DENNIS EDWARDS - DON’T LOOK ANY FURTHER

Publicació: 3 d’abril de 1984

Llistes: Regne Unit: #45 · EUA: #72

A la primavera de 1984, el veterà de Motown Dennis Edwards es va apartar de les llegendàries harmonies dels The Temptations per fer la seva pròpia carrera. “Don’t Look Any Further”, un duet amb la llavors emergent Siedah Garrett, no va ser un gran èxit a la ràdio pop, però el seu ritme hipnòtic i les seves textures worldbeat la van convertir en una peça destacada del R&B. Produïda per Dennis Lambert i coescrita amb Franne Golde i Duane Hitchings, la cançó va arribar al núm. 2 de la llista Billboard Black Singles i al núm. 72 del Hot 100, mentre que al Regne Unit va escalar fins al núm. 45.

“Don’t Look Any Further” és una invitació suau i seductora: Edwards assegurant a la seva parella que no ha de mirar més enllà d’ell per trobar amor o devoció. El seu element més distintiu, però, el va aportar el llegendari baixista de sessió Nathan East, amb una línia profunda i sinuosa que es convertiria en un dels motius més versionats i samplejats de la música moderna. Només tres anys després, Eric B. & Rakim van construir el seu clàssic de hip-hop “Paid in Full” sobre aquest mateix baix, desencadenant una onada de samplers i reinterpretacions al llarg dels vuitanta i noranta.

Edwards aportava anys d’experiència a la interpretació. Després de substituir David Ruffin als Temptations el 1968, havia liderat temes clàssics com “I Can’t Get Next to You” i “Cloud Nine”. El 1983 va deixar el grup per gravar el seu àlbum debut en solitari, amb “Don’t Look Any Further” com a tema principal i primer single —que acabaria sent el seu èxit més gran en solitari.

La gravació va ser peculiar. La part vocal femenina estava pensada inicialment per a Chaka Khan, però els compromisos nadalencs la van fer indisponible. Garrett, que havia estat enregistrant demos per a Golde i Lambert després d’impressionar Quincy Jones en una audició, va posar la veu guia que va agradar tant Edwards que va voler mantenir-la a la versió definitiva. Fins i tot va insistir que fos acreditada com a artista convidada, donant-li un valuós impuls a la seva carrera. Més endavant, Garrett faria duet amb Michael Jackson a “I Just Can’t Stop Loving You” i coescriuria el seu èxit “Man in the Mirror”.

Un detall divertit s’amaga al pont de la cançó: unes frases cantades en un suahili lliure, “Day-o day-o, mombajee ai-o”, evocant el sabor global del “All Night Long” de Lionel Richie.

El 1993, el grup britànic de dance M People va reinventar “Don’t Look Any Further”, amb Heather Small en el paper d’Edwards i Mark Bell en el de Garrett. La seva versió, fidel però adaptada a la pista de ball, va arribar al núm. 9 de la llista de singles del Regne Unit.

DENNIS EDWARDS - DON’T LOOK ANY FURTHER

Released: April 3, 1984

Charts:  UK: #45  US: #72 

In the spring of 1984, Motown veteran Dennis Edwards stepped away from the legendary harmonies of The Temptations to make his own statement — and he did it with a bassline that would ripple through music history. “Don’t Look Any Further”, a duet with the then-rising Siedah Garrett, wasn’t a massive crossover hit on pop radio, but its hypnotic groove and worldbeat textures made it an instant R&B standout. Produced by Dennis Lambert and co-written with Franne Golde and Duane Hitchings, the track climbed to No. 2 on the Billboard Black Singles chart and No. 72 on the Hot 100, while peaking at No. 45 in the UK.

The song is a smooth, seductive invitation — Edwards reassuring his partner that she needn’t look beyond him for love or devotion. Its most distinctive element, however, came from session bass legend Nathan East, whose deep, sinuous bassline became one of the most borrowed motifs in modern music. Just three years later, Eric B. & Rakim built their hip-hop landmark “Paid in Full” on that groove, sparking a wave of samples and interpolations throughout the late ’80s and ’90s.

Edwards brought years of experience to the performance. After replacing David Ruffin in The Temptations in 1968, he had taken lead on classics like “I Can’t Get Next to You” and “Cloud Nine.” By 1983, he had stepped away from the group to record his debut solo album, with “Don’t Look Any Further” as the title track and first single — ultimately his biggest solo success.

