THE HOUSEMARTINS – HAPPY HOUR

Publicada: juny de 1986

Llistes: Regne Unit: #3

Publicada com el tercer single del disc de debut de la banda “London 0 Hull 4”, “Happy Hour” va ascendir fins al número 3 de la llista de senzills del Regne Unit — el seu primer Top 10 i un èxit impressionant per a una banda indie d’un segell petit. Quan The Housemartins la van publicar el 1986, pocs esperaven que un senzill indie-pop enganyosament alegre es convertís en un dels comentaris més memorables sobre la cultura laboral britànica de l’època.

A la superfície, la peça sona com una celebració fresca, plena de guitarres brillants i harmonies animades. Però, sota aquesta aparença, la lletra de Paul Heaton s’esmola fins a convertir-se en alguna cosa molt més punyent. La cançó es burla de les obligacions socials dels treballadors d’oficina, especialment de l’expectativa no escrita de reunir-se al pub després de la feina, empassar pintes i representar un tipus concret de companyonia “masculina”. Heaton havia estat treballant la lletra durant un temps — el títol provisional havia estat “French England” — abans d’enllestir-la el 22 de gener de 1986, el mateix dia que va escriure “Me and the Farmer”.

El guitarrista Stan Cullimore va abordar la peça amb prioritats lleugerament diferents. Tenia una progressió d’acords preparada per a les estrofes, però, ansiós d’acabar i sortir a comprar uns pastissos, simplement va reutilitzar els mateixos acords per a la tornada. La primera demo va trigar menys de deu minuts. Era exactament el tipus de creativitat sense pretensions i espontània que definia The Housemartins — sincera, melòdica i discretament subversiva.

The Housemartins sovint eren comparats amb The Smiths, encara que no sempre de manera favorable. Johnny Marr va afirmar que “Happy Hour” era “una còpia completa de ‘I Want the One I Can’t Have’”, afegint que la banda “n’havia pres d’altres també.” Però, fos homenatge, coincidència o simplement el producte d’un llinatge guitarrer compartit, The Housemartins van construir el seu propi espai distintiu: cançons pop vivament melòdiques amb consciència socialista i un sentit de l’humor esmolat.

La popularitat de la cançó va créixer encara més gràcies al seu videoclip de plastilina — una animació peculiar ambientada en un pub, amb versions de plastilina del grup, incloent-hi el còmic Phill Jupitus llegint un diari a la barra. Filmat a The Star, a St John’s Wood, el vídeo capturava la barreja de sàtira i ximpleria del tema.

“London 0 Hull 4”, l’àlbum del qual provenia “Happy Hour”, lluïa la seva política amb orgull. El títol està estilitzat com un marcador de futbol, amb Hull — la ciutat natal de la banda — derrotant simbòlicament la capital. Era un cop a la visió centrada en el Sud-est del govern conservador de Margaret Thatcher, i les cançons del disc sovint reflectien la insatisfacció de Heaton amb el clima social del moment.

Per a The Housemartins, “Happy Hour” va marcar l’inici d’una trajectòria breu però remarcable a les llistes. Aconseguirien cinc Top 20 més al Regne Unit, incloent-hi la seva versió a cappella número 1 de “Caravan of Love”, abans de separar-se el 1988. Heaton formaria després The Beautiful South, però el llegat de The Housemartins — encantador, àcid i políticament carregat — continua ancorat en cançons com “Happy Hour”.

THE HOUSEMARTINS - HAPPY HOUR

Released: June 1986

Charts: UK: #3 

Released as the third single from the band’s debut album “London 0 Hull 4”, “Happy Hour” surged to No. 3 on the UK Singles Chart — their first Top 10 hit and an impressive success for an indie band on a small label. When The Housemartins released it in 1986, few expected that a jangly, deceptively cheerful indie-pop single would become one of the most memorable commentaries on Britain’s working culture of the era.

On the surface, the track sounds like a breezy celebration, all bright guitars and buoyant harmonies. Underneath, however, Paul Heaton’s lyrics sharpen into something far more pointed. The song skewers the social obligations of male office workers, especially the unspoken expectation to gather at the pub after work, down pints, and perform a particular brand of blokey camaraderie. Heaton had been shaping the lyrics for some time — the working title was once “French England” — before completing them on January 22, 1986, the same day he wrote “Me and the Farmer.”

Guitarist Stan Cullimore approached the track with slightly different priorities. He had a chord progression ready for the verses, but, eager to finish and head out to buy some cakes, he simply reused the same chords for the chorus. The first demo took less than ten minutes. It was exactly the sort of unpretentious, spur-of-the-moment creativity that defined The Housemartins — earnest, tuneful, and quietly subversive.

The Housemartins were often compared to The Smiths, though not always favorably. Johnny Marr claimed “Happy Hour” was “a complete rip-off of ‘I Want the One I Can’t Have,’” adding that the band had “nicked others too.” But whether homage, coincidence, or simply the product of a shared jangly guitar lineage, The Housemartins carved out their own distinct niche: briskly melodic pop songs with a socialist conscience and a wicked sense of humor.

The song’s popularity was boosted further by its claymation music video — a quirky, pub-set animation featuring plasticine versions of the band, complete with comedian Phill Jupitus reading a newspaper at the bar. Filmed at The Star in St John’s Wood, the video captured the track’s blend of satire and silliness.

“London 0 Hull 4”, the album from which “Happy Hour” originated, wore its politics proudly. The title is styled like a football scoreline, with Hull — the band’s hometown — symbolically defeating the capital. It was a jab at the South-East-centric worldview of Margaret Thatcher’s Conservative government, and the album’s songs often reflected Heaton’s dissatisfaction with the social climate of the time.

For The Housemartins, “Happy Hour” marked the beginning of a brief but remarkable chart run. They would score five more UK Top 20 hits, including their No. 1 a cappella rendition of “Caravan of Love,” before splitting in 1988. Heaton would go on to form The Beautiful South, but the legacy of The Housemartins — charming, acerbic, and politically charged — remains anchored in songs like “Happy Hour.”