DAFT PUNK - DA FUNK

Publicada: 8 de maig de 1995

Llistes d’èxits: Regne Unit: #7

A la primavera de 1995, un instrumental sorollós i intens anomenat “Da Funk” va emergir en silenci des de l’escena electrònica underground de França. Creat per un jove duet parisenc anomenat Daft Punk, el tema va néixer de la seva fascinació per l’estètica G-funk americana i el gangsta rap. Utilitzant un sintetitzador Roland TB-303, van esculpir una línia de baix gruixuda i agressiva, que volia capturar l’actitud del West Coast mentre bevia del futurisme disco de Giorgio Moroder. Inicialment, van pensar a posar-hi una sirena com a ganxo principal, però finalment la van substituir per una textura més dura—més alineada amb els carrers i els clubs que imaginaven.

El 8 de maig de 1995, Daft Punk va publicar “Da Funk” a través del petit segell escocès Soma Quality Recordings, en un maxisingle amb la cara B “Rollin’ & Scratchin’”. Només es van fer 2.000 còpies, i gairebé ningú en va fer cas. El tema va passar desapercebut… fins que els Chemical Brothers el van descobrir i el van començar a incloure en els seus concerts en directe. De cop, la gent va començar a parar-hi l’orella. El tema va començar a sonar en els DJ sets adequats, als clubs adequats. La mítica Annie Nightingale el va punxar a la ràdio britànica. El boca-orella es va fer cada vegada més fort.

El 1996, Virgin Records va detectar el fenomen. Es va iniciar una guerra d’ofertes, i Daft Punk va signar amb la discogràfica. A principis de 1997, “Da Funk” es va republicar, ara amb la cara B “Musique”, i es va posicionar com a single destacat del seu àlbum de debut imminent: “Homework”. Amb el seu ritme martellejant i un caràcter brut i hipnòtic, “Da Funk” destacava entre un mar de temes de club molt més polits: era cru, una mica inquietant, però absolutament captivador. Només aquell any, en va vendre 30.000 còpies.

Al febrer de 1997, el director Spike Jonze va donar vida al tema amb un curt surrealista i melancòlic titulat “Big City Nights”. La història seguia un gos antropomòrfic anomenat Charles, amb crosses i un radiocasset espatllat, recorrent els carrers indiferents de Nova York. En un món que mai l’havia acceptat, Charles portava la seva música com un escut emocional. La cançó bategava des del seu reproductor de casset mentre ell avançava coix entre voreres plenes, records antics i una oportunitat fugaç de connexió. El vídeo era críptic, emotiu i inoblidable. Molts fans van buscar-li un significat profund, però Thomas Bangalter (la meitat de Daft Punk) va dir més tard que no n’hi havia cap: “simplement era”.

“Da Funk” tancava la seva pròpia història dins de l’àlbum “Homework” de manera curiosa: amb “Funk Ad”, una versió reproduïda a l’inrevés de la mateixa cançó —un epíleg distorsionat que mostrava el caràcter cíclic i experimental que definia Daft Punk.

Allò que havia començat com un modest tema house va acabar convertint-se en una pedra angular de la música electrònica dels anys 90. Amb persistència, visió i una mica de sort, “Da Funk” va convertir Daft Punk en pioners internacionals.

DAFT PUNK - DA FUNK

Released: May 8, 1995

Charts:  UK: #7 

In the spring of 1995, a gritty instrumental called “Da Funk” quietly emerged from the underground of French electronic music. Created by a young Parisian duo named Daft Punk, the track was born out of their fascination with American G-funk and gangsta rap. Using a Roland TB-303 synthesizer, they sculpted a thick, snarling bassline meant to echo the West Coast’s swagger while channeling the futurism of Italian disco legend Giorgio Moroder. At first, they thought a siren might carry the hook, but they ultimately swapped it out for something tougher—something more in tune with the streets and clubs they imagined.

On May 8, 1995, Daft Punk released it through the small Scottish label Soma Quality Recordings, tucked into a 12-inch with the B-side “Rollin’ & Scratchin’”. Just 2,000 copies were pressed. Few noticed. The track drifted below radar, virtually ignored—until the Chemical Brothers picked it up and began weaving it into their live sets. Suddenly, ears perked up. The track started appearing in the right DJ booths, on the right dance floors. British radio legend Annie Nightingale began spinning it. The underground buzz grew louder.

By 1996, Virgin Records took notice. A bidding war ensued, and Daft Punk signed with the label. In early 1997, “Da Funk” was re-released, this time backed with “Musique”, and positioned as a standout single from the duo’s upcoming debut album, “Homework”. With its pounding rhythm and grimy charm, “Da Funk” stood out in a sea of polished club anthems—it was raw, a bit menacing, but undeniably hypnotic. It sold 30,000 copies that year alone.

In February 1997, director Spike Jonze brought “Da Funk” to the screen in a surreal, melancholic short film titled “Big City Nights”. It followed Charles, a lonely anthropomorphic dog with a crutch and a broken boombox, navigating the indifferent streets of New York. In a world that never quite embraced him, Charles carried his music like a shield. The song pulsed from his tape deck as he limped through crowded sidewalks, old memories, and a fleeting chance at connection. The video was cryptic, emotional, and unforgettable. Fans searched for meaning, but Daft Punk’s Thomas Bangalter later insisted: there was no meaning. It just was.

“Da Funk” closed its story on “Homework” in a curious way: with its own reflection. The album’s final track, “Funk Ad”, plays the song in reverse—a warped epilogue, signaling the cyclical and experimental ethos Daft Punk stood for. What began as a modest house cut transformed into a cornerstone of 1990s electronic music. Through persistence, vision, and a bit of luck, “Da Funk” turned Daft Punk into international pioneers.