitat de gent que va al camp del Barça quan el partit és en diumenge a la tarda, és espectacular veure tota aquella riuada de gent.
Abans de començar el partit un núvol de periodistes a envoltat la banqueta visitant buscant la reacció de Quini a l’homenatge que els dos equips li han fet al sortir a la gespa. A estat un moment molt emocionant pel qui ha estat un dels jugadors més grans de la lliga espanyola de futbol, i no tan sols per a ell, a la graderia alguna llagrimeta també s’hi ha pogut veure. Com a anècdota cal dir que a l’estadi hi havia l’autor del gol 3.000 del Barça a la lliga, Quini, el del 4.000, Amor a tribuna i el del 5.000, Messi al camp.
El Barça a guanyat, però deixant de banda el resultat del partit que ha estat l’esperat, em quedo amb dos detalls que m’han agradat molt. Un, la rebuda a l’Sporting per part del públic i del Barça en particular dirigint-se als seus afeccionats en castellà per la megafonia per donar-los la benvinguda, tot un detall gens habitual. Dos, la quantitat de seguidors de l’Sporting que havia a l’estadi i la bona sintonia entre ells i els culers, que he vist en diversos grups arribant plegats a l’estadi. La única cosa negativa d’un diumenge rodó ha estat el fred acollonant que feia al camp. Espero en un futur no gaire llunya que els qui decideixen els horaris del futbol es dignin a posar un partit al camp del Barça a les cinc de la tarda del diumenge, com havia estat tota la vida, perquè les nenes pugin acompanyar-m’hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada