ABC - POISON ARROW

Publicada: 15 de febrer de 1982

Llistes: Regne Unit: #6 · EUA: #25

Quan ABC va publicar “Poison Arrow” el febrer de 1982, la banda es presentava com l’elegant antídot a l’austeritat post-punk. El single, extret del seu debut “The Lexicon of Love”, era tant una declaració d’estil com de so. Allà on el punk havia escopit i grunyit, “Poison Arrow” desfilava amb orquestracions sumptuoses, una producció polida i un sentit del drama que devia més a Hollywood que als clubs de Sheffield on el grup s’havia format. La cançó es va convertir en un èxit a banda i banda de l’Atlàntic —núm. 6 al Regne Unit i top 30 als EUA.

Produïda per Trevor Horn, la peça era una autèntica lliçó d’alquímia pop. Horn va desmuntar les interpretacions crues d’ABC i les va reconstruir amb precisió clínica: bateries seqüenciades, accents samplejats, les floritures orquestrals d’Anne Dudley i una veu de Martin Fry que degotava sofisticació ferida. En la lletra, la cançó juga amb els clixés del desamor —“Who broke my heart? / You did, you did” (Qui m’ha trencat el cor? / Tu, tu)— però els vesteix amb una grandesa irònica. L’agullada de la traïció arriba amb un gest còmplice, un sospir i, finalment, una floritura.

I després hi ha el pont. Poques cançons pop de principis dels vuitanta tenien una pausa tan teatral: el prec de Fry —“I thought you loved me…” (Jo pensava que m’estimaves…)— contrarestat pel fred rebuig parlat: “I care enough to know I can never love you” (M’importes prou per saber que mai no et podré estimar). Aquella única frase, pronunciada per Karen Clayton, elevava el tema de simple cançó de desamor a miniatura dramàtica, una òpera pop destil·lada en quatre minuts i mig.

Si el single sonava cinematogràfic, el videoclip, dirigit per Julien Temple, completava la visió. No era un simple clip promocional, sinó un curtmetratge elaborat de desig, rebuig i glamur de drama d’època. Fry alterna papers: director d’orquestra amb esmòquing, missatger maldestre, socialité elegant. Cada personatge cau sota l’encís de la mateixa heroïna gèlida, interpretada per una jove Lisa Vanderpump (molt abans de la seva fama a la televisió). Ella rep les seves ofrenes, les seves actuacions, les seves flors —i respon amb indiferència. El vídeo reflectia la narrativa de la cançó: una persecució sense esperança, una fletxa directa al cor.

L’estilisme era deliberat: vestits de lamé daurat, focus dramàtics i ambients de club nocturn fumejants. ABC es presentaven no com a rebels del rock, sinó com a intèrprets sofisticats, hereus d’una tradició pop on el desamor podia ser exquisit i el rebuig, glamurós. En els primers dies de MTV, aquella ambició visual no era només decoració, sinó una part vital de l’atractiu del grup.

ABC - POISON ARROW

Released: February 15, 1982

Charts: UK: #6  US: #25 

When ABC released “Poison Arrow” in February 1982, the band was positioning itself as the elegant antidote to post-punk austerity. The single, taken from their debut “The Lexicon of Love”, was as much a declaration of style as of sound. Where punk had sneered and snarled, “Poison Arrow” sashayed in with lush orchestrations, polished production, and a sense of drama that owed more to Hollywood than to the clubs of Sheffield where the group had formed. “Poison Arrow” became a hit on both sides of the Atlantic—#6 in the UK, top 30 in the US. 

Produced by Trevor Horn, the track was a masterclass in pop alchemy. Horn dismantled ABC’s raw performances and rebuilt them with clinical precision: sequenced drums, sampled accents, Anne Dudley’s sweeping orchestral flourishes, and a vocal from Martin Fry that dripped with wounded sophistication. Lyrically, the song plays with the clichés of heartbreak—“Who broke my heart? / You did, you did”—but dresses them in ironic grandeur. The sting of betrayal is delivered with a wink, a sigh, and ultimately, a flourish.

And then there’s the middle eight. Few early-’80s pop singles had such a theatrical pause: Fry’s pleading “I thought you loved me…” countered by the cold, spoken rejection—“I care enough to know I can never love you.” That single spoken line, voiced by Karen Clayton, elevated the track from heartbreak song to miniature drama, a pop opera distilled into four and a half minutes.

If the single sounded cinematic, the music video, directed by Julien Temple, completed the vision. It wasn’t a mere promotional clip—it was an elaborate short film of desire, rejection, and costume-drama glamour. Fry slips between roles: a tuxedoed bandleader, a hapless messenger, a suited socialite. Each character falls under the spell of the same icy heroine, played by a young Lisa Vanderpump (long before her reality TV stardom). She receives his overtures, his performances, his flowers—and responds with indifference. The video mirrored the song’s narrative: a hopeless pursuit, an arrow straight to the heart.

The styling was deliberate: gold lamé suits, dramatic spotlights, and smoky nightclub settings. ABC presented themselves not as rock rebels but as suave performers, heirs to a pop tradition where heartbreak could be exquisite and rejection glamorous. In the early days of MTV, such visual ambition was not just decoration but a vital part of the band’s appeal.