DINAH WASHINGTON – MAD ABOUT THE BOY

Publicada: 1952

Llistes: Regne Unit: #41

“Mad About the Boy” va ser presentada per primera vegada el 1932 al revue de Noël Coward Words and Music, escrita com una oda enginyosa i agredolça a l’enamorament envers una figura glamurosa i inabastable. La seva construcció intel·ligent i el desig romàntic ambigu la van convertir en una de les obres més perdurables de Coward, tot i que la cançó contenia un rerefons subtil: Coward, que vivia la seva homosexualitat en secret, podria haver concebut el “boy” com una broma privada. Les primeres interpretacions de Bea Lillie i altres artistes van consolidar la seva posició dins del repertori de cabaret, encara que algunes gravacions —com la versió de 1932 de Peter Greenwell— van ser censurades per considerar-se “massa atrevides”.

Dinah Washington en va oferir la interpretació definitiva, enregistrant la cançó dues vegades: primer el 1952 amb Walter Roddell, i més tard el 1961 amb Quincy Jones i la seva orquestra. La versió posterior, arranjada en un suau compàs de 6/8, va eliminar algunes estrofes i va destacar el nucli de desig apassionat que defineix el tema. Gravada a la seva ciutat natal, Chicago, durant una sessió extraordinària en què va registrar unes quaranta cançons, aquesta versió no es va publicar com a single fins al 1992, tot i que ja havia aparegut en recopilatoris de Mercury als anys seixanta. Amb la veu soul melangiosa de Washington envoltada per l’arranjament elegant de Jones, la cançó va passar de ser una peça de cabaret irònica a convertir-se en un estàndard de jazz d’una sofisticació encantadora.

La cançó va reviure espectacularment el 1992, quan la gravació de 1961 de Washington va ser utilitzada en un famós anunci de texans Levi’s, inspirat en “The Swimmer” de Burt Lancaster. Les imatges d’un home sense camisa corrent entre jardins i llançant-se a piscines suburbanes amb els seus texans van donar una nova vida a la vella balada. Reeditada com a single, va escalar fins al Top 50 del Regne Unit —un èxit pòstum per a Washington, tres dècades després de la seva mort.

Admirada pel mateix Noël Coward, “Mad About the Boy” continua sent una de les seves cançons més interpretades i versionades. El seu tema central —aquest “noi” amb “un atractiu gai”— es va deixar deliberadament a la imaginació de l’oient: podria ser un galant de Hollywood, un ideal romàntic o potser una picada d’ullet a les pròpies passions de Coward. Avui, es manté com una clàssica cançó sentimental, immortalitzada per la veu inconfusible de Dinah Washington i el toc elegant de Quincy Jones.

DINAH WASHINGTON - MAD ABOUT THE BOY

Released: 1952

Charts:  UK: #41 

“Mad About the Boy” was first introduced in 1932 in Noël Coward’s revue Words and Music, written as a witty, bittersweet ode to infatuation with a glamorous, unattainable figure. Its clever construction and ambiguous romantic longing made it one of Coward’s most enduring works, though the song carried an extra edge of subtext—Coward, a closeted gay man, may well have intended the “boy” as an inside joke. Early performances by Bea Lillie and others consolidated its place in the cabaret repertoire, though some recordings, including a 1932 version by Peter Greenwell, were suppressed at the time for being “too daring.”

Dinah Washington gave the song its definitive interpretation, recording it twice: first in 1952 with Walter Roddell, and then in 1961 with Quincy Jones and his orchestra. Washington’s later version, arranged in lilting 6/8 time, stripped away verses and highlighted the torch-song yearning at the song’s core. Recorded in her hometown of Chicago during an extraordinary session that yielded some forty tracks, it remained unreleased as a single until 1992, though it had appeared on Mercury compilations in the 1960s. With Washington’s smoky phrasing framed by Jones’ orchestral arrangement, the performance transformed Coward’s sly cabaret piece into a jazz standard of aching sophistication.

The song resurfaced dramatically in 1992, when Washington’s 1961 recording was featured in a now-famous Levi’s jeans advertisement, inspired by Burt Lancaster’s The Swimmer. The imagery of a shirtless man dashing through gardens and diving into suburban pools while wearing his jeans gave the decades-old ballad new life, reintroducing it to a younger generation. Reissued as a single, it climbed into the UK Top 50, a posthumous hit for Washington three decades after her death.

Long a favorite of Coward himself, “Mad About the Boy” remains one of his most performed and most interpreted songs. Its subject—the “boy” with “a gay appeal”—was deliberately left to the listener’s imagination: a Hollywood dreamboat, a romantic ideal, or perhaps a private wink at Coward’s own desires. Today, it stands as a classic torch song, made immortal by Dinah Washington’s definitive voice and Quincy Jones’ elegant touch.