GO-GO’S - WE GOT THE BEAT

Publicada: 9 de maig de 1980

Llistes: EUA: #2

Quan les Go-Go’s van irrompre a les llistes nord-americanes a principis dels anys vuitanta, ho van fer amb un so brillant, irresistible i, sobretot, inequívocament seu. Al centre de tot hi havia “We Got the Beat”, l’himne definitiu de la banda i un dels grans clàssics de la new wave. Escrita per la guitarrista i teclista Charlotte Caffey, la cançó no només es va convertir en el tema insígnia de les Go-Go’s, sinó també en una de les 500 cançons que han donat forma al rock and roll segons el Rock and Roll Hall of Fame.

Les Go-Go’s van gravar per primera vegada la peça a principis de 1980, publicant-la a través de Stiff Records al Regne Unit. Aquella versió, accelerada de manera una mica estranya, no va triomfar comercialment però els va donar cert crèdit en l’escena underground durant la seva primera gira per Gran Bretanya. També va ser un èxit als clubs nord-americans com a importació, arribant al número 35 de la llista US Hot Dance Club Play. Tot i així, la banda aviat va adonar-se que la cançó tenia un potencial molt més gran que els clubs punk i les escenes subterrànies on havia començat a circular.

La inspiració venia en part de la Motown. Caffey havia estat escoltant “Going to a Go-Go” dels Miracles —el tema que havia donat nom a la banda— i havia pensat en versionar-lo. En comptes d’això, va escriure una cosa nova, esbossant “We Got the Beat” en només uns minuts una nit. Incerta de si la resta del grup acceptaria aquella orientació més pop, la va portar a l’assaig amb recança. Per sorpresa seva, els va encantar. Amb això, les Go-Go’s van començar a deixar enrere l’energia punk més crua dels seus primers concerts i a apropar-se a l’estil contagiós i polit que les situaria dins del moviment new wave.

A finals dels setanta, les roqueres nord-americanes com Suzi Quatro i les Runaways sovint trobaven més èxit al Regne Unit que als Estats Units, així que les Go-Go’s van seguir inicialment aquell camí. Però el seu gran salt es va produir a casa, quan van ser fitxades per I.R.S. Records de la mà de Miles Copeland, mànager de The Police. Després de publicar “Our Lips Are Sealed” el 1981, van treure una versió regravada de “We Got the Beat” a principis de 1982. El senzill es va convertir en el seu gran èxit comercial, escalant fins al número 2 del Billboard Hot 100 durant tres setmanes a l’abril, només frenat del primer lloc per “I Love Rock ’n Roll” de Joan Jett.

Tot i així, les Go-Go’s van tenir el seu triomf propi. El seu àlbum de debut, “Beauty and the Beat”, va passar sis setmanes al número 1, convertint-les en el primer grup format íntegrament per dones que escrivia i interpretava el seu propi material a encapçalar les llistes d’àlbums dels Estats Units —un rècord que es mantindria fins que les Dixie Chicks arribessin al número 1 amb “Fly” l’any 1999.

La portada de “Beauty and the Beat” encara reforçava més la identitat del grup: cinc joves dones en tovalloles i amb crema facial, fotografiades pel director d’art George DuBose en un hotel. Segons la baixista Kathy Valentine, les tovalloles eren manllevades de Macy’s i retornades després de la sessió, mentre que la crema era de Pond’s. La imatge, com la música, era irònica i divertida però instantàniament icònica.

GO-GO’S - WE GOT THE BEAT

Released: May 9, 1980

Charts: US: #2 

When the Go-Go’s burst onto the American charts in the early 1980s, they did so with a sound that was bright, irresistible, and unapologetically their own. At the center of it all was “We Got the Beat,” the band’s defining anthem and one of the great new wave classics. Written by guitarist and keyboardist Charlotte Caffey, the song not only became the Go-Go’s’ signature track but also one of The Rock and Roll Hall of Fame’s 500 Songs that Shaped Rock and Roll.

The Go-Go’s first recorded the song in early 1980, releasing it through Stiff Records in the UK. That version, somewhat awkwardly sped up, never caught fire commercially but won the band a degree of underground credibility during their first tour of Britain. It was also a hit in American clubs as an import, climbing to No. 35 on the US Hot Dance Club Play chart. Yet the band soon realized that the song had potential far beyond the punk clubs and underground scenes where it first circulated.

The inspiration came partly from Motown. Caffey had been listening to the Miracles’ “Going to a Go-Go” — the track that lent the band its name — and thought about covering it. Instead, she wrote something new, sketching out “We Got the Beat” in just a few minutes one night. Unsure whether the rest of the group would embrace its pop leanings, she brought it to rehearsal hesitantly. To her surprise, the band loved it. With that, the Go-Go’s began to shift away from the raw punk energy of their earliest shows and toward the infectious, polished style that would align them with the growing new wave movement.

In the late 1970s, American female rockers like Suzi Quatro and the Runaways had often found more success in the UK than at home, so the Go-Go’s initially followed that path. But their big break came stateside, when they were signed to I.R.S. Records by Miles Copeland, manager of the Police. After releasing “Our Lips Are Sealed” in 1981, they issued a rerecorded version of “We Got the Beat” in early 1982. That single became the band’s commercial breakthrough, climbing to No. 2 on the Billboard Hot 100 for three weeks in April, held from the top spot only by Joan Jett’s “I Love Rock ’n Roll.”

Still, the Go-Go’s had their own triumph. Their debut album, “Beauty and the Beat”, spent six weeks at No. 1, making them the first all-female band who both wrote and performed their own material to top the US album charts — a record that stood until the Dixie Chicks reached No. 1 with Fly in 1999.

The playful cover of “Beauty and the Beat” only reinforced the group’s identity: five young women in towels and cold cream, photographed by art director George DuBose at a hotel. According to bassist Kathy Valentine, the towels were borrowed from Macy’s and returned after the shoot, while the cold cream was courtesy of Pond’s. The image, like the music, was tongue-in-cheek yet instantly iconic.