BILL WITHERS - AIN’T NO SUNSHINE

Publicada: juliol de 1971

Llistes: Regne Unit: #40 · Estats Units: #3

L’any 1971, un exmariner i muntador de peces d’avió anomenat Bill Withers va publicar una cançó que gravaria per sempre el seu nom a la història de la música soul. “Ain’t No Sunshine” era un lament colpidor —nu, cru i íntim— sobre el dolor de l’absència i l’estranya atracció de l’amor, fins i tot quan fa mal. La inspiració li va arribar mentre veia “Days of Wine and Roses”, un film de Blake Edwards sobre dos alcohòlics atrapats entre l’amor i l’addicció. Aquesta mateixa contradicció agredolça —trobar a faltar quelcom que potser no et feia bé— és el cor de la cançó.

Withers mai no havia gravat un àlbum. Però Booker T. Jones, llegendari líder de banda de Stax Records, va veure-hi quelcom especial. Amb Donald “Duck” Dunn al baix, Al Jackson Jr. a la bateria i Stephen Stills a la guitarra, Withers va entrar a l’estudi envoltat de llegendes —i tot i així, continuava fitxant al seu treball diari, incert si això de la música funcionaria.

La cançó ni tan sols estava pensada per a ser un èxit. Estava amagada a la cara B de “Harlem”, fins que els DJs de ràdio van capgirar el disc i van descobrir-ne la força silenciosa. Un dels seus trets més memorables —la frase repetida “I know, I know…”— ni tan sols estava planificada. Withers tenia previst escriure-hi una lletra real, però la decisió col·lectiva a l’estudi, liderada per Booker T., va ser mantenir-la. Així, aquella vacil·lació, aquella obsessió, aquell rumiar sense fi, va quedar immortalitzat com un dels elements més icònics de la peça.

Fins i tot Graham Nash va topar amb la sessió de gravació per accident, atret pel ritme de Withers que sonava a través de les parets de l’estudi. Nash va trobar un home a punt de rendir-se, convençut que ningú no l’escoltava. Però el va animar: “Tens un do increïble. No pots abandonar.” I Withers no ho va fer.

“Ain’t No Sunshine” es convertiria en el primer gran èxit de Withers, un himne soul despullat sobre la nostàlgia i l’anhel, que ha demostrat ser atemporal en la seva simplicitat. A vegades, només cal un home, una guitarra i un cor trencat.

BILL WITHERS - AIN’T NO SUNSHINE

Released : July 1971

Charts:  UK: #40  US: #3 

In 1971, a former Navy man and aircraft parts assembler named Bill Withers released a song that would forever carve his name into soul music history. “Ain’t No Sunshine” was a haunting lament — spare, raw, and intimate — about the ache of absence and the strange pull of love, even when it hurts. The inspiration struck Withers while watching “Days of Wine and Roses”, a Blake Edwards )film about two alcoholics torn between their love and their addiction. That same bittersweet contradiction — missing something that may not have been good for you — lies at the heart of the song.

Withers had never recorded an album before. But Booker T. Jones, the legendary bandleader from Stax Records, saw something in him. Backed by Donald “Duck” Dunn on bass, Al Jackson Jr. on drums, and Stephen Stills on guitar, Withers stepped into the studio surrounded by legends — and yet he was still clocking in at his day job, unsure if this music thing would work out.

The song wasn’t even meant to be the hit. It was tucked away on the B-side of “Harlem”, until radio DJs flipped the record and discovered its quiet power. One of its most memorable features — the repeated phrase “I know, I know…” — was never part of the plan. Withers had intended to write real lyrics there, but the studio consensus, led by Booker T., was to keep it. And so the hesitation, the obsession, the endless rumination stayed, becoming one of the song’s defining elements.

Even Graham Nash happened upon the recording session by accident, drawn in by Withers’ rhythm pulsing through the studio walls. Nash found a man on the verge of giving up, convinced no one was listening. But Nash encouraged him: “You have an incredible gift. You cannot give up.” And Withers didn’t.

“Ain’t No Sunshine” went on to become Withers’ first major hit, a stripped-down soul anthem of longing that proved timeless in its simplicity. Sometimes, a man, a guitar, and a broken heart are all it takes.