TALKING HEADS – ONCE IN A LIFETIME

Publicació: gener de 1981

Llistes: EUA: #91   Regne Unit: #14

“Once in a Lifetime” no és només la cançó més icònica de Talking Heads — és una de les autoexploracions més punyents que mai s’han colat dins la música popular. Publicada el gener de 1981 com a single principal de “Remain in Light”, la peça es presenta com una meditació hipnòtica sobre la vida moderna, la desconnexió espiritual i el terror silenciós de prendre consciència que has arribat a un lloc que mai no vas escollir conscientment.

En el seu moment, gairebé no va tenir impacte comercial, quedant estancada al lloc núm. 103 de les llistes. La història va corregir aquest error. A través de MTV, de la pel·lícula-concert “Stop Making Sense” i de dècades de reutilització cultural, “Once in a Lifetime” s’ha convertit en immortal — amb unes preguntes encara més rellevants avui que quan es van formular per primera vegada.

Produïda i coescrita per Brian Eno, “Once in a Lifetime” no va sorgir d’una composició tradicional, sinó de llargues improvisacions rítmiques. Eno i el grup van beure intensament de l’afrobeat, especialment de la resistència polirítmica de Fela Kuti. El procés s’assemblava al sampling del primer hip-hop abans que existís la tecnologia — David Byrne descriuria més tard Talking Heads com a “samplers humans”.

Inicialment, la banda va tenir dificultats amb la peça. La seva manca de canvis d’acords i la repetició quasi trance feien complicat donar-li una estructura de cançó convencional. Fins i tot Eno no n’estava convençut. Però Byrne hi creia, i quan Eno va desenvolupar la melodia del cor sense paraules i el teclista Jerry Harrison hi va afegir l’arpegi de sintetitzador i el clímax dramàtic d’orgue Hammond, la cançó va encaixar definitivament.

Les veus de Byrne es van inspirar en predicadors evangelistes, dels quals enregistrava directament les cadències de la ràdio. No copiava sermons sencers; en lloc d’això, en capturava fragments de llenguatge i els pronunciava amb una urgència profètica. La ja famosa frase — “And you may ask yourself, ‘Well… how did I get here?’” (I us podeu preguntar: "Bé... com he arribat aquí?)— no cau com a poesia, sinó com un moment d’esgarrifosa lucidesa.

Contràriament a algunes lectures crítiques, Byrne ha rebutjat la idea que la cançó sigui una sàtira dels excessos dels anys vuitanta. Més aviat, insisteix que diu exactament el que vol dir: la majoria de la gent viu en gran part en pilot automàtic, arrossegada per l’hàbit, l’expectativa i la inèrcia social — com una marioneta moguda per forces invisibles. La felicitat no és impedida; és ajornada indefinidament. La metàfora de l’aigua que corre sota l’oceà captura el nucli emocional de la cançó: no pots lluitar contra el corrent de la vida fingint que no t’està arrossegant.

Si la cançó era cerebral, el videoclip la va fer inoblidable. Dirigit per David Byrne i Toni Basil, va presentar al públic una de les interpretacions més inquietants de la història del videoclip musical. Byrne apareix sol en una habitació blanca i nua, vestit com un empleat d’oficina nerviós, amb el cos movent-se en espasmes bruscos inspirats en tràngols religiosos, exorcismes i rituals extàtics. Basil va coreografiar el vídeo no com una dansa, sinó com una psicologia feta cos. Junts van estudiar imatges de cerimònies africanes, sectes religioses japoneses, evangelistes i esglésies de manipulació de serps. Byrne va absorbir aquests moviments i els va transformar en alguna cosa únicament incòmoda, robòtica i vulnerable. L’efecte va ser impactant — gens polit, gens glamurós i profundament humà. MTV el va emetre constantment, convertint aquest estrany artefacte en el primer contacte que molts espectadors van tenir amb Talking Heads.

TALKING HEADS - ONCE IN A LIFETIME

Released: January 1981

Charts:  US: #91    UK: #14 

“Once in a Lifetime” is not just Talking Heads’ most iconic song—it is one of the sharpest self-examinations ever smuggled into popular music. Released in January 1981 as the lead single from “Remain in Light”, the track stands as a hypnotic meditation on modern life, spiritual disconnection, and the quiet terror of realizing you’ve arrived somewhere you never consciously chose.

At the time, it barely made a dent commercially, stalling at No. 103 on the charts. History corrected that mistake. Through MTV, the concert film “Stop Making Sense”, and decades of cultural reuse, “Once in a Lifetime” has become immortal—its questions more relevant now than when they were first spoken.

Produced and co-written by Brian Eno, “Once in a Lifetime” emerged not from traditional composition but from extended rhythmic jams. Eno and the band borrowed heavily from Afrobeat, particularly the polyrhythmic endurance of Fela Kuti. The process resembled early hip-hop sampling before the technology existed—David Byrne later described Talking Heads as “human samplers.”

The band initially struggled with the piece. Its lack of chord changes and trance-like repetition made it difficult to structure into a conventional song. Even Eno wasn’t convinced. But Byrne believed in it, and once Eno developed the wordless chorus melody and keyboardist Jerry Harrison added the bubbling synth arpeggio and dramatic Hammond organ climax, the track locked into place.

Byrne’s vocals were inspired by evangelical preachers, whose cadences he recorded directly from the radio. He didn’t copy sermons wholesale; instead, he lifted fragments of language and delivered them with prophetic urgency. The now-famous line—“And you may ask yourself, ‘Well… how did I get here?’”—lands not as poetry, but as a moment of horrifying clarity.

Contrary to some critical readings, Byrne has rejected the idea that the song is a satire of 1980s excess. Rather, he insists it says exactly what it means: most people live largely on autopilot, carried forward by habit, expectation, and social momentum—like a puppet moved by unseen forces. Happiness is not prevented; it’s postponed indefinitely. The metaphor of water running beneath the ocean captures the song’s emotional core: you cannot fight the current of life by pretending it isn’t moving you.

If the song was cerebral, the video made it unforgettable. Directed by David Byrne and Toni Basil, it introduced audiences to one of the most unsettling performances in music video history. Byrne appears alone in a stark white room, dressed like a nervous office worker, his body moving in jerky spasms inspired by religious trances, exorcisms, and ecstatic rituals. Basil choreographed the video not as dance, but as physicalized psychology. Together, they studied footage of African ceremonies, Japanese religious sects, evangelists, and snake-handling churches. Byrne absorbed these movements and transformed them into something uniquely awkward, robotic, and vulnerable. The effect was shocking—not polished, not glamorous, and deeply human. MTV played it constantly, making this strange artifact the first exposure many viewers had to Talking Heads at all.