BON JOVI - RUNAWAY

Publicada: febrer de 1984

Llistes: EUA: #39

Abans dels himnes d’estadi, abans de la fama mundial, hi havia “Runaway”. El single de debut de Bon Jovi, publicat a principis de 1984, va marcar els inicis humils d’una banda que acabaria definint el rock d’arena dels anys vuitanta. Escrita per Jon Bon Jovi i George Karak, la cançó va aparèixer per primera vegada el 1981 com a part de les Power Station Demos, molt abans que el cantant tingués una formació estable. Recolzat per músics de sessió, la primera versió de “Runaway” de Jon seria el catalitzador del seu ascens d’un jove somiador de Nova Jersey fins a convertir-se en un ídol internacional del rock.

L’èxit de la cançó va arribar quan va escalar fins al número 39 del Billboard Hot 100, donant a Bon Jovi el seu primer èxit dins del Top 40 als Estats Units. També va rebre una gran acollida a les emissores locals de Nova Jersey, on la seva combinació de sintetitzadors enèrgics, melodies enganxoses i energia juvenil va connectar amb el públic. Però darrere del so polit del rock s’hi amagava una història arrelada en la lluita urbana i l’alienació.

Al seu cor, “Runaway” explica la història d’una jove abandonada pels seus pares, abocada al carrer a la recerca de llibertat i supervivència. Jon Bon Jovi es va inspirar en el que veia durant els seus viatges de Nova Jersey a Manhattan —joves vagant per la ciutat, perseguint somnis o fugint de la desesperança. “Aquestes eren les persones que van inspirar la cançó”, diria més tard, recordant aquells primers dies d’observació i composició.

Quan Jon va gravar per primera vegada “Runaway”, Bon Jovi encara no existia com a banda. La sessió va comptar amb el guitarrista Tim Pierce (conegut pel seu treball amb Rod Stewart i Joe Cocker), Roy Bittan de la E Street Band de Bruce Springsteen als teclats, Frankie LaRocka a la bateria i Hugh McDonald al baix —aquest últim s’uniria oficialment a Bon Jovi anys més tard, el 1994, substituint Alec John Such.

En una de les grans històries d’origen del rock, Jon va aconseguir que “Runaway” sonés a la ràdio només per pura persistència. Després d’enviar maquetes a totes les discogràfiques que se li acudien, va entrar a WAPP, una emissora nova de Long Island que ni tan sols tenia recepcionista. Va convèncer el DJ Chip Hobart i el director de promoció John Lassman perquè escoltessin la cançó. Els va agradar el que van escoltar —tant, que la van incloure al disc recopilatori Homegrown d’artistes locals. A partir d’aquí, la cançó es va començar a escampar, i WDHA de Nova Jersey la va incloure al seu propi recull local. Poc després, Derek Shulman de Mercury Records —antic membre del grup de rock progressiu Gentle Giant— va fitxar Bon Jovi, reconeixent no només el seu so, sinó també la seva història. “No era només la música”, diria més tard Shulman. “Era la seva empenta i el seu potencial per al màrqueting i la promoció. Es veia que triomfarien.”

No tot va anar rodat en aquells primers anys. En una entrevista de 1986, Jon Bon Jovi va confessar el seu desgrat pel videoclip original de la cançó, qualificant-lo com “el pitjor que he vist mai a la meva vida”. El vídeo, amb una trama sobrenatural estranya sobre una noia amb foc als ulls, tenia poc a veure amb el significat de la cançó. “Tots semblàvem idiotes”, va bromejar Jon. “Van vestir en Richie amb un mono dues talles massa gran i ens anaven ruixant amb oli perquè sembléssim suats. Un desastre total.”

Tot i el superestrellat posterior de la banda, “Runaway” va romandre com una pedra angular del seu catàleg —un recordatori d’on havia començat tot. Quan la seva fama va esclatar després de “Slippery When Wet”, la major part del material inicial va desaparèixer de les seves llistes de cançons en directe. Però “Runaway” va durar. Des de principis dels anys noranta, ha estat l’única cançó dels dos primers àlbums de Bon Jovi que s’interpreta regularment en concert. “Encara penso que algunes de les cançons aguanten bé”, va dir Jon el 2007. “‘Runaway’, sens dubte.”

BON JOVI - RUNAWAY

Released: February 1984

Charts: US: #39 

Before the stadium anthems, before the global fame, there was “Runaway.” The debut single by Bon Jovi, released in early 1984, marked the humble beginnings of a band that would go on to define arena rock in the 1980s. Written by Jon Bon Jovi and George Karak, the track first surfaced in 1981 as part of the Power Station Demos, long before the singer had assembled a permanent lineup. Backed by session musicians, Jon’s early version of “Runaway” would become the catalyst for his rise from an ambitious New Jersey dreamer to an international rock icon.

The song’s breakthrough came when it climbed to No. 39 on the Billboard Hot 100, giving Bon Jovi their first Top 40 hit in the United States. It also found enthusiastic airplay on local New Jersey radio stations, where its combination of driving synths, melodic hooks, and youthful energy struck a chord with listeners. But beneath the polished rock sound was a story rooted in urban struggle and alienation.

At its heart, “Runaway” tells the story of a young woman neglected by her parents, driven to the streets in search of freedom and survival. Jon Bon Jovi drew inspiration from what he saw during his trips from New Jersey to Manhattan — young people wandering the city, chasing dreams or running from despair. “These were the people who inspired the song,” he would later say, reflecting on those early days of observation and songwriting.

When Jon first recorded “Runaway”, Bon Jovi didn’t yet exist as a band. The session lineup featured guitarist Tim Pierce, known for his work with Rod Stewart and Joe Cocker, Roy Bittan from Bruce Springsteen’s E Street Band on keyboards, Frankie LaRocka on drums, and Hugh McDonald on bass — the latter of whom would officially join Bon Jovi years later, replacing Alec John Such in 1994.

In one of rock’s great origin stories, Jon managed to get “Runaway” played on the radio by sheer persistence. Frustrated after mailing demos to every label he could think of, he walked into WAPP, a fledgling Long Island radio station that didn’t even have a receptionist. He convinced DJ Chip Hobart and promotions director John Lassman to give the song a listen. They liked what they heard — enough to include it on the station’s “Homegrown” compilation album of local acts. The song spread from there, with New Jersey’s WDHA picking it up for their own local compilation. Soon after, Derek Shulman of Mercury Records — formerly of the prog band Gentle Giant — signed Bon Jovi, recognizing not just their sound, but their story. “It wasn’t just the music,” Shulman later said. “It was their drive and the potential for marketing and promotion. You could tell they were going to make it.”

Not everything about those early years went smoothly. In a 1986 interview, Jon Bon Jovi confessed his distaste for the song’s original music video, calling it “the worst piece of [expletive] I ever saw in my life.” The video, which featured a strange supernatural plotline involving a girl with fire in her eyes, bore little resemblance to the song’s meaning. “We all look like idiots,” Jon joked. “They dressed Richie in a jumpsuit two sizes too big and kept squirting us with oil to make us look sweaty. Total disaster.”

Despite the band’s later superstardom, “Runaway” remained a touchstone in their catalog — a reminder of where it all began. As their fame exploded following “Slippery When Wet”, most of the early material disappeared from their setlists. But “Runaway” endured. Since the early 1990s, it has been the only song from Bon Jovi’s first two albums regularly performed live. “I still think a couple of the songs hold up,” Jon said in 2007. “‘Runaway,’ definitely.”