The recording almost turned out differently. The female vocal part was originally intended for Chaka Khan, but scheduling conflicts around the holidays made her unavailable. Garrett, who had been demoing songs for Golde and Lambert after impressing Quincy Jones in an audition, recorded a guide vocal that Edwards loved so much he kept it for the finished track. He even insisted she be credited as a featured artist, giving her a valuable career boost. Garrett would go on to duet with Michael Jackson on “I Just Can’t Stop Loving You” and co-write his hit “Man in the Mirror.”

A playful surprise hides in the song’s bridge — a few lines sung in loose Swahili, “Day-o day-o, mombajee ai-o,” echoing Lionel Richie’s “All Night Long” in its global flavor. 

In 1993, British dance group M People reimagined “Don’t Look Any Further”, with Heather Small taking Edwards’ role and bandmate Mark Bell singing Garrett’s part. Their faithful yet club-ready version reached No. 9 on the UK Singles Chart.

BOZ SCAGGS - LOWDOWN

Publicada: juny de 1976

Llistes: Regne Unit: #28 · Estats Units: #3

L’any 1976, Boz Scaggs va publicar discretament un single que acabaria definint la seva carrera, convertiria el seu àlbum “Silk Degrees” en un èxit multiplatí i ajudaria a impulsar les carreres de futures llegendes del rock. Aquella cançó era “Lowdown” —una mescla elegant i sensual d’R&B, soft rock i disco que va passar de l’anonimat al domini del mainstream gràcies a una emissió inesperada d’un DJ de Cleveland.

“Silk Degrees”, el setè àlbum d’estudi de Scaggs, no va arrencar amb força. El primer single, “It’s Over”, només va arribar al #38 del Billboard Hot 100. Amb poc ressò i un Scaggs encara desconegut pel gran públic, tot apuntava a unes vendes modestes. Però tot va canviar quan un DJ de ràdio R&B de Cleveland va punxar “Lowdown” directament del disc. La resposta dels oients va ser aclaparadora. En una època en què els DJs tenien un gran poder sobre les llistes, la cançó va guanyar impuls de manera orgànica.

Columbia Records va reaccionar ràpidament i la va promocionar a altres emissores R&B i pop. Quan es va publicar oficialment, “Lowdown” va arribar al #3 del Billboard Hot 100, al #1 del Cash Box Top 100 i al Top 5 tant de les llistes R&B com de disco. També va assolir el #2 al Canadà i el #28 al Regne Unit.

La cançó no només va significar el gran salt de Scaggs, sinó que també va ser la primera col·laboració amb el teclista David Paich, coautor del tema. Paich, juntament amb el baixista David Hungate i el bateria Jeff Porcaro, hi van tocar i poc després formarien la banda Toto. El groove relaxat i la destresa musical de “Lowdown” serien trets distintius dels futurs èxits de Toto.

El productor Joe Wissert, acabat de treballar amb Earth, Wind & Fire, va donar llibertat als músics per experimentar a l’estudi. Scaggs recordava que la cançó va néixer durant un cap de setmana de composició amb Paich a un retir a les afores de Los Angeles: “Ens vam passar la nit sencera provant idees. Vam donar amb ‘Lowdown’, i després la vam portar a la banda i la vam gravar. Estàvem encantats amb el resultat.” La lletra adverteix un home sobre una dona que el dóna per fet, instigant-lo a afrontar el “dirty lowdown” —una mirada directa a la negligència emocional i la negació.

El 1977, “Lowdown” va guanyar el Grammy a la Millor Cançó R&B, fent de Scaggs el primer artista blanc a obtenir aquest guardó en una categoria històricament dominada per artistes afroamericans. Aquell mateix any, els productors de “Saturday Night Fever” van demanar incloure la cançó a la seva banda sonora, però el mànager de Scaggs ho va rebutjar, optant per llicenciar-la a “Looking for Mr. Goodbar”. Amb el temps, es veuria com una ocasió perduda, ja que “Saturday Night Fever” es convertiria en una de les bandes sonores més venudes de la història. Tot i així, “Silk Degrees” vendria més de cinc milions de còpies, i “Lowdown” es manté com un dels èxits més elegants —i inesperats— de la dècada.

BOZ SCAGGS - LOWDOWN

Released : June 1976

Charts:  UK: #28  US: #3 

In 1976, Boz Scaggs quietly released a single that would come to define his career, transform his album “Silk Degrees” into a multi-platinum success, and help launch the careers of future rock legends. That song was “Lowdown”—a slick, sultry blend of R&B, soft rock, and disco that rose from obscurity to mainstream dominance thanks to one unexpected spin from a Cleveland DJ.

