DOROTHY MOORE - MISTY BLUE

Publicació: novembre de 1975

Llistes: Regne Unit: #5 · EUA: #3

“Misty Blue” va néixer a Nashville el 1966, escrita per Bob Montgomery —un veterà compositor de country i antic company d’institut de Buddy Holly. Originalment destinada a Eddy Arnold, va tenir un èxit modest dins del món country, però al llarg de la dècada següent la melodia va vagar per diferents gèneres: versionada per Ella Fitzgerald, amb un gir soul de Joe Simon el 1972, i a l’espera de la interpretació que la faria inoblidable.

Aquesta interpretació va arribar el 1973, gairebé per atzar. Dorothy Moore, originària de Jackson (Mississippi) i exmembre del grup femení The Poppies, va ser cridada als estudis Malaco pel director del segell, Tommy Couch. Ell recordava la versió de Joe Simon i pensava que la cançó podria ser perfecta per a Moore. Ella va arribar amb autobús, va escoltar la demo i va decidir provar-ho. Amb la secció rítmica ja gravada, va cantar la lletra directament d’un full mecanografiat. En les seves pròpies paraules: “Vam fer aquell enregistrament en una sola presa. ‘Misty Blue’ estava destinada a mi.”

Però el destí la va fer esperar. Malaco no va publicar l’enregistrament de seguida —les discogràfiques el van rebutjar i la cançó va romandre inèdita durant gairebé tres anys. A finals de 1975, amb els diners gairebé exhaurits, el petit segell independent finalment la va editar pel seu compte. Abans de la publicació, Moore hi va afegir la ja icònica introducció sospirant —“mmmm-ooh-a-ooh”— per escurçar un començament que trobava massa llarg. El guitarrista Jimmy Johnson, de la Muscle Shoals Rhythm Section, també hi va sobregravar algunes línies subtils. Amb aquests últims retocs, “Misty Blue” va renéixer.

El single va començar amb discreció, obrint-se camí primer a Chicago i Washington, D.C., abans d’estendre’s pel Sud a principis de 1976. A l’estiu, era innegable: #3 al Billboard Hot 100, #2 a la llista R&B, #14 a Adult Contemporary, i una nominació als Grammy per coronar l’èxit. Fora dels Estats Units, el senzill va triomfar internacionalment: #5 al Regne Unit, #4 al Canadà i Nova Zelanda, #5 a Austràlia i Top 20 a Sud-àfrica.

El que va fer tan popular la versió de Moore no va ser només el seu to càlid i bluesy, sinó la manera com transmetia alhora força i vulnerabilitat en cada frase. Allà on les versions anteriors sonaven massa polides o insegures, el “Misty Blue” de Moore bategava amb experiència. Semblava que havia viscut dins la cançó.

Per a Dorothy Moore, que havia passat anys en una relativa obscuritat des de la seva etapa amb The Poppies, l’èxit de “Misty Blue” va ser transformador. Es va convertir en el seu èxit definitiu i, tot i que va enregistrar altres temes destacats, cap no arribaria al mateix nivell. Als cors hi figurava la seva antiga companya de grup Fern Kinney, que més endavant aconseguiria un #1 al Regne Unit el 1980 amb “Together We Are Beautiful”.

DOROTHY MOORE - MISTY BLUE

Released: November 1975

Charts:  UK: #5   US: #3 

“Misty Blue” was born in Nashville in 1966, written by Bob Montgomery—a seasoned country songwriter and former high school singing partner of Buddy Holly. Intended originally for Eddy Arnold, it became a modest hit in the country world, but over the next decade the tune wandered through genres: covered by Ella Fitzgerald, given a soulful twist by Joe Simon in 1972, and waiting for the interpretation that would make it unforgettable.

That interpretation came in 1973, almost by chance. Dorothy Moore, a Jackson, Mississippi native and former member of the girl group The Poppies, was called into Malaco Studios by label head Tommy Couch. Couch had remembered the Joe Simon version and thought the song might be perfect for Moore. She arrived by bus, listened to the demo, and decided to give it a try. With the rhythm section already in place, she sang the lyrics straight off a typed sheet. In her words: “We did that record in one take. ‘Misty Blue’ was meant for me.”

But fate made her wait. Malaco didn’t release the recording right away—labels passed on it, and the track sat unreleased for nearly three years. By late 1975, with money running out, the small independent finally pressed the record themselves. Before release, Moore added the now-iconic sighing intro—“mmmm-ooh-a-ooh”—to shorten what she thought was a too-long opening. Guitarist Jimmy Johnson of the Muscle Shoals Rhythm Section also overdubbed some subtle lines. With those finishing touches, “Misty Blue” was reborn.

The single began humbly, breaking first in Chicago and Washington, D.C., before spreading across the South in early 1976. By summer, it was undeniable: #3 on the Billboard Hot 100, #2 on the R&B chart, #14 on Adult Contemporary, and a Grammy nomination to crown its success. Beyond the US, the single became an international smash—#5 in the UK, #4 in Canada and New Zealand, #5 in Australia, and a Top 20 hit in South Africa.

What made Moore’s version so popular wasn’t just her warm, bluesy vocal tone, but the way she carried both strength and vulnerability in every phrase. Where earlier renditions were polished or tentative, Moore’s “Misty Blue” ached with experience. It sounded like she had lived inside the song.

For Dorothy Moore, who had spent years in relative obscurity since her time with The Poppies, the success of “Misty Blue” was transformative. It became her defining hit, and though she recorded other strong tracks, none would match its reach. On backing vocals was her former bandmate Fern Kinney, who herself would later score a UK #1 in 1980 with “Together We Are Beautiful”.