GRACE JONES – LA VIE EN ROSE

Publicada: octubre de 1977

Àlbum: Portfolio

Poques cançons porten el pes d’una signatura com “La Vie en rose” d’Édith Piaf. Escrita el 1945, mentre Europa emergia de la destrucció de la Segona Guerra Mundial, la cançó irradiava esperança i tendresa. La veu dolça i trèmula de Piaf convertia l’amor en un filtre a través del qual el món es podia veure tenyit de tons rosats. Publicada el 1947, es va convertir en el seu himne personal —una cançó que condensava tant la fragilitat com la resiliència de la França de postguerra.

L’any 1950, “La Vie en rose” ja havia creuat l’Atlàntic: només aquell any, almenys set versions diferents van entrar a les llistes dels Estats Units. Tony Martin, Bing Crosby, Dean Martin, Louis Armstrong —tots en van fer la seva pròpia lectura. La versió d’Armstrong, especialment, va donar a la chanson un toc inconfusible de jazz.

Tres dècades més tard, una veu radicalment diferent la faria seva de nou. El 1977, Grace Jones —aleshores una model jamaicana acabada de fitxar per Island Records— va enregistrar “La Vie en rose” per al seu àlbum de debut “Portfolio”. Mentre que la versió de Piaf flotava amb sinceritat romàntica, Jones la va reinventar com una bossa nova lenta i sensual, allargant les frases melòdiques fins a transformar la cançó en una peça hipnòtica i moderna. La seva interpretació no era irònica, però sí arriscada: una metamorfosi d’una torch song d’època de guerra en un tema d’avantguarda disco amb elegància sofisticada.

El single, publicat a finals de 1977, es va convertir en el primer gran èxit internacional de Jones. A França i Itàlia va aconseguir el disc d’or; al Regne Unit va arribar al número 12 quan es va reeditar el 1985 com a doble cara A amb el seu himne funk “Pull Up to the Bumper”. A Espanya i Mèxic, es va promocionar amb picardia sota el títol “La Vida en Rosa”, tot i que Jones mai no en va gravar una versió en castellà.

La mateixa Jones va reconèixer que la cançó era profundament personal: “És una cançó molt especial per a mi. Oh Déu, ploro cada vegada que la canto. Vaig tenir uns quants amants francesos, així que cada vegada que la interpreto penso en ells.” La seva versió es va convertir en un element fix de les seves actuacions en directe, i va ser una de les poques cançons del seu període disco que va mantenir en el seu espectacle A One Man Show (1981), on presentava la seva faceta més teatral i new wave.

El videoclip, creat amb tècniques de chroma key, reforçava la seva icona visual. Jones hi apareix primer amb un abric estampat amb roses i després es revela amb un vestit daurat mínim, ballant davant la famosa imatge de muntatge de 1978 que després es faria servir per a la portada del recopilatori “Island Life”. Les imatges la mostren com una figura andrògina i transgressora —valenta, sensual i sense complexos.

Si la “La Vie en rose” de Piaf parlava de veure l’amor com una salvació després del patiment, la de Grace Jones era una declaració de reinvenció i autonomia: prendre una chanson estimada i transformar-la en una obra atrevida, glamurosa i totalment seva. 

GRACE JONES - LA VIE EN ROSE

Released: October 1977

Album: Portfolio

Few songs carry the weight of a signature like Édith Piaf’s “La Vie en rose.” Written in 1945, as Europe was emerging from the wreckage of World War II, the song radiated hope and tenderness. Piaf’s lilting voice painted love as a lens through which the world could be seen in rose-colored hues. Released in 1947, it became her anthem—a song that distilled both the fragility and resilience of postwar France.

By 1950, “La Vie en rose” had crossed the Atlantic, where no fewer than seven versions charted in the US that year alone. Tony Martin, Bing Crosby, Dean Martin, Louis Armstrong—each put their spin on it. Armstrong’s version, in particular, gave the chanson an unmistakable jazz inflection.

Three decades later, a radically different voice would claim it again. In 1977, Grace Jones—then a Jamaican model newly signed to Island Records—recorded “La Vie en rose” for her debut album “Portfolio”. Where Piaf’s version floated with romantic sincerity, Jones reimagined it as a slow, sultry bossa nova, stretching the familiar melody into elongated phrasing that turned the chanson into something hypnotic and modern. Her interpretation wasn’t ironic, but it was daring—a transformation of a war-era torch song into a piece of avant-garde disco chic.

The single, released in late 1977, became Jones’s first international hit. In France and Italy, it went Gold; in the UK, it reached #12 when reissued in 1985 as a double A-side with her funk anthem Pull Up to the Bumper. In Spain and Mexico, it was cheekily marketed as “La Vida en Rosa”, though Jones never recorded a Spanish version.

Jones herself admitted the song was personal: “That’s a very special song to me. Oh God, I cry every time I sing it. I had quite a few French lovers, so every time I sing it I think about them.” Her rendition became a fixture of her live performances, one of the only tracks from her disco period carried into the 1981 A One Man Show, which showcased her more theatrical, new wave persona.

The music video, made with chroma key techniques, amplified her iconography. Jones appears first in a rose-patterned coat, then reveals herself in a skimpy gold dress, dancing against the famous 1978 montage image later used on the Island Life compilation cover. The visuals shows her as an androgynous, boundary-breaking figure—bold, sensual, unapologetic.

If Piaf’s La Vie en rose was about seeing love as salvation after suffering, Grace Jones’s version was about reinvention and self-possession—taking a beloved chanson and twisting it into something daring, glamorous, and uniquely her own. Between them, the song traveled across eras, continents, and genres.