“Silk Degrees”, Scaggs’ seventh studio album, didn’t immediately catch fire. Its lead single, “It’s Over,” peaked modestly at #38 on the Billboard Hot 100. With minimal buzz and Scaggs still largely unknown to mainstream audiences, it seemed destined for modest sales. But everything changed when a Cleveland R&B radio DJ pulled “Lowdown” straight from the album and gave it some unexpected airplay. The response was overwhelming. In an era when DJs had significant influence over their playlists, the song’s momentum grew organically. 

Columbia Records quickly caught on and began pushing it to other R&B and pop stations. Once officially released, “Lowdown” soared to #3 on the Billboard Hot 100, #1 on the Cash Box Top 100, and hit the Top 5 on both the R&B and disco charts. It also reached #2 in Canada and #28 in the UK.

“Lowdown” wasn’t just a career breakthrough for Boz Scaggs—it also marked the first collaboration between Scaggs and keyboardist David Paich, who co-wrote the song. Paich, along with bassist David Hungate and drummer Jeff Porcaro, played on the track and would soon go on to form the band Toto. The song’s laid-back groove and polished musicianship would become hallmarks of Toto’s later hits.

Producer Joe Wissert, fresh from working with Earth, Wind & Fire, gave the session players freedom to experiment in the studio. Scaggs later recalled how the song came together during a writing weekend with Paich at a retreat outside L.A.:

“We stayed up all night banging around ideas. We hit on ‘Lowdown,’ and then we brought it back to the band and recorded it. We were just thrilled with that one.” The lyrics call out a woman who takes her partner for granted, warning the man to face the “dirty lowdown”—a candid look at emotional neglect and denial. 

In 1977, “Lowdown” earned the Grammy Award for Best R&B Song, making Boz Scaggs the first white artist to win the honor—a notable milestone in a category historically dominated by Black artists. That same year, the producers of “Saturday Night Fever” asked to feature the track in their now-iconic film. Shockingly, Scaggs’ manager turned them down, opting instead to license it to “Looking for Mr. Goodbar”. In hindsight, it was a major missed opportunity—“Saturday Night Fever” became one of the best-selling soundtracks in history. Anyway “Silk Degrees” would go on to sell over five million copies, and “Lowdown” still holds up as one of the decade’s most elegant—and unlikely—hits.

 

GO-GO’S - WE GOT THE BEAT

Publicada: 9 de maig de 1980

Llistes: EUA: #2

Quan les Go-Go’s van irrompre a les llistes nord-americanes a principis dels anys vuitanta, ho van fer amb un so brillant, irresistible i, sobretot, inequívocament seu. Al centre de tot hi havia “We Got the Beat”, l’himne definitiu de la banda i un dels grans clàssics de la new wave. Escrita per la guitarrista i teclista Charlotte Caffey, la cançó no només es va convertir en el tema insígnia de les Go-Go’s, sinó també en una de les 500 cançons que han donat forma al rock and roll segons el Rock and Roll Hall of Fame.

Les Go-Go’s van gravar per primera vegada la peça a principis de 1980, publicant-la a través de Stiff Records al Regne Unit. Aquella versió, accelerada de manera una mica estranya, no va triomfar comercialment però els va donar cert crèdit en l’escena underground durant la seva primera gira per Gran Bretanya. També va ser un èxit als clubs nord-americans com a importació, arribant al número 35 de la llista US Hot Dance Club Play. Tot i així, la banda aviat va adonar-se que la cançó tenia un potencial molt més gran que els clubs punk i les escenes subterrànies on havia començat a circular.

La inspiració venia en part de la Motown. Caffey havia estat escoltant “Going to a Go-Go” dels Miracles —el tema que havia donat nom a la banda— i havia pensat en versionar-lo. En comptes d’això, va escriure una cosa nova, esbossant “We Got the Beat” en només uns minuts una nit. Incerta de si la resta del grup acceptaria aquella orientació més pop, la va portar a l’assaig amb recança. Per sorpresa seva, els va encantar. Amb això, les Go-Go’s van començar a deixar enrere l’energia punk més crua dels seus primers concerts i a apropar-se a l’estil contagiós i polit que les situaria dins del moviment new wave.

A finals dels setanta, les roqueres nord-americanes com Suzi Quatro i les Runaways sovint trobaven més èxit al Regne Unit que als Estats Units, així que les Go-Go’s van seguir inicialment aquell camí. Però el seu gran salt es va produir a casa, quan van ser fitxades per I.R.S. Records de la mà de Miles Copeland, mànager de The Police. Després de publicar “Our Lips Are Sealed” el 1981, van treure una versió regravada de “We Got the Beat” a principis de 1982. El senzill es va convertir en el seu gran èxit comercial, escalant fins al número 2 del Billboard Hot 100 durant tres setmanes a l’abril, només frenat del primer lloc per “I Love Rock ’n Roll” de Joan Jett.

