THE STYLE COUNCIL – LONG HOT SUMMER

Publicada: 8 d’agost de 1983

Llistes: Regne Unit: #3

Paul Weller va dissoldre The Jam a finals de 1982; de manera abrupta, neta i en el punt més alt de l’èxit del grup. Aquesta decisió va deixar molts fans desconcertats. No hi va haver cap col·lapse darrere l’escenari, ni cap ensorrament artístic, ni cap baralla. Weller simplement va marxar. Tal com va escriure més tard a Magic: A Journal of Song, “Només volia alguna cosa diferent. Una música més suau, més gentil de vegades, suposo.”

“Long Hot Summer”, publicada el 8 d’agost de 1983, va ser la declaració més clara fins aleshores de com sonaria aquest “alguna cosa diferent”. Enregistrat als estudis Grande Armée de París i publicat com a peça principal de l’EP “À Paris”, el single va marcar un gir estilístic dramàtic per al recentment format Style Council — ric, lànguid, soulful i inconfusiblement cosmopolita. La cançó també va ser inclosa al miniàlbum de 1983 “Introducing The Style Council”.

Al Regne Unit va agradar immediatament: la cançó va pujar al número 3 de la llista de singles, convertint-se en el seu major èxit. El públic internacional va seguir el mateix camí, amb bons resultats a Irlanda, Nova Zelanda, Austràlia i Canadà. Per a molts oients, es convertiria en la declaració inicial definidora de la segona vida musical de Weller.

“Long Hot Summer” no podia estar més allunyada de l’energia mod-punk tensa de The Jam. Construïda sobre un riff d’orgue suau d’estil setanter, percussió relaxada i un groove minimalista, canalitza la sofisticació fluida del soul i el jazz en lloc de la intensitat tibant del rock. Weller va admetre més tard que Nina Simone — “l’antítesi del rock de guitarra estrident”, va dir — n’havia inspirat l’ambient i la direcció.

Però malgrat la seva serenitat sonora, la lletra explica una història més conflictiva. “Long Hot Summer” està impregnada del malestar d’una relació on, malgrat la calidesa i l’esforç, les coses continuen desencaixant-se. “Tenia els acords i la melodia i vaig pensar: això és realment dolç”, va recordar Weller a Mojo. “Només havia de trobar les paraules adequades.” Va abordar la cançó amb el que ell anomenava el seu “cap de compositor professional”, guiat per les possibilitats evocades pel seu títol suggeridor.

La peça mostrava un nou Weller: menys tens, més contemplatiu; menys rígid, més sensual. Era una mena d’alliberament — una ruptura segura amb el passat més que no pas una retirada. The Style Council es va convertir en un terreny de joc per a influències que Weller havia admirat durant molt temps però que mai no havia explorat: jazz, soul, pop europeu, bossa nova, cultura de cafè. “Long Hot Summer” va ser el seu primer pas plenament realitzat en aquest terreny.

THE STYLE COUNCIL - LONG HOT SUMMER 

Released: August 8, 1983

Charts: UK: #3 

Paul Weller dissolved The Jam in late 1982; abruptly, cleanly, and at the very height of the band’s success. This decision left many fans stunned. There was no backstage meltdown, no artistic collapse, no simmering feud. Weller simply walked away. As he later wrote in Magic: A Journal of Song, “I just wanted something different. A softer, gentler music at times, I guess.”

“Long Hot Summer,” released on August 8, 1983, was the clearest declaration yet of what that “something different” would sound like. Recorded at the Grande Armée Studios in Paris and issued as the lead track on the EP “À Paris”, the single marked a dramatic stylistic pivot for the newly formed Style Council — lush, languid, soulful, and unmistakably cosmopolitan. The song was also included on the 1983 mini-album “Introducing The Style Council”. 

The UK loved it immediately: the song climbed to No. 3 on the singles chart, becoming the group’s biggest hit. International audiences followed, with strong showings in Ireland, New Zealand, Australia and Canada. For many listeners, it would become the defining early statement of Weller’s second musical life.

“Long Hot Summer” couldn’t have been further from The Jam’s taut mod-punk energy. Built on a gently simmering ’70s-style organ riff, loose percussion, and a minimal groove, it channels the fluid sophistication of soul and jazz rather than the clenched intensity of rock. Weller later admitted that Nina Simone — “the antithesis of loud guitar rock,” he said — inspired its mood and direction.

But for all its sonic serenity, the lyrics tell a more conflicted story. “Long Hot Summer” is steeped in the ache of a relationship where, despite warmth and effort, things keep slipping out of place. “I had the chords and melody and thought, That’s really sweet,” Weller recalled to Mojo. “I just had to find the right words for it.” He approached the song with what he called his “professional songwriter’s head,” guided by the possibilities evoked by its evocative title.

The track showcased a new Weller: less clenched, more contemplative; less rigid, more sensuous. It was a kind of liberation — a confident break from the past rather than a retreat. The Style Council became a playground for influences Weller had long admired but never explored: jazz, soul, European pop, bossa nova, café culture. “Long Hot Summer” was his first fully realized step onto that terrain.