THE SURFARIS - WIPE OUT

Publicada: Gener de 1963

Llistes: EUA: #2 · Regne Unit: #5

A la primavera de 1963, un grup d’adolescents del sud de Califòrnia van entrar en un petit estudi a Cucamonga amb prou diners per a la gasolina i l’esperança de gravar un senzill modest. El tema principal havia de ser “Surfer Joe”, però els van dir que necessitaven una cara B. I així, improvisadament, va néixer “Wipe Out”: un instrumental frenètic i cru, basat en el ritme de tambor del seu bateria, inspirat en la banda de marxes del seu institut. Amb un cop de fusta, un riure maliciós i el crit del títol, Wipe Out va explotar sense que ningú ho hagués previst.

Els Surfaris—Jim Fuller, Ron Wilson, Bob Berryhill i Pat Connolly—ni tan sols tenien clar si volien ser una banda instrumental. Però va ser el solo de bateria explosiu de Ron Wilson, directament extret de les seves rutines escolars, el que va donar a la cançó el seu poder icònic. Amb influències de “Bongo Rock” de Preston Epps, el tema desprenia una energia salvatge: guitarres carregades de reverberació surf i una bateria que sonava com una onada d’adrenalina.

Publicada inicialment en segells locals com DFS i després Princess, “Wipe Out” no estava destinada a ser la protagonista. Però quan Dot Records va invertir el single, col·locant “Wipe Out” com a cara A, la cançó va esclatar: va arribar al #2 del Billboard Hot 100, va romandre mesos a les llistes i fins i tot va tornar a entrar-hi el 1966, demostrant que no era una moda passatgera.

Per als músics joves, “Wipe Out “ va ser una crida a l’acció. Si “Misirlou” de Dick Dale encenia la passió dels guitarristes, “Wipe Out” es va convertir en el ritual d’iniciació per a bateries. El seu ritme imparable i agressiu intimidava i enganxava a parts iguals. De fet, Ron Wilson acabaria batent un rècord mundial, tocant un solo de bateria durant més de 104 hores seguides, abans de morir prematurament el 1989.

La influència cultural de “Wipe Out” és gairebé incomparable. Ha aparegut en pel·lícules, sèries, anuncis i esdeveniments esportius, esdevenint un símbol sonor del caos, la diversió i l’estètica surf. Si la taula de surf era la icona visual de l’època, “Wipe Out” en va ser la banda sonora.

El que va començar com una improvisació a la cara B d’un single en un estudi humil s’ha convertit en una de les instrumentals més reconeixibles i populars de la història del rock. Sense guió, sense màrqueting, sense lletra (excepte pel crit del títol), “Wipe Out” va cavalcar l’onada del talent juvenil i l’esperit DIY fins a convertir-se en llegenda del rock ‘n’ roll.

THE SURFARIS - WIPE OUT

Released: January 1963

Charts:  US: #2    UK: #5 

In the spring of 1963, a group of Southern California teenagers walked into a small studio in Cucamonga with just enough gas money and optimism to record a modest single. They had a lead track in mind—“Surfer Joe”—but were told they needed a B-side. So, on the spot, they laid down a frantic, raw instrumental built around their drummer’s high school marching band cadence. They called it “Wipe Out.” With the smash of a 2x4, a sinister laugh, and a shouted title, “Wipe Out” was born—barely planned, never expected to last, and now one of the most iconic instrumentals in rock history.

The Surfaris—Jim Fuller, Ron Wilson, Bob Berryhill, and Pat Connolly—weren’t even sure they wanted to be an instrumental band. But it was Ron Wilson’s thunderous drum solo, pulled straight from his high school marching band routines, that gave the track its signature power. Inspired in part by Preston Epps’ “Bongo Rock,” the energy was off the charts, with guitars drenched in surf reverb and drums that sounded like a rolling wave of adrenaline.

Released on a local label (DFS, then Princess), “Wipe Out” was never meant to be the star, but when Dot Records picked it up and flipped the single, it surged to the forefront. “Wipe Out” hit #2 on the Billboard Hot 100, spent months on the charts, and charted again in 1966, proving its staying power.

For young musicians, the song was a call to arms. Just as Dick Dale’s “Misirlou” sparked a generation of guitar shredders, “Wipe Out” became the ultimate drumming rite of passage. Its relentless energy and beat were both intimidating and irresistible. Wilson even went on to set a world record for drum soloing—over 104 hours straight—before his untimely death in 1989.

The song’s cultural reach is almost unparalleled. From films and TV shows to commercials and sporting events, “Wipe Out” became shorthand for chaos, fun, and surf culture. The surfboard may have been the visual symbol of the era, but “Wipe Out” was its soundtrack.

What started as a B-side jam recorded in a tiny studio by teenagers became one of the most recognizable instrumentals of all time. With no roadmap, no marketing machine, and no vocals beyond a screamed title, “Wipe Out” rode the wave of raw talent, pure fun, and DIY spirit—all the way into rock ‘n’ roll legend.