BLACK SABBATH - PARANOID

Llançament: 29 d’agost de 1970

Llistes: Regne Unit: núm. 4 · Estats Units: núm. 61

“Paranoid” va néixer gairebé com un simple farciment, escrita gairebé per accident. I tot i així, acabaria definint un gènere. L’any 1970, Black Sabbath emergia de la grisor industrial de Birmingham, forjant un so pesat i fosc que donaria origen al heavy metal. L’àlbum ja era gairebé enllestit quan el productor els va suggerir que els calia una peça curta per completar-lo.

Tony Iommi va improvisar un riff ràpid i tallant; Geezer Butler va escriure la lletra en pocs minuts, canalitzant la confusió entre la depressió i la paranoia — una boira emocional coneguda per molts després d’una baixada de drogues. Ozzy Osbourne, gairebé sense conèixer la lletra, la va cantar en una sola presa, capturant una sensació crua i desorientada d’alienació.

Curiosament, la paraula paranoid no apareix en cap moment de la lletra. Però la seva energia inquieta i el to asfixiant ho diuen tot. Inicialment, la banda volia anomenar l’àlbum “War Pigs”, inspirats per una cançó del disc de crítica feroç contra la guerra. Però el segell discogràfic ho va rebutjar — massa polític, massa provocador. Així que van fer un compromís: l’àlbum es diria “Paranoid”, la portada mostraria un porc amb espasa en una imatge surrealista, i la ironia es va convertir en llegenda.

Paranoid va arribar al núm. 4 al Regne Unit i va entrar al Billboard Hot 100 dels EUA, arribant al núm. 61 — l’únic Top americà de la banda. I tot i que va ser creada en unes poques hores i enregistrada en directe a l’estudi en un parell de dies, es va convertir en la seva cançó insígnia. En aquell moment, ells mateixos no la consideraven especial, però va tocar una fibra. La seva força despullada — el baix contundent de Butler, el riff esmolat d’Iommi, la bateria implacable de Ward, i la veu angoixada d’Ozzy — transmetia quelcom primordial.

Mentre altres bandes perseguien singles comercials, Sabbath deixava que els àlbums parlessin per ells mateixos. Led Zeppelin i Pink Floyd seguirien un camí semblant: pocs singles, impacte màxim. En un món dominat pels singles, “Paranoid” era alhora rebel·lió i porta d’entrada.

Anys més tard, la banda es va reunir amb la formació original al Live Aid de 1985, i van triar “Paranoid” per tancar el seu set. El que havia començat com una idea improvisada, va acabar sent un himne accidental — aquell que va gravar el nom de Black Sabbath a la història del rock amb una contundència implacable.

Nascuda amb pressa. Definida per la urgència. Sostenida per la veritat. “Paranoid” no havia de ser el tresor del disc, però en aquell riff accelerat, en aquella veu turmentada, i en aquella brillantor involuntària, un gènere va quedar esculpit a la pedra. I encara avui, en garatges, soterranis i auriculars arreu del món, s’escolta aquell crit: “I tell you to enjoy life — I wish I could, but it’s too late” (Et dic que gaudeixis de la vida, tant de bo pogués, però és massa tard).

BLACK SABBATH - PARANOID

Released: August 29, 1970

Charts:  UK: #4   US: #61 

Born as little more than a filler, written almost by accident, “Paranoid” would go on to define a genre. In 1970, Black Sabbath was emerging from the industrial gloom of Birmingham, shaping a heavy, ominous sound that would give birth to heavy metal. The album was nearly finished when their producer suggested they needed a short track to complete it. 

Tony Iommi came up with a fast, jagged riff; Geezer Butler scribbled down lyrics in minutes, channeling the confusion between depression and paranoia — an emotional haze familiar to anyone coming down from a drug high. Ozzy Osbourne, barely familiar with the words, delivered them in one take, capturing a raw, disoriented sense of alienation.

The word paranoid never actually appears in the lyrics, but the restless energy and suffocating tone say everything. The band wanted to call the album “War Pigs,” after a scathing antiwar track on the record. But the label balked — too political, too inflammatory. So, they compromised: the album became “Paranoid”, the artwork showed a bizarre sword-wielding pig, and the irony became legend.

“Paranoid” climbed to number 4 in the UK and cracked the Billboard Hot 100 in the US, peaking at 61 — their only Top 40 American hit. It became their signature song, even though it was created in a matter of hours, recorded live in the studio over just a couple of days. The band didn’t see it as a standout at the time, but it struck a nerve. Its stripped-down power — Butler’s driving bass, Iommi’s cutting riff, Ward’s relentless drumming, and Ozzy’s desperate vocals — tapped into something primal. Where most bands chased hits, Sabbath let the albums do the talking. Led Zeppelin and Pink Floyd followed a similar path — minimal singles, maximal impact. In a singles-dominated world, “Paranoid” was both a rebellion and a gateway.

Years later, the band reunited with the original lineup at Live Aid in 1985, choosing “Paranoid” to close their set. What began as an afterthought ended up as an accidental anthem — one that carved Black Sabbath’s name into rock history with unforgiving permanence.

Born in haste. Defined by urgency. Sustained by truth. “Paranoid” wasn’t meant to be the crown jewel. But in that speeding riff, in that haunted voice, in that accidental brilliance, a genre was carved into stone. And to this day, in garages, basements, and headphones across the world, it still echoes: “I tell you to enjoy life — I wish I could, but it’s too late.”