VIOLA WILLS – GONNA GET ALONG WITHOUT YA NOW

Publicació: 1979

Posició: Regne Unit: núm. 8

Hi ha cançons que viuen una sola vida, lligades per sempre a la veu que les va fer famoses. D’altres, com “Gonna Get Along Without Ya Now” de Milton Kellem, en viuen una dotzena —canviant de forma al llarg de dècades de swing, pop, country i disco—, reflectint en cada versió el so de la seva època. Escrita i publicada el 1951, la peça va començar com una petita curiositat alegre, però amb els anys es va convertir en un himne de resistència: una cançó de desamor amb un toc murri i decidit que mai no ha desaparegut del tot de les ones radiofòniques.

La primera gravació va arribar el 1951 de la mà de Roy Hogsed, però va ser la versió de Teresa Brewer, amb el seu estil swing i el seu to divertit, la que va consolidar l’atractiu de la cançó a principis dels anys cinquanta. Amb la seva veu lluminosa i juvenil, Brewer convertia la lletra en una picada d’ullet més que no pas en una lamentació —menys cor trencat i més “tant se me’n dóna”. Però va ser la gravació de Patience and Prudence del 1956, el duet de germanes conegut per les seves harmonies infantils, la que va donar a la cançó el seu primer gran èxit popular: va arribar al número 11 als Estats Units i al número 22 al Regne Unit.

Durant la dècada del 1960, la cançó va passar per mans d’artistes que la van reinterpretar per a nous públics. La versió de Tracey Dey (1964), produïda amb l’estètica “Wall of Sound” de Phil Spector, li va donar un aire explosiu de grup femení; mentre que Skeeter Davis, també el 1964, en va fer una versió country plena de malenconia que va arribar al número 48 del Hot 100. Cada nova lectura demostrava la seva versatilitat: la cançó podia adaptar-se a gairebé qualsevol gènere i seguir funcionant.

La reinvenció més sorprenent arribaria amb l’era del disco. Viola Wills, una cantant nascuda a Los Angeles i descoberta per Barry White a mitjans dels seixanta, havia passat anys treballant com a vocalista de suport abans de fer el pas al primer pla. El 1979, va enregistrar una vibrant versió disco de “Gonna Get Along Without Ya Now” que es convertiria en el seu gran èxit. Les línies de baix i els arranjaments de corda van transformar la lletra de Kellem en un himne de lliberació a la pista de ball: el missatge senzill d’independència prenia ara una nova força, plena de confiança i energia. El single va triomfar arreu d’Europa i va donar a conèixer la cançó a tota una nova generació.

La pròpia Wills era una encarnació d’aquesta capacitat de reinventar-se. Mare de sis fills abans dels 21 anys, va fer gires amb Joe Cocker com a membre de les seves coristes The Sanctified Sisters, abans d’iniciar una carrera en solitari. Tot i que només tornaria a les llistes britàniques amb “Dare to Dream” / “Both Sides Now”, va mantenir una base de fans fidel dins l’escena Hi-NRG i de la nostàlgia disco, especialment al Regne Unit. La seva versió de “Gonna Get Along Without Ya Now” es va convertir en la seva cançó insígnia: les seves frases sobre seguir endavant s’alineaven perfectament amb l’esperit del disco —supervivència, autoafirmació i alegria malgrat el dolor. Viola Wills va morir el 2009, als 69 anys, però la seva gravació continua sonant en clubs i recopilacions.

VIOLA WILLS - GONNA GET ALONG WITHOUT YA NOW

Released: 1979

Chart Peak:  UK: #8 

Some songs live a single life, tied forever to the voice that first made them famous. Others, like Milton Kellem’s “Gonna Get Along Without Ya Now,” live a dozen lives—shapeshifting through swing, pop, country, and disco—each new version reflecting the sounds of its moment. Written and published in 1951, the tune began as a jaunty novelty, but over the decades it became a durable standard of resilience, a cheeky breakup anthem that never quite left the airwaves.

The first recording came from Roy Hogsed in 1951, though it was Teresa Brewer’s swinging version that established the song’s appeal in the early ‘50s. With her bright, girlish delivery, Brewer turned the lyric into a carefree wink—less heartbreak, more shrug. But it was the 1956 recording by Patience and Prudence, the sister duo known for their eerie, schoolgirl harmonies, that gave the song its first major pop breakthrough. Their version reached #11 in the US and #22 in the UK.

By the 1960s, the song had entered the hands of artists who reshaped it for new audiences. Tracey Dey’s 1964 Wall of Sound rendition carried Phil Spector’s bombastic girl-group aesthetic, while Skeeter Davis’s country version, also in 1964, gave it a plaintive Nashville twist, reaching #48 on the Hot 100. The adaptability of the song was becoming clear—it could thrive in almost any genre.

The most striking reinvention came in the disco era. Viola Wills, a Los Angeles–born singer discovered by Barry White in the mid-1960s, had spent years as a background vocalist before stepping into the spotlight. In 1979, she recorded a propulsive disco take on “Gonna Get Along Without Ya Now” that became her defining hit. Driving basslines and shimmering strings transformed Kellem’s ditty into a dancefloor liberation anthem—the simple message of independence suddenly pulsed with club-ready confidence. The single became a major European hit, introducing the song to a whole new generation.

Wills herself embodied the reinvention. A mother of six by 21, she later toured as part of Joe Cocker’s backing singers, The Sanctified Sisters, before carving her own solo path. Though her only other UK chart hit came with “Dare to Dream” / “Both Sides Now,” she remained beloved on the Hi-NRG nostalgia circuit, particularly in Britain. Her version of “Gonna Get Along Without Ya Now” became a signature—its move-on lyrics match with the disco ethos of survival, self-definition, and joy despite heartbreak. Wills passed away in 2009 at age 69, but her recording still spins in clubs and retrospectives, a reminder of how a simple pop song can morph into something much bigger.