Tot i així, les Go-Go’s van tenir el seu triomf propi. El seu àlbum de debut, “Beauty and the Beat”, va passar sis setmanes al número 1, convertint-les en el primer grup format íntegrament per dones que escrivia i interpretava el seu propi material a encapçalar les llistes d’àlbums dels Estats Units —un rècord que es mantindria fins que les Dixie Chicks arribessin al número 1 amb “Fly” l’any 1999.

La portada de “Beauty and the Beat” encara reforçava més la identitat del grup: cinc joves dones en tovalloles i amb crema facial, fotografiades pel director d’art George DuBose en un hotel. Segons la baixista Kathy Valentine, les tovalloles eren manllevades de Macy’s i retornades després de la sessió, mentre que la crema era de Pond’s. La imatge, com la música, era irònica i divertida però instantàniament icònica.

GO-GO’S - WE GOT THE BEAT

Released: May 9, 1980

Charts: US: #2 

When the Go-Go’s burst onto the American charts in the early 1980s, they did so with a sound that was bright, irresistible, and unapologetically their own. At the center of it all was “We Got the Beat,” the band’s defining anthem and one of the great new wave classics. Written by guitarist and keyboardist Charlotte Caffey, the song not only became the Go-Go’s’ signature track but also one of The Rock and Roll Hall of Fame’s 500 Songs that Shaped Rock and Roll.

The Go-Go’s first recorded the song in early 1980, releasing it through Stiff Records in the UK. That version, somewhat awkwardly sped up, never caught fire commercially but won the band a degree of underground credibility during their first tour of Britain. It was also a hit in American clubs as an import, climbing to No. 35 on the US Hot Dance Club Play chart. Yet the band soon realized that the song had potential far beyond the punk clubs and underground scenes where it first circulated.

The inspiration came partly from Motown. Caffey had been listening to the Miracles’ “Going to a Go-Go” — the track that lent the band its name — and thought about covering it. Instead, she wrote something new, sketching out “We Got the Beat” in just a few minutes one night. Unsure whether the rest of the group would embrace its pop leanings, she brought it to rehearsal hesitantly. To her surprise, the band loved it. With that, the Go-Go’s began to shift away from the raw punk energy of their earliest shows and toward the infectious, polished style that would align them with the growing new wave movement.

In the late 1970s, American female rockers like Suzi Quatro and the Runaways had often found more success in the UK than at home, so the Go-Go’s initially followed that path. But their big break came stateside, when they were signed to I.R.S. Records by Miles Copeland, manager of the Police. After releasing “Our Lips Are Sealed” in 1981, they issued a rerecorded version of “We Got the Beat” in early 1982. That single became the band’s commercial breakthrough, climbing to No. 2 on the Billboard Hot 100 for three weeks in April, held from the top spot only by Joan Jett’s “I Love Rock ’n Roll.”

Still, the Go-Go’s had their own triumph. Their debut album, “Beauty and the Beat”, spent six weeks at No. 1, making them the first all-female band who both wrote and performed their own material to top the US album charts — a record that stood until the Dixie Chicks reached No. 1 with Fly in 1999.

The playful cover of “Beauty and the Beat” only reinforced the group’s identity: five young women in towels and cold cream, photographed by art director George DuBose at a hotel. According to bassist Kathy Valentine, the towels were borrowed from Macy’s and returned after the shoot, while the cold cream was courtesy of Pond’s. The image, like the music, was tongue-in-cheek yet instantly iconic.

THOMPSON TWINS - LIES

Publicació: octubre de 1982

Llistes: EUA: #30 · Regne Unit: #67

A començaments dels anys vuitanta, els Thompson Twins eren una banda britànica a punt de reinventar-se. Allò que havia començat com un col·lectiu de new wave de set membres va patir una transformació radical abans de la publicació del seu tercer àlbum d’estudi, “Quick Step & Side Kick” (retitulat Side Kicks als Estats Units). Convertits en un trio compacte de synth-pop, amb Tom Bailey, Alannah Currie i Joe Leeway, el grup va trobar la seva autèntica veu amb el senzill de 1983 “Lies”, una cançó que definiria la seva trajectòria i obriria la porta a l’èxit comercial.

Publicada com a single principal de l’àlbum, “Lies” va marcar un punt d’inflexió. Lluminosa, descarada i amb una ironia enganxosa, la peça va escalar al número u de la llista de clubs de ball dels EUA, on es va mantenir durant dues setmanes al gener de 1983. Era el seu segon número u en aquella llista, després de l’èxit anterior “In the Name of Love” el 1982. Sorprenentment, “Lies” va connectar més fortament a l’altra banda de l’Atlàntic que al seu país d’origen, on no va aconseguir el mateix nivell de repercussió comercial.

