THE BEATLES – HEY JUDE

Publicada: 26 d’agost de 1968

Llistes: Regne Unit: #1 (2 setmanes) | EUA: #1 (9 setmanes)

Els Beatles van publicar “Hey Jude” l’agost de 1968 com el single de debut del seu nou segell, Apple. Llavors el món va escoltar un himne de set minuts de tranquil·lització i elevació de l’ànim. El que no van sentir — almenys no immediatament — va ser la història profundament personal darrere de la seva creació. Paul McCartney havia escrit la cançó no per a un públic de milions, sinó per a un nen de cinc anys atrapat en les conseqüències emocionals d’un divorci: Julian Lennon.

Originalment concebuda com “Hey Jules,” McCartney va començar a escriure la melodia i les paraules durant un trajecte en cotxe per visitar Julian i Cynthia Lennon, poc després que John els hagués deixat per Yoko Ono. “Era com una cançó de tranquil·lització,” recordaria McCartney més tard. “Hey Jules, no ho facis malament — tot anirà bé.” El nom “Jude,” adoptat més tard, provenia de l’afecte de McCartney pel teatre musical; li recordava “Jud” d’Oklahoma!.

Julian no sabria que la cançó havia estat escrita per a ell fins a la seva adolescència. La revelació va ser tan commovedora com dolorosa. “En Paul i jo solíem passar força temps junts — més del que passava amb el pare,” va dir al biògraf Steve Turner. “Encara m’emociona. És estrany pensar que algú ha escrit una cançó sobre tu.” La seva relació amb John va continuar sent complicada fins a la mort de Lennon.

John Lennon, per la seva banda, va interpretar famosament malament la cançó. Quan McCartney la va tocar per primera vegada per a ell i Yoko, Lennon va sentir “You were made to go out and get her” (T'han fet sortir a buscar-la), com un impuls suau cap a la seva nova parella. “Sempre la vaig sentir com una cançó per a mi,” admetria més tard — una ullada reveladora a l’ego de Lennon del moment, i a la dinàmica canviant dins de la banda.

Amb 7 minuts i 11 segons, “Hey Jude” es va convertir en el senzill més llarg que havia arribat al número u en aquell moment, transformant les convencions radiofòniques d’un dia per l’altre. Els directors de programació feia temps que resistien les cançons llargues; després de “Hey Jude,” van admetre el que els oients ja sabien — si la cançó és prou bona, ningú canvia d’emissora. En el procés, els Beatles van obrir espai per a futures peces èpiques com “American Pie” i “Layla,” mentre els DJs guanyaven la benedicció inesperada d’una pausa per anar al lavabo.

La cançó va pujar al número u arreu del món, convertint-se en el single més venut de 1968 al Regne Unit, als Estats Units, al Canadà i a Austràlia. El seu regnat de nou setmanes al capdamunt del Billboard Hot 100 va igualar el rècord de tots els temps en aquell moment — un punt de referència que va mantenir durant gairebé una dècada.

A finals de 1968, les fractures dins dels Beatles s’ampliaven: John i Yoko eren inseparables, McCartney i Jane Asher havien trencat el compromís, i la comunicació interna de la banda estava esfilagarsada. Tot i així, “Hey Jude” els va reunir breument.

El 4 de setembre de 1968, van filmar un clip promocional als estudis Twickenham — una de les últimes vegades que la banda semblava genuïnament alegre davant la càmera. El director Michael Lindsay-Hogg va portar una orquestra i 100 extres que es van unir al clímax eufòric. Els Beatles, impulsats per l’energia comunal que no havien sentit des del seu últim concert el 1966, van oferir una actuació tan sòlida que els va inspirar a filmar de nou. Aquest entusiasme acabaria conduint al documental “Let It Be”.

Allò que va començar com un gest privat de confort es va convertir en un dels discos pop més icònics mai produïts, una combinació rara d’intimitat i espectacle. “Hey Jude” fa exactament allò que McCartney pretenia en aquell trajecte cap a Surrey: s’acosta, et posa una mà a l’espatlla i et diu que tot anirà bé.

THE BEATLES - HEY JUDE

Released: August 26, 1968

Charts: UK: #1 (2 weeks)  US: #1 (9 weeks)

The Beatles released “Hey Jude” in August 1968 as the debut single on their new Apple label. Then the world heard a seven-minute anthem of reassurance and uplift. What they didn’t hear — at least not immediately — was the deeply personal story behind its creation. Paul McCartney had written the song not for an audience of millions but for a five-year-old boy caught in the emotional fallout of divorce: Julian Lennon.

Originally conceived as “Hey Jules,” McCartney began writing the melody and words during a drive to visit Julian and Cynthia Lennon, shortly after John had left them for Yoko Ono. “It was like a reassurance song,” McCartney later recalled. “Hey Jules, don’t make it bad — it’s gonna be OK.” The name “Jude,” adopted later, came from McCartney’s affection for musical theatre; it reminded him of “Jud” from Oklahoma!.

Julian wouldn’t learn the song was written for him until his teenage years. The revelation came as both touching and painful. “Paul and I used to hang out quite a bit — more than Dad and I did,” he told biographer Steve Turner. “It still touches me. It’s strange to think someone has written a song about you.” His relationship with John remained complicated until Lennon’s death, making “Hey Jude” an unexpectedly enduring emotional anchor.

John Lennon, for his part, famously misinterpreted the song. When McCartney first played it for him and Yoko, Lennon heard “You were made to go out and get her” as a gentle push toward his new partner. “I always heard it as a song to me,” he later admitted — a revealing glimpse into Lennon’s ego at the time, and the shifting dynamic inside the band.

At 7:11 minutes, “Hey Jude” became the longest single to top the charts at that time, transforming radio conventions overnight. Program directors had long resisted long tracks; after “Hey Jude,” they conceded what listeners already knew — if the song is good enough, no one touches the dial. In the process, the Beatles made room for future epics like “American Pie” and “Layla,” while DJs gained the unexpected blessing of a bathroom break.

The song swept to No. 1 across the world, becoming the best-selling single of 1968 in the UK, the US, Canada, and Australia. Its nine-week reign atop the Billboard Hot 100 tied the all-time record at the time — a benchmark it held for nearly a decade.

By late 1968, fractures within the Beatles were widening: John and Yoko were inseparable, McCartney and Jane Asher had ended their engagement, and the band’s internal communications were frayed. Yet “Hey Jude” briefly pulled them back together.

On September 4, 1968, they filmed a promotional clip at Twickenham Studios — one of the last times the band seemed genuinely joyful on camera. Director Michael Lindsay-Hogg brought in an orchestra and 100 extras who joined the euphoric coda. The Beatles, buoyed by the communal energy they hadn’t felt since their final concert in 1966, delivered a performance so uplifting it inspired them to film again. That enthusiasm eventually led to the documentary “Let It Be”.

What began as a private gesture of comfort became one of the most iconic pop records ever produced, a rare blend of intimacy and spectacle. “Hey Jude” does what McCartney intended on that drive to Surrey: it reaches out, puts a hand on your shoulder, and tells you it’s going to be OK.