ADAM & THE ANTS - ANTMUSIC

Publicada: 28 de novembre de 1980

Llistes: Regne Unit: #2

Publicat el 28 de novembre de 1980, “Antmusic” va ser el tercer single de “Kings of the Wild Frontier”. Tot i que les primeres cançons ja havien introduït els tambors tribals de la banda i la seva indumentària de pirates, “Antmusic” va cristal·litzar la idea d’un nou ordre pop. No era només una cançó; era una crida a les armes. Al gener de 1981, el tema havia arribat al número 2 de les llistes britàniques, només frenat per l’auge pòstum de “Imagine” de John Lennon després del seu assassinat el mes anterior.

Musicalment, “Antmusic” era tot guitarres esmolades, percussions inspirades en Burundi i els crits de combat d’Adam Ant. El seu eslògan —“Desendolla el jukebox i fes-nos un favor a tots”— era un atac directe al domini de la música disco, animant els oients a abandonar el lluentor de les pistes de ball dels setanta per l’energia tribal dels Ants. No era només una cançó sobre ballar diferent; era sobre pertànyer a alguna cosa nova.

El videoclip, dirigit per un aleshores desconegut Steve Barron (que més tard donaria forma a l’era MTV amb “Take On Me” d’A-ha i “Billie Jean” de Michael Jackson), va donar a “Antmusic” el seu cop visual definitiu. La banda envaeix una discoteca, hi introdueix un enorme jukebox, el desendolla a mig tema i converteix un públic de disco desconcertat a la causa dels Ants. Entre els ballarins hipnotitzats hi havia Amanda Donohoe, aleshores parella d’Adam Ant, que hi feia el seu debut en pantalla. La imatge ho deixava clar: la disco havia mort, l’Antmusic havia arribat.

L’escenari en directe podia ser igual de dramàtic —i de volàtil. El 18 d’abril de 1981, al Royal Variety Performance, Adam and the Ants van fer playback d’un medley d’”Antmusic” i “Dog Eat Dog”. Però el baixista Kevin Mooney va rebel·lar-se: a mig tema, va deixar el baix a terra, exposant la farsa davant el públic reial. Va ser un acte de sabotatge en directe que va accelerar la seva sortida del grup.

Amb la perspectiva del temps, “Antmusic” era menys un rebuig de la disco que una proclamació d’identitat. Deia als seus fans: aquí teniu una tribu, aquí teniu un ritme, aquí teniu un estil. Convertint el pop en art performatiu, Adam and the Ants van connectar amb una fam cultural d’espectacle a principis dels vuitanta. Els tambors eren atronadors, els vestits extravagants, l’actitud inoblidable. “Antmusic” no va ser només un single d’èxit: va ser un manifest, un rebuig de l’antic ordre i un anunci de l’era del New Pop que dominaria l’inici de la dècada.

ADAM & THE ANTS - ANTMUSIC

Released: November 28, 1980

Charts: UK: #2 

Released on 28 November 1980, “Antmusic” was the third single from “Kings of the Wild Frontier”. While earlier tracks had introduced the band’s tribal drumming and pirate finery, “Antmusic” crystallized the idea of a new pop order. It wasn’t just a song; it was a call to arms. By January 1981, the track had climbed to No. 2 in the UK charts, stopped only by the posthumous surge of John Lennon’s “Imagine” after his murder the month before.

Musically, “Antmusic” was all jagged guitars, Burundi-inspired drumming, and Adam Ant’s rallying cries. Its hook—“Unplug the jukebox and do us all a favor”—was a direct swipe at disco’s dominance, urging listeners to ditch the dancefloor gloss of the ’70s for the tribal energy of the Ants. This wasn’t just a song about dancing differently; it was about belonging to something new.

The music video, directed by a then-unknown Steve Barron (who would go on to shape the MTV era with A-ha’s “Take On Me” and Michael Jackson’s “Billie Jean”), gave Antmusic its lasting visual punch. The band invades a discothèque, wheeling in a giant jukebox, unplugging it mid-song, and converting a bewildered disco crowd to the Ant cause. Among the transfixed dancers was Amanda Donohoe, Adam Ant’s girlfriend at the time, making her screen debut. The imagery made it explicit: disco was out, Antmusic was in.

The live stage could be just as dramatic—and volatile. On 18 April 1981, at the Royal Variety Performance, Adam and the Ants mimed a medley of “Antmusic” and “Dog Eat Dog”. But bassist Kevin Mooney famously rebelled: mid-song, he set down his bass, exposing the pretense of playback in front of the royal audience. It was an onstage act of sabotage that hastened his departure from the band.

Looking back, “Antmusic” was less about rejecting disco than about proclaiming identity. It told its fans: here is a tribe, here is a rhythm, here is a style. By turning pop into performance art, Adam and the Ants tapped into a cultural hunger for spectacle in the early ’80s. The drums were thunderous, the costumes outrageous, the attitude unmissable. “Antmusic” wasn’t just a hit single—it was a manifesto, a rejection of the old guard, and a herald of the New Pop era that would dominate the early decade.