THE CRUSADERS - STREET LIFE

Publicació: juliol de 1979

Llistes:  Regne Unit: núm. 5 · Estats Units: núm. 36

L’any 1979, The Crusaders ja portaven gairebé dues dècades en el seu viatge des de les arrels del hard bop fins a convertir-se en innovadors del jazz-fusió. “Street Life” es va convertir alhora en el punt àlgid de la seva carrera i, irònicament, en una mena de cant del cigne: va ser el seu últim gran èxit transoceànic. 

L’origen de la cançó és tan inesperat com poètic. El pianista Joe Sample era en una pista d’esquí per a principiants a Mammoth Mountain, observant com els novells queien i xocaven entre ells. A ell li va semblar un “bulevard de bogeria”, una metàfora perfecta de la vida nocturna urbana, amb els seus enganys, perills i plaers fugaços. En col·laboració amb el lletrista Will Jennings, va transformar aquesta visió en un retrat de la vida a la ciutat: superfícies lluents que amaguen perill al darrere. Jennings, que havia estat absorbint l’ambient del Hollywood Boulevard, va aportar la seva mirada incisiva: “Street life, you can run away from time” (Vida al carrer, pots fugir del temps)—convertint el caos en quelcom tan seductor com ineludible.

La força de la cançó va emergir amb la veu de Randy Crawford. En aquell moment, era pràcticament desconeguda fora dels cercles de jazz, tot i que havia impressionat Sample amb el seu debut “Everything Must Change” (1976), sense aconseguir èxit comercial. La seva vulnerable interpretació a “Street Life” transmetent tant l’atracció com el perill del bulevard. Aquella actuació no només va donar als Crusaders el seu gran èxit, sinó que també va llançar Crawford a una carrera internacional. El grup produiria després el seu àlbum de 1980, “Now We May Begin”, que la convertiria en estrella, sobretot a Europa.

Musicalment, “Street Life” és una autèntica lliçó de jazz-funk de finals dels setanta. L’arranjament dels Crusaders combinava sofisticació polida amb un fons de funk cru: el vamp de piano de Sample guiava el groove, el saxo de Wilton Felder hi afegia musculatura, i la bateria de Stix Hooper mantenia el pols àgil i ferm. La versió de gairebé 12 minuts de l’àlbum era com una jam session il·luminada amb neons, mentre que l’edició radiofònica la destil·lava en una forma compacta i preparada per a les llistes.

Publicada per MCA Records, “Street Life” va arribar al núm. 36 del Billboard Hot 100 als EUA i va triomfar a Europa, assolint el núm. 5 al Regne Unit. Va ser l’últim gran èxit comercial dels Crusaders, però la seva influència es va estendre molt més enllà de 1979. Anys després, artistes de hip-hop van samplejar el cor icònic de Crawford, reintegrant-lo en les narratives urbanes del rap.

La cançó també va trobar el seu lloc al cinema, apareixent al film Sharky’s Machine (1981) amb Burt Reynolds i a Jackie Brown (1997) de Quentin Tarantino, on el seu aire de jazz-noir encaixava perfectament amb la sensibilitat retro del director.

Per als Crusaders, “Street Life” va ser l’últim gran èxit d’una llarga trajectòria. Per a Randy Crawford, va ser el començament de la seva. I per als oients, encara avui és un himne que et fa sentir la lluentor del neó i les ombres que s’hi amaguen al darrere.

THE CRUSADERS - STREET LIFE

Released: July 1979

Charts:  UK: #5   US: #36 

By 1979, The Crusaders were nearly two decades into their journey from hard bop roots to jazz-fusion innovators. “Street Life” became both a career pinnacle and, ironically, something of a swan song—it was their last major crossover hit.

The genesis of the song is as unlikely as it is poetic. Pianist Joe Sample was on a beginner’s ski slope at Mammoth Mountain, watching novices tumble and collide. To him, it looked like a “boulevard of madness,” a perfect metaphor for urban nightlife and its hustles, dangers, and fleeting thrills. Teaming up with lyricist Will Jennings, he reshaped the vision into a portrait of city living: glittering surfaces masking peril underneath. Jennings, who had been soaking up the atmosphere of Hollywood Boulevard, brought a lyricist’s sharpness to Sample’s concept—“Street life, you can run away from time”—making the chaos sound both seductive and inescapable.

The song’s power came alive through Randy Crawford’s voice. At the time, she was little-known outside jazz circles, having impressed Sample on her 1976 debut “Everything Must Change” without finding commercial success. Her vocal on “Street Life” was smoky yet vulnerable, conveying both the allure and the danger of the boulevard. That performance didn’t just give the Crusaders their hit; it launched Crawford into an international career. The Crusaders would go on to produce her 1980 album “Now We May Begin”, which turned her into a star, especially in Europe.

Musically, “Street Life” was a masterclass in late-’70s jazz-funk fusion. The Crusaders’ arrangement balanced slick sophistication with raw funk undercurrents: Sample’s piano vamp drove the groove, Wilton Felder’s saxophone added muscle, and Stix Hooper’s drumming kept the beat sharp but supple. The track’s nearly 12-minute album version stretched like a neon-lit jam session, while the radio edit distilled it to a tight, chart-ready form.

Released on MCA Records, “Street Life” reached #36 on the US Billboard Hot 100 and broke big in Europe, peaking at #5 on the UK Singles Chart. It became The Crusaders’ last major commercial success, but its influence stretched far beyond 1979. Hip-hop artists later sampled Crawford’s iconic chorus, folding it back into the streetwise narratives of rap.

The song also found its way into cinema, appearing in the 1981 Burt Reynolds film Sharky’s Machine and Quentin Tarantino’s Jackie Brown (1997), where its noir-jazz cool perfectly matched the director’s retro sensibilities.

For The Crusaders, “Street Life” was the last great hit of their long career. For Randy Crawford, it was the beginning of hers. And for listeners, it remains an anthem that makes you feel the shimmer of neon and the shadows lurking just behind it.