Musicalment, “Lies” combina la precisió sintètica amb un joc desencaixat i burleta. La seva  tornada —“Lies, lies, lies, yeah”— és deliberadament infantil, més proper a una burla de pati d’escola que no pas a una tornada de pop convencional. Aquesta elecció estilística era del tot intencionada. Segons va explicar Tom Bailey, el grup no pretenia oferir un comentari social transcendent, sinó oferir lleugeresa i irreverència, tot creant una cançó que ridiculitzava la mentida en les relacions amb un somriure més que amb un renec.

Tot i el seu to lleuger, el tema explora la desil·lusió emocional, retractant un protagonista que se sent traït i frustrat per l’engany. Tanmateix, la melodia manté un aire festiu, oposant l’angoixa de la lletra a un ritme electrònic gairebé celebratori. Aquest contrast es convertiria en un tret distintiu del so dels Thompson Twins: temes seriosos embolcallats en hooks pop irresistibles i textures sintètiques elegants.

“Lies” també va significar un renaixement visual i artístic. El nou trio va adoptar una estètica futurista i atrevida, amb pentinats extravagants, vestuaris acolorits i una posada en escena teatral que encaixava perfectament amb la MTV naixent. El videoclip surrealista de la cançó reforçava encara més aquesta imatge, a mig camí entre instal·lació art-pop i provocadors de la pista de ball.

Encara que no va ser un gran èxit a les llistes britàniques, “Lies” va situar els Thompson Twins com a figures clau de l’escena new wave nord-americana. Va preparar el terreny per a èxits posteriors com “Hold Me Now”, “Doctor! Doctor!” i “You Take Me Up”. Amb el temps, més que un single de clubs dels primers vuitanta, “Lies” ha quedat com l’instant en què un trio excèntric es va atrevir a mostrar les seves rareses i va descobrir l’alquímia estranya que els convertiria en estrelles.

THOMPSON TWINS - LIES

Released: October 1982

Charts:  US: #30  UK: #67 

In the early 1980s, the Thompson Twins were a British band on the cusp of reinvention. What began as a sprawling seven-member new wave collective underwent a radical transformation before the release of their third studio album, “Quick Step & Side Kick” (retitled Side Kicks in the U.S.). Emerging as a tightly focused synth-pop trio, the group—now consisting of Tom Bailey, Alannah Currie, and Joe Leeway—found its true voice with the 1983 single “Lies”, a song that would help define their career and open the door to mainstream success.

Released as the lead single from the album, “Lies” marked a turning point. Bright, brash, and sarcastically catchy, the track climbed to the top of the U.S. Dance Club chart, where it held the number-one spot for two weeks in January 1983. It was their second dance chart-topping single in the U.S., following the earlier success of “In the Name of Love” in 1982. Surprisingly, “Lies” resonated more strongly across the Atlantic than in their native UK, where it struggled to achieve the same level of commercial success.

Musically, “Lies” blends synthetic precision with off-kilter playfulness. Its chorus—“Lies, lies, lies, yeah”—is deliberately juvenile, echoing a schoolyard taunt more than a traditional pop refrain. This stylistic choice was entirely intentional. According to frontman Tom Bailey, the band wasn’t aiming to deliver weighty social commentary. Instead, they leaned into whimsy and irreverence, crafting a song that skewered dishonesty in relationships with a wink rather than a scowl.

Despite its light tone, the track explores emotional disillusionment, portraying a protagonist who feels betrayed and frustrated by deception. Yet, the melody keeps things buoyant, pairing lyrical angst with an almost celebratory electronic beat. This contrast became a hallmark of the Thompson Twins’ sound—serious themes cloaked in irresistible pop hooks and stylish synth textures.

“Lies” also represented a visual and artistic rebirth. The new trio embraced a futuristic, fashion-forward aesthetic, with outlandish hairstyles, colorful wardrobes, and a theatrical flair that played well on the burgeoning MTV platform. The song's surreal music video further supported its image as part art-pop installation, part dancefloor provocateurs.

Though not a massive UK chart hit, “Lies” helped position the Thompson Twins as major players in the American new wave scene. It paved the way for subsequent successes like “Hold Me Now”, “Doctor! Doctor!”, and “You Take Me Up”. In retrospect, “Lies” is more than just an early-’80s club hit. It’s a snapshot of a band reborn, a moment when a quirky trio leaned into their eccentricities and discovered the strange alchemy that would make them stars.